L’amor no és una fantasia de poetes, sinó un objecte d’estudi per a la medicina i la teologia medievals, les quals s’interessen molt seriosament per la passió amorosa: la medicina en descriu les manifestacions patològiques (els senyals físics de la malaltia d’amor: la pal·lidesa, les tremolors, l’alteració del pols etc.); la teologia s’hi interessa per les repercussions morals que l’amor té en la vida ètica de les persones.
Per entendre la poesia de March cal tenir present la doctrina sobre l’home i les seves emocions que es tenia en general a la seva època i que respon a una concepció aristotèlica de l’ésser humà i de la virtut. Al segle XV era vàlida encara la doctrina escolàstica sobre l’ànima, basada en el dualisme antropològic: l’ésser humà està constituït de cos (que és material, finit i corruptible) i d’ànima (espiritual, infinita i incorruptible). Aquesta dualitat essencial aboca la persona a un conflicte intern, d’on neix la nostra dimensió moral, i que es manifesta en el combat entre carn i esperit, entre ànima sensible i ànima racional. L’ànima sensible es manifesta a través dels nostres sentits i apetits i és comuna a homes i bèsties; l’ànima racional s’expressa a través de l’enteniment i la voluntat i és específicament humana.
Des d’aquesta perspectiva, la virtut consisteix a fer que la voluntat segueixi l’enteniment, és a dir, en el predomini de la raó. La seducció de la carn, però, hi és sempre present, sobretot perquè genera un delit més intens i immediat que el de la virtut. La passió de la carn i altres passions, quan són molt vehements, pertorben el judici de la raó.
L’amor ocupa un lloc central en aquesta dinàmica psicològica. Hi ha l’amor d’amistat o benvolença: estimem algú de manera que volem el seu bé; aquest és un amor racional en la voluntat (s’adreça al bé, la virtut, l’honor –objectes propis de l’enteniment) i constitueix l’essència de l’amistat, que es fonamenta en una fidelitat lleial i una semblança de caràcters, de manera que podem afirmar que l’amic és un altre jo. L’amor d’amistat o benvolença és un acte gratuït de la voluntat: no esperem res de l’altre sinó reciprocitat.
I hi ha també l’amor de concupiscència: no volem el bé d’allò que estimem, sinó que volem el seu bé per a gaudi nostre. Aquest amor és un amor egoista, que vol satisfer el desig del plaer carnal i viu sota l’impuls de l’atracció sexual. La causa d’aquest amor sensible és la visió del cos, mentre que la causa d’un amor espiritual és la contemplació de la bellesa i de la virtut. L’amor comú entre homes i dones és un compost d’amor honest per la seva virtut i d’impuls d’atracció sexual (desig egoista del plaer carnal). En March trobem constantment l’esquema de la tensió entre aquests dos tipus d’amor.