Epode 16. Lament per la sort dels romans

Epode 16. Poema patriòtic. Lament per la sort dels romans.

Aquest epode és un poema patriòtic en què l’autor mostra malestar i angoixa pel comportament dels romans del seu temps, els quals han estat capaços d’iniciar i mantenir guerres civils que poden comportar la destrucció definitiva de la ciutat, cosa que fins aleshores no havien aconseguit els més grans enemics en els pitjors moments de la república. Però aquest cop Horaci proposa una solució: que els romans abandonin la seva pàtria i en busquin una de nova, una pàtria ideal creada per Júpiter. És un poema que projecta un missatge de resignació i pessimisme davant la impossibilitat que Roma surti dels conflictes civils en què està immersa.

Altera iam teritur bellis ciuilibus aetas,
suis et ipsa Roma uiribus ruit.
quam neque finitimi ualuerunt perdere Marsi,
minacis aut Etrusca Porsenae manus,
aemula nec uirtus Capuae nec Spartacus acer
nouisque rebus infidelis Allobrox,
nec fera caerulea domuit Germania pube
parentibusque abominatus Hannibal,
impia perdemus deuoti sanguinis aetas
ferisque rursus occupabitur solum.
Barbarus, heu, cineres insistet uictor, et urbem
eques sonante uerberabit ungula,
quaeque carent uentis et solibus ossa Quirini
–nefas uidere – dissipabit insolens.
forte quid expediat communiter aut melior pars
malis carere quaeritis laboribus?
nulla sit hac potior sententia, Phocaeorum
uelut profugit execrata ciuitas
agros atque Lares patrios habitandaque fana
apris reliquit et rapacibus lupis,
ire, pedes quocumque ferent, quocumque per undas

Notus uocabit aut proteruus Africus.
sic placet? an melius quis habet suadere? secunda
ratem occupare quid moramur alite?
sed iuremus in haec: ‘simul imis saxa renarint
uadis leuata, ne redire sit nefas,
nec conuersa domum pigeat dare lintea, quando
Padus Matina lauerit cacumina,
in mare seu celsus procurrerit Appenninus
nouaque monstra iunxerit libidine
mirus amor, iuuet ut tigris subsidere ceruis,
adulteretur et columba miluo,
credula nec rauos timeant armenta leones
ametque salsa leuis hircus aequora.’
haec et quae poterunt reditus abscindere dulcis
eamus omnis execrata ciuitas
aut pars indocili melior grege; mollis et exspes
inominata perpremat cubilia.
uos, quibis est uirtus, muliebrem tollite luctum,

Etrusca praeter et uolate litora.
nos manet Oceanus circumuagus; arua, beata
petamus arua diuites et insulas,
reddit ubi Cererem tellus inarata quotannis
et inputata floret usque uinea,
germinat et numquam fallentis termes oliua
suamque pulla ficus ornat arborem,
mella caua manant ex ilice, montibus altis
leuis crepante lympha desilit pede.

Illic iniussae ueniunt ad mulctra capellae
refertque tenta grex amicus ubera,
nec uespertinus circumgemit ursus ouile,
neque intumescit alta uiperis humus;
pluraque felices mirabimur,ut neque largis
aquosus Eurus arua radat imbribus,
pinguia nec siccis urantur semina glaebis,
utrumque rege temperante caelitum.
nun huc Argoo contendit remige pinus
neque impudica Colchis intulit pedem,
non huc Sidonii torserunt cornua nautae,
laboriosa nec cohors Ulixei;
nulla nocent pecori contagia, nullius astri
gregem aestuosa torret inpotentia.
Iuppiter illa piae secreuit litora genti,
ut inquinauit aere tempus aureum;
aere, dehinc ferro durauit saecula, quorum
piis secunda uate me datur fuga.

Aquí deixo la traducció del poema a càrrec de Josep Rodríguez Perisé, de Josep Vergès i de Victòria Bescós:

