JOSEP MARIA DE SAGARRA. EL CAFÈ DE LA MARINA
Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961).
D’ascendència aristocràtica estudià batxillerat entre Reus i Barcelona i cursà estudis de Dret a la Universitat de Barcelona. El 1916 ingressà a l’Instituto Diplomático y Consular de Madrid, carrera que abandonà per dedicar-se i viure de la literatura: conreà el teatre, la narrativa, el periodisme, les cançons o els espectacles de varietats.
No adscrivim Sagarra a cap corrent literari concret. Generecionalment es vincularia al Noucentisme, però com Josep Pla se’n situa al marge.
L’any 1913 va guanyar l’Englantina d’Or als Jocs Florals de Barcelona. D’entre les seves primeres publicacions destaquen Primer llibre de poemes (1914), Cançons d’abril i novembre i la seva primera novel·la, Paulina Buxareu (1919). Des de 1918 fins a 1921 fou corresponsal d’”El Sol” a Berlín. De retorn a Barcelona fou col·laborador de publicacions periòdiques com “La Publicitat” (1922-1929) i “Mirador” (1929-1936) Els articles d’aquests temps s’apleguen al volum Cafè, copa i puro (1929) i L’aperitiu (1937). També va escriure poemes satírics de tema polític, publicats a “El Bé Negre” (1931-1936). La seva producció entre els anys 1922 i 1936 és molt extensa; en destaquem Cançons de taverna i d’oblit i Els ocells amics (1922), La filla del carmesí (1929) i la novel·la All i salobre (1929). El 1930 estrena Corona d’espines; el 1931, L’Hostal de la Glòria i aquest any recita, ell mateix, El poema de Nadal al Palau de la Música.
El 1932 publica la seva novel·la més reexida, Vida privada, i l’any següent estrena El Cafè de la Marina. El 1936, a causa del desconcert generat per la Guerra Civil, marxa cap a París, on es casa amb Mercè Devesa. Fa un viatge pels Mars del Sud, fruit del qual són els llibres Entre l’equador i els tròpics i La ruta blava. De retorn s’estableix a París, on neix el seu fill Joan, i comença a teballar en la traducció de la Divina comèdia, sota el mecenatge de Cambó. L’entrada dels alemanys a França provoca la seva tornada a Catalunya. Acaba la versió de Dante, tradueix el teatre de Shakespeare i escriu El poema de Montserrat (1950).
L’any 1946 Sagarra havia reprès el seu contacte amb el públic: El prestigi dels morts (1946), La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948) són obres de tall existencialista que no obtingueren el ressò que cercava. Aleshores, Sagarra torna als seus models més típics estrenant amb èxit obres com L’hereu i la forastera (1949) i La ferida lluminosa (1954). Retorna, també, a la seva activitat periodística, en llengua castellana, desenvolupada a “Destino”, el 1951, i a “La Vanguardia Española”, a partir de 1957. El 1954 publica el volum Memòries. Va morir a Barcelona quan intentava aconseguir finançament per a escriure un llibre sobre Roma.
Una bona part de les seves obres s’han traduït a diverses llengües i d’ algunes se n’han fet versions per al cinema i la televisió.
El teatre de Sagarra.
Sagarra fou un autor comercial d’èxit amb obres de gran qualitat literària. Tant l’obra que ens ocupa (del 1933) com La corona d’espines ( 1930) i L’hostal de la Glòria ( 1931) van ser autèntics èxits de crítica i públic. Es tractava en general d’obres de rerafons popular, ambientades al camp i al mar que empren el llenguatge corrent de l’ambient que retraten.
