Si vols, pots

Publicat el 15 maig 2009 per epuig222

No calen gaires paraules de comentari. Si vols, pots!

Publicat dins de Discapacitat física, General | Etiquetat com a , | 1 comentari

Mandala

Publicat el 12 maig 2009 per epuig222

Un mandala, literalment cercle o roda en sànscrit, és un dibuix, pintura o baix relleu normalment amb trets geomètrics que es desenvolupa a partir d’un punt central fins a formar normalment una figura circular o concèntrica. S’hi poden trobar punts o eixos de simetria de manera que tot el dibuix està subordinat i equidistant respecte d’aquest punt central.

Als mandales, se’ls dona una significació mística i simbòlica.

  • Mística: Representen un tot i una unitat alhora. Amb el seu centre i les seves polaritats positives i negatives, totalment relacionades formant una dansa al voltant del centre. Podem arribar a la reflexió que el món i moltes de les figures que composen la vida són circulars o esfèriques. Ex: la terra, les partícules, les cèl·lules, els planetes, les pedres dels rius, el circuit del sistema solar, les galaxies…
  • Simbòlica: Simbolitzen tot l’univers, explica la seva aparició, la seva existència i la seva desaparició. A tots els mandales la manifestació principal es troba en el centre; el seu objectiu és servir d’instrument de contemplació i de concentració, i els seus elements bàsics són figures geomètriques contraposades i concèntriques. El cercle exterior té sempre una funció unificadora.

Els mandales generalment obren camins cap a la reflexió sobre el món i sobre un mateix. N’hi ha de diferents orígens i són ideals per a la relaxació i la meditació. Pintar un mandala ens pot informar, entre altres coses, dels nostres estats d’ànim i de les nostres inquietuds. Ens hem d’autoconèixer molt bé per a llegir un mandala correctament i entendre què som i què ens manca. Els mandales no són només la vessant estètica; el què ens importa, és el què ens suggereix a nosaltres mateixos la figura i el perquè ho pintem. El mandala representa funcions tant meditatives com relaxants.

S’utilitzen tant en l’edificació arquitectònica (baix relleus, rajoles, pintures, rosetons …) com en les produccions plàstiques budistes. Actualment, tenen també, una gran utilització educativa en tots els àmbits i col·lectius.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Encarem el futur

Publicat el 11 maig 2009 per epuig222

TV3 presenta  a La nit del màster, encarem el futur tres reportatges sobre la crisis, les seves conseqüències socials i les alternatives per encarar el futur. Molt interessant.

Víctimes de la pobresa

Dedica la seva atenció en les víctimes de la crisi econòmica. En el reportatge intervenen persones que expliquen davant de les càmeres la seva dura experiència de viure exclosos de la societat.

Ajuts Socials

Presenta persones que han pogut superar adversitats econòmiques importants gràcies a l’esforç personal, a les ajudes socials i a haver sabut adequar-se a un model de vida més auster, allunyat de l’espiral de consumisme o enriquiment desmesurat.

Canvis per encarar el futur

Explica experiències de persones i col·lectius que defensen que hi ha sistemes alternatius d’organitzar-se. En l’àmbit de les finances, el consum, o l’habitatge hi ha maneres de fer front a situacions que generin injustícies i, en conseqüència, pobresa.

Publicat dins de Crisis econòmica, General | Deixa un comentari

Cavalls i autisme

Publicat el 7 maig 2009 per epuig222

Rupert Isaacson era entrenador de cavalls i periodista quan al seu fill, Rowan, li va ser diagnosticat autisme. La necessitat que tenia el petit de cures constants el va obligar a exercir treballs esporàdics per poder atendre el nen. Mogut per la fe i la passió, durant tres anys va estar buscant qui li financés el viatge, en el qual l’acompanyaria un equip de rodatge i del qual es gravaria una pel·lícula. Per fi, una de les editorials més importants d’Estats Units, Little, Brown and Company, de Nova York, li va avançar, abans de la partida, els drets del llibre en el qual explicaria l’experiència. Aquesta obra és el resultat, un llibre i un documental que han commogut al món. Una història, en definitiva, que ha omplert d’esperança als pares de fills autistes. Per saber més: http://www.elchicodeloscaballos.com

Publicat dins de Cinema, General, Llibres | Etiquetat com a , | 2 comentaris

El món sobre rodes

Publicat el 22 abril 2009 per epuig222

L’Albert Casals és un noi de 18 anys que des dels 14 està fent viatges per tot el món en cadira de rodes, tot sol i amb menys de 3€ al dia. Fa pocs dies que s’ha publicat el seu primer llibre “El món sobre rodes” on ens explica alguns dels viatges que ha fet, les aventures que li han passat, la gent que ha conegut i el més important… ens ensenya la seva filosofia per ser feliç.


Escoltar a l’Albert val la pena. El seu somriure i la seva energia són encomanadissos. És un exemple de superació i autonomia malgrat les dificultats que pugui suposar tenir una discapacitat física. El seu llibre es molt interessant, i no només per les aventures que explica sinó també per la lliçó de com viure i afrontar les dificultats.
La seva experiència i el suport que ha rebut de la seva família són un bon exemple per aquells pares que tenen algun fill amb discapacitat (i encara que no en tinguin), i per tots els que treballem per fer dels nostres alumnes persones autònomes i felices.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Elogi de la feblesa

Publicat el 21 abril 2009 per epuig222

Elogi de la feblesa és un relat autobiogràfic narra el camí seguit per l’Alexandre Jollien, un jove paralític cerebral que, a causa del seu handicap, estava destinat a enrotllar cigars en un taller ocupacional i que ara es troba, després d’un llarg periple, estudiant filosofia a la universitat.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Gran Torino

Publicat el 2 abril 2009 per epuig222

Clint Eastwood dirigeix i protagonitza la pel·lícula Gran Torino. La història d’un veterà de guerra que mitjançant la convivència amb els seus veïns immigrants s’enfronta  als seus vells prejudicis. Walt Kowalski, vidu i jubilat, presencia la transformació del seu barri residencial en un gueto d’immigrants. Malgrat la seva hostilitat, tindrà ocasió d’apropar-se a ells després que un adolescent asiàtic intenti robar-li el cotxe, un Gran Torino del 72 que conserva com el seu tresor. Per penalitzar el noi, la seva família el farà treballar al servei de Kowalski, de manera que aquest tractarà de prop els qui considerava uns invasors.

 

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Bolonia

Publicat el 26 març 2009 per epuig222

Segurament heu sentit parlar molt al voltant del procés de Bolonia. Què és? És un procés de creació d’Espai Europeu d’Estudis Superiors (EEES). Per saber-ne més podeu mirar la següent informació:

Bolonia NO: La web Movimento No a Bolonia i el blog de no a bolonia

Bolonia SI: Les webs Bolonia en secundaria i Qué es Bolonia

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Saló de l’Ensenyament

Publicat el 20 març 2009 per epuig222

Saló de l’Ensenyament 2009, que tindrà lloc del 18 al 22 de març al Palau 2 de Montjuïc, vol facilitar als estudiants, a les famílies i a tot el col·lectiu educatiu informació àmplia i actualitzada de l’oferta d’estudis a Catalunya.
L’oferta del Saló de l’Ensenyament 2009 està distribuïda en diferents sectors: estudis universitaris • estudis de formació professional • altres estudis superiors • estudis complementaris • estudis d’idiomes • centres d’educació primària, secundària i batxillerat • formació ocupacional • serveis d’educació • serveis per als joves.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Andy Trias

Publicat el 11 març 2009 per epuig222

Bona entrevista de La contra de la Vanguardia a Andy Trias, a propòsit del 25 aniversari de la Fundació Catalana Síndrome de Down. Excel·lents respostes de l’Andy.

Andy Trias, que tiene un cromosoma más:  “Se nos llamaba mongólicos, subnormales…”

La Contra de la Vanguardia de Víctor Amela  – 03/03/2009

Tengo 36 años. Nací y vivo en Barcelona. Trabajo en CosmoCaixa. Desde hace ocho años vivo con mi pareja, Mónica. No tendremos hijos. Prefiero no hablar de política. Soy cristiano. Soy socio del Barça desde que nací. Los síndrome de Down no somos enfermos, somos especiales.

¿Vio usted a Izaskun interpelando a Zapatero?
Le pidió trabajo en la Moncloa. Fue valiente.
¿Izaskun o Zapatero?
Izaskun. Me gustó que todo el mundo viese a alguien con síndrome de Down (SD) replicando a un presidente.
Zapatero aprovechó para quedar bien. Tendría que arrimar más el hombro: a los que tenemos síndrome de Down se nos ponen muchas más dificultades para trabajar.
¿Qué tendría que hacer el Gobierno?
Apoyar en toda España fundaciones como la Fundació Catalana del Síndrome de Down, que hace 25 años que en Catalunya ayuda a las familias con algún hijo con SD.
Como es su caso.
Sí. Cuando yo nací, no había nada ¡y se nos llamaba subnormales, mongólicos…!
¿Usted se ha oído llamar eso?
¡Sí! Vaya insulto. Eso ha cambiado, gracias a personas como mis padres. ¡Yo se lo debo todo a mis padres, que se espabilaron para encontrar el mejor modo de ayudarme!
Y hoy usted tiene un trabajo, vive independizado…
Junto con mi pareja, Mónica. No estamos casados, pero yo la considero mi mujer y ella me considera su marido.
¿Las personas con SD se emparejan igual que las demás?
Tuve un par de novias. A la gente le incomoda que los SD tengamos sexualidad. Y la tenemos. Yo siempre seré discreto: me disgusta ver a parejas dándose el lote en público.
¿Le gustaría tener hijos?
Estamos bien así.
¿Hace mucho que son pareja?
Hace casi diecisiete años nos vimos en una fiesta, y fue amor a primera vista. Y hace ocho que vivimos juntos: decidí irme de casa de mis padres el día que murió mi padre…
¿Por qué?
Vi que debía prepararme para apañármelas sin mis padres… Desde mi nacimiento, ellos me lo habían dado todo hecho.
Su padre era Ramon Trias Fargas.
Sí, el político. Yo tenía 17 años cuando murió. Recuerdo bien aquel día: yo le vi morir.
Vaya…
Yo estaba en una estación de tren, regresando de una jornada dominical en Valls con amigos del esplai.El sábado nos habíamos despedido: “Nos vemos el domingo”. Y en una tele del bar de la estación le vi caer, ¡y en la tele decían que había muerto…!
Duro.
No me lo quise creer. Al llegar a la estación de Sants y ver a mis familiares, supe que era cierto, y me hundí. Fue el peor día de mi vida. Estábamos muy unidos: un día le pedí a un amigo sacerdote que me ayudase a rezar para que Dios no se llevase nunca a mi padre… Pero, mire, se le rompió la aorta…
Veo que tenían vínculos muy fuertes.
Sí, porque cuando nací, a él le costó mucho entender mi condición. Pero se sobrepuso, luchó por mí, me convirtió en su hijo mimado. Él y mi madre me lo han dado todo.
¿Cuándo supo usted qué era especial? Me impartían clases aparte de inglés y matemáticas. Le pregunté un día a mi madre por qué… Y ella me explicó lo que me pasaba. Yo era niño, y ese día… ¡me quise morir!
Claro: un niño no soporta sentirse distinto de sus compañeros…
Admiro mucho a un chico de Málaga con SD, Pablo Pineda, que acaba de terminar sus estudios universitarios. Yo preferí ponerme a trabajar. Y estoy satisfecho.
¿En qué consiste su trabajo?
Recojo cada mañana la prensa y el correo y los reparto en las oficinas de CosmoCaixa, y luego hago un segundo reparto de correo, fotocopias, recados… Me dan responsabilidad y autonomía, y me organizo bien. Mi padre siempre decía que su sueño sería verme trabajar… No pudo verlo, qué pena.
Y en casa, ¿se apaña bien?
Tenemos el apoyo de un programa de la fundación llamado Me´n vaig a casa,que ayuda a las personas con SD a vivir en sociedad: nos ayudan a diseñar el presupuesto semanal de gastos, entre otras cosas.
¿A qué dedica su tiempo de ocio?
A estar en casa, a salir al cine, a salir de excursión con un grupo de amigos de la fundación, a ir al Barça: soy socio desde que nací, tengo mi localidad. Yme gusta leer la prensa deportiva.
¿Qué momentos son los más felices?
¡Mi felicidad es tener la mujer que tengo! Doy gracias a sus padres, a los míos y a la vida por habérmela puesto en el camino. Se preocupa por los demás, se ocupa de mí y yo de ella.
¿Cómo anda usted de salud?
Todo es más delicado en una persona con SD, pero mi médico por ahora me dice que estoy como un roble.
¿Qué consejo daría a jóvenes con SD que leyesen esta entrevista?
Que tienen derecho a ser independientes, y que ayuden a sus padres a aceptarlo. Porque los padres sufren mucho.
¿Y qué aconseja a los padres?
Que ayuden a sus hijos a ser lo más autónomos posible. Que es ley de vida que quieran vivir solos. ¡Que no tengan miedo! Porque si tienen miedo, van a contagiárselo a su hijo. Y es mejor vivir sin miedo. Yo tuve miedo, pero logré superarlo.
¿Y qué le diría a la sociedad?
Que esto nuestro no es una enfermedad. Es sólo que tenemos un cromosoma más. Somos especiales, no somos enfermos. ¡Aprendamos a aceptar al distinto tal y como es!

Besos al cielo

Andy se emociona al hablar de sus padres. “¡Cómo me gustaría que mi padre me viese haciendo lo que hago! Mi madre dice que estaría muy orgulloso…”. Y me confiesa Andy que, como Ronaldinho cuando metía gol, él también envía besos al cielo, al padre… Ahora cumple 25 años la Fundació Catalana Síndrome de Down, impulsada por sus padres cuando Andy tenía 11 años, para ayudar a niños como él. “El amor mueve montañas, ¡y eso hace la fundación!”, que presenta mañana en el Col · legi de Metges la valiosa guía Su hijo con síndrome de Down. De la A a la Z (www. fcsd. org). Debería haber más fundaciones así, aunando talentos para hacer más fácil la vida a muchos y dignificarnos a todos.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | 1 comentari