[Del llatí durus,dur, mollis, suau] major , menor. Els termes denotaven originalment les dues formes de la lletra b en el sistema d’hexacords de l’Edat Mitjana i el Renaixement: b”dura” o “quadrada” pel Si natural i b “suau” o “rodona” pel Si bemoll. Sembla que es va utilitzar per primera vegada amb el seu significat actual en Die nothwendigsten Anmerckungen d’Andreas Werckmeister.
En la música del repertri de Notre Dame ( a excepció del motete, que es denominava motetus), la veu immediatament per sobre del tenor; organum duplum, organum a dues veus.
En la notació mensural, la nota de valor següent en duració a la longa, que rep també el nom de maxima.
Segons Johannes de Grocheo, un dels dos tipus de peça, una vocal i l’altre instrumental. La seva explicació de la peça vocal queda poc clara. El tipus instrumental es descriu com semblant a les estampies, però té només tres puncta d’extensió uniforme en lloc de sis o set d’extensió variable.
A l’Edat Mitjana, l’interval de tercera major, que està format per dos tons sencers.
