SHAKESPEARE: Romeo i Julieta

Romeo i JulietaROMEO I JULIETA   Quan parlem de Romeo i Julieta tots  sabem qui és el seu autor. De fet,  juntament  amb Hamlet és l’obra estelar de   WILLIAM SHAKESPEARE (Stratford-upon-Avon,1562-1616) Potser no per la seva perfecció,  sí per la seva popularitat. Però, quina és la raó que el públic senti predilecció pel romanç de dos joves les famílies dels quals es tenen un odi profund? Els estudiosos estan d’acord en el fet que la barreja de sentiments amor-odi és un encert. Parlem d’una lírica que vessa de poesia i una part tràgica plena de dolor en la qual els protagonistes perden la vida en la seva recerca de la felicitat lluny dels convencionalismes socials.  A més a més, l’obra es desenvolupa en un escenari exòtic per a l’època: Verona (Itàlia) I es reflecteix un temps en què entre les capes altes de la societat l’única mena d’amor possible era el convencional. D’altra banda, el tema central,  l’amor adolescent , és d’interès universal; és el més apassionat, l’adolescència és l’única etapa de la vida en la qual es lluita incondicionalment per la persona estimada. Amb el pas dels anys els sentiments es temperen perquè el que ens rodeja pesa molt en la nostra consciència i no estem tan disposats a lluitar per un amor “difícil”. Potser la maduresa sigui això: valorar  el que es té de manera conscient i sospesar en una balança el que es pot aconseguir i el que es pot perdre.

Per als dos joves protagonistes de la història no hi ha res que valgui la pena en la seva existència si no poden estar junts. Les seves ànimes pures, quasi infantils, càndides, esperen amb passió trobar-se furtivament. Sense  aquestes desesperades mostres d’amor mutu no els és possible suportar la seva crua existència. L’amor i la mort s’han d’interpretar com dos pols oposats que acaben units sobre la tomba de Julieta. Quan Romeo beu el verí que li dóna l’apotecari i xiuxiueja les últimes paraules queda clar que per a ell la mort serà  la forma com podrà alliberar la seva passió i podrà abraçar la seva estimada en una altra vida. La societat ja no podrà interferir. Aquest final és, per tant, el moment més emocionant: Julieta que per fi té la clau que li obrirà les portes de l’amor, veu que el seu estimat acaba de suïcidar-se per un malentès que es podia haver solucionat.

William Shakespeare no està considerat un autor gaire original. Amb freqüència prenia elements d’altres escriptors que considerava oportuns i amb ells orquestrava les seves històries. A Romeo i Julieta es va inspirar en dues fonts. La primera és The tragical History of Romeus and Juliet, poema d’Arthur Brooke publicat el 1562. La segona és una traducció de William Painter que duu per títol Rhomeo and Julietta que és inclosa en el Volum II de la seva obra Palace of Pleasure publicat el 1567. Però lluny de pensar que ells sí són originals,  tots dos es van basar en una versió francesa de Pierre Boaiastau, Histories Tragiques publicada per François de Belleforest el 1559 que, al seu torn,  es basa  en Romeo e Giulietta de Mateo Brandello, publicada el 1554 i en Giulietta e Romeo de Luigi da Porto, de 1530. Aquesta última és la primera versió que recrea els dos protagonistes com els que coneixem i situa l’acció a Verona.

Tot i així, Shakespeare li va donar a l’obra un “repàs” i hi va incloure el seu toc magistral, cosa que la va convertir en la gran tragèdia que és. El seu virtuosisme supera els autors dels quals pren inspiració.
Com a curiositat, no s’han trobat textos originals manuscrits conservats de William Shakespeare i cal dir que, pel que sembla, el seu domini ortogràfic de l’anglès no és gaire notable per la qual cosa les primeres edicions impreses originals tenen errades i inexactituds. La data d’aparició de l’obra (1597) ens dóna la clau per trobar la data de composició,  que podria ser 1595.

Font: Romeo i Julieta. Letras Universales. Ed. Cátedra, Madrid, 1993.

Aquest article ha estat publicat en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari