Us presento traduccions al llatí de la literatura dels dos últims segles. He anomenat aquest projecte personal Domus Editoria Neolatina. De moment he traduït tres llibres:
“Seda” d’Alessandro Baricco, “El duel” de Joseph Conrad, i un volum amb cinc adaptacions per als alumnes de relats de Poe, H. G. Wells, Verne, Wilde i Maupassant…
La sèrie per adolescents “Greek” ens mostra la vida al campus d’alumnes nordamericans que pertanyen a germandats com la “Zeta beta zeta” o l'”Omega chi delta”.
Com és habitual al món audiovisual dels EEUU, si una persona vol aparentar un nivell de cultura elevat, ha de saber unes quantes locucions en llatí que va repetint indiscriminadament. El que no és tan habitual és sentir una conversa completa en aquesta llengua. Malgrat la nefasta pronunciació, i després d’un ardu treball, he pogut descobrir el contingut del diàleg:
La penúltima frase no ha estat subtitulada. És un embarbussament que només té sentit en anglès: “How much wood would a woodchuck chuck, if a woodchuck could chuck wood?”, on “woodchuck” és un tipus de rosegador (la “marmota monax” de la traducció). L’adaptació al llatí està ben pensada, perquè per mantenir una mica l’al·literació s’utilitza el verb “materior” (recollir fusta) en lloc d’un altre com “jacio” (llençar) que seria més fidel al significat de l’original “chuck”.
Se sol dir que l’ensenyament del llatí està molt allunyat de la realitat que els alumnes viuen cada dia. En el cas d’aquest film, però, mentre l’aviació alemanya castiga durament amb bombardejos la població britànica, la cita del Bellum Gallicum, I, XLVIII de Cèsar “Genus hoc erat pugnae quo se Germani exercuerant” (“Aquest era el tipus de guerra a la qual s’havien dedicat els Germànics”) no està gens fora de lloc…
“V”, el protagonista de la història, va ser empresonat i sotmés a cruels experiments pel govern. Per això és comprensible que vulgui venjar-se i adopti la “V” de “Venjança” com a pseudònim. Sobretot si a més tenim en compte que la seva cel·la va ser la cinc (“V” en xifres romanes).
És comprensible també que el protagonista d’aquesta història es busqui un lema personal on predomini la lletra “V”. “Vi Veri Veniversum Vivus Vici” es podria traduir tal com es diu al film, però és estrany que els guionistes s’hagin equivocat en escriure la paraula més clara: “Vniversum”.
Dorothy i els seus amics, després de nombroses aventures, coneixen finalment el mag d’Oz. Tot i que en un principi queden decebuts en saber que els poders del mag són molt limitats, de seguida s’adonen que poden adquirir els atributs que anaven buscant. Nosatres ens fixem en l’espantaocells, qui gràcies a un diploma pot substituir el seu cap ple de palla per un cervell privilegiat.
Tal com es pot sentir al video, el diploma l’ha expedit una fictícia universitat anomenada “Universitatus Comiteatus e pluribus unum”. La primera part és un llatí macarrònic per “Universitatis consilium” (“Comité / Consell universitari”), i la segona part es tracta del lema dels EEUU (“De molts estats, un”), lema que apareix als bitllets i és ben conegut pels nordamericans. L’expressió “Doctor honoris causa” (“Doctor honorífic”) és també una locució molt relacionada amb el món universitari, ja que són aquestes institucions les que atorguen tal títol.
S. Francesc acompanyat del seu amic i confident Lleó (en italià “Leone”) es dirigeix als monts de l’Alvèrnia per pregar i trobar respostes a les seves preguntes. Tal com diu, no ha estudiat “Grammaticam, divinitatem et legem”, però creu que ha rebut la crida de Déu (“Deus mihi dixit”) i vol comprovar que no es tracta d’una bogeria o una temptació.
Pel que sembla, als monts d’Alvèrnia van aparèixer a les mans i peus de Francesc les ferides de Crist a la creu (els “estigmes”), i això va convèncer el sant de continuar en el camí que havia iniciat.
