Mira aquella esperançada flor, 

que brilla amb resplendor,

té tots els pètals d’or

i mirar-la als ulls és tot dolçor.

 

Ningú hi pot estar a prop,

ningú tocar-la pot,

però tothom apoderar-se’n vol

des de la línia de l’horitzó.

 

Ella em crida i em mira,

la línia em desafia,

si jo la travessés,

em faria bandida.

 

Ja no ho aguanto més,

marxo en direcció est

perquè ja té un promès.

Jo, ja no hi pinto res.