Avui m’he aixecat del llit amb molta energia, volia començar ja 3r d’ESO. Tinc la sensació que aquest curs m’anirà bé i podré arribar a ser policia. Només arribar he vist a les meves amigues i ens hem explicat tot el que hem fet aquest estiu. Com canviem en tres mesos!! La Sara està molt alta i molt bonica, li queda molt bé el pèl-roig, la Mariona segueix igual de presumida però ha crescut molt i ara té els cabells llargs.

Hem entrar a classe i la tutora Marina ens ha dir com funcionarà la seva classe, els professors que tindrem i ens ha presentat els companys nous. Els professors m’agraden però el de plàstica és molt guapo i jove i a mi no m’agrada gens plàstica, m’haurà d’ajudar bastant.

Avui el dia ha passat molt ràpid, ja són les tres i vaig a casa amb pressa, que tinc molta gana. Per fi arribo a casa però no entenc per què la clau no m’obre, és com si no fos aquesta clau, potser s’ha trencat el pany i l’han canviat. Pico al timbre i tampoc m’obren, no entenc perquè no m’obren. Com no tinc telèfon per trucar, aniré a casa dels meus avis a veure si són allà. M’acaba d’obrir una jove dient que allà no hi viu cap persona gran, que porta quatre anys sola en aquell apartament. Vaig a comissaria a denunciar la desaparició de la meva família, no entenc res.

El cap de policia m’acaba de dir “arribes tard”, com si jo hi treballés, jo vull parlar amb ell i ell no em deixa parlar, només repeteix “posa’t l’uniforme”.

M’estic atabalant i vaig a mullar-me la cara. No pot ser, tinc la cara d’adulta d’uns trenta anys, soc jo de gran. Què m’ha passat? No sé què fer, no entenc res, estic desorientada. Noto que em cauré al terra amb segons. Caic ide cop m’aixeco i estic al meu llit, amb catorze anyets i avui és el primer dia de tercer. Ha sigut un somni estrany.

Elvira Díaz, 3A5