El cafè de la Marina
És teatre versificat ( versos decasíl·labs blancs, amb ritme, però sense rima) El seu gènere és el poema dramàtic que s’adscriu a una concepció antirealista de la representació El que es busca no és la veritat sinó la distracció, l’evasió. [A cavall entre finals del segle XIX i principis del XX sorgeixen a Europa tot un seguit de models diversos que es relacionen amb aquest teatre poètic com el desenvolupat per Sagarra]
El teatre de Sagarra arrenca de la quotidianitat, però ens condueix, per mitjà de les emocions, a la bellesa, el somni, l’ideal (resolució feliç del conflicte) L’obra no mostra cap conflicte col·lectiu, cap tensió social ( tot i que sí posa de manifest les condicions de vida dures que viuen els pescadors, aquests no s’hi revolten i estan disposats a fer una supervivència passiva: “És la vida” diu en Libori més d’una vegada, totalment resignat) .
Els seus ingredients són:
– Escenari geogràfic proper.
– Ambients tradicionals, atemporals.
– Conflicte sentimental exempt de problemàtica social.
– Absència de psicologisme.
– Personatges estereotípats, arquetípics, poc definits.
– Freqüents comportaments violents i apassionats ( poc evolucionats i que actuen guiats per la ingenuïtat o la intuïció.
– Tema que gira sovint a l’entorn d’un triangle amorós.
– Combinació d’elements còmics i dramàtics.
– Resolució feliç dels conflictes gràcies al penediment o el perdó.
– Ús del vers potent i sonor, espontani i ágil.
– Lèxic ric i ple d’expressions populars.
L’acció de El café de la Marina té lloc en una espai tancat ( també L’hostal de la Glòria ) que esdevé el centre neuràlgic de la vida al litoral. Respecta la unitat de lloc ( un mateix decorat a tots els actes) A la primera acotació se’ns fa saber que es tracta d’un poble de la costa empordanesa a la vora del cap de Creus [ es tracta de la taverna d’ aquest nom al poble de la costa gironina Port de la Selva]. Pel que fa al temps, se n’ometen dades precises de l’època concreta. Per tal d’establir-lo cal recórrer als fets argumentals ( Claudi se’n vol anar a Amèrica per fer-se ric, és a dir vol ser “indiano” – com fou freqüent a finals del XIX i principis del XX) és, per tant, un temps proper al de la redacció. Tampoc no es precisa el temps intern ( durada dels fets) [entre el primer i el segon acte unes hores – una mica més de 24 – i entre el segon i el tercer dues setmanes]
LLENGUA I ESTIL
Lèxic viu, col·loquial de gran força expressiva i allunyat de retoricismes. Hi destaquen les locucions i frases fetesRegistre adequat a l’extracció social dels personatges. La majoria dels personatges usen una llengua col·loquial pròpia de lazona marinera del Cap de Creus que conté localismes i castellanismes. Els personatges de ciutat, en canvi, usen una llengua convencional, neutra.
Cal destacar la llengua del comerciant de peix rossellonès ( mussiú Bernat ) Es un personatge grotesc i parla un dialecte ridícul ( barreja que mescla el català – morfosintaxi del rossellonès – i el francès – lèxic)
ALGUNES FIGURES RETÒRIQUES:
Metàfora, símil, Hipèrbole, jocs de paraules, ironia , antítesi, personificació, polisíndeton…
PERSONATGES ( alguns encarnen valors i els seus noms tenen una certa càrrega simbòlica, per exemple Salvadora).
Els “triangles” amorosos o sentimentals
Els personatges “autòctons” (els que regenten la taverna i els que la freqüenten)
Els visitants ( passavolants)
ESTRUCTURA CLÀSSICA
L’obra segueix els patrons clàssics d’estructura: Acte I – Plantejament // Acte II – Nus // Acte III- Desenllaç.
Acte I – 18 escenes. Introducció (informacions i antecedents per a la comprensió de la trama. Presentació personatges, situació escènica i insinuació del conflicte.) Apareixen quasi tots els personatges. Es remarca el contrast entre Rosa, a punt de casar-se, i Caterina, que es resigna a la solteria.
