temes psy

Posar notes no és la finalitat de la nostra feina com a educadors. Hi ha molts docents que creuen que, per ser el més justos possible, han de valorar cada coneixement de la seva matèria, fent una taula d’Excel amb els percentatges que val cada aspecte, etc. No està gens malament emprar les TIC i fer taules Excel, sempre que es tingui en compte que haurem de valorar, a més dels coneixements, la manera de posar en marxa, en diferents situacions, aquests coneixements, és a dir, les competències bàsiques transversals i personals (veure article sobre les competències bàsiques).

Segurament, aquest alumne se l’ha decidit treure de determinades classes per a treballar d’altres aspectes prioritaris per assolir aquestes competències bàsiques que el prepararan per esdevenir un ciutadà productiu per a la nostra societat quan surti de l’escola. Com el temps de permanència al centre dels nostres alumnes no pot sobrepassar les 30 hores, no hi ha altra manera de fer-ho. Els professors afectats, segurament, ho tindran més difícil per tenir elements d’avaluació, sobretot si empren la mateixa vara de mesurar per tots els nens. Però caldrà entendre el propòsit de les actuacions i decisions preses (i demanar explicacions, si cal), intentar ser el més flexibles possible, i valorar l’evolució d’aquest nen a la teva aula de manera diferent que a la resta.

El tema de l’avaluació portaria a parlar-ne durant hores, però podeu veure més informació a l’article sobre avaluació a secundària.

– Tornar a FAQ-

… i a sobre no servirà per a res”. I després ens queixem quan els nens segueixen la llei del mínim esforç!. De la mateixa manera que crec que un bon psicopedagog ha d’estar al dia de les investigacions, publicacions i novetats relacionades amb trastorns de la infància, amb noves eines i actuacions pedagògiques, amb noves lleis educatives, amb tots aquells recursos de l’entorn que poden ajudar als nens, etc… i també ha d’atendre de la millor manera al màxim nombre d’alumnes amb dificultats, a les seves famílies i a d’altres agents educatius, posant en marxa sempre aquestes innovacions apreses… També crec que la feina d’un bon professor de secundària no es limita a estar al dia en la seva matèria i “instruir” i donar classes d’allò que és especialista… també és educador, i com a tal, és responsabilitat seva aconseguir el desenvolupament personal i la integració social de tots els seus alumnes. Per a fer-ho, és ell qui ha d’intentar donar resposta a les necessitats de cada alumne, cercant ajut si no se’n surt, però sempre fent aquest procés de reflexió i de millora de la pràctica educativa a partir de l’anàlisi realista de les seves actuacions.

No és una feina fàcil!!! Ningú ha dit que ho sigui… Estar actualitzant-se, canviant metodologies a l’aula en funció del curs i classe que et toqui, formant-se amb cursos… sempre fent coses diferents sense poder automatitzar processos (no es pot fer dues classes iguals!)… requereix molta energia i és molt cansat. Per si fos poc, els nens demanen sempre el 100% de la nostra energia, i no et permeten descansar ni un segon. Deu ser una de les feines més esgotadores que hi ha… Però és la que has escollit fer. Potser ens vénen que si passem unes oposicions després ja no haurem d’esforçar-nos més i podrem tenir una vida “tranquil·la”. I de fet, les condicions sociolaborals no són gens dolentes si les comparem amb les dels treballadors d’empreses privades. Però la realitat és que es tracta de la feina amb més baixes per estrès que existeix. I el nombre de depressions de docents no és baix. Per tant, si no volem passar-ho malament, més val que ens ho agafem amb optimisme i amb ganes… és una feina que pot recompensar molt, té molts aspectes positius… i t’ha d’agradar educar (que no formar ni instruir), sinó, estàs perdut.

Per tant: sí, per promoure un canvi en un adolescent o en un grup classe, cal canviar metodologies, provar coses noves i això és més feina. Ningú diu que s’hagi de canviar tot de cop… més val, a mida que puguem, anar introduint petits canvis i anar observant, deixant un marge de temps raonable, les millores produïdes.

– Tornar a FAQ-

Sovint, el que un nen necessita per tirar endavant són petits canvis, no hi ha una clau màgica que obri totes les portes ni un consell determinat que canviï la manera de ser o de fer d’un nen. En el moment que ens preocupem i busquem solució ja pot ser el canvi necessari per al nen. D’altres vegades cal anar provant diferents solucions fins que donem amb la definitiva. Cada nen, amb trastorn o no, té la seva pròpia personalitat i ha tingut les seves pròpies experiències que el fan totalment diferent de la resta. Com podem esperar que unes pautes generals serveixin per a tots?

