Als segles XV i XVI, part, pols. Es marcava amb un moviment ascendent i descendent de la mà, i en els segle XVI un tactus era igual al valor de una semibreu normal (o al valor corresponent en casos d’augment i disminució ).
Als segles XV i XVI, part, pols. Es marcava amb un moviment ascendent i descendent de la mà, i en els segle XVI un tactus era igual al valor de una semibreu normal (o al valor corresponent en casos d’augment i disminució ).
Notació musical que indica a l’intèrpret on ha de posar els dits i no pas les notes que ha d’interpretar, tal i com succeeix en la notació musical habitual al pentagrama.
Es va utilitzar, i s’ha seguit utilitzant, quasi exclusivament (però no ben bé) només per als instruments de corda polsada, i per a alguns models de viola d’arc. Aquest és el cas de la guitarra, el llaüt, l’arxillaüt, la tiorba, la mandora, la vihuela així com altres instruments de la família, però també per a l’arpa i l’orgue (en aquests instruments no de forma generalitzada però sí en alguns països, seguint sistemes diferents a cada zona).
Credo symbolum nicerum.
Un silenci de duració igual a una mínima.
En la música vocal polifònica del segle XVI, la veu més aguda. El terme sol aplicar-se també a la veu més aguda de la polifonia anterior, tot i que aquestes veus no tenien nom abans de l’aparició dels manuals impresos.
Originalment, la nota que queda immediatament per sota, de la nota mes greu de l’àmbit normal d’un mode; en el cas dels mode autèntics, es tracta de la nota per sota de la final. Al segle XVI, el terme es va aplicar en modes autèntics com amb plagals quan això tenia lloc naturalment a l’ interval d’un to això és en tots els modes excepte en els que tenen finals en Do i Fa.