Acte II – 16 escenes. Conflicte (esclaten les tensions) . La festa del casament de Rosa és el pretext per a l’aparició de Monsieur Bernat, qui també aporta un toc d’humor a l’obra ( el francès, amb la seva figura i la seva parla, és l’arquetipus de la figura ridícula pròpia de les farses)
A l’Acte III, (17 escenes) té lloc el desenllaç feliç- Un cop allunyat M. Bernat, a qui els del poble han descobert el secret de Caterina, aquesta pot assolir el seu somni de llibertat ( simbolitzat en un viatge en vaixell mar enllà – pàg. 248) Tot el nucli narratiu desemboca en l’esperança encoberta de la noia: aconseguir una relació amorosa sòlida i formar una família; per això tota la seva angoixa esdevé joia quan Claudi li declara el seu amor.
Els actes s’inicien amb un quadre coral ( la partida de canari, el convit de casament i les tafaneries) Hi ha pocs diàlegs a dos i s’incrementen a mesura que l’argument avança.
TEMA: L’AMOR COM A REDEMPCIÓ
A la manera de Guimerà ( Terra baixa) i segons les propostes de l’idealisme romàntic, Sagarra proposa a El cafè de la Marina la salvació dels protagonistes per amor. Claudi deslliura Caterina del seu passat i de les tafaneries i enveges i alhora l’amor el salvarà també a ell de l’emigració ( del miratge americà) i el farà redescobrir i valorar el seu món.
EL TEMOR AL QUÈ DIRAN i ALTRES ASPECTES A COMENTAR
Com a moltes obres contemporànies, pesa més la por als remoreigs de la gent que el benestar dels personatges.
Quin pes té a l’obra la qüestió de l’orfenesa?
A què obeeix que les noies quan parlen de les criatures que tindran sempre aspiren a tenir nens, hereus i no pas filles?
Mostres de misogínia i mentalitat patriarcal.
ALTRES ASPECTES A COMENTAR.
- Sagarra usa el recurs argumental – ja definit pel teatre grecormà – del pare que desitja per a la filla un marit ric. Però aquest home vell i sovint grotesc no gens del gust de la noia. A més hi ha un jove, més pobre que el galant vell, que s’ha guanyat el cor de la noia.
- Els versos: són decasíl•labs blancs ( amb ritme, però sense rima) disposats en tirades de nombre indeterminat. Alguns són imperfectes ( de 9 síl•labes) i a d’altres trobem llicències mètriques. Cal tenir en compte els fenòmens de contacte entre vocals: elisions [eliminació d’una de les dues vocals en contacte] i sinalefes [ unió en una sola síl•laba de dues vocals que formen part de mots consecutius] Els personatges més còmics usen versos més curts ( heptasíl·labs)
- El parlar de Monsieur Bernat és escrit en cursiva per tal de distingir la seva parla de la resta de personatges i perquè s’introdueixen gal•licismes sense respectar l’ortografia del francès. Alguns són: amuseu ( divertiu), xagrineu ( entristiu), hurús ( feliç), cupla ( parella) , enivrat ( embriagat), llapí ( conill) mariage ( casament) domage ( llàstima) biera ( bagul, taüt) afere ( negoci), gató ( pastís) bijú ( joia) … Altres característiques de la parla de M. Bernat provenen del rossellonès: terminacions verbals en -i a la 1ª persona sing. Present d’indicatiu ( canti, pensi…) ús de l’auxiliar ser ( sum estat, sum ballat… ) utilització de formes plenes dels pronoms ( me plau…) , u tònica ( flur, millú, seriusa, casadur, tut… ) ; desaparició de vocal en mots esdrúixols com histori que esdevenen plans.
