Per entendre aquesta comparació cal haver vist abans: Gluck, òperes amb referents de Gluck i el mite segons Gluck; i Monteverdi, òperes amb referent de Monteverdi i el mite segons Monteverdi.
El primer a analitzar és el motiu pel qual els dos compositors representen aquest mite:
Monteverdi és el primer compositor en fer un obra del tot cantada, una òpera. La idea, d’entrada, és arriscada. Per aquest motiu, Monteverdi busca una manera per justificar aquesta idea. Amb el mite d’Orfeu, troba l’excusa perfecta, un semidéu que té poders a través de la seva veu. Un semidéu que s’expressa cantant perquè és el seu do. A part, el gran contingut dramàtic que té aquest mite dóna molt de joc i pot lluir-se com a músic. Això, d’alguna banda li assegura l’èxit, ja que l’argument d’entrada ja és atractiu i, com ens demostra només amb la tocata, Monteverdi emprèn el projecte de fer tota una obra cantada amb molta motivació i molt il·lusionat. És per això, que l’òpera és tan completa i tot i ser molt antiga, se li té molta consideració.
Gluck no es mira tant a l’hora d’escollir el mite. D’alguna manera, “no el necessita”, però ens trobem en el moviment del classicisme que es fixa i recupera trets de l’antiguitat modernitzant-los. Gluck, però, vol fer una reforma en l’òpera. Cal recordar que el classicisme és un moviment en què tot és molt sofisticat, però que no té gaire passió. Gluck vol reformar l’òpera classicista per fer-la més intensa, per poder mostrar tot el seu potencial i per poder transmetre sentiments a través de la música. A través del mite d’Orfeu pot no trencar del tot amb el moviment al que pertany i començar la seva reforma.
Els dos, però tracten la trama de maneres diferents:
Monteverdi vol fer un contrast, per això comença amb la celebració del prometatge d’Orfeu i Eurídice, al llarg de l’obra ens mostra el dramatisme de quan rep la notícia de la seva estimada, la seva lluita a través del cant per recuperar Eurídice, la seva pèrdua definitiva i, innova amb un final, Apol·lo, el seu pare, el ve a buscar i se l’emporta a l’Olimp. Un final, podríem dir, conformista. Veiem, doncs, que hi ha trets estats: alegria, gairebé eufòria del prometatge dels enamorats; tristesa al perdre la seva estimada; es mostra coratjós per poder accedir a recuperar la seva estimada; i per acabar, el diàleg d’Orfeu amb Apol·lo en el que es mostra la conformitat d’Orfeu acceptant la realitat.
Gluck escull el mite amb la intenció de fer tot un drama, comença directament exposant la mort d’Eurídice, donant per suposat amb el pròleg i el context de l’obra, que la mort d’Eurídice suposa un gran xoc en Orfeu i per això ell decideix arriscar-se per anar-la a recuperar. Les nimfes, en l’obra quan expliquen a Orfeu la mort de la seva estimada ja saben el que li provocarà, és per això, és un moment ple de dramatisme, un dels més dramàtics de l’òpera (pot arribar a recordar un rèquiem) . Al llarg de l’obra, Orfeu escampa el seu lament per poder arribar a Eurídice. L’altre moment que cal destacar d’alt dramatisme és quan Orfeu la perd definitivament. Gluck, ha expressat de tantes maneres i tan intensament el lament d’Orfeu que ja no és capaç de representar el veritable final tràgic del mite, no pot cap peça que sigui més intensa del ja fet anteriorment. És per això, que decideix fer un final feliç, en què Orfeu aconsegueix recuperar Eurídice per voluntat dels déus i fan un cant triomfant per acabar.
Monteverdi és ben bé com si fés una banda sonora pel mite, cada moment té la seva música que indica una cosa diferent. Gluck agafa el mite, el modifica perquè sigui un drama i fa un tema (una “frase” musical) que fa de fil conductor de cada moment diferent que viu.
Retroenllaç: Orfeu, més pervivència | El fil del mite grec