La font principal per conèixer la biografia de Ramon Llull és la Vida coetània, una mena d’autobiografia redactada en llatí que Llull contà gairebé mig segle després de la conversió a uns monjos amics seus de la Cartoixa de París. Nascut a Mallorca el 1232 o al començament de 1233, Llull era un home de considerable posició social, cap de l’administració (“senescal de la taula del rei”) de la casa principesca del futur rei de Mallorca, Jaume II. Casat amb Blanca Picany i amb dos fills, Domingo i Magdalena, es dedicava també al conreu de la poesia trobadoresca, activitat que exercia concretament en ser objecte de l’aparició-visió de Jesucrist penjant de la creu.
La conversió de Llull va acompanyada de la convicció que ha de fer tres coses: 1) intentar convertir els infidels, sobretot els musulmans; 2) escriure un llibre “contra els errors dels infidels”; i 3) intentar convèncer el papa, els reis i els prínceps de la necessitat de fundar monestirs per a la formació de missioners. Com es veu, aquestes tres decisions tenen un fi comú missioner i apologètic; totes tres van dirigides a convertir els musulmans, cosa que té una explicació clara en l’ambient en el qual Llull havia passat la seva vida fins llavors. Hem de tenir en compte que en l’època de la conversió, trenta anys després de la conquesta per part de Jaume I, l’illa continuava en una situació semicolonial. En vida de Llull, un terç de la població de Mallorca era musulmana, majoritàriament esclava, i les dues terceres parts del tràfic marítim mallorquí encara eren amb el nord d’Àfrica.
És natural, per tant, dins d’una cultura de frontera com era la de la seva illa al segle XIII, que Llull veiés el problema de la conversió dels musulmans com el principal problema espiritual del seu temps; però a Llull mateix li devia semblar tot menys que natural. El que es proposava era un projecte immens, per al qual la seva formació cortesana, de xicot de bona família, no li proporcionava cap tipus de preparació. Llull segueix el model de sant Francesc: abandona les possessions i el tren de vida fastuós que havia portat fins al moment i comença, devers 1265, l’etapa de nou anys d’estudi en què es dedicarà sobretot a l’aprenentatge del llatí i de l’àrab.
No se sap gaire sobre la formació intel·lectual de Llull; es mostra contrari a les tàctiques tradicionals emprades pels missioners dominicans, que constituïen un fracàs; es proposa de substituir les autoritats, que susciten eternes discussions d’interpretació, per arguments lògicament acceptables, les raons demostratives e necessàries a què es refereix sovint. Això origina el problema d’intentar provar els articles de la fe (la Trinitat i l’Encarnació, sobretot, els més difícils de pair pels musulmans) i per tant el perill d’incórrer en les ires de l’Església. Llull es troba, tot plegat, a la recerca d’un sistema que li proporcioni aqueixes raons necessàries; la il·luminació del Puig de Randa, de cap a 1274, li proporciona aquest sistema: l’Art.
El 1276 es funda, a impuls de Llull, el monestir de Miramar, destinat a la formació lingüística en àrab dels missioners. Són diversos els viatges i les gestions de Llull, a partir dels anys 80, per mirar de promoure la fundació d’escoles semblants i per divulgar el seu sistema. Així, viatja sense èxit a Roma el 1287 i llegeix també infructuosament a la Universitat de París, el 1288-89, un dels seus comentaris. Aquesta Art tan peculiar, plena de figures en forma de rodetes i requadres, que Llull portava dins la butxaca, no s’assemblava a res que haguessin vist mai. I sobretot el seu llenguatge filosòfic, amb un vocabulari de derivats (“bonificatiu, bonificable i bonificar” procedents de “bonesa”, etc.), devia semblar massa estrany a un auditori conformat a altres hàbits.
Arran d’aquest rebuig, Llull reforma profundament el seu sistema, el 1290, reforma amb la qual s’inicia la segona etapa de l’Art. A part de la reducció a quatre de les figures amb què comencen les obres també elimina l’aspecte algebraic del discurs mateix de l’Art. El 1293 tingué lloc el seu primer viatge al nord d’Àfrica, a Tunis, on mira d’innovar pel que fa als plantejaments inicials de les discussions amb els savis musulmans; regala l’ofensiva a l’adversari i deixa que hom intenti persuadir-lo que la fe veritable és la de Mahoma; es mou contínuament per la Mediterrània, el Pròxim Orient, París, fa estades a Montpeller i a Gènova i escriu incansablement diverses menes d’obres. Torna al nord d’Àfrica el 1306, a Bugia, on l’empresonen durant mig any abans d’expulsar-lo.
Els últims anys de la vida de Llull presenten encara una activitat més espectacular, sobretot pel que fa a la producció d’obres. La lectura pública de la formulació definitiva de l’Art, a la Universitat de París (entre 1309 i 1311), troba aquest cop més ressò que en estades anteriors a la ciutat. Llull obté també un èxit parcial al concili de Viena (1311-12): la fundació d’escoles de missioners es va incloure al cànon 11 del concili. Llull féu encara un últim viatge a Tunis entre 1314 i 1316. Sabem que va escriure les seves darreres obres a Tunis pel desembre de 1315. Es pensa que degué morir entre aquella data i el març de 1316, a l’edat de 83 o 84 anys, a Tunis, durant el viatge de retorn, o a Mallorca mateix un cop arribat. Que morí màrtir és una llegenda, deguda a una transposició pietosa dels esdeveniments de Bugia de deu anys abans en un intent d’aconseguir la canonització del beat. Fou enterrat a l’església de sant Francesc de Palma.