Ja s’està gestant en les guerres civils una segona generació i la mateixa Roma cau derrocada per la seva pròpia puixança. No foren prou forts per a destruir-la ni els porpers marsos ni les forces etrusques de l’amenaçador Porsenna, ni el gelós valor de Càpua, ni l’abrivat Espàrtac, ni l’al·lòbroge, deslleial pel desig de revolta, ni la feroç Germània amb el seu juvent d’ulls blaus, ni Hanníbal, detestat pels pares; i nosaltres, aquesta impia generació que porta una sang maleïda, l’enrunarem, i les salvatgines n’ocuparan novament el sòl. El bàrbar, ai vencedor, assentarà el peu damunt les seves cendres i, muntat a cavall, vergassejarà la ciutat amb l’unglot retrunyent i, els ossos de Quirí, que ara són a recer dels vents i dels sols, –oh! visió sacrílega– els escamparà amb insolència. ¿Cerqueu potser tots vosaltres, o almenys els millors d’entre vosaltres, què és el que ens convé per a quedar alliberats d’aquests penosos fatics? No hi pot haver millor resolució que la que prengueren els ciutadans de Focea; ells, després d’haver-s’hi obligat amb imprecacions, abandonaren els camps i les llars pairals i deixaren els temples per a habitatge de senglars i llops rapaços: anem-nos-en on ens duguin els nostres passos, on ens facin anar a través de les ones el migjorn o el garbí indomable. ¿Ho trobeu bé? ¿O té algú una proposta millor? ¿Per què, tenint favorables els auspicis, triguem a embarcar-nos? Però abans pronunciem aquest jurament: “Que, bon punt, del fons de la mar, les roques, alliberades de llur pes, hauran sortit a flor d’aigua, deixi d’ésser sacríleg de tornar enrere; que no ens remordeixi de girar veles i fer rumb a la pàtria quan el Po haurà regat els cims del Matinus o l’alt Apenní s’haurà endinsat en la mar, quan un amor sorprenent haurà provocat, per un desig no vist mai, monstruosos acoblaments fins al punt que les tigresses s’avindran a ésser cobertes pels cervos i la coloma s’ajuntarà amb el milà, els ramats, confiats, no tindran por dels falbs lleons i el boc, que tindrà el pèl llis, s’agradarà de les planures salines.” Després d’haver pronunciat aquestes imprecacions i d’altres que ens puguin tallar el camí de la dolça tornada, anem-nos-en tots els ciutadans o almenys els qui valen més que el ramat indòcil; que el feblei el desesperançat continuïn masegant llurs jaços malastrucs. Vosaltres, homes coratjosos, deixeu el dol femenívol i voleu més enllà de les costes tirrenes. Ens espera l’Oceà que envolta la terra; anem-nos-en als camps, als camps de la Felicitat, i a les illes Afortunades, on la terra, sense llaurar-la, dóna Ceres cada any i la vinya, sense podar-la, sempre floreix, i sempre brota la branca de l’olivera, que no decep, i la negrenca figa orna l’arbre no empeltat, i la mel raja de l’alzina balmada, i de dalt de les muntanyes salta l’aigua lleugera amb peu sorollós. Allà, les cabres van espontàniament a l’orri, i l’amistós ramat ofereix els braguers tesos, i l’ós no esbramega al vespre entorn de la pleta, i la terra no es boteix inflada pels escurçons. I, feliços com serem, ens admirarem encara de més coses, com és ara que ni el plujós xaloc arrasa els camps amb grans aiguats ni les grasses llavors se sulseixen per la sequedat de les gleves, perquè el rei dels déus celestials hi tempera tant l’un extrem com l’altre. No hi va fer ruta amb el seu lleny el remer de l’Argo ni la insolent dona de la Còlquida no hi va posar el peu; tampoc no hi van girar les vergues els nauxers sidonis ni la soferta tripulació d’Ulisses. Cap contagi no hi fa emmalaltir el bestiar ni cap constel·lació no hi recrema els ramats amb la seva xardor desfermada. Júpiter va reservar aquelles costes per als homes piadosos quan, amb el bronze, va corrompre l’Edat d’or; amb el bronze i després amb el ferro va endurir els temps; però, als homes piadosos, se’ns ofereix la venturosa evasió que jo, poeta sagrat, anuncio.

 

Nora Domingo Luengo
2n Batx C
Llatí

Etiquetes:, , , , , , , , ,

Comentaris: 4

  1. […] el del beatus ille i el de l’aurea mediocritas. En els poemes que nosaltres hem treballat: Epode 16. Poema Patriòtic. Lament per la sort dels romans i l’Oda. Endreça a Mecenàs. Horaci utilitza el tòpic […]

  2. Andrea Balart 11 març 2014 - 12:53 Contesta

    Salve!

    Podem veure que el poema fa referència al tòpic horacià de Beatus ille (“feliç aquell que viu al camp allunyat de la societat”) per invocar el seus conciudadants per posar fi a les guerres civils. Podem veure que es veu reflectit aquest tòpic ja que fa una crítica al govern de Roma per provocar guerres civils i al final del poema podem veure que diu als conciutadants que s’en vagin al camp on estaran en pau i no a les ciutats.

    Trobem diversos referents clàssics com Medea (en el text es refereix a aquesta com la insolent dona de la Còlquida), també el vaixell Argos, Ulisses, Júpiter i les diferents edats (d’or, bronze i ferro).

    Vale!

  3. balart-irina1120 11 març 2014 - 12:57 Contesta

    Salve!
    Aquest poema trobo que té una certa relació amb l’Eneida de Virigli, ja que Horaci vol que els romasn deixin la seva pàtria i que es busquin una de nova creada per Júpiter, mentre que en l’obra de Virgili, Júpiter proposa a Enees que busqui una nova pàtria que ell mateix fundarà.

    El poema, com ha dit la Nora, mostra una clara resignació i pesimisme, ja que Horaci veu que Roma està plena de conflictes civils que no acaben mai. El tòpic horacià present en aquest poema és el de Beatus ille (epode 2), ja que l’autor proposa viure en un lloc millor que no sigui la ciutat de Roma plena de conflictes, sinó un lloc on hi hagui la pau, com seria el cas del camp.

  4. Hady Camara 6 maig 2014 - 10:21 Contesta

    Salve!

    En l’epode 16 d’Horaci, un poema patriòtic titulat ” Lament per la sort dels romans” poderm observar que el tòpic que presenta és el ” Beautus Ille ” .

    L’autor del poema mostra la seva preocupació pel comportament dels romans en el seu temps, ja que han estat capaços d’iniciar i mantenir guerres civils que poden comportar la destrucció definitiva de la ciutat.
    I Horaci proposa una solució: que els romans abandonin la seva pàtria i en busquin una de nova, una pàtria ideal creada per Júpiter, ja que a aquest pas mai sortirán dels conflictes civils en què està immersa. I aquí és quan apareix el tòpic, ja que els hi proposa una vida fora de la ciutat, lluny dels conflictes i amb pau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *