COMENTARI: Aquest poema és publicà com a epíleg de la segona edició de Canigó (1901). En la primera edició (1886) el poeta va decidir excloure’l del llibre.

Verdaguer interpel·la els campanars dels monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà [Conflent]. Aquests cenobis foren grans centres de devoció medieval i han estat lligats històricament al naixement de Catalunya com a nació. Ho fa per tal que expliquin com és que la pàtria ha arribat a un estat tal de decadència que permet que l’oblit i la ruïna dominin les arrels fundacionals de Catalunya. Els dos campanars estableixen un diàleg. Cuixà pren la veu relativament esperançada; mentre que el de Sant Martí manifesta totes les desgràcies i desolacions que han viscut i les que els esperen.

Per concloure la veu del poeta narrador acaba amb una proclama a favor de la preservació del Canigó com a símbol patri.

El poema és format per vint-i-una estrofes de versos decasíl·labs, amb rima segons l’esquema 10A/10B/10A/10A/10B.