Del ‘Llibre d’Amic e Amat’

17. Hi hagué debat entre els ulls i la memòria de l’Amic, car els ulls deien que és millor veure l’Amat que no pas recordar-lo, i la memòria digué que pel record l’aigua puja als ulls i el cor s’inflama d’amor.

 

18. Demanà l’Amic a l’enteniment i a la voluntat quin era més a prop del seu Amat, i ambdós corregueren, i arribà abans al seu amat l’enteniment que la voluntat.

 

28. Es trobaren l’Amic i l’Amat i digué l’Amic:

    —No cal que em parlis; sinó fes-me senyal amb els teus ulls, els quals són paraules per al meu cor perquè et doni el que em demanes.

 

44. Dos són els focs que escalfen l’amor de l’Amic: l’un està format de desigs, plaers i pensaments; l’altre està compost de temor, llanguiment, i de llàgrimes i de plors.

 

45. Desitjà l’Amic solitud i anà a estar-se tot sol per tal de tenir companyia del seu Amat, amb el qual està tot sol entre la gent.

 

46. Estava l’Amic tot sol sota l’ombra d’un bell arbre. Passaren homes per aquell lloc, i li demanaren per què estava sol. I l’Amic respongué que estigué sol quan els hagué vistos i sentits; i que abans estava en companyia del seu Amat.

 

47. Amb senyals d’amor es parlaven l’Amic i l’Amat; i amb temor, pensaments, llàgrimes i plors contava l’Amic a l’Amat els seus llanguiments.

 

52. Digué l’Amic a l’Amat:

    —Mai no vaig fugir ni em vaig allunyar de tu en l’estimar-te, d’ençà que et vaig conèixer; car en tu, i per tu, i amb tu vaig estar-me allà on fos.

Respongué l’Amat:

    —Ni jo, des que tu m’hagueres conegut i amat, no et vaig oblidar, ni vaig enganyar-te ni faltar-te.

 

53. Anava l’Amic per una ciutat com a foll, cantant coses del seu Amat, i la gent li demanà si havia perdut el seny. Respongué que el seu Amat havia pres el seu voler, i que ell li havia donat el seu enteniment; per això li havia quedat tan solament el record amb què recordava el seu Amat.

 

58. Anava l’Amic desitjant el seu Amat, i es trobà amb dos amics que amb amor i amb plors se saludaren, i s’abraçaren i es besaren. Va esmortir-se l’Amic: tan fortament li recordaren els dos amics el seu Amat.

 

61. —Digues, foll: si et desamava el teu Amat, què faries?

Respongué i digué que estimaria a fi de no morir, per tal com desamor és mort i amor és vida.

 

112. Anava l’Amic per muntanyes i per planes i no podia trobar un portal per on pogués sortir de la presó d’amor que llargament havia tingut encarcerat el seu cos, i els seus pensaments, i tots els seus desigs i plaers.

 

113. Mentre anava així trasbalsat, trobà un ermità que dormia prop d’una bella font. Despertà l’Amic l’ermità, dient si havia vist, somiant, el seu Amat. Respongué l’ermità i digué que igualment estaven encarcerats els seus pensaments en la presó de l’amor, vetllant i dormint. Molt plagué a l’Amic d’haver trobat companyó en la presó; i ploraren ambdós, car l’amat no en tenia gaire de tals amadors.

 

116. Es trobaren l’Amic i l’Amat, i foren els testimonis de llur trobament salutacions, abraçades, besos i llàgrimes i plors. I demanà l’Amat a l’Amic sobre el seu estat, i l’Amic quedà perplex en presència del seu Amat.

 

123. Demanaren a l’Amic quines són les tenebres més grans. Respongué que l’absència del seu Amat. Li demanaren quina era la resplendor més gran; i digué que la presència del seu Amat.

 

137. Demanaren a l’Amic de què naixia l’amor, i de què vivia, i per què moria. Respongué l’amic que l’amor naixia del record, i vivia de la intel·ligència, i moria per l’oblit.

 

147. Escarnia i reprenia la gent l’Amic per tal com anava com a foll per amor. I l’Amic menyspreava els seus escarnis i reprenia la gent per tal com no estimaven el seu Amat.

 

176. —Digues, foll, tens diners?

Respongué:

    —Tinc Amat.

    —Tens viles i castells i ciutats, comtats i ducats?

Respongué:

    —Tinc amors, pensaments, plors, desigs, treballs, llanguiments, que són millors que imperis i regnats.

 

189. —Digues, foll, de què es fa la major comparació i semblança?

Respongué:

    —D’Amic i d’Amat.

Li demanaren per quina raó. Respongué que per l’amor que hi havia entre ambdós.

 

197. Tant amava l’Amic el seu Amat que de tot el que li deia, el creia; i tant el desitjava entendre que tot el que en sentia dir ho volia entendre per raons necessàries. I per això l’amor de l’Amic estava entre creença i intel·ligència.

 

240. Deia l’Amic que ciència infusa venia de voluntat, devoció, oració; i ciència adquirida venia d’estudi, enteniment. I per això sorgeix la qüestió de quina ciència és més aviat en l’Amic, i quina és més agradable i quina és major en l’Amic.

 

295. Cridava l’Amat el seu Amic i ell li responia dient:

    —Què et plau, Amat, que ets ulls dels meus ulls, i pensament dels meus pensaments, i plenitud de les meves plenituds, i amor dels meus amors, i encara començament dels meus començaments?

 

351. Angoixós i plorós anava l’Amic a cercar el seu Amat per vies de sentits i per camins d’intel·ligència. I sorgeix la qüestió de sobre quin dels dos camins entrà primerament mentre cercava el seu Amat, i en quin l’Amat es mostrà a l’Amic més clarament.