Història de vida lingüística
Al món hi ha centenars de llengües diferents, jo a casa meva sempre n’he parlat dues. Des de petita, els meus pares em van ensenyar el català i el castellà. Jo parlo català amb el meu germà, el meu pare i tota la seva família, perquè són de Lleida. En canvi, amb la meva mare i la família que tinc de part seva, parlo en castellà, perquè són de Galícia. De part de la meva mare, també tinc família al Canadà, i per comunicar-me amb ells he d’utilitzar l’anglés, perquè encara que sàpiguen una mica de castellà no hi estàn acostumats. Per això a les escoles s’estudia també l’anglés, i des dels set anys porto estudiant-lo a l’escola.
Amb els meus pares, sempre ens en sortim quan anem de vacances, perquè saben bastants idiomes que no crec que pugui arribar a aprendre’ls tots. L’any passat, a segon, teniem Alemany com a optativa a l’escola. Jo la vaig agafar per veure que tal se’m donava. La veritat es que no se’m donava gaire bé, però vaig aprendre l’essencial. Després vam estar deu dies d’intercanvi amb els nois i noies alemanys aquí i després vam marxar nosaltres cap al seu país.
Jo tinc amics amb els que parlo en castellà, amb els que parlo català i amb els que parlo totes dues llengües. Em sento còmode parlant les dues, però potser més el català perquè és el que més es parla on visc.
Paula
Extret del blog Llegir molt, escriure bé
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=N1DM2ZY-nlM[/youtube]
Guillem de Berguedà fou un turbulent trobador amb una vida i obra molt agitada. Si el voleu conèixer, podeu consultar aquests enllaços.
Poemes de Guillem de Berguedà a música de poetes
No estaria malament que qui talla el bacallà (o el retalla a base de tisorades) conegui bé què té entre mans. A continuació podeu llegir un text argumentatiu parlant de l’educació obligatòria. És una visió des de dins, viscuda des de les aules de 3r d’ESO; una reflexió interessant.
L’educació obligatòria fins als setze anys és un error. La societat creu que fa un favor als joves proporcionant-los l’oportunitat d’estudiar durant més anys, i jo no nego que sigui una bona opció, però crec que n’hi hauria d’haver una altra.
Hi ha joves que realment no tenen un futur prometedor acadèmicament, penso que haurien de poder treballar. Amb la dinàmica social que s’imposa actualment, augmenta l’anomenada població “ni-ni” (ni estudia, ni treballa). A més, crec que amb catorze anys una persona ja és capaç de dur a terme certes feines. Temps enrere es feia així i s’aconseguien persones més madures i expertes, ja que aprenien a desenvolupar l’ofici ben aviat.
Des del meu punt de vista això també facilita que aquelles persones que volen aprendre ho puguin fer millor, sense obstacles. Els estudiants farien realment allò que els interessa, permetent que l’actitud fos més centrada en l’estudi i que s’avancés més temari, ampliant els coneixements.
En definitiva, els joves han de poder escollir el camí que volen seguir, el seu propi bé i el dels altres, sense interferir en els seus futurs posant-se traves mútuament.
L’àvia de l’Andrea i el seu pare escolten l’Adagietto de la cinquena simfonia de Mahler quan tornen amb cotxe cap a casa; aquest Adagietto és el que tornen a escoltar a Venècia. Doncs bé, aquí teniu el famós Adagietto que tant commou a l’Andrea. Es tracta d’una escena de la pel·lícula Mort a Venècia.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/XlH4ZLSi3YM" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Deixeu les vostres descripcions en els comentaris
Aquestes són algunes de les fotografies que heu descrit:
[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv//video/videoteca/viurescriure/5mverdaguer.rm" width="352" height="288"/]