Centenari del poeta i traductor d’Horaci Xavier Carbó i Maymí

També en edició pòstuma fou publicat a Girona l’any 1919 el llibre Migjorn, del poeta, filòleg i folklorista de Cassà de la Selva, Xavier Carbó i Maymí, que morí un any abans a l’edat de 25 anys. Cal destacar, molt especialment, la inclusió en aquest llibre de la traducció de l’Ars poètica en hexàmetres catalans; d’altra banda, hom deu a X. Carbó algunes versions d’odes horacianes, com la III, 21, publicada a La Revista, l’any 1916.

Dolors Condom, Notes sobre el poeta Horaci a Girona

Sota el títol Migjom. Selecta de poesies, apareixia a Girona, també postumament com el del seu predecessor Planas i Feliu, un volum que recollia poemes de creació, versions d’alguns autors franceses i d’un sonet de Petrarca i les traduccions dels clàssics llatins, Horaci i Sèneca, que és el qui
en aquests moments ens interessa.Concretament la tragèdia Medea de Sèneca, que va enllestir la tardor de 1912 i l’epístola titulada Art poètica, d’Horaci que va enviar a Carles Riba per tal que li’n fes la crítica l’any 1913. No apareix al volum la traducció de l’oda III, 21 d’Horaci O nata mecum consule Manlio…que havia sortit publicada a La Revista l’any 1916. En una de les cartes que Carbó escriví a Riba li deia fins i tot: «m’havia fet la il·lusió de traduir
l’Eneida de Virgili; pero suposo que vos la deveu traduir». Ni l’un ni l’altre ho van arribar a fer, sinó Llorenç Riber.

Amb la traducció de la més llarga de les epístoles horacianes (476 hexámetres), Carbó s’afegeix a un moviment de recuperació d’Horaci i ho fa amb la versió de l’obra que millor pot representar l’autot llatí, no solament perquè a través d’ella es pot conéixer el caràcter de la literatura llatina, sinó perquè, a més, permeté que Carbó assagés l’adaptació de l’hexàmetre al català, com ja havien fet també Riba el 1911 en la seva versió de les Bucòliques de Virgili, i Maragall en la seva versió dels Himnes Homèrics, publicada el 1913 però iniciada ja el 1910.

Mariàngela Villalonga “Traduccions i traductors” Revista de Girona núm. 163, març-abril 1994

Etiquetes:

Comentaris: 2

  1. Margalida Capellà Soler 2 març 2018 - 9:15 Contesta

  2. Margalida Capellà Soler 2 març 2018 - 9:16 Contesta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *