Jo tinc una “bici”
pintada de nou.
Quan vull s’està quieta
i quan vull es mou.
Avui no vol córrer
i no sé per què;
l’he greixada amb oli
d’un setrill sencer!
Amb draps de camussa
tota l’he eixugat,
i ja un cop polida
així ha rondinat:
M’ha dit: – Estic prima;
no em tractes prou bé.
-Si tu ets la més ferma
de tot el carrer!
-Mira quines rodes
té aquella d’allà!
-Parles d’una moto!
No et pots comparar!
Joana Raspall
Il.lustració de Spec Illustration.
El lagarto está llorando.
La lagarta está llorando.
El lagarto y la lagarta
con delantalitos blancos.
Han perdido sin querer
su anillo de desposados.
¡Ay! su anillito de plomo,
¡ay! su anillito plomado
Un cielo grande y sin gente
monta en su globo a los pájaros.
El sol, capitán redondo,
lleva un chaleco de raso.
¡Miradlos qué viejos son!
¡Qué viejos son los lagartos!
¡Ay, cómo lloran y lloran!
¡Ay, ay, cómo están llorando!
Federico García Lorca
Il.lustració Pin
La sirena Flora llora
por las esquinas del mar.
Como el mar no tiene esquinas,
no sabe dónde llorar.
Aprendió muchas canciones,
pero no quiere cantarlas,
pues son tristes, de marinos
que se hundieron en el agua.
La sirena Flora llora
por los rincones del mar.
El mar no tiene rincones,
no sabe dónde llorar.
Pero mira arriba y ve
¿peces globo de colores?
¿peces grandes voladores?
cayendo al mar.
Y la sirena Flora
nada que nada
delante y detrás.
¡No son peces,
sino versos libres,
sueltos,
por los rincones del mar!
El mar no tiene rincones, pero eso ¡qué mas da!
Flora ahora ríe y ríe,
nada y nada
delante y detrás.
¡Ya tiene versos nuevos
para cantar!
Beatriz Giménez de Ory
Il.lustració de Wil Cormier.
Per a fer una poesia
s’agafa una p
com platja, pasta, pedra;
després s’agafa una o
com or, ombra, ona;
després s’agafa una e
com era, estri, eben;
després s’agafa una s
com sol, sal, silenci;
després s’agafa una i
com illa, isard, ícar;
després s’agafa una a
com aigua, astre, ala:
en acabat s’ajunten
sense odi, sense mandra,
sense pressa, sense ràbia,
sense melancolia,
i es fa la poesia.
Roberto Piumini /Miquel Desclot
Il.lustració Maribel
Enmig del sol i la lluna
la terra va i s’interposa.
No vol que surtin i es vegin.
Està enfadada i gelosa.
Mª José Orobitg i Della
Barcelona,1962. És arqueòleg, bibliotecaria, escriptora i activista pro drets humans en defensa dels animals. Escriu poemes i relats infantils i articles d’ investigació històrica i de biblioteconomia. Eclipse de lluna pertany al recull de poemes Esqueixada de versos. Ha publicat també Descabellat de versos descabdellats . Mi abuela no es la de antes és la seva primera publicació en narrativa infantil.
Il.lustració de Makuchkina Juliya
Comença el mes de novembre,
castanya va, castanya ve,
i panellets també.
Un començament tan dolç
més d’una vegada enfita,
per això és molt prudent
menjar sense demesia,
perquè no queda gens bé
pecar de golafreria.
El mes comença amb Tots Sants,
després ve Santa Cecília,
patrona, com prou se sap,
del ritme i la melodia
que ens desvetllen els sentits
si més no per les musiques.
Novembre, mes de tardor,
que l’hivern ja ens anuncies,
els teus silencis són plens
d’una música molt fina
que ens ressona al fons del cor
com una cançó petita
i ens ajuda a fer-nos grans
sense gens de melangia.
S’acaba el mes de novembre,
castanya ve, castanya va,
que el torró ja vindrà.
Miquel Martí i Pol
Il.lustració via GaiaBordicchia en Flickr
Font:Bon profit! Il•lustracions Carme Solé Vendrell. Editorial Barcanova,1999
