Category Archives: Una selecció de treballs

L’avi de Breda

Nascut l’any 1932, ceramista

049.jpg

INTRODUCCIÓ


En aquest treball d’història oral he entrevistat el meu avi matern, Josep Samon Sauri. Nascut a Breda el 19 de març del 1932, avui encara hi viu. Té 76 anys.

El treball tracta de tota la seva vida. Des de que va néixer que era durant la segona República, fins els canvis recents d’aquesta última dècada. Va viure la guerra civil, així que m’ha pogut explicar algunes coses, però no se’n recorda massa ja que era molt petit, només tenia 4 anys quan va començar i 7 quan va acabar.

Aquest treball no té un tema principal sinóo que tracta de moltes coses en general. És una biografia de la vida del meu avi, Josep Samon. En aquest treball he parlat de: el començament de la guerra, la guerra, el final de la guerra, l’escola, el treball de la seva família, la seva comunió, la postguerra, la seva vida professional, el servei militar, la joventut, el festeig i el casament, els fills, els anys 60 i el principi dels anys 70, la mort de Franco, els anys de la transició, els anys 80 i 90 i els últims canvis recents de la seva vida.

Aquest treball està dividit per temes. Hi ha un índex, una petita introducció, seguit de la introducció hi ha tot el que m’ha explicat a les entrevistes, però redactat. Al final hi ha una conclusió. I per últim alguna fotografia d’ell quan era jove…

Crec que aquest treball pot ser molt interessant ja que he entrevistat el meu avi i m’ha explicat moltes coses de la seva vida que jo no coneixia. El meu avi se’n recorda de moltes coses i també ha tingut moltes ganes d’explicar-me-les. A part d’això també crec que és interessant per que es pot veure com en un poble tan petit com és Breda, haguessin pogut passar tantes coses, durant la guerra i la postguerra. També podem veure l’ofici del meu avi, que ha estat el d’oller. Un ofici molt típic de Breda. En aquest treball he posat moltes anècdotes que el meu avi m’ha explicat se’n recorda de moltes. També durant el treball he anat fent comparacions de com er la vida abans i de com és la vida ara. En aquest treball, lògicament, no només he parlat de la vida del meu avi si no que també he parlat dels meus besavis, la meva àvia, el meu oncle, la meva mare i finalment de mi. El treball parla dels seus sentiments, de la seva vida personal i professional. Tot el que ha viscut m’ho ha explicat i tot el que sent, també.

Fent aquesta entrevista m’ho he passat molt bé, he rigut molt i també m’he adonat del que van haver de patir els nostres avis. També m’he adonat que la vida ha canviat molt des de llavors, que abans la gent no era lliure de com és ara.

LA GUERRA CIVIL

L’INICI DE LA GUERRA

Quan va esclatar la guerra civil, l’any 1936 el meu avi tenia 4 anys acabats de fer. La guerra va esclatar el 18 de juliol del 1936, Franco i altres generals del bàndol feixista, com ara Mola, van fer un cop d’estat. El meu avi se’n recorda que anava amb la seva mare pel carrer i que moltes dones van sortir de casa seva i van dir que havia esclatat la guerra. Se’n recorda que hi havia gent que controlava qui entrava i qui sortia del poble de Breda ja que abans casi no hi havia cotxes ni camions. Per controlar els pocs que tenien cotxe van fer un controls (barricades) al final del poble. El meu avi se’n recorda de tot això per què ell vivia el carrer Barcelona, de Breda. Abans aquest carrer era l’últim del poble i el més important. Això vol dir que els controls estaven en aquest carrer. Aquests controls van continuar durant molt de temps.

DURANT LA GUERRA

En temps de guerra, fins l’any 1938, a Breda no s’havia vist encara cap soldat de l’exèrcit Franquista ni Republicà. Durant la guerra, els homes del bàndol roig de Breda, van començar a fer les escoles municipals, van aplanar el terreny… També van construir unes voltes del molí i van eixamplar els carrers. El meu avi en temps de guerra era massa petit per anar a l’escola, així que estava a casa tot el dia amb la seva mare. També jugava al carrer.

A Catalunya va ser un dels llocs on els Nacionals van entrar més tard, així que el meu avi no es que se’n recordi de masses coses que van passar durant la guerra. Se’n recorda de moltes més coses que van passar durant la retirada i quan van entrar més tard a Breda. Mols joves nascuts a Breda l’any 1923 van ser el últims homes que van haver d’anar a la guerra. Un cosí del meu avi que es deia, Eladi Samon li va tocar anar a la batalla de l’Ebre i al cap d’una setmana d’haver marxat cap a les terres de l’Ebre ja estava mort. A Breda van matar aproximadament unes 40 persones durant la guerra. El meu avi se’n recorda que molts refugiats de tot Espanya, la majoria de Bilbao passaven per Breda. Molta gent que emigrava dels seus pobles passava per Breda.

El pare de la meva àvia va anar a la guerra a favor dels republicans, però durant la guerra es va escapar, estava a Sant Celoni a on van fer un bombardeig, la meva àvia en aquell moment hi era, en el bombardeig. Un soldat la va agafar i la va portar cap a Breda. Al pare de la meva àvia es va poder escapar i va tornar cap a casa seva. A Granollers també hi va haver un gran bombardeig, era a finals de l’any 1938. El pare del meu avi no hi va voler anar a la guerra perquè els Nacionals ja havien entrat a Barcelona i deia que tot ja estava perdut, ell també era del bàndol roig.

Els meus besavis, els pares del meu avi, tenien una botiga de combustibles, així que durant la guerra van poder menjar bastant. Per Breda, el meu avi se’n recorda que hi havia moltes armes, bombes de mà, etc abandonades per tot arreu. Un home de Breda li va explotar una bomba a la mà i el metge li va haver d’empotar. També es trobaven alguns cotxes abandonats. També van trobar una autocar petit i li van cremar foc. Durant la guerra al meu avi, i atots els altres nens i nenes els hi van ensenyar que quan passaven avions havien d’estirar-se a terra, només si estaven a fora de casa, i els hi feien posar-se un bastó de través a la boca. Els hi feien fer per la respiració, els pulmons i perquè no es trenquessin la llengua. Al turó de Santa Anna, de Breda hi van pujar camions del bàndol franquista, que portaven canons i des de dalt controlaven tota l’esplanada fins el Montseny i Hostalric.

FINAL DE LA GUERRA

El meu avi es quan se’n recorda de més coses, durant la retirada de la guerra i també perquè ja era més gran, tenia 7 anys. A Breda els Nacionals hi van entrar l’1 de febrer del 1939. El Republicans de Breda, quan la guerra estava a punt d’acabar-se van treure tots els sants de dins l’església i llavors la van fer servir com a mercat, després van omplir l’església de bidons de benzina i finalment van encendre l’església. Llavors la gent de Breda van fer servir d’església una antiga fàbrica i un antic casal pels joves, que es deia “la Valquiria”.

El meu avi se’n recorda de tot això per que el seu pare sempre li explicava coses. El meu besavi els últims anys de la guerra havia fet de pagès a casa d’una família a Caldes de Montbui. Durant la retirada aquests senyors de Caldes de Montbui tenien por i van venir amb carro des de Caldes fins a Breda. Es van estar a casa del meu avi fins passada la retirada que van tornar cap a Caldes. Quan van venir a Breda van portar el carro ben ple de menjar. El fill d’aquests senyors, que ja era gran era el motorista de Carrillo Blanco i el va acompanyar fins a la frontera. Una altre cosa que el meu avi se’n recorda perquè li havia explicat el seu pare quan era petit i és que a una casa de Breda “Can Dosset” feien el menjar pels soldats, i es veu que en aquesta casa hi menjaven soldats del bàndol roig i soldats del bàndol franquista. També es deia que en aquesta casa hi havia nois joves amagats. El meu avi se’n recorda com pel carrer corrien molts nois del bàndol roig per poder amagar-se dels Nacionals. Un vespre, els del bàndol roig van agafar els homes de l’ajuntament de Breda, que eren de dretes. Molta gent que estaven afiliats amb la CNT, la UGT i la FAI van ser afusellats a Cardadeu. El meu avi al final de la guerra és de quan te més records, però ell estava sempre amb els seus pares i germans i tot el que sap es perquè li han explicat.

