LLENGUA I LITERATURA CATALANES

MARIA ÀNGELS ANGLADA. (Vic, 1930 – Figueres, 1999)

http://www.escriptors.cat/autors/angladama/pagina.php?id_sec=233

Va conrear la poesia, l’assaig i la narrativa. Dins d’aquesta destaquen les seves novel·les Quadern d’Aram (1997), una història de supervivència emmarcada en l’època de l’extermini armeni,  i la que ens ocupa.

EL VIOLÍ D’AUSCHWITZ (1994)

L’encontre en el present ( 1991) de dos violinistes ens permet conèixer  la història de Daniel, un luthier jueu de Cracòvia qui, víctima de la persecució nazi, és reclòs al camp de concentració on la vida dels presoners transcorre enmig d’una total incertesa i indefensió. Daniel sobreviu  gràcies als records de la xicota  i una neboda estimada, els somnis i, de tant en tant, alguna notícia de l’exterior. Pel seu ofici pot treballar com a fuster. Assabentat el seu kapo que és violer rep un encàrrec que pot salvar.li la vida: construir un violí. Fer-lo el trasllada a estones al la placidesa del seu antic tallar, li retorna la dignitat. Aviat sap, però, que ell és objecte d’una juguesca entre el kapo i el metge del camp. Se’n surt finalment gràcies a la seva habilitat i amb l’ajuda del músic que havia de fer sonar el violí. És aquest violinista qui des del present amb tècnica de flash-back ens donarà a conèixer el desenllaç de la història.

Qüestionari: 

– On és Auschwitz? Quants camps contenia? Què hi feien els presos? Quants presoners hi van morir? Quins altres camps són coneguts?
– A més de jueus quins altres presoners hi havia al camp?
– En què consistia la “neteja de primavera”?
– A quines vexacions eren sotmesos els presos en arribar al camp? I en general durant la seva estada al camp?
– Qui fou Oskar Schindler? ( on és esmentat a la novel·la?)
– Què són els luthiers? I els Stradivarius? Quins són els principals centres violers d’Europa?
– Nom de la neboda. Per què afirma que és filla de Daniel? Com havia pogut “salvar-se”? –Quan havia començat a tocar el violí i qui l’havia ensenyada? A l’actualitat, on viu els eu fill?
– Com es diu la promesa de Daniel? Quina és la seva història?
– Quin càstig espera a Daniel si no compleix bé l’encàrrec?
– Com s’anomena el violinista que ajuda Daniel? On viu ara?
– Qui és Ingrid?
– Per què Bronislaw no vol tocar la “Follia” d’Arcangelo Corelli?
– Va sobreviure,  Daniel?
– Qui havia comprat el violí i què n’havia fet?
 – Quina fou la fi del comandant Sauckel?
– I la de Rascher?
– Quina llengua parlen Bronislaw i Regina? Per què no parlen jiddish?
– Al camp de què treballa Bronislaw quan no toca el violí? 
– Havien sobreviscut els integrants del trio de Bronislaw?
– Com es van fer amics al camp, en Daniel i en Bronislaw?
– Episodis “heroics” protagonitzats pels presos.

Pel·lícula:  http://www.lavanguardia.com/cultura/20100117/53871878444/una-productora-norteamericana-compra-los-derechos-cinematograficos-de-el-violi-d-auschwitz.html  (La Vanguardia)

Violette Jacquet-Silbertstein:  http://cultura.elpais.com/cultura/2014/02/08/actualidad/1391817330_018718.html  (El País)

http://www.lefigaro.fr/flash-actu/2014/01/29/97001-20140129FILWWW00484-mort-d-une-membre-de-l-orchestre-d-auschwitz.php  (Le Figaro)

JESÚS MONCADA ( Mequinensa – la Franja,  1941- Barcelona, 2005)

APUNTS BIOGRÀFICS  estudià Magisteri a Saragossa i després d’exercir un temps a la seva població, el 1966 es traslladà a Barcelona on treballà com a ajudant del gerent de producció Pere Calders a l’ editorial Montaner i Simó, Començà a donar a conèixer alhora  la seva obra plàstica i literària. Des dels inicis dels anys 80 abandonà la pintura i es dedicà només a escriure.