El psicopedagog, especialista en aquests nens, té la obligació de llegir i estar actualitzat en tots quests trastorns, conèixer-los, llegir la literatura i les investigacions que han mostrat millors solucions, i oferir-les a tot aquell docent que les demani. Però això no voldrà dir que serveixin per a tots. Cal anar provant una a una, amb bona intenció i avaluant realísticament la posada en marxa de l’estratègia i els resultats, i proposant-se millores per al següent intent.

Per tant, la reflexió de la pràctica docent serà la base per a qualsevol millora, i l’orientador educatiu, com a tal, podrà guiar, donar idees, orientar, assessorar per a trobar més possibles solucions, però el docent sap quines podrà portar a terme i quines no, quines ha provat i quines no, ell coneix més que ningú la relació que ha establert amb aquell nen o grup, etc…

– Tornar a FAQ-

Evidentment, aquesta sentència és exagerada, però de vegades es respira aquest pensament inconscient en alguns professors. Segons Marchesi, els factors determinants pel canvi en la concepció de l’educació especial van ser:

1.      concepció diferent dels trastorns del desenvolupament i de la deficiència (no com a fenòmens propi de l’alumne, sinó en relació a factors ambientals i la resposta educativa més adequada)

2.      es dóna més importància als processos d’aprenentatge i les dificultats per progressar, ja que es parteix de la idea que l’aprenentatge obre vies que afavoreixen el desenvolupament

3.      mètodes d’avaluació més centrats en processos d’aprenentatge i les ajudes que necessiten que en categoritzar les deficiències

4.      cada vegada hi ha més professionals experts que qüestionen les limitacions del sistema.

5.      canvis en les escoles ordinàries en haver d’ensenyar a tots els alumnes

6.      fracàs escolar i augment del nombre d’abandonaments

7.      resultats limitats dels CEE (centres d’educació especial) i dificultats d’integració social posterior dels alumnes

8.      augmenten les experiències positives d’integració

9.      existència d’una corrent normalitzadora de tots els SS, sobretot per enfoc comunitari

10. més sensibilitat al dret de tots a una educació integradora.

És a dir, van confluir tot un seguit de factors socials, fruit de la pròpia evolució de la societat, que van portar a les primeres experiències d’integració a Catalunya, comunitat pionera arreu de l’estat en aquesta integració. Tot i que a la resta d’Europa aquest corrent ja s’estava donant feia temps.

Avui en dia són pocs els països amb sistemes educatius selectius. Doncs tot país sap que no es pot permetre el luxe de no donar segones oportunitats educatives als seus ciutadans, perquè les conseqüències d’abandonaments escolars i posteriors carreres “de carrer”, augmentant la criminalitat de les ciutats, són obvies.

A més, tots som conscients que l’evolució cap a un major individualisme de la societat ha portat a una menor “educació de carrer”, els veïns, els avis, el barri en general ja no educa als nens, més aviat els ignora per no tenir problemes. Els pares creuen que tenir un fill no els ha de fer canviar el seu estil de vida, o bé, si el canvien, tenen menys temps per dedicar-lo a l’educació, i més aviat volen passar bones estones amb els seus fills. I els mestres i docents han oblidat que es tracta d’una professió vocacional, de noble orientació, que ha d’implicar-se i ha de pretendre que TOTS els seus alumnes aconsegueixin les fites més altes d’educació que puguin. Ens queixem de l’individualisme de la societat, de la mentalitat de la llei del mínim esforç dels nens, i nosaltres som els primers que hi som immersos, sense adonar-nos.

– Tornar a FAQ-

El treball d’un en un és més fàcil que en grup si volem adaptar-nos a les necessitats individuals de cada alumne, això és innegable. Però també és innegable que aquest treball més individualitzat també és molt necessari amb alguns nens. I el professional especialitzat per a fer-ho al centre és el psicopedagog. El tractament psicopedagògic i la orientació, a nivell individual no només solucionen problemes puntuals d’alguns alumnes sinó que sobretot prevenen d’altres problemes futurs al centre.