L’ESCOLA

Abans a Breda hi havia tres escoles, una que es deia “cassinet”, que era molt abans de la guerra havia estat un bar. Després de la guerra feia la funció d’escola, era la dels grans. L’altre escola era on és actualment el museu Aragay i era només de nois. Al costat de l’escola dels nois hi havia l’escola de les noies durant la guerra, la professora era la senyora Teresita que era la dona del senyor Aragay ( pintor) però en aquesta dona la van matar, i a partir de llavors ja no hi havia aquesta escola. Després l’escola de les noies era un altre, que la professora era la Maria Polls (aquesta escola era d’abans de la guerra), que hi anaven nois i noies. El meu avi hi havia anat quan era petit. A partir de després de la guerra, quan ja havien guanyat els Nacionals, van separar els nois de les noies ja que creien que era pecat barrejar-los. Després de la guerra el meu avi va estar una any sense anar a l’escola per que era fill d’un Republicà, i els Franquistes durant un any van deixar els fills de Republicans un any sense anar a l’escola. Només podien anar a l’escola els que els seus pares eren de Falange. Dos mestres de Breda, que ja havien estat mestres abans la guerra van continuar la seva professió un cop acabada la guerra. Un mestre que es deia Carles Bastús. I un altre mestre el senyor Arteneda ensenyava la instrucció dels serveis auxiliars. Durant la guerra van agafar dos mestres de Breda i els van empresonar i matar, eren el senyor Domènech i la senyora Teresita.

El primer mestre que va tenir el meu avi va ser el senyor Casas. Al cap d’un temps va ser el senyor Arteneda que cada diumenge obligava als nens a anar a missa i a formar. Un cop sortien de missa el mestre passava llista i si algú no hi havia anat el castigava. A la classe havien de parlar el castellà, el català estva prohibit. Aquest mestre, durant la classe si algun noi que tenia un número diferent o una paraula mal escita els hi picava la mà amb un regle de dos cm de gruix. Després també va anar amb el mestre Carles Bastús, abans de la guerra i en temps de la guerra en el meu avi li havien dit que era un gran mestre però un cop acabada la guerra aquest mestre va canviar molt. Tenia molts favoritismes. Durant la classe tenia més dedicació amb els nois que li portaven menjar de casa seva i amb els que eren més llestos, d’això el meu avi se’n recorda molt bé.

Cada dia abans de començar la classe havien de cantar l’himne “Cara al Sol” i cada setmana els hi feien resar el rosari. A la classe tenien una creu de Jesús penjada a la paret. Abans no separaven els alumnes per cursos, el meu avi anava a la mateixa classe que nois de dos o tres anys més grans que ell. A la classe eren una cinquantena d’alumnes, tots nois. Totes les assignatures que es feien erren amb castellà. Les assignatures que feia el meu avi eren: aritmètica (les matemàtiques que fem nosaltres), gramàtica (llengua castellana), geografia, història d’Espanya, història sagrada (religió catòlica), urbanitat i dibuix. Algunes vegades també feien esport.

Cada matí havien d’ensenyar les mans al mestre per què ell volia veure si tenien les mans netes. Si tenies les mans brutes et picava amb el regle. Les classes duraven de les 9h del matí fins 12:30 h. Del migdia. I a la tarda de les 14h fins les 17h de la tarda.

No tenien pati, a l’hora d’esmorzar el meu avi jugava a la plaça de davant l’escola. Normalment el meu avi jugava a futbol amb una pilota fet de draps. Una altre mania dels mestres era que si veien un noi escrivint amb la mà esquerra el picaven molt fort i el castigaven. Cada dia els i preguntaven la lliçó, si no la sabies també et picaven. El mestre Carles Bastús, va estar tres mesos sense preguntar-li la lliçó al meu avi, el mestre només preguntava la lliçó a qui li interessava. Abans no els hi donaven el butlletí de les notes com el professors ens donen ara a nosaltres. Les assignatures preferides del meu avi eren història d’Espanya, història sagrada i el dibuix. Cada any per Nadal havia de fer una postal i dibuixar-la ell. Amb un altre noi de la classe que també li agradava el dibuix, van fer el campanar de Breda amb ceràmica. Totes les altres assignatures no li agradaven gens. Al dijous a la tarda anaven amb el mestre o a jugar a futbol o els portava a dibuixar paisatges o cases de pagès. El meu avi no era gaire bon estudiant i tampoc no li agradava gaire llegir. El meu avi va anar a l’escola fins els 13 anys.


LA POSTGUERRA


EL TREBALL DE LA FAMÍLIA DEL MEU AVI

Abans de la guerra tenia una taverna i una botiga de combustibles. Al final de la guerra van tancar la botiga i es van quedar el menjar que venien per poder fer intercanvis amb altres pagesos de la comarca. Els meus besavis canviaven el menjar que tenien per altres queviures que els hi feien falta. També van vendre la mula. Abans de la guerra la moneda que hi havia eren els rals, els duros… En temps de guerra cada poble fabricava bitllets de cartrons que també valien. Cada bitllet portava un segell. El meu avi i la seva cosina, la Pilar cada dilluns anaven a un bar “El centro” i recollien tots els bitllets de cartró que trobaven per terra, bitllets que els hi queien en els homes que s’estaven al bar. En temps de Franco es van canviar les monedes, llavors hi havia rals de 5, 10, 25 cèntims. També hi havia Rubies, papers de pessetes de 2, 5, 25, 50, 100, 500 i 1000 pessetes. Quan els meus besavis es van vendre la mula, el carro, els guarniments de la mula… els diners que els hi van donar a canvi no eren vàlids ja que en aquella època s’havia canviat de moneda. La família del meu avi només es van poder quedar amb tres monedes de plata que guardava la mare del meu avi, una per el germà del meu avi, Ramon, una per la germana del meu avi, Victòria, i una pel meu avi. La família del meu avi es van quedar sense res, sense diners.

El meu besavi, junt amb l’oncle del meu avi, Moisès, van començar a treballar al bosc fent carbó de soques, de bruc i d’arboç. També tallaven feixines pels ollers del poble, les feixines servien per encendre el foc del forn. Un cop acabada la guerra el meu besavi es dedicava a ser transportista, feia de pagès, de bosquerol, de carboner… El meu besavi també treballava als camps, els conreava per poder fer hortalisses i poder menjar. Els camps que conreaven no eren d’ell si no que estava de lloguer, però casi no pagaven el lloguer. Però havien de donar una part de la collita a l’amo del camp. La mare del meu avi, abans de la guerra treballava a la botiga que tenien a casa i després d’haver tancat la botiga es dedicava a les feines de la casa. A casa el meu avi, quan era petit tenien un porc, que era d’ells, tenien gallines i conills, també. Quan mataven el porc tenien menjar gairebé per un any.

