Joan Maragall i Gorina va néixer el dia 10 d’octubre de 1860 a l’antic barri barceloní de Sant Pere de les Puel·les, on el seu pare tenia un taller tèxtil instal·lat en els baixos de l’estatge familiar, i va morir a Barcelona el 20 de desembre de 1911. En acabar el batxillerat, es posà a treballar en la indústria paterna, on s’estigué dels setze als dinou anys. Cursà la carrera de dret.
Un cop acabats els estudis universitaris, féu el torn d’ofici d’advocat i esdevingué soci de l’Ateneu Barcelonès (1886), on es relacionaria amb Joan Sardà, Josep Yxart, Narcís Oller i d’altres figures significatives del món artístic i literari català, algunes de les quals, com el mateix Maragall, contribuïren a la gestació del modernisme. A finals de 1895 Maragall participaria en les eleccions a la junta de l’Ateneu, en què Àngel Guimerà es presenta com a president i ell com a secretari, canditatura que surt guanyadora. Assisteix, doncs, a la tumultuosa sessió del 30 de novembre en què per primera vegada en aquesta entitat un president féu el seu discurs en català, cosa que provocà reaccions violentes entre els sectors anticatalanistes de l’Ateneu.
Malgrat que treballà durant un temps com a advocat, ben aviat es decantà però cap a una altra zona d’interessos que li era molt més atractiva: el periodisme. De primer, treballà tan sols com a secretari personal del director del Diario de Barcelona. I tot seguit compaginà aquesta tasca amb les col·laboracions periodístiques que l’havien de fer famós arreu de l’Estat, molt abans que no pas la poesia. S’interessà fonamentalment per temes de l’actualitat política contemporània, per la crítica literària i per la teatral.
Maragall gaudí d’un gran prestigi entre la burgesia barcelonina gràcies als seus articles al Brusi. Alguns provocaren l’estupefacció entre els seus col·legues de L’Avenç. Que era un articulista preuat ens ho prova el fet que l’any 1903 Prat de la Riba intentà de fitxar-lo per a La Veu de Catalunya, però Maragall s’hi resistí i preferí de conservar la seva independència. O bé ens ho demostren els articles, molt llegits i comentats, que escriví amb motiu de la Setmana Tràgica.
Com a poeta no fou conegut fins molt més tard. El volum Poesies (1895) passà gairebé desapercebut. El reconeixement públic es produí a partir de la publicació de Visions & Cants (1900), i més considerablement després de la publicació d’Enllà (1906). Així mateix tingué una activitat notable com a traductor d’escriptors alemanys: Goethe, Novalis, Wagner i Nietzsche. A partir del seu interès per la música, i per difondre-la, traduí algunes cançons que havien musicat Beethoven, Brahms i Schubert.