temes psy

Aconseguir tenir autoritat, sense passar a l’autoritarisme ni a la sobreprotecció, ha estat, és i serà la part més difícil de l’educació que han de proporcionar pares i agents educatius. Aconseguir esdevenir un líder flexible en qui els infants creguin no s’ensenya enlloc i es demana (a vegades s’exigeix) arreu.

El rol del psicopedagog, en aquest sentit no és fàcil: amb la informació que té del nen i de les seves dificultats, ha d’intentar exigir-li allò que pot fer però passar per alt allò que no pot (mai li demanaríem a un paraplègic que saltés tanques, oi?).  En trastorns neuronals, el límit entre allò que pot i allò que no pot no està en un punt exacte. Si estant refredats ens obliguen a aguantar-nos els esternuts ho podrem fer amb molt d’esforç durant un cert temps, però aquest esforç implicarà un desgast físic i mental, una necessitat d’estar sempre pendents i atents a no realitzar tals impulsos automàtics.

Bé, doncs:

–          el nen amb TICs té el mateix problema (per molt que ens sembli que una coprolàlia, un renec cridant sigui fàcil d’aguantar),

–          el nen TDA/H amb hiperactivitat li suposa molt esforç aguantar l’excés de moviment, i si no té hiperactivitat, el deixa esgotat el fet d’intentar estar atent durant les 8 hores de treball escolar.

–          El nen amb TOC (trastorn obsessiu-compulsiu) dedica molta part de la seva energia a intentar evitar els pensaments obsessius o a aguantar-se els rituals

–          El nen amb TND (trastorn negativista desafiant) voldria fer-ho tot bé i tenir molts èxits, però frenar l’impuls de desobeir i contestar malament a l’adult li suposa un pes molt gran

–          El nen autista, sobretot els autistes d’alt funcionament i els asperger, poden ser conscients de les seves “rareses” i voldrien estar més adaptats socialment, però no saben com fer-ho ni per on començar.

–          Els nens amb retard mental tenen nivells molt diferents de consciència del seu problema. Però, per l’adult, comprendre les seves limitacions no és tan difícil quan són molt obvies (en el cas del retard profund), sinó quan són lleugers o borderlines, que poden tenir grans capacitats d’imitació i passen més desapercebuts. En aquests casos, també voldrien que la seva condició els permetés tenir més èxits a nivell social i acadèmic, però com aconseguir-ho?

Així, no és fàcil ni per un psicopedagog ni per un docent ni per un pare saber si un nen podria o no podria haver fet cas a la primera, haver treballat a classe, no haver contestat al mestre, etc… Però està demostrat que si partim de la base que els nens no volen fer les coses malament per que sí, els entendrem millor i podrem arribar a donar-los un ajut més adequat.

Com a adults, costa assimilar la idea que l’adolescent pugui, a vegades,  pensar i actuar com un adult però no ho faci sempre. El nostre orgull, a vegades, ens fa malentendre les reaccions i conductes d’alguns nens. Inclòs si aquestes fossin intencionades (un 80-90% de les vegades no ho són), també respondrien a un per què: l’adolescent que ha tingut una història de fracassos des de petit degut a haver tingut la mala sort de néixer amb un trastorn o en un entorn desafavorit, acaba desenvolupant estratègies de defensa de la seva autoestima molt diferents. N’hi ha que poden superar les dificultats per si mateixos, però la majoria no. I mantenir una autoestima equilibrada no és fàcil quan tot et surt malament. Per tant, tirar la tovallola i fer veure que no t’interessa aprovar, amagar les teves dificultats sota el discurs “es que no m’hi vull esforçar, jo passo”, cercar altres interessos on sí pugui tenir èxit tot i no ser socialment acceptables, ser el pallasso de la classe, cridar l’atenció, ser el líder negatiu per tenir un reforç social dels teus iguals, etc… són algunes de les estratègies més emprades…  I per altra banda, inventar-se excuses per no ser castigat un altre cop, fer la llei del mínim esforç, escaquejar-se dels treballs, etc… són estratègies comunes a tota la raça humana.

Per últim, només recordar que la motivació és un gran potenciador de l’atenció i de l’activitat. Amb motivació tots estem disposats a esforçar-nos molt més. Per a poder motivar a un nen, aquest ha de confiar en nosaltres. Per generar confiança en nosaltres, cal que els nostres alumnes ens respectin i sàpiguen que poden comptar amb nosaltres, que els comprenem i que els exigim allò que poden fer. Per tant, el diàleg personal amb ells es fa molt important, i aprofitar qualsevol minut que ens el trobem, pel passadís, pel carrer, a l’hora del pati, etc, o bé treure’l 5 minuts d’una classe és un recurs molt valuós que tots tenim al nostre abast per a fer-lo “nostre”, per entendre’ns mútuament. Cal enfadar-se quan s’han passat, però estar sempre enfadats amb ells no els farà creure més ni estar més atents. Els reforços positius a l’aula són grans motivadors, si es fan de cor. Cal intentar sortir de totes les classes havent fet un comentari positiu d’algun nen, sense comparar-lo amb la resta.

– Tornar a FAQ-