EL MENJAR

Al principi de la postguerra hi havia racionament pel menjar i pel tabac. Era una targeta que te la feia l’ajuntament de cada poble i servia per poder anar buscar menjar, normalment era pa, o tabac. Havien d’anar a la botiga on venguessin pa (o el que fos) i ensenyaves la targeta, però pagaves igualment el producte. Si no tenies la targeta no et donaven ni pa ni tabac, el tabac es comprava a l’estanc. El tabac anava dins unes “paquetilles”, que podien ser vermelles o verdes, també hi havia els “revòlvers” i el paper de fumar. Els botiguers quan el meu avi anava a buscar tabac li donaven el que ells volien. Aquest productes venien de Girona. Només podies comprar pa o tabac un cop el mes. Quan acabaves de comprar el botiguer, allà davant et feia una marca amb un segell conforme aquell mes ja havies anat a comprar i per tant no podies repetir. La cartilla de racionament del tabac no la podies tenir fins que tinguessis 18 anys i la del menjar era una cartilla per família. El meu avi va tenir la targeta de racionament del tabac durant 2 anys. A la targeta li posaven un segell amb la data del dia en que anava a buscar el tabac, així controlaven si ja hi havia anat. Però el meu avi, com que li agradava tant fumar, agafava llexiu barrejat amb una mica d’aigua i amb un drap ben fi passava suaument sobre la tinta del segell, i així marxava. Llavors tornava a la botiga i vigilava que no hi hagués el mateix dependent que li havia fet la marca del segell, d’aquesta manera durant un mes podia repetir de tabac.

Al principi de la postguerra, quan tenia 8 o 9 anys, el meu avi menjava lo que el seu pare collia a l’hort: faves, cols, naps… L’esmorzar del meu avi, cada dia era un got de meitat aigua meitat llet i farina de blat de moro, d’això se’n deien farinetes. També menjaven la carn del porc que criaven a casa, conills, sardines, barats (el peix el menjava quan ja era més gran). El meu avi i la seva germana, tot sovint anaven sols cap a Hostalric, caminant per anar a buscar 2 quilos de pa. Normalment, sempre passaven per la via del tren. Segons el meu avi, la postguerra va ser més dura que la guerra.

LA COMUNIÓ

El meu avi, va fer la comunió quan tenia 11 anys, l’any 1943, un dissabte del mes de març. Va fer la comunió a “La Valquiria”, l’església provisional a Breda, ja que l’altre havia estat cremada pels republicans. Aquell mateix any el meu avi ja va poder anar a fer la segona comunió, la solemne a la Parròquia de Sant Salvador de Breda. La comunió del meu avi no va ser com les que es fan ara, si no tot el contrari. El va acompanyar la seva mare que li va comprar uns pantalons curts i li va tallar els cabells. Va anar a l’església només amb la seva mare, el seu pare no hi va voler anar, el seu germà estava estudiant a Barcelona i la seva germana tampoc hi va anar. Només va dinar com d’extraordinari, una truita. Va dinar a casa seva. Tampoc no li van regalar res. A la seva segona comunió, que va ser un diumenge al cap d’uns mesos d’haver fet la primera. Aquest cop el va acompanyar la seva mare i el seu germà.

ANÈCDOTES DURANT EL FRANQUISME

Gairebé tots els homes de Breda, quan es va acabar la guerra van haver d’anar a Girona a “depurar”, els franquistes els hi feien preguntes per si estaven vinculats amb el bàndol roig o estaven afiliats a la CNT, a la FAI… Depèn del que contestessin se’ls quedaven a la presó, d’allà Girona. Després d’haver anat a depurar, una nit a Breda, gent del bàndol Franquista i dos guàrdies civils van empresonar a unes 40 persones republicanes de Breda. Els van tancar a la presó de Breda. Un d’aquestes persones era el pintor, Josep Aragay que estava delicat dels pulmons i per això va ser l’únic que no li van fer mal. Llavors a alguns se’ls van emportar cap a Girona i a altres els van deixar lliures.

Les dones que els seus homes eren de l’ajuntament de Breda i eren d’esquerres, els franquistes les feien anar a netejar cases i a totes els hi van tallar els cabells ben curts, arran.

També, una altre anècdota que el meu avi se’n recorda és que hi havia gent de Breda que feia l’Estraperlo per guanyar-se la vida i tenir diners. Doncs, hi havia gent del mateix poble de Breda que vigilava aquesta gent. I quan veien que havien comprat o s’havien quedat alguna cosa, els escorcollaven i els hi prenien el que acabaven d’aconseguir. Els que escorcollaven sempre eren els feixistes i sempre els hi prenien les coses a la gent més pobre de Breda.


CANVIS QUE HI VA HAVER DE DESPRÉS DE LA GUERRA

El meu avi era molt petit i d’això no se’n recorda ben bé dels canvis que va viure durant aquells anys. A part dels canvis de llengua que hi va haver, se’n recorda molt bé que quan va acabar la guerra va passar molta gana, durant setmanes diu que no va veure ni una mica de pa a casa seva. Com he dit abans, per ell va ser pitjor la Postguerra que la Guerra.

Recorda, també, algunes anècdotes. A vegades per poder menjar tots els nens anaven a collir aglans al osc i els anaven a vendre a Sant Feliu de Buixalleu, per guanyar diners. Havien de caminar pel bosc durant tres hores d’anada i tres hores de tornada. Sempre hi anaven sols, sense els pares. Això ho feia quan tenia 12 anys aproximadament, durant la dècada dels 40.

Una altre anècdota és que, com que no tenien pa agafaven farina de blat de moro i aigua i ho amassaven. Llavors aquella pasta que sortia la posaven a sobre un paper, i la col·locaven a sobre les brases del foc. Allò es coïa i en sortien unes coques. Aquestes coques, a vegades substituïen el pa. El meu avi se’n recorda com la seva mare en feia molt sovint.

EL TREBALL

Quan el meu avi tenia 11 anys, l’any 1943, va començar a treballar a la barberia de Breda els dissabtes a la tarda i els diumenges al matí. Al principi de treballar allà només remullava les barbes dels homes amb la brotxa. Quan va ser més gran li van ensenyar a afaitar les barbes. Diu que va ser la seva universitat, que allà, a la barberia, va aprendre lo bo i lo dolent. Allà sempre hi havia gent gran i quan parlaven no es fixaven si hi havia cap nen petit. De la barberia va plegar als 18 anys, l’any 1950.

Als 13 anys, l’any 1945, va plegar d’estudiar i va començar a fer d’aprenent d’oller a l’obrador d’en Baltasar Bombí durant 7 anys, fins que va tenir 20anys, que era l’any 1952. Treballava de dilluns a dissabte. Abans no es cobrava per hores, com es cobra ara, abans es cobrava per “cargues”, jornal. Tothom estava obligat a fer 1 carga al dia, si llavors en feies més cobraves més i si no, no. Als 20 anys, l’any 1952, va anar Girona a aprendre a tornejar peces de jardineria amb el senyor Joaquim Amigó. A Girona vivia a una pensió. Cobrava 25 pessetes per 8 hores que feia i en pagava 30 per a la pensió. Com que només fent 8 hores no podia pagar la pensió es quedava al taller fent hores extres que li pagaven 10 pessetes el centímetre de ceràmica que feia. A Girona si va estar un any, l’any següent, el 1953, va tornar a Breda a l’obrador de terrissa del senyor Pere Aymà, “cal Rigorric”, durant dos anys. Aquests dos anys va estar esperant anar fer el servei militar “la mili”.

Quan va tornar de fer el servei militar, va anar a Gallifa, un poble molt petit que està entre Sant Feliu de Codines i Sabadell. En aquest poble hi vivia en Llorenç Artigas, un gran ceramista. El meu avi se’n va anar allà per aprendre més sobre a ceràmica. En el taller d’en Llorenç Artigas, també hi havia en Jordi Agudé, un altre gran ceramista, era del barri d’Horta de Barcelona. Durant un temps, està amb aquests dos grans ceramistes va ser el seu primer negoci. El meu avi tornejava peces…

Mentrestant estava aprenent més sobre la ceràmica a Gallifa, també treballava a casa seva, a Breda al taller de ceràmica amb el seu germà Ramon Samon i el seu soci Joan Baguer. El meu avi hi va estar treballant fins l’any 1985. L’any 1986 va continuar treballant a casa seva amb el seu fill, Josep Maria Samon i Avellaneda, que és el meu oncle. També es dedicaven a la ceràmica. L’any 1987, va començar a fer una col·lecció, sense deixant de treballar, de totes les peces que es feien en olles i cassoles, en miniatura. Aquesta col·lecció va estar exposada al departament d’Artesania de la Generalitat de Catalunya, al consell comarcal de la Selva i a la sagristia de la Parròquia de Santa Maria de Breda. Quan el meu avi ha estat jubilat ha anat fent coses de ceràmica i ara a l’estiu va a una cas rural de nens petits a ensenyar-los ceràmica, aquesta casa es diu “Can Bosch”.

045.jpg

EL SERVEI MILITAR

El meu avi va tenir la gran sort de ser de la primera “quinta” que van ser “excedents de cupo”, que vol dir que només va haver de fer el servei militar durant tres mesos. Va fer només tres mesos de campament. Això de ser excedent de cupu des d’abans de la guerra que no se’n feia i la “quinta” del meu avi van ser els primers. Tenia 22 anys quan va anar a fer el servei militar. Va fer el servei militar “la mili” a Romanyà, un poble de muntanya, situat entre Santa Cristina d’Aro i Calonge. El meu avi li va tocar ser d’infanteria, portava una mula, que aquesta mula servia per portar les metralladores que després havien de fer servir. Anava amb un grup de sis soldats i en el seu grup hi tenien dues mules. Una mula servia per portar les metralladores (les armes) i l’altre servia per portar les municions.


ANÈCDOTES DEL SERVEI MILITAR

El meu avi del servei militar se’n recorda perfectament. Una de les coses que recorda és que menjaven tres soldats amb un plat. Entre tres soldats tenien un plat de menjar i l’havien de compartir. De postres menjaven panses o figues i el soldat de cada grup li tocava anar a buscar les postres, s’havia de treure la gorra i li posaven les panses i les figues a dins la gorra. El meu avi tot i menjant tres en un plat es va engreixar sis quilos en tres mesos, es va engreixar per que menjava molta mel. Segons ell no va ser dur fer “la mili”.
Una altre anècdota es que només el van deixar anar veure la seva família una vegada en tres mesos. Però ell i la majoria que estaven al campament es van escapar durant una nit. Va arribar a Breda un diumenge al matí. El dilluns va tornar cap a Romanyà. Quan tots van arribar els van castigar i els van obligar a fer una trinxera, com a càstig.

046.jpg

LA JOVENTUT

Quan el meu avi era jove, aproximadament uns 16 anys, per distreure’s una estona i sortir una mica, la majoria de diumenges anava al cinema de Breda amb els seus amics i amigues. A l’estiu no feien cinema, el meu avi i els seus amics anaven a la font, seien a un prat i s’explicaven coses. També jugava al carrer. Se’n recorda que amb un veí anava a pescar peixos al riu Tordera. A les festes Majors dels pobles veïns: Hostalric, la Batllòria, Gasarans, Riells… anaven al ball. Sempre hi anaven caminant. A la festa Major de Breda, també anava al ball amb tots els seus amics. Cada any, des de Breda es feia una excursió, amb tota la colla de joves de Breda i algunes dones grans anaven a Santa Fe del Montseny. Sempre anaven a la mateixa casa de pagès, “can Camps” i sempre dormien a la paisà. Les dones grans que els acompanyaven dormien al mig i a un costat d’elles hi dormien els nois i a l’altre costat les noies.

Es llevaven a les 5h de la matinada i anaven caminant fins a les agudes i allà veien a sortir el sol. Des de allà dalt diu el meu avi que veien Blanes. Esmorzaven a mig camí. Després de les agudes anaven al turó de l’home, al cap d’una estona tornaven a baixar a Santa Fe, dinaven i ben dinat tornaven a marxar cap a Breda. El meu avi aquesta excursió la va fer durant 12 anys.

El ball de la festa Major de Breda es feia sempre al “cercle”. Abans a Breda hi havia una dita: “A Breda tututs i olles”. Per què molta gent de Breda tenia coma ofici el d’oller i tututs era perquè per la Festa Major a Breda sempre hi anaven les orquestres de música més bones: la Selvatana, la Bisbal…Tots els joves anaven el ball. El meu avi també hi anava. El ball començava a les deu de la nit i acabava a dos quart d’una de la matinada ( ben diferent d’ara). La festa Major de Breda sempre ha estat el 8 de setembre.

A Breda, però abans també hi havia una altre festa molt important el dia de Sant Hipòlit, el 13 d’agost. Sant Hipòlit és el patró dels ollers. Antigament es feia una festa molt grossa que sempre acabava amb un ball.

El vicari de Breda, que era un capellà, va agrupar tots els joves de Breda, quan el meu avi també era jove. Però no se’n recorda de quants anys tenia ni quin any era. Aquest capellà va agrupar a tots els joves de Breda i va organitzar un grup de teatre per els joves. També els feia cantar amb un “coro”, que havien cantat les caramelles per Pasqua, també va organitzar excursions i va tornar a formar un equip de futbol. Segons el meu avi, aquest capellà va fer una gran feina als joves d’aquella època que vivien a Breda. En aquell temps el joves de Breda, no tenien la distracció ni les comoditats i tampoc el temps lliure per poder distreure’s, al menys el meu avi no tenia gaire temps lliure perquè treballava molt. I tot això que va organitzar aquest capellà els va ser un gran favor que els hi va fer. També feien cinema. Aquest capellà, però, cada setmana els hi feia una xerrada de coses religioses. El meu avi algunes vegades havia actuat amb el grup de teatre que havia format el capellà. Aquest capellà, també escrivia novel·les, com per exemple “el fum assolat” , que parlava de les diferències entre els obrers i els burgesos. Unes obres de teatre que els joves de Breda van representar van ser: “Cinc fills” i “Terra baixa” (Àngel Guimerà).

El meu avi als 13 anys va començar a fumar, però no li agradava gaire beure alcohol. Als balls de les festes majors, cada orquestra sempre tocaven 16 balls. El ball número 8 era el ball de la mitja part. El ballador pagava el beure a la balladora. Normalment els pares dels joves sempre s’asseien a les cadires de dins l’envelat i miraven els seus fills, el meu avi no li feia vergonya que els seus pares el veiessin a ballar amb noies. Segons el meu avi la cosa més bonica de l’envelat era la il·luminació que hi havia, com més llums hi havia més bonic era, això és bastant diferent d’ara.

A Breda hi havia un ball que abans era molt típic. Sempre es ballava durant el carnaval. Aquest ball sempre el ballaven els joves del poble. Estava format per 6 parelles, sis noies i sis nois. El meu avi aquest ball no l’havia ballat mai, però sempre l’anava a veure. La música que les orquestres tocaven abans, també és molt diferent de la que toquen ara. Abans ballaven: pas dobles, vals, boleros, tangos, i el meu avi recorda que durant un temps es va posar molt de moda ballar el twist. El ball que li agradava més al meu avi era el bolero, tot i que segons la meva àvia el meu avi no és gaire bon ballador. Tots els balls es ballaven agafats, els nois amb les noies. També recorda que es va posar molt de moda ballar la conga. Els cantants que li agradaven més al meu avi eren: en Machín i en Josep Guardiola, entre d’altres.


EL FESTEIG I EL CASAMENT


El meu avi va conèixer a la meva àvia des de que era petit. Eren tots dos de Breda i sempre anaven a la mateixa colla d’amics. Va ser la única xicota que va tenir. Van festejar durant quatre anys. Una anècdota que m’han explicat tots dos i és que quan a Breda hi havia ball s’havia de pagar. I com que ells volien estalviar diners per poder pagar el pis que s’estaven fent i per comprar el vestit de núvia de la meva àvia, doncs no ballaven. El meu avi era soci del “cercle”, així que el deixaven entrar sense pagar, però no el deixaven ballar. Tots dos s’asseien a les cadires de dins el “cercle”.

