Un matí d’una setmana de primavera. M’aixeco i com cada altra dia  vaig a la cuina a esmorzar. Què és això? Per què no puc obrir la porta? No puc tocar res. Per què traspasso la mà per la porta? Això ja no és un dia normal. Hauré de descobrir per què m’està passant això.

És estrany, no sento res.

Caminant cap a l’institut estic veient una noia, m’apropo per parlar amb ella però no em veu. Molt estrany, molt. No ser què pensar. Això li ha passat a algú? Arribant a l’institut veig al meu millor amic, com la noia d’abans ell tampoc em fa cas. Vaig a dintre i els passadissos estan plens de gent, dels meus amics i companys però ningú em veu. Qui és aquella noia? Per què m’està mirant? No hi ha ningú darrere meu. S’està apropant. Com em pot veure? No m’ho crec.

-Hola.- em diu.

Jo, com el curiós que soc, li responc amb una pregunta.

-Com em pots veure? Fins ara ningú m’ha fet cas.

-Què dius? Soc nova i no sé  cap a on anar.

– Jo t’ajudo si tu em dius per què em veus.

-No trobo normal això que dius. Com que ningú et veu?

-Doncs això és el que estic intentant descobrir. Tu ets l’única que m’ha vist.

Vam seguir parlant una bona estona i li vaig explicar tot el que m’havia passat des del matí fins aquell mateix moment. La noia, que es diu Ona, m’explicar que això que li estic dient li sona perquè al diari del seu avi va llegir una cosa semblant, però la seva família sempre va pensar que estava boig. Aquesta tarda després del institut aniré a casa seva.

He arribat i l’Ona m’ensenya el diari. És molt estrany. Estè ple de fotos, trossos de diaris i guixodes, sembla que sigui el diari d’un científic boig. Ara entenc per què pensen que estava boig.

En el diari hi posa coses que m’han passat i també diu coses amb les que l’Ona es relaciona. Me’n vaig cap a casa i em poso davant de l’ordinador per intentar trobar més pistes sobre el símbol que hi havia a la portada del diari.

Aquest símbol representa alguna cosa de bruixeria que no entenc. Representa una unió de bruixes i bruixots que persegueixen fantasmes. Això m’està començant a fer por, mai havia cregut en aquestes coses però ara…

El matí següent m’aixeco, tot és més fosc, fa fred, em sento sol, però vaig a l’institut per veure a l’Ona.

No veig a ningú, no hi ha res.

-Ona!- dic.

-Hola, Max- diu.

-Ahir vaig trobar unes quantes coses, coses que deia el teu avi, bruixeria.

– Jo també, vaig estar buscant per casa.

-Què saps?

-Doncs, he descobert que a la meva família som bruixots, bruixots bons, que persegueixen fantasmes i que tenen una vista diferent als altres, perquè veuen fantasmes. Un fantasma com tu.

-Soc un fantasma?

-Sí, ahir deies que ningú et veu i només et veig jo, una bruixa.

-Això vol dir que estic mort.

-Exacte.

-Com he mort? Quan? Per què?

-Això ho hauràs de descobrir tu.

Taylor Van Zantvoort, 3A5