En el seu testament S. Francesc va escriure: “Dominus dedit mihi. Dominus dixit mihi. Deus revelavit mihi. Deus conduxit mihi” (“Déu m’ha donat. Déu m’ha parlat. Déu m’ha revelat. Déu m’ha guiat.”), paraules que en aquesta escena de la pel·lícula es resumeixen amb el “Deus mihi dixit”.
Els membres d’una banda que han robat una joieria amb èxit decideixen trair en George, l’organitzador del cop. Més endavant, però, descobreixen que el botí no és on havien pensat, perquè en George se’ls havia avançat en la traïció.
Es veuen obligats, per tant, a recórrer a l’advocat del seu cap a qui tracten d’extreure informació sobre l’amagatall de diverses maneres. Això dóna pas a un seguit de gags, un dels quals és el que us presento aquí: en Ken, el menys espavilat de la banda, ha d’assassinar un dels testimonis del judici, una senyora gran que té tres gossos. Com podeu veure, el maldestre Ken repeteix error rere error i els que moren són els gossos, no la senyora. Això explica la lletra de la cançó que sentim als funerals dels dissortats animals: “Miserere, Dominus, canis mortuus est” (“Senyor, tingues pietat, un gos s’ha mort”). Evidentment, el text és una paròdia dels cants fúnebres per a humans, però no m’estranyaria que en un futur no molt llunyà s’anés incorporant a la litúrgia catòlica…
James Bond s’enfronta de nou al superdolent Ernst Stavro, cap de la temible organització “Spectre”, que aquest cop és representat per l’actor Christoph Waltz.
L’agent 007 es troba en perill i per tant decideix utilitzar el seu rellotge, un fantàstic enginy que està dotat d’un petit explosiu que pot salvar-li la vida. Ara bé, el temps s’acaba, i per això en Bond li diu a la seva companya, la Madeleine Swann: “Tempus fugit”. Sembla que al mateix temps estigui fent un joc de paraules , ja que amb les seves paraules atreu l’atenció de la Madeleine cap al rellotge.
El protagonista d’aquest film és un famós actor que està interpretant una pel·lícula de les anomenades “de romans”. De fet, és tota una paròdia de títols com “Quo vadis?” o “Ben-Hur”. Al fragment apareix el productor dels estudis mentre veu les primeres escenes filmades, encara per polir.
Destaquem dues expressions en llatí: el “Senatus Populusque Romanus” que ens presenten en forma de mosaic i el càrrec de “Pontifex Maximus” que el narrador atribueix a Tiberi, l’emperador.
Elle Woods creu que ho té tot a la vida: bellesa, diners i un xicot atractiu, en Warner. Quan aquest, però, se’n va a estudiar dret a Harvard, li diu que ha de deixar-la perquè la considera una persona massa superficial.
Per a una altra noia això seria un desastre, però l’Elle decideix sobreposar-se i, encara que no respon en absolut al seu estil de vida, apuntar-se també als estudis de dret i demostrar la seva intel·ligència a en Warner.
A la primera escena sembla que la cosa no li ha d’anar massa bé. Què és pitjor, un “malum in se” (un delicte que és considerat dolent de manera natural per tots) o un “malum prohibitum” (un delicte creat per la convenció d’una societat concreta)? L’Elle es troba una mica perduda…
De tota manera, poc a poc va adaptant-se als seus estudis i, encara que d’una manera una mica peculiar, s’atreveix fins i tot a aconsellar a una amiga. Només cal fer servir unes quantes locucions en llatí, com “ipso facto” o “habeas corpus” (la norma que obliga als estats a presentar davant un jutge qualsevol detingut) i ja ets mig advocada…
Henry Turner (interpretat per Harrison Ford) és un advocat d’èxit que està arribant al cim de la seva carrera. Això sí, demostrant que té molts pocs escrúpuls. Per a ell el més important és guanyar els casos, encara que sigui a costa de la veritat.
Aquest caràcter és el que explica que les converses amb la seva filla es limitin a un enfrontament dialèctic amb la intenció última de sortir triomfant. I com a bon advocat, ho remata amb un llatinisme extret del dret romà: “Qui tacet, consentire videtur” (“qui calla sembla que està d’acord”). Pobre xiqueta!
Afortunadament, la vida d’aquesta família està a punt de canviar…