El meu avi encara se’n recorda quan va anar a demanar la mà de la meva àvia a casa seva. Primer els i va explicar als seus pares que li agradava aquella noia i que estava decidit a anar a demanar la mà al seu pare. Llavors va anar a casa la meva àvia i li va preguntar en el seu pare si podien sortir junts. El pare de la meva àvia li va dir que sí. El meu besavi li va dir que a partir d’ara podia anar sempre a casa seva. El meu avi tot sovint anava a dinar a casa la meva àvia. A partir del dia que es van prometre, el meu avi va començar a agafar a la meva àvia de braçet.

Es van casar el 13 de juny del 1959, a l’església de Breda. El germà del meu avi era el padrí de bodes de la meva àvia, va anar a casa seva i li va llegir el vers. El meu avi el va acompanyar la seva mare a l’església caminant. El casament no va tenir gaires convidats, només la família. Per part del meu avi i van anar: els seus pares, el seu germà i la seva dona, la germana del meu avi i el seu marit i la neboda del meu avi. Per part de la meva àvia hi van anar: el seu pare, les seves dues germanes amb els seus marits i els nebots de la meva àvia.

El dinar el van fer a casa de la germana gran de la meva àvia, l’Antònia. La meva àvia anava vestida amb un vestit blanc, curt que se’l havia fet ella i el meu avi anava amb un vestit negre.

El viatge de la lluna de mel va ser bastant llarg. Van anar de Breda fins l’estació del tren amb un taxi. A l’estació, van agafar el tren fins a Barcelona. A Barcelona s’hi van estar tres dies. Després van agafar el vaixell i van anar a Mallorca, durant vuit dies. A Mallorca van agafar l’avió fins a Barcelona. A Barcelona van tornar a agafar el tren fins a Figueres i a Figueres van agafar el carro (la tartana), fins un poble molt petit que es diu Cistella. A cistella van agafar el tren i van arribar a Breda.

047.jpg


ELS FILLS

L’any 1960, va néixer el primer fill dels meus avis, en Josep Maria Samon i Avellaneda, el meu oncle. Va néixer el 22 de maig. El meu oncle va néixer a casa els meus avis, a Breda. Un any més tard va néixer la segona filla dels meus avis, la Núria Samon Avellaneda, la meva mare. La meva mare va néixer el 4 de novembre del 1961. Va néixer a Girona a l’hospital Trueta. La van batejar allà mateix a l’hospital.

Abans, molt antigament quan naixien els fills, els pares no triaven els noms dels seus fills. Els noms els triaven els seus padrins. Tothom tenia tres noms. Si erets una noia la teva padrina triava els dos primers i el teu padrí triava el tercer. Si erets un noi el teu padrí triava els dos primers i la teva padrina triava el tercer. El meu avi es diu Josep Ramón i Tomàs. La meva mare es diu Núria Isabel i Pilar. Ara, actualment això ja no es fa, els pares trien el nom del seu fill i ara la gent només te un nom.

048.jpg

DELS ANYS 60 ENÇÀ

ELS 60 I 70

El meu avi es va treure el carnet de conduir l’any 1962, quan tenia 30 anys. Llavors a Breda hi havia molts pocs cotxes, però durant aquests anys seixanta hi va haver el “boom” del sis-cents. Al cap d’un temps el meu avi es va comprar una furgoneta a mitges amb el seu germà. El meu avi durant tota la seva vida ha tingut cinc cotxes. Durant tots aquells anys va treballar molt, però va ser durant aquells anys que hi va haver el “boom” de la ceràmica i els meus avis es van guanyar la vida molt bé. Es van fer una casa als afores de Breda que és allà on jo visc ara, però ara ja no és als afores de Breda. També es van comprar un pis a Blanes, que hi anaven a la primavera i a la tardor. A l’estiu el llogaven.

Durant aquests anys el capellà del poble, el Mossèn Salvador Jové, organitzava viatges a l’estranger pel poble de Breda. Si podia apuntar tothom que volgués, hi anaven moltes famílies de Breda, els meus avis també hi anaven. Llavors també hi anaven gent de Llinars i gent de Girona. Els meus avis hi van anar durant vuit anys. El primer viatge que van fer va ser a Portugal (aquest cop hi van anar amb els seus fills), després van anar a Roma, a Paris, a Alemanya, a Venècia, a Florència, a Breda d’Holanda… Els meus avis estan molt agraïts en aquell mossèn perquè gràcies als seus viatges han pogut veure món. Perquè ells abans no podien viatjar gaire i gràcies aquest mossèn van poder viatjar molt. Els meus avis també van fer viatges per ells mateixos sense anar amb el mossèn de Breda. També anaven amb la Inserso, d’acompanyants. Van voltar gairebé tot Espanya, Galícia… El meu avi sempre ha estat creient, sempre ha cregut amb Déu. Però ara, aquests últims anys ha deixat de practicar-ho.

El meu avi sempre ha estat d’esquerres. Durant aquells anys Franco ja estava més tranquil, que el principi. El meu avi se’n recorda que quan era solter ja hi havia una ràdio a casa seva. L’any 1970 van tenir la primera tele en blanc i negre a casa els meus avis. Només hi havia dos canals, que eren de televisió Espanyola, que els controlava Franco. Quan els meus avis es van fer el pis ja hi havia la “cuina econòmica”. També tenien una nevera de gel. Molts anys després es van comprar la primera rentadora.

LA MORT DE FRANCO

El meu avi treballava molt, durant aquests anys i quan era hora que feien les notícies a la tele ell encara estava treballant. Pel carrer comentava molt que en Franco estava malalt i que aviat es moriria. El meu avi volia que es moris en Franco per què creia que era un dictador feixista, i ell hi estava en contra., També a la tele ensenyaven imatges d’en Franco quan estava molt malalt a l’hospital. El meu avi se’n recorda de moltes coses d’això. Al carrer, es comentaven moltes coses “a en Franco ja li queda poc”… Molta gent se’n alegrava per què creien que s’acabaria la dictadura . El dia 20 de novembre de 1975, en Franco es va morir. El meu avi ho va saber quan ho van dir a la tele, quan l’alcalde de Madrid va dir “ciudadanos Franco ha muerto”. En aquell moment, el meu avi va pensar que “s’hauria d’haver mort quan va néixer”. Se’n va alegrar molt que es morís. El meu avi no va fer els tres dies de dol, va seguir treballant. A les escoles van fer tres dies de festa i els nens estaven molt contents. Quan es va morir, el meu avi va seguir fent una vida normal. Estava molt content per que la dictadura ja s’estava acabant. Una cosa que li agradava molt era escoltar les notícies per escoltar tot el que passava durant la transició i volia estar al corrent de tot.

ANYS DE LA TRANSICIÓ


Quan Franco va morir, havia deixat com a seu successor a l’actual Rei d’Espanya, Joan Carles I de Borbó. Però el país, un cop mort Franco no va seguir sent una dictadura, si no que va estar uns anys cap a la transició de la democràcia. Ara, hi ha democràcia i una monarquia, però els reis actualment no tenen cap poder.

Les primeres eleccions municipals que es van fer a Breda, el meu avi va anar a votar. Eren les primeres eleccions que la gent podia anar a votar per qui volia que fos l’alcalde del seu poble. El meu avi es va presentar a la candidatura de Convergència i Unió (CIU), tot i que ell era d’esquerres. Al meu avi li agradava Jordi Pujol, com a polític. Creia que era un bon polític. A ell li hagués agradat que Esquerra Republicana de Catalunya s’haguessin presentat a les eleccions municipals de Breda, aquell any. Aquell any a Breda, van guanyar els socialistes.