Dit això, penso que potser caldria que tots els professors tinguessin una hora a la setmana per a fer un treball més individualitzat, conèixer millor, parlar amb determinats alumnes per saber les seves necessitats i poder-los ajudar a classe, per adelantar continguts i fer que tinguin algun èxit a la propera classe, o per donar algun reforç puntual d’un tema determinat. Els tutors compten amb aquesta hora setmanal, però les seves funcions són molt diferents i molt necessàries també. També caldria plantejar-se aquí si aquesta hora és suficient per a ells. Però aquests plantejaments tenen massa relació amb la realitat econòmica del país, la part dels pressupostos dedicats a educació, i no voldria ficar-m’hi.

– Tornar a FAQ-

Com es pot veure al document funcions dels psicopedagogs, fem 9 hores de docència al centre (com a mínim). Encara avui en dia hi ha molts docents que creuen que no en fem ni una, que només treballem amb els alumnes d’un en un. En molts centres, a més, arribem a fer 12 o 15 hores de docència, segons les necessitats del centre i el tarannà de l’equip directiu.

Com hem dit, sovint ens fan fer docència de grups de “reforç” de matèries instrumentals, amb ràtio reduïda (10-20 alumnes en comptes de 25) amb aquells alumnes amb més dificultats. Aquesta segregació dels alumnes amb més dificultats sovint no és la millor estratègia si la selecció d’alumnes no es fa amb criteris pedagògics. El model de males conductes i la manca de pressió grupal de bones conductes fan que acabin essent grups de difícil control. I l’aprenentatge de les instrumentals es fa encara més difícil. Recordem que la motivació dels infants ve donada per molts factors, però el social n’és un de molt important.

El cas és que com a psicopedagogs no som especialistes en cap matèria de secundària. Un especialista en matemàtiques sabrà quins aprenentatges venen abans i després, què s’ha après a primària en la seva matèria i en els cursos anteriors, podrà detectar quines són les llacunes d’aprenentatge de les matemàtiques d’un alumne determinat i sabrà quins aprenentatges són la base per als següents. Per tant, la persona més capacitada per a fer una adaptació curricular dins d’un Pla Individualitzat serà el professor especialista en la matèria. Els psicopedagogs podem col·laborar amb ell i orientar sobre trastorns de l’aprenentatge, podem posar-nos al dia en cada una de les matèries tant com puguem, tenint criteris pedagògics i evolutius a l’abast, podem ajudar i donar suport al professor en aquest sentit, però portar a terme un grup de reforç sempre serà més adequat per al professor especialista.

La docència que nosaltres podem fer pot estar relacionada amb la matèria de la qual en som especialistes: la psicopedagogia. Podem fer matèries optatives d’habilitats socials, d’orientació, de psicologia, d’educació per la salut, etc…

– Tornar a FAQ-

Aconseguir tenir autoritat, sense passar a l’autoritarisme ni a la sobreprotecció, ha estat, és i serà la part més difícil de l’educació que han de proporcionar pares i agents educatius. Aconseguir esdevenir un líder flexible en qui els infants creguin no s’ensenya enlloc i es demana (a vegades s’exigeix) arreu.

El rol del psicopedagog, en aquest sentit no és fàcil: amb la informació que té del nen i de les seves dificultats, ha d’intentar exigir-li allò que pot fer però passar per alt allò que no pot (mai li demanaríem a un paraplègic que saltés tanques, oi?).  En trastorns neuronals, el límit entre allò que pot i allò que no pot no està en un punt exacte. Si estant refredats ens obliguen a aguantar-nos els esternuts ho podrem fer amb molt d’esforç durant un cert temps, però aquest esforç implicarà un desgast físic i mental, una necessitat d’estar sempre pendents i atents a no realitzar tals impulsos automàtics.

Bé, doncs:

–          el nen amb TICs té el mateix problema (per molt que ens sembli que una coprolàlia, un renec cridant sigui fàcil d’aguantar),

–          el nen TDA/H amb hiperactivitat li suposa molt esforç aguantar l’excés de moviment, i si no té hiperactivitat, el deixa esgotat el fet d’intentar estar atent durant les 8 hores de treball escolar.

–          El nen amb TOC (trastorn obsessiu-compulsiu) dedica molta part de la seva energia a intentar evitar els pensaments obsessius o a aguantar-se els rituals

–          El nen amb TND (trastorn negativista desafiant) voldria fer-ho tot bé i tenir molts èxits, però frenar l’impuls de desobeir i contestar malament a l’adult li suposa un pes molt gran

–          El nen autista, sobretot els autistes d’alt funcionament i els asperger, poden ser conscients de les seves “rareses” i voldrien estar més adaptats socialment, però no saben com fer-ho ni per on començar.

