Testimoni d’una jugadora de futbol

 

Hola, sóc Laura De La Cruz, tinc 17 anys i amb aquesta temporada fa 8 anys que jugo a futbol.

De petita com tots els nens i nenes vaig provar molts esports i no estava ni dues setmanes perquè em cansava de l’esport o per qualsevol cosa. Un dia baixant de l’autocar del col·legi vaig dir-li a la meva mare que volia jugar a futbol i ella va dir que d’acord però que primer acabés de fer la catequesi. Als10 anys quan vaig acabar li vaig dir que era l’hora d’apuntar-me a un equip, ella va buscar equips de noies a prop de Barberà del Vallès i només va trobar el Club Barberà – Andalusia de Barberà, però pel que li havien dit a la meva mare no li agrada, i de tantes ciutats al voltant no va trobar un altre equip de noies, així doncs va anar a Badia a informar-se, i li van dir que em posarien en un equip de nois, que no hi hauria cap noia, però que estaria molt còmoda.

La meva mare m’ho va comentar les dues alternatives que tenia i vaig decidir provar al Badia, ja que coneixia a l’entrenador i m’ajudaria en tot.

Laura en el Badia del Vallés

Al principi els meus pares no tenien molta confiança en què estaria molt de temps, ja que en els altres esports al cap de dos dies volia marxar, així doncs la meva mare em va comprar les botes més barates que hi havia.

Va arribar el meu primer partit i vaig gaudir moltíssim i vaig saber que aquell era l’esport que volia practicar. Després la gent li deia a la meva mare que aquesta noia era bona i em va comprar unes bones botes.

Vaig estar dos anys jugant amb nois fins que el Centre d’Esports Sabadell van preguntar per mi i jo vaig decidir anar allà a un equip de noies. Des d’aquell any (2012) segueixo al club passant per les categories: Infantil B, Infantil A, Juvenil B, Juvenil B, Juvenil A i Juvenil A, tots equips de noies.

 

Laura actualment al Sabadell

 

En tot moment vaig tenir el suport dels meus familiars, des de petita jo sabia que aquell esport la gent el veia per a homes i em podia adonar per exemple a l’hora del pati quan totes les noies estaven assegudes parlant i jo amb una altra noia jugaven a futbol amb tots els nois i jo sé que algunes d’aquelles nenes em deien ‘marimacho‘ o coses així però no li donava importància, ja que a mi m’agradava el que feia i estàvem a primària, ningú era conscient del que deia, després en marxar del col·legi i començar l’ESO en un altre lloc la gent no deia coses així.

Formar part d’un equip és increïble, ja que comparteixes molt de temps amb persones que els agrada el mateix que a tu i formes grans amitats. Clar que és diferent formar part d’un equip de nois que de noies, perquè pots parlar de coses que potser amb nois no faries. En tots els equips hi ha diferències amb altres persones, als entrenaments per exemple, però el millor és que quan juguem un partit això no importa perquè lluitem totes juntes. Sempre ho he dit, un equip és una segona família.

El futbol m’agrada, ja que fas moltíssimes relacions socials i perquè m’encanta competir amb altra gent. I sobretot perquè quan vaig a entrenar o a jugar, és el moment on deixes els teus problemes fora i no penses en ells, això és increïble.

El pitjor del futbol femení és que no està igual de valorat que el masculí.

El que li falta al futbol femení per ser més mediàtic és confiança de la gent perquè puguin veure que les dones podem ser igual de bones que els nois, hi ha molt masclisme al futbol i es pot veure en diferents aspectes, per exemple un cap de setmana estaven jugant a un camp un equip de nois i estava tot perfecte, a l’acabar el partit i començar nosaltres ens van apagar el marcador i no ens el van deixar utilitzar, es pot veure amb aquest exemple o amb altres, en el tema d’espai per entrenar, que no tenim el mateix tros de camp que els nois, o els horaris de partit que ens donen el que ningú vol.

Clar que hem avançat si mirem temps enrere però encara queda moltíssim.

En Estats Units, Alemanya, Suècia existeixen dones que són icones mediàtics mentre a Espanya ni ens nomenen o veuen més interessant parlar dels abdominals de Ronaldo. A mi això em dóna vergonya.

Jo vaig estar d’entrenadora l’any passat en un equip de noies de segon de l’ESO en el meu club, però aquest any no he agafat equip, ja que estaria més ocupada en el tema d’estudis. En un futur vull tornar a agafar un equip i estar dintre d’un club, queda molt per créixer el futbol femení i només ho aconseguirem si nosaltres, les dones, ens fem notar.