Els consells que donen sovint són inútils: o bé són coses que ja faig, o bé són impossibles de fer en una classe de 25-30 alumnes.
Sovint, el que un nen necessita per tirar endavant són petits canvis, no hi ha una clau màgica que obri totes les portes ni un consell determinat que canviï la manera de ser o de fer d’un nen. En el moment que ens preocupem i busquem solució ja pot ser el canvi necessari per al nen. D’altres vegades cal anar provant diferents solucions fins que donem amb la definitiva. Cada nen, amb trastorn o no, té la seva pròpia personalitat i ha tingut les seves pròpies experiències que el fan totalment diferent de la resta. Com podem esperar que unes pautes generals serveixin per a tots?
El psicopedagog, especialista en aquests nens, té la obligació de llegir i estar actualitzat en tots quests trastorns, conèixer-los, llegir la literatura i les investigacions que han mostrat millors solucions, i oferir-les a tot aquell docent que les demani. Però això no voldrà dir que serveixin per a tots. Cal anar provant una a una, amb bona intenció i avaluant realísticament la posada en marxa de l’estratègia i els resultats, i proposant-se millores per al següent intent.
Per tant, la reflexió de la pràctica docent serà la base per a qualsevol millora, i l’orientador educatiu, com a tal, podrà guiar, donar idees, orientar, assessorar per a trobar més possibles solucions, però el docent sap quines podrà portar a terme i quines no, quines ha provat i quines no, ell coneix més que ningú la relació que ha establert amb aquell nen o grup, etc…
Comentaris recents