Intercomunicació interior en els MLI

Per fomentar el respecte entre els habitants de tot Suïssa, la segona llengua que aprenen els suïssos i les suïsses a l’escola ha de ser necessàriament una altra llengua de Suïssa diferent de la seva, però no una en concret, sinó qualsevol de la resta. I estudiarà, a més, una tercera llengua (generalment, l’anglès). Amb aquest sistema, l’única llengua coneguda realment a cada cantó per tothom és la pròpia del cantó, però tothom coneix alguna altra de les llengües de Suïssa.

A Bèlgica, en canvi, cada dia hi ha més neerlandòfons (persones que parlen neerlandès) que tenen una escassa competència lingüística en francès (de francòfons incompetents en neerlandès n’hi ha hagut tota la vida!). I, com que tant els uns com els altres dominen cada vegada més l’anglès, la comunicació entre belgues de llengües diferents s’estableix, cada vegada més, en anglès.

Els MLI parteixen de la base que imposar una de les llengües de l’Estat com a llengua interior d’intercomunicació seria antidemocràtic, ja que afavoriria l’expansió d’una comunitat lingüística enfront de les altres.

Observacions:

1: si s’establís un MLI a l’Estat espanyol (a l’estil suís, per exemple), l’única llengua oficial als Països Catalans (PPCC) seria el català; als Països Castellans, seria el castellà; així com l’euskara a Euskadi i el gallec a Galícia (el bable, a Astúries; l’aragonès, a l’Aragó,…). A Madrid, per exemple, tot l’estudiantat hauria d’escollir entre aprendre català, basc o gallec. A Rubí, per exemple, podríem escollir entre aprendre castellà, basc i gallec. És a dir, tothom hauria de conèixer una altra llengua de l’Estat espanyol diferent de la pròpia.

2: si seguíssim el model belga, a cada territori la llengua oficial seria la pròpia del territori, i la intercomunicació entre tots podria establir-se formalment en anglès.

Fragment extret de Sociolingüística a l’aula de Bernat JOAN i MARÍ

Models lingüístics igualitaris i no igualitaris

Els models lingüístics igualitaris (a partir d’ara, MLI) és un model de política lingüística en què totes les llengües d’un determinat territori sota el poder d’un sol estat són tractades per la llei de la mateixa manera. Això es dóna, per exemple, a Bèlgica (amb l’oficialitat exclusiva tant del neerlandès com del francès, dins les seves respectives àrees; també és oficial l’alemany en una petita part del territori belga). Un altre cas és Suïssa (amb igualtat reconeguda per a l’alemany, el francès i l’italià; no passa el mateix, però, amb el retoromànic, que és parlat per menys de l’1% de la població helvètica).

Bàsicament, els MLI es defineixen per oposició als models lingüístics no igualitaris sorgits de la Revolució Francesa (1789): model francès. Segons el model francès, a cada estat li correspon, per exemple, una llengua pròpia. Així, es parla de la Llengua de l’Estat, o, en terminologia francesa, de la Llengua Nacional, en oposició a totes les altres llengües existents a l’interior del territori estatal.

D’aquests models de política lingüística no igualitaris, n’hi ha de dos tipus:

1: els que no reconeixen ni la igualtat ni tan sols la diversitat. Es dóna en estats que no reconeixen ni la igualtat ni tan sols la diversitat lingüística interna. Actualment, l’exemple més flagrant (visible) de la Unió Europea el constitueix Grècia, que no reconeix l’existència al seu interior de parlants del macedoni o l’albanès.

2: els que no reconeixen la igualtat, però sí que reconeixen l’existència de la diversitat. Especifiquen que hi ha diversitat interior, però una llengua és declarada oficial de l’Estat, mentre que la resta es troben en una situació legalment desfavorable. Un bon exemple d’aquesta segona tipologia el tenim a l’Estat espanyol.

Fragment extret de Sociolingüística a l’aula de Bernat JOAN i MARÍ

Actituds lingüístiques

Us presento un seguit d’actituds lingüístiques que prenem o tenim els parlants a l’hora d’utilitzar la llengua per a comunicar-nos en les nostres relacions quotidianes:

Lleialtat lingüística: actitud normal de defensa i ús habitual de la pròpia llengua. Ser lleial a la pròpia llengua implica, sense considerar-la més ni menys que cap altra, usar-la i considerar-la amb normalitat. És l’actitud més habitual entre els pobles amb llengües normalitzades.

Autoodi: consideració negativa cap als propis trets d’identitat. Autoodi lingüístic, per tant, desconsideració envers la pròpia llengua. Es dóna en el context de les comunitats lingüístiques minoritzades. Quant pitjor són les condicions de la llengua en qüestió, més possible és l’autoodi: si l’ús d’una llengua determinada li ha comportat a una persona, repetidament, situacions incòmodes, aquesta persona -o aquesta comunitat lingüística- acabarà no volent usar la pròpia llengua.

Xovinisme: és l’efecte contrari, l’altra cara de la moneda de l’autoodi. És l’actitud prepotent dels parlants de llengües majoritàries, que consideren que han de ser entesos pertot arreu en la seva llengua, que la seva llengua és la millor i fins i tot que ha se ser l’única de l’Estat del qual són ciutadans. El concepte, nascut a França, es pot aplicar pràcticament a tots els parlants de les llengües de llarg abast.

Entre nosaltres tenim,

1: lleialtat lingüística, en els casos d’ús normal i desacomplexat de la llengua catalana.

2: autoodi, en els casos de menysvaloració del català per part dels propis catalanoparlants.

3: xovinisme, en els casos de parlants de la llengua espanyola que consideren que aquesta és superior al català, o que han de poder prescindir tranquil·lament, al nostre país, de la llengua catalana.

Fragment extret de Sociolingüística a l’aula de Bernat JOAN i MARÍ

Hola!

Hola nois i noies! A partir d’aquest mes, utilitzarem la xarxa internàutica per tal de proposar-vos una sèrie d’exercicis. A partir dels suggeriments que us aniré presentant, cada un/a de vosaltres, haurà de presentar un treball escrit. Aquest treball pot ser una redacció, un article d’opinió, una descripció, un test de preguntes curtes,…