La bogeria és una obra tècnicament innovadora: d’una banda, el diàleg i la narració predominen sobre la descripció; d’una altra, Oller abandona la narració en tercera persona, característica de la novel·la realista del segle XIX, i utilitza en canvi un procediment indirecte per parlar-nos d’un personatge que resta absent durant molts passatges de la narració. La temàtica de l’obra és naturalista, ja que el determinisme esdevé, de fet, objecte de discussió; el determinisme del medi és acceptat, però és discutit en canvi el de l’herència biològica. Aquestes postures es veuen molt bé través de les posicions de Giberga i del narrador: mentre el primer adopta una òptica científica i determinista, el segon té una visió sentimental i moralitzadora dels fets. Afegirem també que la novel·la és realista perquè és la crònica d’una època històrica (el text està farcit de referències a llocs concrets de Barcelona, a personatges històrics de l’època, i se situa en uns anys ben definits) i perquè parteix d’un fet real, d’un ‘apunt del natural’: l’enterrament d’un antic client d’Oller, que havia mort boig, al qual assisteix el novel·lista; de les impressions rebudes en aquesta escena neix l’últim capítol de la novel·la, que fou el primer a ser escrit.
El personatge principal de la novel·la és Daniel Serrallonga, que passa de ser una persona estranya i extravagant a ser (considerat) boig. La novel·la descriu efectivament el procés d’embogiment que porta Serrallonga a una mort misteriosa en un sanatori psiquiàtric. El propòsit de l’obra, però, no és la crònica anunciada d’una bogeria, sinó mostrar la naturalesa de la follia i la reacció de la societat davant d’aquesta malaltia. Així, amb la discussió sobre els orígens de la patologia i la influència que hi poden tenir els condicionaments socials, el tema central de l’obra és la validesa del determinisme com a condicionant de l’actuació humana.
La bogeria s’estructura en nou capítols: els tres primers en constitueixen la presentació i ens mostren els antecedents del personatge; els tres centrals són el nus de la narració i donen una idea de l’estat d’alienació mental del protagonista; els tres últims en són el desenllaç: s’hi confirma l’evidència de la malaltia i s’arriba a la mort de Serrallonga.
És molt interessant la tècnica que fa servir Narcís Oller en aquesta narració. El punt de vista narratiu és el propi d’un narrador testimoni, en comptes de l’omnisciència habitual a la resta de les seves obres i als grans models de novel·la realista-naturalista de l’època. El narrador parla en la primera persona d’un simple espectador del drama. Així, en la narració, desconeix el que passa en l’interior del protagonista, del qual només sap allò que ell veu i el que li’n conten uns amics comuns. A més, deixa passar, sense saber-ne ni dir-ne res, períodes molt llargs −de quatre i fins de sis anys− que li permeten, quan retroba Serrallonga o en torna a tenir notícies, precisar per contrast els canvis que el pas del temps ha introduït en el personatge central.
La història de Serrallonga arriba al lector a través dels diàlegs que mantenen altres personatges, de tal manera que podem establir la presència de dos plans narratius: el pla narratiu del protagonista (en què assistim a l’evolució de la patologia) i el pla narratiu del narrador (on recollim els judicis sobre l’evolució patològica soferta per Serrallonga); és en aquest segon pla que hi distingim tres atituds diferents davant del cas: la paternalista del narrador, la fatalista d’en Giberga i la superficial de l’Armengol.