MEQUINENSA (Baix Cinca, la Franja)   La localitat pertany administrativament a l’Aragó, però lingüísticament a Catalunya, el català que s’hi parla és el nord occidental amb els trets propis de la franja de Ponent. La  comarca és d’economia agrícola, però la vila presenta la singularitat de l’explotació industrial i comercial   de les mines de lignit ( carbó) El transport d’aquest és fluvial mitjançant els llaüts. Aquestes embarcacions  de fusta, sovint amb aparell de vela llatina eren fetes per calafats. Les dels llaüters i calafats són professions avui en desús.

OBRA LITERÀRIA tota ella centrada en la història de la vila de Mequinensa dels anys  60 al 71, entesa com a microcosmos literari que gira  al voltant de l’explotació minera del lignit, la navegació per l’Ebre i la desaparició d’aquest món a causa de les transformacions socioeconòmiques del final del franquisme i sobretot per la construcció de l’embassament de Riba-Roja.

Narrativa curta:  Històries de la mà esquerra ( 1981), El cafè de la granota (1985), Calaveres atònites (1997)

Recull de col·laboracions en premsa: Cabòries i estivals i altres proses volanderes ( 2003)

Novel·la: Camí de sirga (1988) ,  La galeria de les estàtues ( 1992) ,  Estremida memòria   (1997)

El cafè de la Granota  és un recull de catorze relats curts ( de gran agilitat i concisió expositives)  escrits entre els anys 1980 i 1985. El rerefons comú de les narracions atorguen al recull caràcter unitari. Moltes de les  narracions són ambientades a la dècada dels anys cinquanta (referències a la repressió franquista…) i en un escenari   que té com a centre la vila de Mequinensa i les poblacions de l’entorn regional més immediat (Lleida, Fraga, Torrent de Cinca, Faió, Tortosa…) Els personatges  són gent senzilla: miners, pagesos, llaüters, botiguers (en són exemples un pagès molt tafaner, uns afeccionats al futbol, un antic barquer, un afeccionat a les novel·les d’intriga o  un delinqüent vocacional). Allò  que caracteritza els contes és l’ humor, la  ironia i la crítica social. Són excepció,   quant  a la intensitat en la presència de l’humor o de la ironia, els contes “Preludi de traspàs” i, sobretot, “Guardeu-vos de somiar genives esdentegades”. Es tracta de dos contes que no s’estructuren, com la resta de textos aplegats, en forma de crònica o informe ‘objectiu’ ni de soliloqui, sinó que més aviat són contes redactats des de la perspectiva del narrador omniscient. Sovint l’humor i la ironia  està motivat per un fet insòlit que   força de manera subtil la lògica d’una situació que, en principi, és quotidiana (per exemple “La Plaga de la Ribera” i “Futbol de ribera”), un tractament humorístic que relaciona l’autor amb  Pere Calders. Fins i tot hi ha ironia en algunes escenes d’un funeral. En aquests contes que s’ocupen de la mort també trobem l’element extraordinari, sorprenent, que en ocasions frega la màgia. Aquest seria el cas de  contes com ara “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana”, “Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues” i “Els delfins”;  el quart conte amb presència destacada de la mort, “Preludi de traspàs”, té un to més greu, que l’apropa a “Guardeu-vos de somiar genives esdentegades”, el tema del qual és la superstició –creença religiosa   irracional.

