100 MOLÈCULES AMB QUÈ LA QUÍMICA HA CANVIAT (POC O MOLT) LA HISTÒRIA, DE XAVIER DURAN
Si seguiu l’enllaç, el Claudi Mans ens fa una ressenya del llibre “100 Molècules amb què la química ha canviat (poc o molt) la història”, que Xavier Durant ha publicat recentment.
Crec que serà molt interessant, encara no l’he llegit, però em resulta molt atractiu.
La casella 115 de la taula periòdica, fins ara buida, té un ferm aspirant a ocupar-la. Es tracta d’un element químic superpesant que ha estat sintetitzat recentment per segona vegada. El 2003 el van descobrir científics russos, i al cap d’una dècada un equip de la Universitat de Lund (Suècia) l’ha tornat a detectar. Aquesta corroboració en un segon experiment era un dels requisits imprescindibles perquè un comitè mixt de les unions internacionals de química i de física el reconegui oficialment. Si això passa, aquest element –anomenat ununpenti de manera provisional– serà el veí del flerovi (114) i el livermori (116), que van ser aprovats fa un parell d’anys.
La segona detecció d’aquest element nou es va publicar fa uns dies a la revista The Physical Review Letters i es va aconseguir en un laboratori d’experiments fotònics i desintegració. Bombardejant amb ions de calci una fina capa d’americi, els investigadors van detectar que en algunes de les col·lisions els dos àtoms es fusionaven en un de nou, que s’esvaïa al cap d’uns mil·lisegons.
Las diferencias halladas entre los meteoritos marcianos y las rocas examinadas por el robot explorador Spirit de la NASA sugieren que Marte tuvo una atmósfera rica en oxígeno hace 4.000 millones años, es decir, mucho antes de que apareciera oxígeno en la atmósfera de la Tierra hace 2.500 millones de años.
Científicos de la Universidad de Oxford (Reino Unido) han investigado la composición de los meteoritos marcianos encontrados en la Tierra y los datos del robot explorador Spirit de la NASA, que examinó rocas de la superficie en el cráter Gusev de Marte. El hecho de que las rocas de la superficie sean cinco veces más ricas en níquel que los meteoritos les sorprendió, haciéndoles poner en duda si los meteoritos son productos volcánicos típicos del planeta rojo.
L’Ajuntament de Barcelona ha engegat una prova pilot per millorar la qualitat de l’aire de la ciutat. L’objectiu de la prova és impedir que s’aixequi la pols que hi ha l’asfalt. L’anticicló instal·lat aquests dies a Barcelona, que afavoreix que la contaminació s’hi acumuli, és la situació perfecta per assajar el nou mètode, que consisteix a regar l’asfalt a primera hora del matí amb una aigua que conté calci i magnesi. La mescla aglomera la pols i permet rentar-la i abocar-la a la claveguera unes hores més tard.
La prova es fa, fins a finals de maig, al carrer Indústria, entre l’avinguda Gaudí i Navas de Tolosa, i el director de Qualitat Ambiental del consistori barceloní espera que servirà per decidir si el servei és útil i s’estén a altres zones de la ciutat. Segons explica Fulvio Amato, investigador del CSIC, pot ser especialment eficaç aplicar aquest sistema de manera ocasional, “quan es prevegin episodis de contaminació molt alta”
Amb la intenció de difondre la GEOLOGIA, hem creat una plana al Facebook on podeu trobar fotografies geològiques d’arreu i també de la Terra Alta, amb les explicacions pertinents. Parlem de Geomorfologia (litoral, fluvial, desèrtica…), de minerals comuns i no tan comuns, de fòssils, de tectònica global (dorsals, sismes, volcans), de tectònica local (falles, plecs i diàclasis), de tipus de roques (ígnies, metamòrfiques i sedimentàries) i, en general, de tot allò relacionat amb la geologia per a poder entendre i ampliar els coneixements de la matèria. Esperem que us agradi.