- L’autor introdueix formes lingüístiques genuïnes dels pescadors de Port de la Selva que no apareixen als diccionaris: prisa (rom ensucrat), ronya ( alga fina de color verd daurat) així et pagués amb ronya; xarrecs ( sabata o espardenya vella); grumir ( tirar menjar en un indret de la mar per atraure els peixos) cordill negre ( rajolí de vi negre); fer el mec ( ocell que sobrevola el mar per pescar, aparentment poc astut però difícil d’agafar)
- Altres col•loquialismes: linya ( canya) , istiu (estiu) , tranyina ( teranyina. embarcació) , llimocs, ( llimacs) nissos ( anissos) grotes ( garotes, eriçons) eixorit ( eixerit); expressions com no fa ? ( oi que sí? ) ; us fa? ( us agrada)
- Hi són presents algunes formes dialectals mallorquines: atlots, atlotes (nois –noies) i noms de peixos: guiules ( Femella del peix làbrid donzella) , caues ( gerla – mascle de la xucla vera).
- El cafè de la Marina comparteix amb altres obres de l’autor una temàtica: el sofriment que provoca en els personatges la presència d’un entorn hostil o d’una situació difícil als quals s’enfronten malgrat l’aparent feblesa. En aquest cas el conflicte gira entorn Caterina que ha viscut una relació frustrada amb un home del qual sabem, únicament, que és en un lloc indeterminat de França el fruit de qual l’han obligada a avortar.
- A l’obra conflueixen elements costumistes (ambientació en un poble costaner del cap de Creus; personatges extrets del món real, els pescadors, de comportament primitiu i parla molt popular) i elements romàntics ( excessiu sentimentalisme sobretot en el personatge de Caterina, òrfena que veu que ha de romandre soltera a causa del seu mal pas en un poble petit i ple de males llengües i sotmesa a la voluntat del pare qui per tapar el brut l’obliga a casar-se amb un comerciant banyulenc vell i ric ) El mateix final feliç de l’acció, el casament per amor de Claudi i Caterina, constitueix un element propi de la imatgeria romàntica, l’ idealisme. Aquest desenllaç contradiu tot l’aire verista de la resta de l’obra. És una manera d’acontentar el públic amb el premi a la bondat i el dolor de la protagonista amb un amor reconegut.
- Un dels elements més valorat de l’obra és una galeria de personatges molt atractius, de gran força humana i vivesa. La parella Rufí i Rufina destaquen pel seu verisme i gràcia ell i el racionalisme fred ella; Luard és un pescador sensible i líric; Libori és alhora tendre i de visió materialista; Claudi es mostra de primeres amargat i desenganyat i després enamorat i encisat ( potser massa sobtadament) Rafel és franc, representa un punt de vista molt comú al poble; Rosa i les seves amigues mostren la visió de la diversió de la joventut; Salvadora és la bondat i la comprensió, capaç de personar el fill i la mateixa Caterina.
- Les figures de l’Artista i el Valent que apareixen a les escenes X i XII de l’Acte II representen la vida urbana, corrupta, industrialitzada i conflictiva en contraposició al món dels mariners, simple, perdurable, etern. També la figura grotesca de m. Bernat i el seu sistema de valors francès és l’oposat als valors més “purs” dels mariners. [Aquests temes d’oposició camp-ciutat, puresa-impuresa de valors són molt grats als escriptors vuitcentistes com A. Guimerà – p. ex. a Terra baixa]
- La forma com Claudi es comporta amb l’Artista ressalta encara més l’autèntic sentiment del personatge que emergirà a l’Acte III.
- Elements simbòlics: somni de llibertat de Caterina, extensible a tots els personatges que es veuen sotmesos a una realitat social desfavorable. També Claudi té al principi el somni d’Amèrica com a escapatòria. El personatge de Luard és en ell mateix simbòlic; és el més romàntic, idealista: l’únic capaç de prescindir de l’entorn gràcies a l’evasió. El lèxic mariner que s’utilitza ( escórpora, déntol, corball…) amb tota la seva càrrega metafòrica pot ser considerat també simbòlic.