–          Els nens amb retard mental tenen nivells molt diferents de consciència del seu problema. Però, per l’adult, comprendre les seves limitacions no és tan difícil quan són molt obvies (en el cas del retard profund), sinó quan són lleugers o borderlines, que poden tenir grans capacitats d’imitació i passen més desapercebuts. En aquests casos, també voldrien que la seva condició els permetés tenir més èxits a nivell social i acadèmic, però com aconseguir-ho?

Així, no és fàcil ni per un psicopedagog ni per un docent ni per un pare saber si un nen podria o no podria haver fet cas a la primera, haver treballat a classe, no haver contestat al mestre, etc… Però està demostrat que si partim de la base que els nens no volen fer les coses malament per que sí, els entendrem millor i podrem arribar a donar-los un ajut més adequat.

Com a adults, costa assimilar la idea que l’adolescent pugui, a vegades,  pensar i actuar com un adult però no ho faci sempre. El nostre orgull, a vegades, ens fa malentendre les reaccions i conductes d’alguns nens. Inclòs si aquestes fossin intencionades (un 80-90% de les vegades no ho són), també respondrien a un per què: l’adolescent que ha tingut una història de fracassos des de petit degut a haver tingut la mala sort de néixer amb un trastorn o en un entorn desafavorit, acaba desenvolupant estratègies de defensa de la seva autoestima molt diferents. N’hi ha que poden superar les dificultats per si mateixos, però la majoria no. I mantenir una autoestima equilibrada no és fàcil quan tot et surt malament. Per tant, tirar la tovallola i fer veure que no t’interessa aprovar, amagar les teves dificultats sota el discurs “es que no m’hi vull esforçar, jo passo”, cercar altres interessos on sí pugui tenir èxit tot i no ser socialment acceptables, ser el pallasso de la classe, cridar l’atenció, ser el líder negatiu per tenir un reforç social dels teus iguals, etc… són algunes de les estratègies més emprades…  I per altra banda, inventar-se excuses per no ser castigat un altre cop, fer la llei del mínim esforç, escaquejar-se dels treballs, etc… són estratègies comunes a tota la raça humana.

Per últim, només recordar que la motivació és un gran potenciador de l’atenció i de l’activitat. Amb motivació tots estem disposats a esforçar-nos molt més. Per a poder motivar a un nen, aquest ha de confiar en nosaltres. Per generar confiança en nosaltres, cal que els nostres alumnes ens respectin i sàpiguen que poden comptar amb nosaltres, que els comprenem i que els exigim allò que poden fer. Per tant, el diàleg personal amb ells es fa molt important, i aprofitar qualsevol minut que ens el trobem, pel passadís, pel carrer, a l’hora del pati, etc, o bé treure’l 5 minuts d’una classe és un recurs molt valuós que tots tenim al nostre abast per a fer-lo “nostre”, per entendre’ns mútuament. Cal enfadar-se quan s’han passat, però estar sempre enfadats amb ells no els farà creure més ni estar més atents. Els reforços positius a l’aula són grans motivadors, si es fan de cor. Cal intentar sortir de totes les classes havent fet un comentari positiu d’algun nen, sense comparar-lo amb la resta.

– Tornar a FAQ-

Com hem dit, encara hi ha molts docents que posen en dubte la funció dels psicopedagogs a l’escola, sobretot a secundària. Alguns dels comentaris més comuns, i que intentarem solucionar aquí són:

1.      Tots els psicopedagogs sobreprotegeixen els nens. Quan un nen ha fet quelcom malament sempre el defensen, i això no és educatiu!

2.      És molt fàcil donar consells sobre com tractar els nens quan ells no fan ni una sola classe amb ells!

3.      Només agafen els alumnes d’un en un i no tenen mai el grup sencer. Així és fàcil treballar!

4.      Els psicopedagogs van ser els responsables de la reforma i de portar els alumnes conflictius a l’escola. Tan bé que estàvem!

5.      Els consells que donen sovint són inútils: o bé són coses que ja faig, o bé són impossibles de fer en una classe de 25-30 alumnes.

6.      No vull anar a parlar amb el psicopedagog perquè segur que em donarà més feina…

7.     No veuen que interfereixen en la meva feina quan venen a l’aula i s’enduen un alumne, o quan decideixen que 2 de les 3 classes que tinc amb un alumne aquest ha d’estar fent un taller…com l’avaluo jo si només el veig una vegada a la setmana i va perdut?

(clica sobre la pregunta per veure la resposta)