Alguns relats   il·lustren críticament i   divertida les passions, les actituds morals, els anhels i els somnis de diferents personatges; sense    intencionalitat moral o, religiosa. Així, la gasiveria al conte “Informe provisional sobre la correguda d’Elies” ; a  “Els delfins”, la vanitat; a “Paraules des d’un oliver”, la mesquinesa; a “Amor fatal en decúbit supí”, la repressió sexual i la hipocresia…

Des del punt de vista de l’estructura, els catorze contes d’aquest recull es poden dividir  en dos grans grups: els soliloquis (‘fet de parlar sol, amb si mateix’) i les cròniques o informes. Els contes “Preludi de traspàs”  i “Guardeu-vos de somiar genives esdentegades”, tant per tema com per estructura i estil, estarien exclosos d’aquesta agrupació dual. Són soliloquis:  “La Plaga de la Ribera”, “Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues”, “Els delfins”, “Paraules des d’un oliver” i “L’assassinat del Roger Ackroyd”. Són cròniques la resta de contes, és a dir “Un barril de sabó moll”, “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana”, “Informe provisional sobre la correguda d’Elies”, “Futbol de ribera”, “Un enigma i set tricornis”, “Amarga reflexió sobre un manat de cebes” i, d’alguna manera, també “Amor fatal en decúbit supí”. Els cinc soliloquis del recull  es poden subdividir en soliloqui  pur, per exemple “Els delfins”;  soliloqui epistolar en el cas de “La Plaga de la Ribera” i “Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues”, i  soliloqui amb interlocutor mut en els contes “Paraules de d’un oliver” i “L’assassinat del Roger Ackroyd”.

La llengua emprada presenta elements del català de La Franja de Ponent, que pertany al català occidental, concretament nord-occidental.

CARACTERÍSTIQUES: Caçadors de paraules: El català de la franja: http://www.tv3.cat/videos/322099

A part del lèxic i la fraseologia propis del nord-occidental molt relacionats amb les activitats econòmiques de la navegació per l’Ebre, cal destacar un llenguatge literari basat en l’oralitat.   Un to de llengua oral que sembla que les històries hagin estat recollides directament de la veu del poble. De fet, sovint el narrador es presenta com a simple escriba que intenta anotar tan fidelment com pot allò que li han explicat, en diverses ocasions posant les històries en boca del vell Cristòfol, l’informador més freqüentat pel cronista i personificació de la veu del poble.

ADRECES

L’autor a Lletra: http://lletra.uoc.edu/ca/autor/jesus-moncada

Vídeo sobre la Mequinensa de Jesús Moncada: http://www.tv3.cat/videos/3303650/La-Mequinensa-de-Jesus-Moncada-en-imatges

Visat ( revista digital del PEN català)

Traces (Base de dades de llengua i literatura catalanes)

ESPAIS LITERARIS http://www.jesusmoncada.cat/  [Entrevistes]

Text llegit el 9 de juny amb motiu de la presentació del web

2005-2010: CINC ANYS AMBSENSE JESÚS MONCADA

El matí del dilluns 13 de juny de fa just ara cinc anys moria als 63 anys a la clínica Corachan de Barcelona l’escriptor mequinensà Jesús Moncada. Tots els mitjans de comunicació catalans i aragonesos se’n van fer ampli ressò. Davant de la mort de l’escriptor, l’Ajuntament de Mequinensa va celebrar el vespre del dia 14 un ple extraordinari en què l’únic punt de l’ordre del dia fou nomenar Jesús Moncada i Estruga  fill predilecte del Poble. Alhora el consistori també decretà tres dies de dol oficial. Les restes de Jesús s’incineraren encabat de la cerimònia laica que tingué lloc el 15 de juny al tanatori de les Corts de Barcelona, una cerimònia en què assistiren centenars d’amics i parents –molts dels quals venguts des del seu poble o del seu barri barceloní de Gràcia–, així com representants del Govern de la Generalitat de Catalunya encapçalats pel President Pasqual Maragall i el Conseller Primer Josep Bargalló, del  Govern d’Aragó amb la consellera de Cultura Eva Almunia al capdavant, de  l’Ajuntament de Barcelona amb el regidor de Cultura Ferran Mascarell, de l’alcaldessa  de Mequinensa, Magda Gòdia,… Les cendres de l’escriptor s’escamparen dies més tard–en concret, el dissabte 9 de juliol en una primer acte popular i alhora íntim i familar– en el solar de la casa mequinensana on havia nascut Jesús Moncada l’u de desembre de 1941.

