Ara que per l’edat de la meva filla em toca veure Bob Esponja, aprofito per fer una reflexió sobre la traducció al llatí dels noms actuals. “Spongicus” és un episodi de la 6ª temporada d’aquesta sèrie “infantil”(?), al qual el protagonista condueix una quadriga per a salvar el seu amic Patricio de morir devorat per un lleó al Coliseu.
El títol de l’episodi és una referència clara al famós “Spartacus” el gladiador que es va enfrontar a les legions romanes i es basa en la forma llatina per dir esponja: “spongia”. Aquí s’ha respectat la traducció, però a Hispanoamèrica s’ha optat pel més còmode “Bob Esponjus”, és a dir, posant la típica terminació “-us” que fa que qualsevol cosa sembli llatí. Aquest mètode tan barroer de traducció de noms no és cap novetat, sinó que es tracta d’una antiga tradició que han fet servir famílies famoses com els “Stradivarius” o profetes com “Nostradamus”. A mi, però, m’agrada més la manera de fer de Mozart, més respectuosa amb el llatí, ja que va traduir el seu segon nom “Gottlieb” (amor de Déu) per “Amadeus”. Una cosa similar han mirat de fer uns alumnes de 4t d’ESO amb Bob Esponja, anomenant-lo “Bobus Spongia”; fins i tot han traduït la cançó del principi del programa: http://romulusetremus.blogspot.com.es/2011/03/bobus-spongiaversio-en-llati-alumnes-4.html