Era de nit, els estels brillaven i jo pensava què fer després del ridícul que havia passat per amor. Els meus ulls estaven incendiats de llàgrimes i la meva ment era  un calaix desordenat.

L’endemà no sabia com anar feliç a l’institut. Tothom ja sabia el que havia passat, així que no vaig entrar i vaig marxar per sempre.

Els meus pares ja ho sabien, no existia altra opció. Les portes del tren es tancaven, jo m’acomiadava de la meva mare per la finestra. Barcelona m’esperava. Ja era a terra ferma i tenia sentiments oposats, no sabia si tornar o seguir.

Van passar dos mesos, ja havia passat tot, ja no tenia por. Havia après a ser fort, fins que de nou em vaig enamorar. Ella, la meva estimada, era la meva millor amiga, la que sempre m’havia estimat com amic. Des d’aquell moment no m’atrevia a ser igual que abans amb ella. Portava temps sentint això per ella; ella ni s’ho imaginava. Jo intentava que se n’adonés dient-li missatges subliminals, però res.  No hi havia remei, així que la vaig convidar a sopar i després a caminar per la riba del mar. Allà mateix d’esquena a la ciutat, la vaig besar i ella va continuar. Era el final de la meva por i només els estels van ser testimonis del que havia passat.

Marc Di Tecco Muñoz, 3A4