El 9 de setembre de 2005 se li va retre un nou homenatge popular i, ara, massiu, a  Mequinensa durant l’acte de lliurament –en presència del President d’Aragó Marcel·lí Iglésias– a la mare de l’escriptor, Maria Estruga, d’un pergamí amb el nomenament de Jesús Moncada com a fill predilecte de la vila i de la insígnia d’or i brillants del municipi. Alhora s’inauguraren a Mequinensa dues exposicions en instal·lacions municipals, en una d’aquestes exposicions es recreava la seua faceta com a escriptor mentre que en l’altra s’hi presentava una part important de la seua obra plàstica, una faceta del seu món creatiu de Jesús Moncada que si bé feia gairebé vint-i-cinc anys que havia deixat aparcada és la que més s’ha difós en els darrers cincs anys; o, si més no, més ha sorprès, atesa l’alta qualitat, a qui ha volgut acostar-se a l’obra i la intimitat creativa de Moncada. Així la Diputació de Tarragona organitzà –amb col·laboració de l’Ajuntament de Mequinensa i del Govern d’Aragó– del 4 al 27 de novembre d’aquell mateix any 2005 una exposició al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona amb el títol ‘L’univers creatiu de Jesús Moncada’ amb seixanta obres (olis i dibuixos), prou representatives dels diversos estils que va practicar Moncada al llarg de la seua trajectòria artística. En paral·lel es realitzà a Tarragona al llarg de quatre setmanes una lectura pública de Camí de sirga, amb la participació d’amics, parents, escriptors i personatges de la cultura i la política com ara el president de la Diputació de Tarragona Joan Aregio, la consellera de Cultura del Govern d’Aragó Eva Almunia o l’alcaldessa de Mequinensa Magda Gòdia. D’aleshores ençà l’obra plàstica de Jesús Moncada s’ha exhibit, tant a l’Aragó com a Catalunya, en nombroses ocasions: Lleida (6-17 de febrer de 2006), Fraga (25 de març-16 d’abril de 2006), Barbastre (26 de gener-23 de febrer de 2007), Calatayud (9 de març-29 de març de 2007), Terrassa (18 d’octubre-11 de novembre de 2007), Lleida (setembre de 2009), etc. Però no només ha estat l’obra plàstica de Jesús Moncada la que s’ha donat a conèixer amb creixent intensitat en els darrers cinc anys, sinó que han estat múltiples les reedicions de les seues obres així com l’aparició de noves traduccions d’aquestes mateixes obres. També han estat diverses les manifestacions públiques celebrades al voltant de l’obra i la persona de l’escriptor –i ara també pintor– mequinensà, actes i publicacions que ara i aquí no puc –o no sé– detallar in extenso. Amb tot no puc, ni que sia breument, deixar d’assenyalar-ne cinc, d’aquelles publicacions i actes d’homenatge que al meu entendre han tengut una més gran repercussió o una especial significació pública. El primer, cronològicament, fou l’edició en setembre de 2005 –en el marc de l’homenatge mequinensà del dia nou d’aquell mes– del volum recopilatori de crítiques literàries, entrevistes i ressenyes Jesús Moncada. Su universo literario a càrrec del Govern d’Aragó i l’Ajuntament de Mequinensa, publicació a la qual seguiren l’edició del dossier “Jesús Moncada, camí del record” dins el número (550) d’octubre de 2005 de la revista Serra d’Or, i del número 21 (2006) de la revista literària URC editada per l’Institut Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Lleida; un segon acte a destacar fou l’homenatge organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes a l’Espai de Dansa i Música de Barcelona el 26 d’octubre de 2005 en què una vintena d’amics i familiars recordaren Jesús Moncada llegint fragments de la seua obra i glossant la seua personalitat; el tercer ha estat la defensa pública a la Université de Montpellier III-Paul Valéry per part de Sandrine Ribes de l’extensa tesi doctoral L’ouvre de Jesús Moncada: Quand l’écriture devient mémoire; el quart, l’estrena a Terrassa l’octubre del 2007 de L’aigua, adaptació teatral de les narracions curtes de l’escriptor mequinensà a càrrec de la companyia Les Antonietes (i les posteriors representacions per tot el territori); i el darrer –però no per això menys important–: la Trobada de traductors de l’obra de Jesús Moncada celebrada a Mequinensa el darrer cap de setmana del setembre del 2008, trobada que comptà amb la presència d’una trentena d’investigadors i traductors d’arreu del món. I bé, potser ara també puguem afegir a aquesta llista la presentació (o potser hauria de dir inauguració oficial) del web Espais Literaris de Jesús Moncada; però això, entenc, ja és una altra història, una història que, tanmateix, ens ha convocat en aquesta ciutat de Lleida i en les vigílies del cinquè aniversari d’ambsense Jesús Moncada.

