Els textos dels comentaris 3 a 6 són els dels poemes ‘Cant de novembre’, ‘Excèlsior’, ‘Després de la tempestat’ i ‘La nit de la Puríssima’, de Joan Maragall. El termini de presentació del comentari de qualsevol d’aquests poemes és el dia 23 d’abril. En els vincles següents hi trobareu els textos.
cant-de-novembre la-nit-de-la-purissima excelsior despres-de-la-tempestat
El poema ‘Excèlsior’ és com una mena de manual d’instruccions per indicar a l’esperit què és el que ha de fer i el que no, per poder aspirar a l’excel·lència, d’on ve el títol, per anar pel bon camí.
El primer avís que dóna és que no es deixi dur per aigües tranquil·les, manses, ja que el que no es mou significa la rutina, la vida roïna, i l’esperit ha d’estar en canvi constant, no sempre experimentant el mateix. També li diu, en la segona estrofa, que miri enlaire, o sigui, que ha de buscar la llum que ve del cel, que és la inspiració, la dimensió espiritual, que és més important que la vida terrenal per als modernistes. Igualment, quan demanava que no es deixés portar per les aigües tranquil·les, tampoc ho pot fer amb les platges, perquè aquestes formen part de la terra, que és immòbil, que no experimenta cap transformació. El que sí que li recomana és que vagi mar endins, que estigui entorn d’aigües que es moguin. Això vol dir que és bo, o sigui, que ha d’estar provant coses noves, anar més enllà.
“Fuig dels horitzons mesquins”: això vol dir que els horitzons mesquins són aquells curts, on només es pensa en les coses nímies, i que ha de pensar en un futur més llunyà, i no el que farà el dia següent.
Finalment, en l’últim paràgraf, es veu com l’autor diu que el viatge que ha de fer l’esperit no ha d’acabar, perquè no pot conformar-se i tornar altra vegada, sinó que ha de seguir sempre viatjant, trobant coses noves, noves vivències i que mai ha d’interrompre aquest viatge, perquè sempre ha de ser ambiciós.
Soukaina
1r batx. B
“Excèlsior”
El poema de Maragall és clarament un crit a l’ambició, a la recerca de la satisfacció personal, al no oblit dels propis objectius, a la fortalesa de la ment davant la seducció de situacions de calma i conformitat, d’allò que no suposi esforç ni atreviment.
Maragall relaciona els elements pròxims a la terra, clarament estàtics (“aigua mansa de port”, “platges roïns”, “terra immoble”), amb la monotonia, amb l’elecció d’una vida avorrida i poc satisfactòria a nivell espiritual. En canvi, associa elements del mar i del cel, clarament relacionats amb l’infinit i el moviment (“gran aire”, “mar endins”, “aigües esteses”), amb l’aventura, la recerca dels objectius personals, el goig per descobrir i viure intrèpidament.
És un poema modernista, i dins d’aquest corrent, donat l’ús d’elements de la natura com a inspiració espiritual, el podem catalogar dins l’estil simbolista. Cal destacar també la influència de Nietzsche en l’autor; podríem dir que el perfil de persona que defensa Maragall és el conegut “superhome” del filòsof alemany, un home que anteposa els instints a la repressió de la cultura.
Julián Segura, 1r batx. B
EXCÈLSIOR
En aquest poema des de bon principi podem veure que el propi poeta, des d’un punt de vista molt íntim i proper, alerta la seva ànima, el seu esperit, donant-li consells perquè vagi per bon camí. De tot això se n’extreu un garbuix de paraules que ens aporten un contrast significatiu entre elements “bons” i elements “dolents”. Els bons són aquells que proporcionen a l’individu una capacitat per a l’exploració contínua, i li permeten evolucionar; i els dolents són els que limiten l’esperit a quedar-se estancat, a no poder anar més enllà.
L’ésser humà cal que s’arrisqui, cal que surti de la seguretat i la monotonia en la qual es refugia, i vagi cap a límits on la seva exploració pugui ser eficaç, ja que si no mai podrà autorealitzar-se, i esdevindrà una persona mediocre. Per això es fa servir moltes vegades el mot “sempre”, que significa que l’esperit sempre ha d’estar despert, ja que el viatge que durà a terme si aconsegueix traspassar els horitzons mesquins (els objectius purament materialistes dels burgesos) mai tindrà fi, ja que s’obriran nous horitzons inabastables.
Cristian Gutiérrez & Eduard Gómez (1r Batx A)