Existeix la tradició als diccionaris llatins d’utilitzar l’anomenat “enunciat” per a presentar les paraules, que consisteix en la tria de dues formes (el nominatiu i el genitiu) d’entre les dotze que posseeix cadascuna. D’aquesta manera el lector pot saber quina és l’arrel del mot: “poeta, poetae”, per exemple, ens indica que acaba en una -a; “manus, manus” vol dir que acaba en -u; “canis, canis” en -i, etc.
Aquest sistema ha estat tan popular entre els estudiants, que de vegades, un cop adults, quan aquests han creat una empresa o una associació han decidit batejar-la no amb un simple mot llatí, sinó amb l’enunciat sencer. Així és el cas d’aquest taller d’art floral anomenat “Rosa, Rosae” (per motius obvis), però també d’una acadèmia de traductors anomenada “Lingua, Linguae”, d’unes clíniques dedicades a l’odontologia (“Dens, Dentis”), o d’un taller italià de roba de viatges (“Iter, Itineris”, és a dir, “Viatge”). De tots ells hi trobareu informació i imatges a Internet. Afegiré que existeix fins i tot un programa de Catalunya Ràdio dedicat a la premsa rosa amb el nom de “Vanitas, Vanitatis”. Aquest enunciat recorda molt la cita de la Bíblia: “Vanitas vanitatum et omnia vanitas” (Vanitat de vanitats i tot és vanitat), cita que ens adverteix que els plaers mundans són passatgers i que l’únic segur és la mort. No crec que pensessin en això precisament els periodistes del cor…