CURS 12-13
Aquest curs els alumnes de 6è ens han visitat els dies 13 i 20 de març.
Podeu veure les fotos de l’activitat que van preparar els alumnes de 1r de batx.
Els descobridors de les dues llunes més petites del planeta nan Plutó, anomenades provisionalment P4 i P5, han obert una campanya a internet per a trobar-los un nom. La quarta i cinquena llunes de Plutó es van observar el 2011 i el 2012 amb el telescopi espacial Hubble. Accedint a Pluto Rocks, els internautes poden elegir fins el 25 de febrer entre una dotzena de noms mitològics, atès que la normativa de la Unió Astronòmica Internacional obliga a batejar els satèl·lits de Plutó amb noms de personatges greco-romana associats amb el regne subterrani d’Hades.
Charles Darwin el 1849, amb quaranta anys d’edat (© Cambridge University Library)
«En molts homes il·lustres d’Anglaterra o d’Amèrica del nord hi ha un no sé què que els caracteritza com a “aficionats”. Prova d’això és William James, el periodista; o Lord Kelvin, l’enginyer; o Darwin, el caçador; o, fins a cert punt, el mateix Newton», escriu Eugeni d’Ors en “La vall de Josafat”. L’apreciació és una mica forçada, però encara així té la seua part de raó. A Anglaterra hi havia una tendència al diletantisme, potser molt major que no a França o Alemanya. El mateix Charles Darwin no era un home de ciència que visquera del sou que li reportava el seu treball en alguna institució (com en el cas de Lyell, Hooker o Henslow); era un «aficionat» de les ciències, com va ser el seu avi Erasmus Darwin, metge de professió. Per això D’Ors, en un altre assaig, es permet aquesta pregunta tractant el tema de les vocacions: «No devem justament els més importants productes de la història de l’esperit a una cruïlla o una indecisió entre camins professionals? Darwin, per exemple, un cas de vocació malmesa de “sportman” i de caçador.» Una opinió que també ens pot semblar exagerada si no fóra perquè el seu pare, el sever Robert Darwin –i en la vida de Charles Darwin una cosa així com un transsumpte mozartià de “commendatore”– li advertia: «No t’importa res de res llevat de la cacera, els gossos i matar rates, i seràs una desgràcia per a tu i per a tota la família.»
(llegeix l’article sencer de Martí Domínguez a la Revista Mètode)
Un terç de l’urani necessari per a les 58 centrals nuclears franceses prové del Níger.
El desert és vast i tenebrós, escenari de llegendes, que alimenten la por i la desinformació. Un dels motius importants per a sostenir la intervenció francesa a Mali és les reserves d’urani del subsòl del nord del Níger. El Sahel del Níger i de Mali, terra de tuaregs, és un mateix territori geogràfic, semidesèrtic, separat tan sols per una línia en els mapes dibuixats pels colonitzadors. I França ho sap prou bé. Va dibuixar aquests mapes. Després, hi va instal·lar indústries extractives. La capital del Níger, Niamey, és molt més a prop de Gao, la ciutat tuareg del nord de Mali, actualment sota control islamista, que no de la pròpia capital, Bamako.
Una dada important, d’un llibre bàsic: ‘Areva en Afrique. Une face caché du nucleaire français’ (Editions Agone & Survie, 2012), de Raphaël Granvaud. França ha desenvolupat la seva energia nuclear, justificant-se, falsament, en la independència energètica del país. Des del 2001, any que va tancar la darrera mina d’urani francesa, la companyia estatal Areva, el gegant nuclear de l’estat, extreu gran part del combustible per a les nuclears civils i militars del subsòl africà, amb conseqüències sanitàries, ambientals i socials desastroses per als ciutadans d’aquells països.
Un terç de l’urani necessari per a les 58 centrals nuclears franceses prové del Níger. Una aportació vital per a França, perquè l’energia nuclear aporta el 80% de l’electricitat del país, un cas únic en l’economia mundial.
