En la notació mensural, la relació (ja sigui doble o triple) entre la brevis i la semibrevis. Com un indicador del temps, Franco de Colonia va descriure al segle XIII un tempus com “aquell que és un mínim de plenitud de veu” i es representava per mitjà de la brevis. En el segle XIV, tot i així, es van introduir valors més petits i la brevis va passar a convertir-se a un valor relativament llarg. Un concepte anàleg del segle XVI en relació amb el temps és tactus.
Buena PrácTICa 2.0
El Fil Moodle, El Fil de les Clàssiques i els seus blocs han estat reconeguts Buena Práctica 2.0 dia 1 de febrer de 2013 per INTEF
L'Enhorabona!Enllaços interessants
-
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons
Salve!
El llatinisme de ”Tempus” ja el coneixia, també per ”Tempus fugit”, que vol dir que el temps corre.
Salve!
Jo ja coneixia el llatinisme de “Tempus”, com ha dit la meva companya Iria també el conec pel tòpic “Tempus Fugit”. Jo coneixia aquest llatinisme perquè a vegades la Marga de cant ens ho deia.
salve!!
Igual que les meves companyes també coneixia el tòpic ”tempus fugit” apart de perque la Marga ho comenta a vegades, perquè a Literatura Castellana ho hem estat fent.
Crec que ha sigut un treball molt interessant, el meu apunt d’aquest trimestre va sobre els llatinismes a la literatura castellana i realment és un tema del que pots treure molta informació i és molt interessant.
vale!
Salve!
El llatinisme “Tempus” és molt conegut pel tòpic “Tempus Fugit”, que parla de la rapidesa amb la que passa la nostra vida.
Ja coneixia el llatinisme de “Tempus” per un llibre que ens van fer llegir a tercer