Se’n recorda que l’any 1983, hi va haver un cop d’estat de l’Antonio Tejero, el 23 de febrer. El meu avi estava preocupat perquè el meu oncle estava fent el servei militar. Estaven preocupats per si esclatava una altre guerra civil i el meu oncle hagués hagut d’anar a fer la guerra. Antonio Tejero va estar tancat 10 anys al castell de Figueres. Els pagesos de l’Empordà, del bàndol feixista, li portaven menjar perquè no pasés gana. Això ho havia sentit dir.

ELS ÚLTIMS ANYS: 80 I 90

A finals dels anys 80, el meu avi junt amb el meu oncle van construir una fàbrica de ceràmica molt gran. Van marxar del taller que tenien a casa. A principis dels anys 90 ja treballaven a la fàbrica.

El meu avi, te un gran record de les olimpíades de Barcelona del 1992, ja que feia 15 dies que havia nascut la seva primera néta, jo. Se’n recorda molt bé quan van llençar la fletxa i es va encendre la flama de les olimpíades. Durant aquells anys Barcelona va créixer un munt. I emigrava molta gent d’arreu del món. Deien que serien bons anys per l’economia de Catalunya. I que hi hauria un altre “boom” de la ceràmica, però es veu que va ser tot el contrari, la ceràmica va perdre molt. Durant els anys 90, els meus avis van obrir dues botigues de ceràmica a Breda. Obrien tots els dies de l’any, només tancaven per Nadal.

El meu avi als 65 anys es va jubilar, el 1997. Des de que s’ha jubilat a continuat fent ceràmica, que és el que a ell li agrada més, ajudat per la meva àvia. Tot el genero que feien era per un client de Lloret que se’ls hi quedava tot. Durant tota la seva vida ha tornejat de tot, fins i tot un orinal. Ara ja no treballa.

L’any 2000, va patir una malaltia molt forta i va deixar de fumar. El meu avi encara avui no ha assimilat el canvi de moneda que hi va haver. De les pessetes als euros. Ell encara pensa, compta… amb pessetes. Per força s’ha hagut d’acostumar a la nova moneda, l’euro. M’ha explicat un exemple de que ell havia vist que s’havien apujat els preus eren les atraccions de les festes majors: un viatge a una atracció abans valia 100 pessetes i ara val 3,50€. Diu que a moltes coses que abans valien 100 pessetes, ara ho han equilibrat a 1€, i 1€ es molt més que no pas 100 pessetes.

El meu avi no té ni mòbil, ni te ordinador i tampoc sap com funciona Internet. Diu que aquestes tecnologies no les entén gaire. Ara a 76 anys la seva distracció és anar a conrear l’hort que té a Breda. I de tant en tant amb la meva àvia van de vacances a la muntanya, normalment a Camprodon.


CONCLUSIÓ


La conclusió d’aquests anys de vida segons el meu avi és que tota la vida, junt amb la meva àvia han passat temporades molt bones, temporades no tan bones. Que ha estat molt feliç i que ho continua estant. Durant tota la vida, diu que ha rigut molt, però que també ha plorat i a patit molt. Diu que ha tingut la gran sort d’haver pogut treballar amb el que a ell li ha agradat, sempre, què és la ceràmica.

Aquesta conclusió és molt positiva. El treball ha estat un resum de tots els anys de la seva vida, on ell ha pogut reflexionar sobre el que ha estat la seva existència. M’ha agradat molt fer aquest treball.

Núria Roca, 4t ESO



El meu avi Josep

Treballador de la Catalana de Gas

055.jpg

Introducció

En aquest treball parlaré sobre la vida del meu avi en Josep Martí Asensio, un treballador de la Catalana de Gas i Electricitat durant gairebé tota la seva vida. Explicaré la seva vida des de que va néixer fins més o menys els anys 70-75. Va néixer a l’any 1931, just abans de que s’acabes el regnat d’Alfons XIII, per tant ara té 77 anys. Durant la Segona República tenia aproximadament entre 1 i 5 anys i quan va començar la guerra en tenia 5. Quan va acabar la Guerra Civil Espanyola en tenia 8, que llavors va ser quan va començar la dictadura de Franco. Quan Franco va morir ell tenia 44 anys. Va tenir 5 fills i es va casar l’any 1958.

Josep Martí Asensio va néixer a Badalona un 24 de Gener de 1931. Quan va néixer encara hi havia Alfons XIII com a rei d’Espanya. A hores d’ara encara continua vivint a Badalona, de manera que tot aquest treball està situat a la ciutat de Badalona, excepte dos anys que va estar vivint a Mallorca mentre feia la “mili”.

I- Guerra Civil (anys 36-39)

Josep Martí Asensio va néixer a Badalona un 24 de Gener de 1931. Quan va esclatar la Guerra Civil tenia 5 anys, de manera que no recorda molt bé algunes de les coses que li varen passar en aquella època.

Quan era petit tenia un petit refugi on anaven amb els amics, i una de les vegades que van creuar el carrer per anar-hi van passar sense mirar, el meu avi es va entrebancar i va caure, una “tanqueta” italiana quasi l’atropella. Des d’aquell dia recorda que totes les següents vegades que va passar pel carrer va mirar abans de creuar-lo.

Vivien contínuament amb la por per que en qualsevol moment podia caure una bomba i destruir les seves vivendes o fins i tot causar la mort d’alguns familiars. A la seva escola no hi havia cap signe religiós ni polític, ja que el seu professor no ho era gaire. Però sí havien de parlar en castellà, encara que entre els seus amics parlaven en català. Alguns d’ells els havien sancionat per parlar català en llocs oficials.
Cada diumenge havien d’anar a l’església, el capellà de l’església sempre que els veia rondant per allà els feia anar a cantar, i a ells no els hi agradava per que l’església estava a uns 2 quilometres del barri on jugaven, i havien de pujar un tros de camí de muntanya. I el que feia una falta a l’església el sancionaven.


II- Postguerra (anys 40 i començaments dels 50)

Durant la postguerra la seva família no es podia permetre molt de menjar de manera que utilitzaven les cartilles de racionament per a comprar pa, una part d’aquest pa se’l menjaven, però un altre part el canviaven d’estraperlo per oli a una botiga que hi havia al carrer on vivia. Tot això ho feien d’amagat sinó la Guàrdia Civil els podia sancionar. Tot i això de fam no en patien gaire ja que només eren 4 a la família. Hi havia molts emblemes franquistes però un dels que recorda amb més claredat és una plaça que es deia “la plaza de los caidos”, on hi havia estàtues franquistes i textos també franquistes. No podies fer coses estranyes pels carrers perquè la Guàrdia Civil et cridava l’atenció al més mínim gest que veien que fos estrany. El meu avi em va dir que amb això ja en tenies prou per agafar por!


III- De l’escola a la mili

A l’escola tenien gairebé les mateixes assignatures que tenim ara, geografia, matemàtiques, ciències, llengües, etc. No hi havia etapes, anaven tots junts, fossin més grans o més petits, però poc a poc anaven pujant algun tipus de curs o nivell. El seu horari era de 9:00 a 12:00 al matí, i de 15:00 a 17:00 a la tarda. Només eren nois, no hi havia cap noia.

Els llibres els compraven i després se’ls anaven passant entre els veïns, familiars, germans, etc. El mestre a dins l’escola parlava castellà, però al pati els hi parlava en català. No tenien cap instal•lació només un pati on feien l’esbarjo, en aquesta estona d’esbarjo s’explicaven coses, històries, etc. o fins i tot a vegades jugaven amb cromos o caniques.

