Els primers que utilitzaren el terme modernisme foren els mateixos homes que s’hi autodesignaven, els modernistes. I usaven aquest mot perquè, per damunt de preferències estètiques i d’inclinacions ideològiques concretes, es consideraven caracteritzats, units i diferenciats de la resta del món cultural en el fet que vivien per un propòsit fonamental: el de modernitzar una cultura —i, en el fons, una societat— que s’entestava a “viure del passat”. Aquests homes creien, en efecte, que la cultura catalana del seu temps patia de dos mals bàsics: era, d’una banda, una cultura endarrerida respecte a les cultures nacionals modernes europees i, encara pitjor, una cultura tradicionalista que s’obstinava en aquest endarreriment; d’altra banda, era una cultura que no aspirava a la universalitat, sinó que era, per essència, localista, una cultura que havia nascut com a expressió d’un particularisme regional i que no gosava d’anar més enllà sacrificant les seves peculiaritats diguem-ne pairals.
D’altra banda, els adversaris del moviment també utilitzaren, per designar-lo, el mot modernisme, en aquest cas en un sentit òbviament despectiu, fent-ne un ús denigratori. El que condemnaven els antimodernistes no era una estètica decadent, irracional i espiritualista, sinó un afany de modernitat que consideraven excessiu i perniciós. Els primers atacs coherents condemnaven el modernisme en nom d’una estètica acadèmica i en nom també d’una concepció tradicionalista i regionalista de la cultura catalana (amb referències als Jocs Florals). Així, doncs, també per a la reacció allò que distingia el nou fenomen emergent en el món cultural català de l’època era justament la voluntat de trencar amb una concepció tradicionalista i regionalista de la cultura catalana, de transformar aquesta cultura en una cultura nacional i moderna.
És cert que els modernistes no eren els primers a adoptar aquesta actitud i d’acusar la cultura autòctona de tradicionalisme i de localisme. Durant tota l’època de la Restauració, homes com Josep Yxart, Joan Sardà, Valentí Almirall, fins i tot Narcís Oller, havien anat ja per aquest camí, i és evident que els modernistes en recolliren la tradició. El catalanisme de L’Avenç procedia en bona part de molts d’aquests homes, si bé cal tenir en compte que tots aquests intel·lectuals mai no actuaren com a grup ni la seva obra no provocà cap canvi d’orientació important en la cultura catalana, a més que mai no pretengueren anar més enllà, en la pràctica, d’una concepció regional de la cultura catalana.
Aquesta nova concepció del que ha de ser la cultura catalana va aparellada amb una nova concepció també del que és l’art i la cultura i, naturalment, del que són l’intel·lectual i l’artista. Els modernistes conceben per primera vegada l’escriptor i l’artista catalans com a professionals. No pas en el sentit d’homes que viuen de la literatura i l’art —aquí topaven amb l’amarga realitat que això era pràcticament impossible—, sinó en el sentit d’homes que viuen per a la literatura i l’art. Els homes de la Renaixença eren patriotes que escrivien al marge de les respectives ocupacions professionals i que fins i tot quan triomfaven es resistien a desfer-se de l’àncora social del vell ofici o professió. Els modernistes són en canvi artistes i escriptors de dedicació plena i per vocació.
La fi de segle viu una ansietat, en l’esfera de la intel·lectualitat europea, que és l’eco d’una consciència de crisi de civilització. El to profètic, més o menys apocalíptic, i les proclames nihilistes, que no són infreqüents en els joves intel·lectuals catalans, marquen bona part de les manifestacions del primer modernisme, que es tradueix en una actitud de revolta —i d’acció— contra la situació general existent; cal destruir el caciquisme, el centralisme ofegador, el triomfalisme provincià, l’endarreriment científic i cultural, l’academicisme artístic, el romanticisme nostàlgic i tronat de la Renaixença i els Jocs Florals; en un mot: l’immobilisme de la societat espanyola i catalana de la Restauració.
El modernisme, com a moviment, és a dir, com a actitud col·lectiva i com a procés de transformació històrico-cultural, s’inicia en la dècada del 1890. Per donar una data més precisa: entre el setembre de 1892 i el setembre de 1893. En aquests dotze mesos es produeix un canvi d’orientació molt notable a L’Avenç amb el control de la redacció per part dels escriptors més avançats; Maragall començà a publicar els seus articles al Brusi; Ibsen i Nietzsche són introduïts al país; i, finalment, té lloc la primera festa modernista.
Des d’un punt de vista literari, el modernisme és una època no pas limitada a Catalunya ni als Països Catalans, sinó una època real a tot Europa, que pren noms diversos i característiques també diverses. Però sí que té una certa unitat d’època, que cal observar com un fet de finals de segle, potser sense acabar de fixar-ne la data, si bé es concentra sobretot en el darrer decenni del segle, del 1890 en endavant, aproximadament, i que arriba potser al seu màxim moment cap a 1895 i els últims anys de la centúria, a partir dels quals el modernisme es va difonent d’una forma cada vegada més inconnexa, cada vegada més difosa, fins a perpetuar-se a través d’escriptors determinats, però ja no com el que podríem anomenar un moviment.