Horaci en Pere Serafí

Aquí us deixo Capítol moral, un poema de Pere Serafi (1505/1510 – Barcelona, 1567), dit lo Grec per als seus contemporanis:

Qui vol segur passar aquesta vida

plena d’ afanys, qu’ un moment no reposa,

ha menester la gracia del qu’ ha vida.

Qu’ es Deu etern qual regeix tota cosa

celestial y axi mateix terrena,

y ab son voler tot l’ univers disposa.

Perque mirant tot lo qu’ al mon s’ ordena

es per camí tot pedragos y espines

que no s’ pot dar un pas ni tret sens pena.

Mas si volem les altituts divines

considerar ab voluntat mol sana

de l’ esperit alcançarem doctrines.

Car dezijant la gracia soberana

porem trobar la vera conexença

dels fets mortals de nostra vida humana.

Y conexent aquella tindrem creença,

que tot creat fet temporal se gasta,

sola restant la divinal potença.

Y aquest secret per distinguir no basta

lo be del mal per ben seguir la via

de la virtut qu’ á tot mal fet contrasta.

Primerament veurem que nit y dia

tot quant al mon te vida, sempre corre

seguint la mort que ‘s fa de tots la guia.

Y lo mes cert que d’ est avis ocorre

es lo vestir un abit y una forma

de fortitut com una ferma torre.

Y aço perque resistint prengam norma

l’ inmortal ser, en Deu tenint la pensa,

perqu’ el sentit als fets mundans no dorma.

Que l’ adormit y no curant l’ offensa

d’ est mon caduch al fi de quant espera

serán treballs en pura recompensa.

Yo m’ recort be, puix comte cosa vera,

que per ma sort y esperiencia feta

me deportí un temps fora carrera.

Mas conexent mon mal tot fiu retreta

prenent l’ honest, y vida mes segura

per l’ orde fet de nostra ley perfeta.

Volguí fugir engans y desventura

del amor falç, hont molt hom s’ abandona,

que al fi promet una amargant dulçura.

Y per repos de ma ventura bona

yo ‘m so casat ab una gentil dama

que de virtuts mereix portar corona.

Ella coneix quant me voluntat l’ ama

y axi respon á mon voler tot hora,

y un cast amor igualment nos inflama.

De quant primer yo fuy distret y fora

de mi trobí tot punt lo que cercava,

puix so del tot d’ una que me enamora.

Yo he trobat al mon quant dezijava

un ver content y vida no penada

y un migencer estat com demanava.

Bastam á mi la vida concertada

sols per passar sens tembre la fortuna,

dels grans estats la vida no m’ grada.

Dels savis es sentencia ja comuna

que tots estrems son mals com es riquesa

y pobretat en son estrem cascuna.

Tenir lo mig soste millor fermesa,

puix que no falt seguin bon exercici,

sens lo perjuy dels altres, ni vilesa.

En grans poblats sol mes regnar tot vici

per mal costum qu’ el temps entr’ ells abusa

lo qual es huy de tots los mals indici.

Hon algun temps es bo per mija ‘scusa

de la ciutat partir, com jo e fet ara,

y fora ‘star per un ‘deport com s’ usa.

Acompanyat ab ma costella cara,

prenent deport, cercant la vida queda,

sens pendre ‘nuig qu’ el viure llarch prepara,

mirant los camps que en vista res no veda,

l’ aygua corrent dels rius y les fonts vives,

los prats y flors y fertil arboreda,

y los aucells cantant per boschs y rives

l’ ayre seré, los animals de caça,

lebres, cunils, daynes corrent altives;

lo bestiar que manso per sa traça

pastur’ al prat y ab profitosa llana

creix lo profit dels que tals fets percaça.

Fora pot hom seguir la vida plana

sença brogit ni pes de qui us enuja

dins lo poblat, si no feu tot quant mana.

Fora lo fret, calor, y vent y pluja,

passan millor de dins ó fora casa

may falta blat per metr’ en la tramuja.

Cullim los fruits dels arbres á la rasa

cercant los nius, gustant la dolça bresca,

nates, matons, let fresca plena vasa;

exercitam lo cos per qu’ es gran esca

y fa l’ menjar que sabros parega

matant la fam fent que en vigor mes cresca.

Y axi passam lo temps sens que s’ conega

de passio ninguna fantasia

prenen descanç, fugint de enuigs la brega.

Y quant tindrem enyorament que sia

part per nos fer en la ciutat dar volta,

retornarem ab molta alegria.

Hont visitant nostra amistança molta

de jorn en jorn nos trobarem en festa

que de tot l’ any no porá sernos tolta

pus Deu volent, sigam la vida honesta.

 Quina és la pervivència d’Horaci en aquest poema de Pere Serafí?

Lourdes Caparrós 2n Batx Llatí

Etiquetes:,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *