Patricia Carmona té 30 anys i la seva passió és la dansa. Va estudiar Educació Social i actualment és la presidenta de l’Associació de Lesionats Medul·lars de Catalunya, ASPAYM, a banda de coordinadora del grup de dansa integrada ‘Liant la Troca’, un col·lectiu que treballa en la integració de les persones amb discapacitat a través del ball. Per a la Patricia “el ball és el llenguatge ocult de l’ànima”, com diria la coreògrafa de dansa moderna Martha Graham. I és que estem parlant de tota una guerrera que està implicada en molts més projectes de sensiblització social.
Quan i per què vas decidir dedicar-te a la dansa?
Bé, no va ser una decisió que vaig prendre. La dansa ho va decidir per mi fa temps. És alguna cosa que duc a la sang. I en aquest moment, les circumstàncies ho van fer possible. Tot ha anat sorgint senes grans perspectives, simplement, ha anat ocorrent.
En quins projectes estàs col·laborant, a nivell de sensiblització social?
Col·laboro amb la campanya ‘Game Over’ que realitzem 20 monitors a tot Catalunya a través de l’Institut Guttmann i la Direcció General de Tràfic. Sóc presidenta d’ASPAYM, on realitzem diferents projectes sempre amb l’objectiu de canviar la visió de la discapcitat a la societat, sobretot a través de l’esport. I, evidentment, també a través dels espectacles de dansa integrada amb el grup ‘Liant la Troca’, causem un impacte en totes aquelles persones que ens vénen a veure, sense que aquest sigui el nostre objectiu principal.
Com afecta la discapacitat amb la teva passió per la dansa?
Diguem que la discapacitat no li afecta, sinó que m’ha donat l’oportunitat d’acostar-me a la dansa i poder viure una ocasió única, no només pel plaer de dansar sinó per la qualitat humana dels meus companys del grup ‘Liant la Troca’.
Parla’ns d’aquest grup…
Es va gestar el 2009 i practiquem dansa integrada, a partir dels tallers intensius que impartia el ballarí i coreògraf Jordi Cortés. Els components del grup vam propsar al Jordi fer un taller continu a l’espai La Troca, a la Fàbrica Roca Umbert de Granollers. I així és com va començar a coordinar el grup.
Què intentes transmetre a l’espectador quan danses?
La veritat és que no penso en res, només gaudeixo del moment i el que senti l’espectador ho deixo obert a la seva interpretació.
Després d’haver llegit aquest blog, he de dir que em sento molt identificada amb ella, no perquè sigui una persona que vagi amb cadira de rodes, sinó perquè jo des de els 4 anys que ballo dansa fins avui dia.
Se ben bé el que sent ella alhora de ballar i posar-se en marxa, has de deixar-te anar, sentir la música, és una estona que desconectes del món i et fa sentir molt bé, almenys a mi…
Hem de demostrar-li al públic allò que se’ns dona bé, i que sabem fer!
La noia expressa molt bé el sent ballant! Tots hauriem de sapiguer expressar els nostres sentiments d’alguna manera, ja sigui parlant, plorant, cantant, ballant, fent algún esport que et motivi, o de la manera que se’ns dongui millor, personalment crec que tots tenim una manera, pero a vegades no ens adonem de que ho fem, i es una bona idea que la gent es deixi anar, per saber qui som, i tenir un moment només per nosaltres.
Segurament aixó ens farà sentir millor!
És un clar exemple de superació personal. Una noia que tot i tenir més dificultat als nostres ulls, ens demostra que amb ganes i força es pot fer de tot. No nomès es proposa fer dansa i aconseguir-ho amb èxit, sinò que a més sent la presidenta de l’associació es col·loca com a portaveu de tot un col·lectiu! Realment d’admirar la seva energia! A partir d’aqui valorem-ho tot! 🙂