Hèctor Moret

 JOSEP MARIA DE SAGARRA. EL CAFÈ DE LA MARINA

Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961).

D’ascendència aristocràtica estudià batxillerat entre Reus i Barcelona i cursà estudis de Dret a la Universitat de Barcelona. El 1916 ingressà a l’Instituto Diplomático y Consular de Madrid, carrera que abandonà per dedicar-se  i viure de la literatura: conreà el teatre, la narrativa, el periodisme, les cançons o els espectacles de varietats.

No adscrivim Sagarra a cap corrent literari concret. Generecionalment es vincularia al Noucentisme, però com Josep Pla se’n situa al marge.

L’any 1913 va guanyar  l’Englantina d’Or als Jocs Florals de Barcelona. D’entre les seves primeres publicacions destaquen  Primer llibre de poemes (1914), Cançons d’abril i novembre i la seva primera novel·la, Paulina Buxareu (1919). Des de 1918 fins a 1921 fou  corresponsal d’”El Sol”  a Berlín. De retorn a Barcelona fou col·laborador   de  publicacions periòdiques com   “La Publicitat” (1922-1929) i “Mirador” (1929-1936) Els articles d’aquests temps    s’apleguen al volum  Cafè, copa i puro (1929) i   L’aperitiu (1937). També va escriure poemes satírics de tema polític, publicats a “El Bé Negre” (1931-1936). La seva producció entre els anys 1922 i 1936 és molt extensa; en destaquem Cançons de taverna i d’oblit  i  Els ocells amics (1922), La filla del carmesí (1929) i  la novel·la  All i salobre (1929). El 1930 estrena Corona d’espines;  el 1931, L’Hostal de la Glòria i aquest any recita, ell mateix, El poema de Nadal al Palau de la Música.

El 1932 publica la seva novel·la més reexida, Vida privada, i l’any següent estrena  El Cafè de la Marina. El 1936, a causa del desconcert generat per la Guerra Civil, marxa cap a París, on es casa amb Mercè Devesa. Fa un viatge pels Mars del Sud, fruit del qual són els llibres Entre l’equador i els tròpics i La ruta blava. De retorn s’estableix a París, on neix el seu fill Joan, i comença a teballar en la traducció de la Divina comèdia, sota el mecenatge de Cambó. L’entrada dels alemanys a França provoca la seva tornada a Catalunya. Acaba la versió de Dante, tradueix el teatre de Shakespeare i escriu El poema de Montserrat (1950).

L’any 1946 Sagarra havia  reprès  el seu contacte amb el públic: El prestigi dels morts (1946), La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948) són obres de tall existencialista que no obtingueren el ressò que cercava. Aleshores, Sagarra torna als seus models més típics estrenant amb èxit obres com L’hereu i la forastera (1949) i La ferida lluminosa (1954). Retorna, també, a la seva activitat periodística, en llengua castellana, desenvolupada a “Destino”, el 1951, i a “La Vanguardia Española”, a partir de 1957. El 1954 publica el volum Memòries. Va morir a Barcelona quan intentava aconseguir finançament per a escriure un llibre sobre Roma.

Una bona part de les seves obres s’han traduït a diverses llengües i d’ algunes se n’han fet versions per al cinema i la televisió.

El teatre de Sagarra.

Sagarra fou un autor comercial d’èxit amb obres de gran qualitat literària. Tant l’obra que ens ocupa (del 1933) com La corona d’espines ( 1930) i L’hostal de la Glòria ( 1931) van ser autèntics èxits de crítica i públic. Es tractava en general d’obres de rerafons popular, ambientades al camp i al mar que empren el llenguatge corrent de l’ambient que retraten.

El cafè de la Marina

És teatre versificat ( versos decasíl·labs blancs, amb ritme,  però sense rima) El seu gènere és el  poema dramàtic que s’adscriu a una concepció antirealista de la representació   El que es busca no és la veritat sinó la distracció, l’evasió. [A cavall entre finals del  segle XIX i principis del XX sorgeixen a Europa tot un seguit de models diversos que es relacionen amb aquest teatre poètic com el desenvolupat per Sagarra]

El teatre de Sagarra arrenca de la quotidianitat, però ens condueix, per mitjà de les emocions, a la bellesa, el somni, l’ideal (resolució  feliç del conflicte) L’obra no mostra cap conflicte col·lectiu, cap tensió social ( tot i que sí posa de manifest les condicions de vida dures que viuen els pescadors, aquests no s’hi revolten i estan disposats a fer una supervivència passiva: “És la vida” diu en Libori més d’una vegada, totalment resignat) .

Els seus ingredients són:

–       Escenari geogràfic proper.

–       Ambients tradicionals, atemporals.

–       Conflicte sentimental exempt de problemàtica social.

–        Absència de psicologisme.

–       Personatges estereotípats, arquetípics, poc definits.

–       Freqüents comportaments violents i apassionats ( poc evolucionats i que actuen guiats per la ingenuïtat o la intuïció.

–       Tema que gira sovint a l’entorn d’un triangle amorós.

–       Combinació d’elements còmics i dramàtics.

–       Resolució feliç dels conflictes gràcies al penediment o el perdó.

–       Ús del vers potent i  sonor, espontani i ágil.

–       Lèxic ric i ple d’expressions populars.

L’acció de El café de la Marina té lloc en una espai tancat  ( també  L’hostal de la Glòria ) que esdevé  el centre neuràlgic de la vida al litoral. Respecta la unitat de lloc  ( un mateix decorat a tots els actes) A la primera acotació  se’ns fa saber que es tracta d’un poble de la costa empordanesa a la vora del cap de Creus [ es tracta de la  taverna  d’ aquest nom al poble de la costa gironina Port de la Selva]. Pel que fa al temps, se n’ometen dades precises de l’època concreta. Per tal d’establir-lo cal recórrer als fets argumentals ( Claudi se’n vol anar a Amèrica per fer-se ric, és a dir vol ser “indiano” – com fou freqüent a finals del XIX i principis del XX) és, per tant,  un temps proper al de la redacció. Tampoc no es precisa el temps intern ( durada dels fets) [entre el primer i el segon acte unes hores  – una mica més de 24 – i entre el  segon i el tercer dues setmanes]

LLENGUA I ESTIL

Lèxic viu, col·loquial de gran força expressiva i allunyat de retoricismes. Hi destaquen les locucions i frases fetesRegistre adequat a l’extracció social dels personatges.  La majoria dels personatges usen una llengua col·loquial pròpia  de lazona marinera del Cap de Creus  que conté  localismes i castellanismes. Els personatges de ciutat, en canvi, usen una llengua convencional, neutra.

Cal destacar la llengua del comerciant de peix rossellonès ( mussiú Bernat ) Es un personatge grotesc i parla un  dialecte  ridícul ( barreja que mescla el català –  morfosintaxi del rossellonès – i el francès – lèxic)

ALGUNES FIGURES RETÒRIQUES:

Metàfora, símil, Hipèrbole, jocs de paraules, ironia , antítesi, personificació, polisíndeton…

PERSONATGES ( alguns encarnen valors i els seus noms tenen una certa càrrega simbòlica, per exemple Salvadora).

Els “triangles” amorosos o sentimentals

Els personatges “autòctons” (els que regenten la taverna i els que la freqüenten)

Els visitants ( passavolants)

ESTRUCTURA CLÀSSICA 

L’obra segueix els patrons clàssics d’estructura: Acte I – Plantejament // Acte II – Nus // Acte III- Desenllaç.