Quan el mestre els castigava els feia posar la mà amb tots els dits junts i picava amb el regle, a ell poques vegades li van haver de fer ja que sempre intentava portar-se i fer-ho tot bé. De tant en tant els hi feien cantar el “Cara al Sol” abans de començar la classe. Escrivien en llapis o a vegades amb ploma estilogràfica, tenien un pot amb tinta al pupitre per poder mullar la ploma.

Als cinemes abans de començar la pel•lícula havien de cantar el “Cara al Sol”. Algun l’havien fet fora del cinema per no haver-ho fet

Un conegut de la família del meu avi tenia una gran empresa de pells molt coneguda a Espanya, no recorda molt bé el nom però quan anaven a casa seva li deien cal Isamat. L’amo es deia Lluís, i era un gran empresari, abans de tenir l’empresa ja feia uns quants anys que era amic de la família.

050.jpg 051.jpg

A l’any 1951 va anar a fer la “mili” a Sóller ( Mallorca). Va estar-hi durant 23 mesos. La feia a “la escuela de armas submarinas”. Allà muntaven “torpedos” i càrregues de profunditat, que eren unes bombes que les tiraven al fons del mar i quan topaven amb alguna cosa esclataven. Una petita anècdota que recorda és que quan entraven els “quintos” ( que eren els que entraven nous, els “novatos”) els hi tiraven cendra embolicada amb unes mantes, com que ells eren per dir-ho d’alguna manera els veterans els hi feien bromes als nouvinguts.

Els dissabtes anaven al ball que feien al poble de Sóller i diu que es feien els “amos” del ball ja que tothom els tenia molt respecte. A les nits jugaven a cartes i de tan en quan feien alguna broma als coronels o sargents, però vigilant de que no els enxampessin per que sinó els podien sancionar.

Cap a l’any 48-49 va començar a anar al gimnàs i es va apuntar a boxeig i també feia atletisme. Anava amb els seus colegues a fer lluites i de tant en quant guanyava alguna medalla fent competicions. Quan era jove estava molt fort i per això era un “ligón” amb les noies. Aquí hi ha alguns exemples del que feia quan tenia entre 17 i 22 anys:

052.jpg

053.jpg

La primera ràdio que va tenir la seva família la va muntar ell i era de gal•lena. Va comprar les peces a part i poc a poc la va anar muntant. Podies agafar només tres o quatre emissores, no com ara que n’hi ha moltes. I s’havia d’escoltar amb uns auriculars.

La meva besàvia rentava la roba a mà al safareig de casa seva, agafava el sabó que comprava a la botiga del carrer i la rentava amb un raspall. Tot això ho havien de fer a mà per que encara no s’havien comprat la primera rentadora elèctrica. La primera que varen tenir va ser cap a l’any 55. En aquesta mateixa època també van comprar la seva primera nevera elèctrica. Recorda que era una Westinghouse.

A la cuina feien servir llenya, l’anaven a buscar a Tiana a uns 5 o 6 quilòmetres d’on vivien. Hi anaven gairebé cada dia i havien d’anar-hi a peu ja que encara no tenien cap cotxe. La llenya l’agafaven amb una carreta per portar-la fins a casa, per després poder cuinar i escalfar-se a l’hivern. Cada mes els hi passava per casa el cobrador de la llum. Com que quan va néixer ja hi havia electricitat no va poder conèixer el llum de carbur, però recorda que abans de tenir la nevera elèctrica Westinghouse tenien una nevera de gel, i que inclús en va haver de fer una.

L’any 1957 es va casar amb Elena Manzanares, la meva àvia.

054.jpg

055.jpg

Aquestes dues fotos són del dia que es van casar, a la primera surten la meva àvia i el meu avi. A la de l’esquerra a dalt el meu besavi Quimet, el meu avi, la meva àvia Elena, i el germà de la meva besàvia Angelita, a baix a l’esquerra la meva besàvia Mercé i a la seva dreta l’Angelita.

056.jpg

Aquesta foto és de l’any 57 i es pot veure la família del meu avi i la meva àvia. A dalt a l’esquerra el cosí del meu avi, en Vicenç. Al mig el meu avi i a la dreta la meva àvia, Elena, que en aquesta foto estava embarassada. A baix a l’esquerra el meu besavi Quimet, al seu costat la meva besàvia Mercé, a la dreta de la meva besàvia la filla d’en Vicenç i a la dreta del tot la dona d’en Vicenç.

A l’any 1958 va néixer un dels seus fills, en Jordi.

IV- Anys 60

Quan tenia 29 anys és a dir a l’any 1960 va començar a treballar a la Catalana de Gas i Electricitat, que actualment vindria a dir-se Gas Natural i va treballar pràcticament tota la seva vida, de fet fins que es va jubilar.

Barcelona va ser la primera ciutat de tota Espanya que va tenir gas a les seves cases. La va portar el president d’aquesta empresa (anomenat Duran Ferrell) des d ‘Argelia (al Nord d’Àfrica). I el meu avi com a empleat de la Catalana de Gas i Electricitat tenia beneficis a l’hora de pagar-lo.

Quan va arribar la primera televisió a casa seva va ser un gran canvi ja que era una cosa nova que no havien vist mai. Abans de tenir-la a l’hora de dinar i sopar es treien temes de conversa i es parlava més però quan va arribar la televisió tothom estava pendent de les emissions, de manera que es van acabar alguns dels diàlegs típics de cada dinar i sopar.

Hi havia molta gent que seguia els Beatles, però a ell no li agradaven, li agradaven més els boleros, la samba, la rumba. Li agradaven molt cantants com Frank Sinatra o Sacha Distel.
A l’any 1961 va néixer la meva mare, la Mercé. Al 63 el meu tiet, en Pere. A l’any 66 la meva tieta Elena. De moment ja eren 4 germans.


V- Mitjans de transport (anys 60)

Només hi havia autobusos a Barcelona, on vivia ell no n’hi havia, i per això havien d’anar en tramvia sempre que volien desplaçar-se a algun lloc.

Abans de tenir el seu primer cotxe tenia una moto Derbi de 125 cc. El primer cotxe que va tenir va ser un Seat 600 dels primers que va haver-hi a Espanya, que portava un motor Fiat i era italià.

Els caps de setmana se’ls passaven a la platja banyant-se i poc a poc van anar agafant l’afició d’anar a pescar.

057.jpg

En aquesta foto podem apreciar la meva mare (Mercé) el meu avi i el meu tiet Jordi.

Quan els americans van arribar a la Lluna el meu avi estava de vacances a Alcanar, allà no tenia televisió i per això no va poder veure-ho, però ja havia sentit que havia hagut l’arribada a la Lluna de l’Armstrong.

Cap a l’any 65 va anar a viure a una altre part de Badalona, però abans d’anar a viure on viu actualment va viure a la casa del costat que era la de la seva sogre, és a dir la mare de la meva àvia, ja que encara no estava acabat el pis on havien de viure. Quan va estar acabat van anar-hi a viure, va ser el primer pis de la zona de la Morera ( a Badalona). Per arreglar els carrers utilitzaven cartutxos de dinamita. Abans era com una urbanització ja que hi havia quatre cases i el pis on vivien ells. Avui dia ja no és una urbanització, està en ple Badalona.

VI- anys 70

No acostumava a anar a manifestacions, encara que quan n‘hi havia alguna que li interesses hi anava, però no a ficar-se enmig de les corregudes que es feien davant de la Guàrdia Civil, sinó simplement a manifestar-se. Ja es podia anar amb més tranquil•litat a l’hora de manifestar-se, ja que quan hi havia Franco era gairebé impensable poder fer una manifestació

Quan van haver-hi les primers eleccions democràtiques després de tants anys va ser un gran canvi a la societat ja que després de tants anys sense tenir cap dret de votar va ser una gran alegria per el poble espanyol.

La crisi econòmica no fa afectar gaire a casa del meu avi, ja que tots tenien una feina estable i un sou mitjanament digne.

