Els grecs varen utilitzar dos sistemes diferents de notació. Un més antic, anomenat notació instrumental, i un altre més tardà, la notació vocal. Actualment és possible comprendre i transcriure tots dos sistemes a notació moderna.
La notació instrumental, la qual era utilitzada en els mesaulikà (μεσαυλικά), interludis per a instruments de vent combinats amb cants corals, i en els kroúmata (κρούματα), unes peces per instruments de corda sense cant, consistia en les lletres de l’alfabet arcaic. A les notes Si i Mi se’ls donaren dos símbols, mentre que la resta de notes de l’escala diatònica en tenien tres. En realitat era la mateixa lletra escrita en tres posicions: dreta, inclinada i voltejada. Els signes en posició dreta designaven els sons diatònics naturals, és a dir, corresponents a les tecles blanques del piano actual, i els signes inclinats i voltejats indicaven que una nota era sostinguda (#). Cal apuntar, però, que els compositor hel·lènics mai varen usar els signes drets per Si, Do o Mi, Fa en la mateixa melodia. Quan aquestes notes apareixien juntes en una mateixa composició, el grecs escrivien Do amb el signe inclinat de Si, és a dir, Si#, i Fa amb el signe inclinat de Mi, o sigui Mi#. Aquestes pautes poden semblar complexes quan no és té un mínim de coneixement musical actual. A continuació us deixo quatre apunts que us poden ser útils per comprendre la teoria musical que utilitzaven els grecs.

L’escala musical bàsica que s’ensenya a l’escola és la de DoM, i de fet és el patró perfecte per entendre les característiques de la notació musical grega. Qualsevol escala diatònica major està composta per vuit notes, separades per cinc tons i dos semitons. El to és la distància entre dues notes naturals consecutives, mentre que el semitò és l’interval equivalent a la meitat del to. En les escales diatòniques majors els semitons sempre es troben entre la tercera i quarta nota, i la setena i vuitena. 

Font: etceter.com

Per tant, tal i com hem vist anteriorment, quan el Mi i el Fa apareixien junts, el Mi es convertia en un Mi#, de tal manera que com que la distància entre Mi i Fa és d’un semitò, sonava com un Fa. El mateix passava amb el Si quan s’escrivia amb el símbol inclinat; es convertia amb un Si# però sonava com un Do.
Si un sostingut es trobava davant d’un altre, com ara Sol# davant Fa#, o s’augmentava un to en una nota natural, per exemple Do# sobre Si, s’utilitzaven els signes voltejats. Això es devia al fet que moltes melodies es componien expressament per a la lira (λύρα), el principal instrument dels grecs. Era pentatònica, no tenia semitons i conservava una afinació arcaica. Per això, l’escriptura destinada a aquest instrument indicava més aviat la digitació que no pas les notes.

Després de veure la notació instrumental, cal parlar sobre la notació vocal, la qual es constituïa sobre el mateix principi que l’anterior: a cada nota de l’escala diatònica se li donaven tres símbols. Tot i això, hi ha un indici clar que ens confirma que aquesta notació és més tardana; la desaparició de les lletres arcaiques en posició inclinada i voltejada. En aquest sistema les notes es repartien en grups de tres lletres de l’alfabet clàssic que corrien de la Α a la Ω successivament . Ex:

ΑΒΓ→Fa
ΔΕΖ→Mi

Font: “La música en el mundo antiguo”

Font: Bloc – Ciencias Soci@les

El tercer símbol indicava la nota natural, mentre que el primer i el segon representaven els sostinguts. El primer sostingut de cada grup s’utilitzava quan un to sencer seguia de manera descendent i el segon quan seguia un semitò. Així doncs, Seikilos va escriure en el seu Epitafi les lletres Ζ Ι Ο C per les notes naturals, i K i X per el Do#, abans del Si, i Fa#, abans del Mi, en els dos sostinguts de la primera fila. Quan el cant anava acompanyat per instruments llavors es seguia l’alfabet jònic.