Jugar a construir vol dir molt més que agrupar unes determinades peces o disposar uns blocs de fusta uns a sobre els altres. És una activitat científica, creativa i artística. Genera plaer i diversió, però també acompanya en l’estructura de funcions cerebrals superiors com el llenguatge, l’atenció, la memòria, la percepció, l’experimentació, la creativitat, etc. Construir és un joc que aporta sempre una gran satisfacció i una sensació d’èxit que alimenta l’autoconfiança i autonomia.
Parlar de jocs de construcció és parlar de transformar la realitat, imaginar i crear, experimentar, jugar sense límits, modificant l’entorn. Un joc de construcció és com un refugi. El món no existeix. Només les peces de construcció de l’infant. Només es visualitza un objectiu: fer una torre amb maons o construir el tren amb les capses de cartro. Les petites mans es coordinen per mantenir l’equilibri complicat de les peces mentre, amb la llengua fora, s’intenten controlar els impulsos que podrien desmuntar el treball tant costós i ja avançat.
Les peces de construcció no estan seleccionades a l’atzar i tot té la seva lògica, la seva harmonia. Arriba de sobte una peça complicada, no es pot, no hi arriba o no encaixa bé… I de puntetes? I recolzant-se a la taula? Tampoc. Què podria fer per arribar o per a que la peça s’aguanti?
La satisfacció recorre tot el seu cos i se li veu a la cara. Objectiu complert! Però, algú passa ràpidament pel costat de la torre, fent-la balancejar, o agafa el petit vaixell per veure’l i se li escapa de les mans… oh, no!
L’aprenentatge dependrà moltíssim de l’acompanyament que nosaltres hi fem. Un cop revisat que el material que estem oferint és l’adequat a la seva edat o maduració, deixem que les coses passin!
Ningú pot aprendre a dominar la frustració si no es frustra mai, no? Parlem, busquem solucions amb ells/es, provem, celebrem… el que sigui. Però no intentem aguantar amb les mans i peus les seves construccions per evitar aquest sentiment perquè, fins i tot les torres més altes, han nascut per caure.
Pot ser que, passada la tempesta, fins i tot esclati una riallada així de sobte. O que, si hi havia més d’un nen o nena implicats, decideixin tornar a construir junts/es des de zero.
Les peces de construcció passen d’una mà a una altra i es combinen en la seva col·locació. I el joc segueix entre riures i consensos, s’afegeixen alguns infants, altres marxen…