Fa 2 anys les meves amigues i jo vam cometre l’error més gran de la nostra vida: jugar a la Ouija. Un divendres 13, quan va acabar l’institut, vam decidir quedar-nos i anar al subterrani.

La Maria va treure el joc. Jo no n’estava segura, però em van convèncer dient-me que seria una tonteria com a les pel·lícules. Tant de bo hagués  estat així…

Vam començar posant totes el dit sobre el punter i repetint: hi ha algú? A la cinquena vegada el punter es va moure. Ens vam mirar totes amb cara de sorpresa i a la vegada d’espantades. No volia pensar en res. De cop i volta la llum se’n va anar. Vam sentir unes veus que repetien: “Három, Tiezenhárom i Halál”. Va tornar la llum, però la Maria havia desaparegut. La vam cridar, però no hi havia rastre d’ella. La Laura, una de les meves amigues, estava molt espantada i se’n volia anar a casa. Va treure el dit de sobre el punter i llavors vaig sentir com una esgarrifança. Una part de mi volia cridar però hi havia l’altra part que no reaccionava. Per un moment em vaig quedar inconscient. En despertar-me només veia a la Laura i una amiga més. Elles seguien inconscients. Tot el subterrani estava destrossat i a més hi havia sang. Em vaig acostar a la Laura per intentar despertar-la però no hi havia manera. En tocar-la, vaig notar que tenia la pell molt freda. No tenia pols. L’altre amiga tampoc responia a res del que li feia. Totes dues estaven mortes. El meu desig era acabar d’una vegada amb aquell joc. Vaig intentar anar-me’n d’allà però la porta estava tancada. Després d’intentar obrir-la sense èxit se’m va passar pel cap que la millor manera d’acabar amb tot allò era jugar-hi una altra  vegada. Vaig seguir els mateixos pasos que la primera vegada. Però aquest cop no parava de demanar disculpes.

Realment no sabia el que deia ni el per què. Una veu em va començar a repetir aquelles paraules rares d’abans. De sobte vaig notar que algú m’agafava i… XAS! Des de fa 2 anys, 3 mesos i 13 dies estic aquí.

Nuria Maria, 3A4