Acte I – 18 escenes. Introducció (informacions i antecedents per a la comprensió de la trama. Presentació personatges, situació escènica i insinuació del conflicte.) Apareixen quasi tots els personatges.  Es remarca el contrast entre Rosa, a punt de casar-se, i Caterina, que es resigna a la solteria.

Acte II – 16 escenes. Conflicte (esclaten les tensions) .  La festa del casament de Rosa és el pretext per a l’aparició de Monsieur Bernat, qui també aporta un toc d’humor a l’obra ( el francès, amb la seva figura i la seva parla, és l’arquetipus de la figura ridícula pròpia de les farses)

A l’Acte III, (17 escenes) té lloc el desenllaç feliç- Un cop allunyat M. Bernat, a qui els del poble han descobert el secret de Caterina, aquesta pot assolir el seu somni de llibertat ( simbolitzat en un viatge en vaixell mar enllà – pàg. 248) Tot el nucli narratiu desemboca en l’esperança encoberta de la noia: aconseguir una relació amorosa sòlida i formar una família; per això tota la seva angoixa esdevé joia quan Claudi li declara el seu amor.

Els actes s’inicien amb un quadre coral ( la partida de canari, el convit de casament  i les tafaneries) Hi ha pocs diàlegs a dos i s’incrementen  a mesura que l’argument avança.

TEMA: L’AMOR COM A REDEMPCIÓ

A la manera de Guimerà ( Terra baixa) i segons les propostes de l’idealisme romàntic, Sagarra proposa a El cafè de la Marina la salvació dels protagonistes per amor. Claudi deslliura  Caterina del seu passat i de les tafaneries i enveges i alhora l’amor el salvarà també a ell de l’emigració ( del miratge americà) i el farà redescobrir i valorar el seu món.

EL TEMOR AL QUÈ DIRAN i ALTRES ASPECTES A COMENTAR

Com a moltes obres contemporànies, pesa més la por als remoreigs de la gent que el benestar dels personatges.

Quin pes té a l’obra la qüestió de l’orfenesa?

A què obeeix que les  noies quan parlen de les criatures que tindran sempre aspiren a tenir nens, hereus i no pas filles?

Mostres de misogínia i mentalitat patriarcal.

ALTRES ASPECTES A COMENTAR.

• Sagarra usa el recurs argumental – ja definit pel teatre grecormà – del pare que desitja per a la filla un marit ric. Però aquest home vell i sovint grotesc no gens del gust de la noia. A més hi ha un jove, més pobre que el galant vell,  que s’ha guanyat el cor de la noia.
• Els versos: són decasíl•labs blancs ( amb ritme, però sense rima) disposats en tirades de nombre indeterminat. Alguns són imperfectes ( de 9 síl•labes) i a d’altres trobem llicències mètriques. Cal tenir en compte els fenòmens de contacte entre vocals: elisions [eliminació d’una de les dues vocals en contacte]  i sinalefes [ unió en una sola síl•laba de dues vocals que formen part de mots consecutius] Els personatges més còmics usen versos més curts ( heptasíl·labs)

• El parlar de Monsieur Bernat és escrit en cursiva per tal de distingir la seva parla de la resta de personatges i perquè s’introdueixen gal•licismes sense respectar l’ortografia del francès. Alguns són: amuseu ( divertiu), xagrineu ( entristiu), hurús ( feliç), cupla ( parella) , enivrat ( embriagat), llapí ( conill) mariage ( casament) domage ( llàstima) biera ( bagul, taüt) afere ( negoci), gató ( pastís) bijú ( joia) … Altres característiques de la parla de M. Bernat provenen del rossellonès: terminacions verbals en -i a la 1ª persona sing. Present d’indicatiu ( canti, pensi…) ús de l’auxiliar ser ( sum estat, sum ballat… ) utilització de formes plenes dels pronoms ( me plau…) , u tònica ( flur, millú, seriusa, casadur, tut… ) ; desaparició de vocal en mots esdrúixols com histori que esdevenen plans.

• L’autor introdueix formes lingüístiques genuïnes dels pescadors de Port de la Selva que no apareixen als diccionaris: prisa (rom ensucrat), ronya ( alga fina de color verd daurat) així et pagués amb ronya; xarrecs ( sabata o espardenya vella); grumir ( tirar menjar en un indret de la mar per atraure els peixos) cordill negre ( rajolí de vi negre); fer el mec ( ocell que sobrevola el mar per pescar, aparentment poc astut però difícil d’agafar)

• Altres col•loquialismes: linya ( canya) , istiu (estiu) , tranyina ( teranyina. embarcació) , llimocs, ( llimacs) nissos ( anissos) grotes ( garotes, eriçons) eixorit ( eixerit); expressions com no fa ? ( oi que sí? ) ; us fa? ( us agrada)

• Hi són presents algunes formes dialectals mallorquines: atlots, atlotes (nois –noies) i noms de peixos: guiules ( Femella del peix làbrid donzella) , caues ( gerla – mascle de la xucla vera).

• El cafè de la Marina comparteix amb altres obres de l’autor una temàtica: el sofriment que provoca en els personatges la presència d’un entorn hostil o d’una situació difícil als quals s’enfronten malgrat l’aparent feblesa. En aquest cas el conflicte gira entorn Caterina que ha viscut una relació frustrada amb un home del qual sabem, únicament, que és en un lloc indeterminat de França el fruit de qual l’han obligada a avortar.

• A l’obra conflueixen elements costumistes (ambientació en un poble costaner del cap de Creus; personatges extrets del món real, els pescadors, de comportament primitiu i parla molt popular) i elements romàntics ( excessiu sentimentalisme sobretot en el personatge de Caterina, òrfena que veu que ha de romandre soltera a causa del seu mal pas en un poble petit i ple de males llengües i sotmesa a la voluntat del pare qui per tapar el brut l’obliga a casar-se amb un comerciant banyulenc vell i ric ) El mateix final feliç de l’acció, el casament per amor de Claudi i Caterina, constitueix un element propi de la imatgeria romàntica, l’ idealisme. Aquest desenllaç contradiu tot l’aire verista de la resta de l’obra. És una manera d’acontentar el públic amb el premi a la bondat i el dolor de la protagonista amb un amor reconegut.

• Un dels elements més valorat de l’obra és una galeria de personatges molt atractius, de gran força humana i vivesa. La parella Rufí i Rufina destaquen pel seu verisme i gràcia ell i el racionalisme fred ella; Luard és un pescador sensible i líric; Libori és alhora tendre i de visió materialista; Claudi es mostra de primeres amargat i desenganyat i després enamorat i encisat ( potser massa sobtadament) Rafel és franc, representa un punt de vista molt comú al poble; Rosa i les seves amigues mostren la visió de la diversió de la joventut; Salvadora és la bondat i la comprensió, capaç de personar el fill i la mateixa Caterina.
• Les figures de l’Artista i el Valent que apareixen a les escenes X i XII de l’Acte II representen la vida urbana, corrupta, industrialitzada i conflictiva en contraposició al món dels mariners, simple, perdurable, etern. També la figura grotesca de m. Bernat i el seu sistema de valors francès és l’oposat als valors més “purs” dels mariners. [Aquests temes d’oposició camp-ciutat, puresa-impuresa de valors són molt grats als escriptors vuitcentistes com A. Guimerà – p. ex. a Terra baixa]

• La forma com Claudi es comporta amb l’Artista ressalta encara més l’autèntic sentiment  del personatge que emergirà a l’Acte III.

• Elements simbòlics: somni de llibertat de Caterina, extensible a tots els personatges que es veuen sotmesos a una realitat social desfavorable. També Claudi té al principi el somni d’Amèrica com a escapatòria. El personatge de Luard és en ell mateix simbòlic; és el més romàntic, idealista: l’únic capaç de prescindir de l’entorn gràcies a l’evasió. El lèxic mariner que s’utilitza ( escórpora, déntol, corball…) amb tota la seva càrrega metafòrica pot ser considerat també simbòlic.