Caterina Albert i Paradís, més coneguda pel seu pseudònim de Víctor Català, va ser molt rellevant en el modernisme.
L’any 1898 va presentar als Jocs Florals d’Olot el poema Lo llibre nou i el monòleg La infanticida i les dues li van ser premiades.
La infanticida és un monòleg escrit en vers en el que la protagonista té moltes semblances amb Medea. La protagonista de Caterina, Nela, està en un manicomi, ja que va cometre el crim de l’infanticidi i partint d’això, narra el seu propi drama.
La jove se sentia atrapada, ja que per una banda el seu pare l’amenaçava amb la mort si aquesta deshonrava a la família. Per altra banda trobem a Reiner, un jove que considerava a Nela un simple divertiment amb el qual va quedar embarassada.
La protagonista del monòleg ens recorda Medea, ja que també va cometre el mateix crim que ella. A més a més, Medea també desobeeix a la seva família per l’amor que sent cap al jove Jàson, a l’igual que Nela ho fa per Reiner.
A causa de la por que Nela sent, prefereix matar a la seva filla escollint així el seu destí.
Cap de les dues dones són considerades com a perverses sinó com a víctimes de les circumstàncies en les que es trobaven, posant com a remei l’infanticidi.
Que com va ser?…
(Amb dolor.)
Oh, no!… No em feu dir-ho!…
que sento fred… i por… Jo… no ho volia…
si ni ho sé… com va ser… De tan contenta,
quan vaig veure la nena, l’abraçava
i a petons, a petons, l’hauria fosa,
que mai més acabava d’atipar-me’n…
I tant vaig masegar-la, que la nena,
heus aquí que, de cop, la cara arrufa
i arrenca el plor… Un espinguet!… Jo em quedo,
lo mateix que el Sant Just de pedra marbre…
I la nena, quins crits!… Semblava folla…
Jo, d’esglaiada fins perdia l’esma…
quant a dalt… quint espant!… Sento que es tiren
a baix del llit i cops de peus descalços…
Era el pare; segur!… Verge Maria!
Com ho havia de fer, jo pecadora?
Eren passos rabents… cap a l’escala…
I… no sé… què passà… La falç vaig veure
relluir, tot de cop… aquí de dintre…
(Per son cap.)
i m’aixeco d’un bot… La nena… hi torna…
jo, li tapo la boca… mes… no calla…
i el pare… que està prop… Jo… esmaperduda,
corro cap a… la mola… i… mare meva!…
(Amb pregon terror, arrupint-se tota i fent acció
de llençar un objecte.)
Quin xerric que va fer!… Com… una coca!…
I encara, llençà un crit!… Un crit!… Deixeu-me!…
(Regirant-se violentament d’una banda a l’altra,
com per lliurar-se d’algú que la subjectés.)
Que no vull dir res més!… Pareu la mola,
que el dimoni la roda… per matar-me…
El pare… no el va ser… No ho sé… qui era…
que va entrar… allà dins… No me’n recordo…
Molta gent… molta gent… Tots me guaitaven,
amb uns ulls més badats!… com unes òlibes…
Mes el pare… res sap… Que no us escapi…
Calleu tots… calleu tots… que si ho sabia,
d’un cop de falç… la meva testa a terra.
(Amb viva angoixa, suplicant.)
No li digueu, per mor de Déu, al pare!…
De la nena, ni un piu… que no ho sospiti…
que per ço me n’he anat de casa meva
i m’estic aquí dins… perquè no em trobi…
Que don Jaume ho va dir… el fill de l’amo…
Fins que vinga en Reiner… i anem a França…
(Anant arrupint-se en un racó i baixant gradual-
ment la veu.)
lluny del pare… i la falç… i aquella… mola…
que no vull… que m’esclafi… cap més… nena…
(Al final, perceptible amb prou feina. Diu els
darrers versos amb la mirada clavada
en l’espai, com embadalida. La cortina ha
començat a baixar durant el penúltim, fins a
metre i mig del sòl i a la darrera paraula
cau de cop.)Caterina Albert. La infanticida i altres textos. Barcelona: La Sal, 1984, p. 39-57.