2. La Renaixença
La Renaixença és un moviment ideològic i cultural que té per objectiu enfortir la nostra consciència diferencial com a poble, definir-la i reivindicar-la. Un dels pilars essencials d’aquest moviment és la llengua, la reivindicació del seu passat gloriós com a llengua de l’administració, de la ciència i de la literatura i l’esforç de recuperació d’aquest usos, sobretot del literari. De tota manera, no tothom tenia la mateixa concepció de la Renaixença. De fet, en el si d’aquest moviment convivien dos sectors enfrontats ideològicament: els progressistes o reivindicatius i els conservadors o immobilistes. Els primers proposaven fer de la Renaixença un moviment reivindicatiu, que havia de potenciar la literatura i els drets globals com a poble amb personalitat pròpia. Entre els defensors d’aquest plantejament destaca Víctor Balaguer, el qual va desplegar una intensa activitat com a polític, historiador i escriptor en defensa de la necessitat de polititzar la Renaixença. Els conservadors o immobilistes, per contra, volien reduir el moviment exclusivament a l’activitat literària. La figura més representativa d’aquest sector és Teodor Llorente, el personatge més important de la Renaixença valenciana.
Llorente va saber veure que la represa lingüística valenciana era dèbil, i de seguida va projectar l’atenció cap a Barcelona, on va ser molt ben rebut i on va trobar escriptors que compartien aquesta part de les seves preocupacions. Aquesta projecció sobre Barcelona, on la Renaixença era un fenomen que anava més enllà de la literatura, s’uní al prestigi social que ben aviat va guanyar Llorente a València. Els dos factors van produir l’arrelament, bé que tardà, de la Renaixença al País Valencià, sota el signe malgrat tot del moderantisme.
Pel que fa a la cronologia, la Renaixença, com a moviment, té unes arrels molt anteriors al romanticisme, però és en l’ambient produït per aquest i els nous interessos econòmics i polítics generats per la industrialització que troba el terreny fèrtil per créixer. A Catalunya, podem delimitar la Renaixença entre 1859, en què es reinstauren els Jocs Florals a Barcelona, que serveixen d’aglutinant del moviment reivindicatiu, i l’any 1893, en què apareix cohesionat un nou moviment alternatiu: el modernisme. Al País Valencià i les Illes el moviment s’organitza més tardanament. Però mentre que les Illes mantenen un contacte estret amb la Renaixença de Catalunya, al País Valencià no es consolida una autèntica Renaixença amb programa i infrastructura fins a la dècada dels setanta, quan es publica la revista Lo Rat-Penat: Calendari llemosí (1874), es funda la societat Lo Rat-Penat (1878) i es reinstauren els Jocs Florals (1879). També la incidència de la Renaixença va ser desigual: a Catalunya, va assolir els seus objectius de reivindicar la personalitat històrica i la cultura pròpia, mentre que a les Illes Balears i al País Valencià els resultats van ser menors.
3. Els Jocs Florals
La necessitat de disposar d’una plataforma que estimuli l’aparició de nous escriptors i en doni a conèixer l’obra fa que molts es plantegin la conveniència de crear un certament literari, a imitació dels que es feien a l’edat mitjana. Així, el primer diumenge de maig de 1859 se celebra la primera festa dels Jocs Florals de Barcelona, que a partir d’aleshores tindrà caràcter anual. El 1879, els Jocs Florals s’instauren també a València. Molt aviat, els Jocs es converteixen en una plataforma imprescindible per als autors literaris de l’època, i molt especialment per als poetes. Per això, el nombre de composicions que es presenten a concurs augmenta molt ràpidament: a la primera festa s’hi presenten 39 composicions, un any després ja en són 88 i, el 1868, s’arriba a més de 300.
En aquesta festa literària es concedien tres premis pagats per l’ajuntament: l’englantina d’or, per al millor poema patriòtic; la viola de plata i or, per al millor poema religiós; i la flor natural, per a un poema de tema lliure, que solia ser amorós. A més, cada any es concedien uns premis extraordinaris, patrocinats per personatges importants o per alguna institució. Al principi, aquests premis van ser quasi exclusivament per a poemes, però posteriorment també s’atorgaren a narracions i novel·les. Els Jocs Florals es van convertir, durant molt de temps, en una peça fonamental per a la reactivació de la literatura: van servir per prestigiar la llengua catalana i la seva literatura davant la societat, van estimular l’aparició de nous escriptors i van establir un primer sistema editorial regular, ja que les obre guanyadores i els parlaments de l’acte es publicaven cada any en un volum. A més, també van servir per difondre diferents concepcions sobre la literatura del moment i les seves relacions amb el moviment nacionalista, ja que en els Jocs hi participaven autors d’una gran diversitat ideològica.
Finalment, des d’aquesta institució també es van intentar solucionar alguns dels greus problemes amb què s’enfrontava la literatura del moment: la necessitat de fixar una ortografia, d’establir els criteris que havia de seguir la nova llengua literària, de potenciar altres gèneres a més del poètic, etc. Una de les figures més destacades dels Jocs Florals va ser el mallorquí Marià Aguiló. Aquest autor, que va presidir els Jocs de 1867 i hi va actuar com a mantenidor diverses vegades, es va esforçar perquè aquest certamen servís de plataforma de defensa de la unitat de la llengua. A mesura que avança la dècada dels setanta i van apareixent altres òrgans d’expressió i altres estímuls de creació per als autors, els Jocs van perdent el paper que havien representat durant dècades. Cal dir, però, que la seva contribució a la consolidació i popularització de la literatura en la nostra llengua és innegable.