Franz Kafka (Praga, 1883- Viena,1924)
El seu pare el va obligar a estudiar Dret, però ell no exercí mai. Va entrar a treballar en una companyia d’assegurances el 1907 i començà els seus primers treballs literaris: Preparatius de boda al camp; els protagonistes volen casar-se per fugir de la tirania paterna. A partir de 1908 comença a escriure Diari íntim gràcies al qual coneixem la seva personalitat i sabem que l’escriptura era per a ell la millor medecina. La tuberculosi, malaltia que el durà a una mort prematura, ja havia fet acte de presència. Intentà guarir primer al llac de Parda i després a Meramo, fins que el 1920 va haver-se d’internar al sanatori de Kierling, a prop de Viena, on va morir el 3 de juny de 1924. Abans de morir va ordenar al seu amic Max Brod, escriptor austríac, que cremés tots els seus manuscrits inèdits. Ell, però, els va publicar pòstumament. Entre aquests es troben les tres novel·les per les quals Kafka es més conegut: El procés (1925), El castell (1926) i Amèrica (1927); a més hi ha aforismes, relats, observacions (en total unes 500 planes).
Els temes de la seva obra són la soledat, la frustració i l’angoixosa sensació de culpabilitat que experimenta l’individu en veure’s amenaçat per forces desconegudes que no pot comprendre i estan fora del seu control. En filosofia Kafka és proper al danès Kierkegaard i als existencialistes del s. XX. Com en aquests, hi trobem a la seva obra una visió del sentit negatiu i paralitzant de les possibilitats humanes: la inseguretat fonamental de la vida contra la qual no valen refugis (El procés), la crida a una realitat estable, segura, que contínuament es promet a l’home i sempre li és inabastable (El castell), la caiguda en la insignificància i trivialitat quotidiana que li pren a l’home el seu caràcter humà (La metamorfosi)
Pel que fa a tècniques literàries la seva obra participa de les característiques de l’expressionisme i el surrealisme. L’estil lúcid i irònic, en el qual es mesclen amb naturalitat fantasia i realitat, dóna a la seva obra un aire claustrofòbic i fantasmal, com passa per exemple en el seu relat La transformació (més conegut com La metamorfosi) de 1915. Gregor Samsa, el protagonista, un voluntariós venedor de teixits, descobreix en despertar un matí que s’ha convertit en un insecte enorme; la seva família el rebutja i deixa que mori tot sol. En aquesta peça, que hom podria considerar del gènere de la narrativa fantàstica, l’estil clar i el to precís contrasten amb l’atmosfera de malson de la història.
A diferència de la narrativa del s. XX, Kafka sol prescindir del narrador omniscient i usa la primera persona. De vegades ni aquest personatge central és presentat per l’autor, el que compta és actuar segons el punt de vista d’aquest personatge. Sovint els escrits responen a aquell moment de la ment en què estem encara dins del teixit dels somnis, però ens hem d’enfrontar als imperatius de la normalitat (l’estat que anomenem d’ambigüitat entre el somni i la vigília). Un altre tret de la seva literatura és el de dur les situacions fins a l’extrem de l’absurd, usant la paradoxa i la hipèrbole.
És evident que tant els seus orígens jueus, com el context eslau on va viure, la llengua i l’esperit alemany, van determinar molts aspectes de la seva obra; a primer cop d’ull aquesta tempta a una interpretació biogràfica i social (per exemple hom diu que La metamorfosi és l’expressió dels disgustos amb el seu pare). Sens dubte, però, l’obra de Kafka és més difícil, intricada i imprevisible que tot el món kafkià. A més de pertorbadora i inquietant, és enginyosa i divertida.
A Praga es poden visitar la casa-museu i altres indrets relacionats amb aquest important escriptor que hom pot considerar el més important de l’època de les avantguardes i una de les figures més significatives de la literatura contemporània per les tècniques i les innovacions introduïdes.
La seva narrativa, inquietant i simbòlica, va anticipar l’opressió i l’angoixa sovint mostrades a la literatura del s. XX. El terme “kafkià” s’aplica a situacions socials angoixoses, absurdes o grotesques o el seu tractament en literatura; com a adjectiu té sentit d’horror, però també expressa la frustració i impotència quan ens sentim empesos per algun mecanisme administratiu o policial.
D’entre les menys de 200 planes que va publicar en vida, cal destacar els tretze relats o apunts breus sota el títol d’un d’ells El metge rural (1919).
Alguns d’aquests relats són extremadament breus, com El poble del costat.
El meu avi solia dir: “La vida és sorprenentment curta”. Ara, en el record, se m’hi comprimeix tota de tal manera que, per exemple, a penes comprenc com pot resoldre’s un jove de cavalcar fins al poble del costat sense témer – i deixant de banda tot atzar dissortat- que ni amb tot el temps de la vida que transcorre feliç i com d’habitud no n’hi hagi pas prou ni de molt per a una tal cavalcada.
Fins i tot en aquest breu relat no és difícil captar la intensitat i concentració de la història. D’altra banda, en els relats predomina una dimensió misteriosa del temps i de l’existència.
D’entre els 14 relats inclosos al recull destaca ONZE FILLS.
Alexandre Dumas