Poc a poc es va anar urbanitzant més la zona de la Morera, ja no hi havia tants camps com anys enrere, i es van anar substituint els camins de sorra per carrers asfaltats. Moltes de les cases que hi havia van ser derrumbades per construir blocs de pisos.

Un cop mort Franco es van començar a veure senyeres i es podia parlar en català amb tota tranquil•litat, sense haver de vigilar per que no et sancionessin ni res. Es van canviar molts noms de carrers, abans el carrer on vivia el meu avi es deia Vázquez de Mella, que era un coronel, i ara es diu Prat de la Riba. El carrer del costat abans es deia Calvo Sotelo i ara es diu Lluís Companys. Poc a poc van anar traient els símbols franquistes que anaven quedant, la plaça anomenada anteriorment “plaza de los caídos” ara es diu La Plana.

058.jpg

L’escola dels anys 70: a la foto, la meva mare i el meu tiet.

VII- la mort de Franco

El meu avi no desitja que ningú mori, la mort no és una cosa desitjable per a ningú, però Franco com a dictador que era creu que s’hauria d’haver mort 30 anys abans i així s’haguessin evitat moltes coses que van passar en aquella època. El Carrero Blanco hagués seguit el mateix camí que Franco i per això al meu avi no li va fer cap pena que morís.

VIII- Treball

Quan va començar a treballar va començar d’aprenent de lampista i cobrava solament 11 pessetes a la setmana, després va treballar d’operari i als 29 anys va començar a treballar a la Catalana de Gas i Electricitat. Treballaven tots els dissabtes, i alguna vegada fins i tot l’havien fet anar el diumenge al matí.
A la setmana anglesa els hi van canviar l’horari i els dissabtes a la tarda no treballava, no tenien gairebé condicions laborals, no tenien tampoc cap sindicat, no es queixaven i treballaven i ja està.

IX- Conclusió

Aquest treball m’ha servit per saber com vivia abans la gent, i que ara alguns som uns privilegiats per tenir tot el que tenim, que nosaltres no sabem el que és viure una guerra, ni passar fam i que en comptes de queixar-nos per que no ha sortit el nou joc d’una consola aprendre a viure amb el que tenim i valorar-ho. També que abans hi havia altres maneres de divertir-se ja que no tenien ni internet, ni televisió ( en el cas de quan eren petits), i havien de jugar amb el primer que trobaven, s’havia de servir més la imaginació que és el que manca en els joves d’avui dia.

Àlex Tejero, 4t ESO

Els meus pares de petits i joves

Dos nens nascuts l’any 1956

059a.jpg

INTRODUCCIÓ

He decidit de fer aquest treball sobre els meus pares ja que són les persones que m’han pogut aportar més informació, més fotografies, i més explicació per poder elaborar el treball, bàsicament m’he dedicat a pregunta’ls-hi sobre els electrodomèstics, si n’hi havia o no, si ni havia com eren, sobre quina època en van començar a tenir…

Sobre l’època de Franco i relacionat i relacionat amb la seva mort, com va ser, que va passar. I sobretot el que més he explicat es com era l’escola dels anys 60 i 70 perquè es del que més se’n enrecorden i del que hi havia més fotografies. El meu pare al ser de Breda i haver viscut sempre al mateix poble i al no tenir gaires germans, té molta més informació i ha pogut viure moltes més coses que no la meva mare, que havia viscut sempre a una ciutat molt gran i tenia molts germans i s’havien de repartir més les coses entre tots els germans. També he decidit de fer-los-hi a ells perquè una de les meves avies està malalta, l’altra àvia viu a Càceres i els meus dos avis estan morts.

LA MEVA MARE

1.1 LA MEVA MARE

La meva mare va néixer a un hospital, el dia 10 de desembre de l’any 1956, a la meitat de la dictadura de Franco. És Extremenya i vivia a Càceres fins a l’any 1979 va venir a viure a Catalunya, en concret a Breda, ja que es va casar amb el meu pare, i van decidir anar a viure a Catalunya. Els pares de la meva mare tenien set fills, quatre nois i tres noies.

059.jpg

1.2 ELECTRODOMÈSTICS

• Nevera: A casa seva no tenia nevera perquè encara no s’havia inventat. Havien d’anar cada dia a comprar el menjar a la botiga perquè sinó se’ls hi feia malbé. Quan es va inventar la nevera i la van poder comprar la meva mare tenia uns vuit anys. A casa no compraven més menjar del que necessitaven ja que en aquell temps no hi havia gaires diners per permetre’s llençar menjar i si algú no se’l menjava, el podien guardar i menjar-s’ho més endavant o l’endemà, però mai no es llençava res.

• Televisió: La primera televisió que va tenir va ser quan ella tenia quinze o setze anys i era en blanc i negre, no va tenir la primera televisió en color fins que no en va tenir vint-i-vuit.

• Rentadora: Abans de tenir la primera rentadora havia d’anar a un lloc on es trobaven totes les dones o totes les mestresses de casa per rentar la roba. Allà netejaven la roba amb aigua i sabó fregant amb les mans. Després se l’enduien a casa. Una vegada ja van tenir la primera rentadora els hi era més fàcil, tot hi això no té res a veure en les rentadores actuals: l’havien d’omplir amb l’aigua de l’aixeta, posar el sabó dins de la rentadora. Llavors la rentadora rentava la roba i una vegada que ja estava neta, havien de treure la roba i esbandir-la amb aigua perquè encara hi havia sabó.

1.3 JOCS

Quan era petita jugava davant de casa seva, la majoria de les vegades amb els seus germans. Jugaven a molts jocs que actualment encara existeixen: saltaven a corda, jugaven a caniques, a la goma (consistia a saltar una goma), al diabolo, a nines (amb les seves germanes),a fet i amagar…

1.4 PRIMERA FEINA

La primera feina que va tenir va ser en un hospital que es deia “Nuestra Señora de la Montaña”, la seva feina consistia en cuidar els nens que estaven abandonats. Aquell hospital era un hospici. Treballava cada dia -inclosos els dissabtes i els diumenges – i feia algun dia de festa entre setmana. Fins que no va començar a haver torns van començar a treballar només algun dissabte, diumenge o alguna festa de tant en tant.

1.5 LA MORT DE FRANCO

El dia en que es va morir Franco la meva mare estava treballant i els nens de l’hospital estaven mirant la televisió. De sobte van anunciar que Franco s’havia mort. Les monges ploraven perquè no sabien el que passaria ara que Franco era mort. Quan es va morir Franco no es va alegrar ni decepcionar, ni tampoc el va trobar a faltar. En aquell temps no et podies alegrar per coses d’aquest tipus perquè depèn de qui et veiés, et podien picar, posar a la presó o fins i tot matar-te. Aquell dia va ser com qualsevol altre, només pensava en què passaria a partir d’aquell moment, qui manaria o governaria, què hauria de fer…

1.6 L’ESCOLA

Feien gairebé les mateixes assignatures que actualment però les treballaven molt diferent. Feien: matemàtiques, religió (sobretot perquè era obligatòria), castellà, naturals, geografia, educació física, dibuix, ‘’mis labores’’ (consistia en cosir, bordar…) i treballs manuals. Les noies feien una assignatura que era obligatòria però que no es feia a l’escola. Hi ensenyaven a cosir, música… Feines que en aquells moments es creia que eren exclusives per a les dones.

062.jpg

063.jpg

Anaven a l’escola de dilluns a dissabte i feien els següents horaris:

– de dilluns a divendres hi anaven al matí de nou a una i per la tarda hi anaven de tres a sis.
– els dissabtes només hi anaven pel matí de nou a dues.

Pels matins, feien un pati de mitja hora que servia per a poder esmorzar. A l’escola posaven bastants deures i totes les feines de cosir o fer treballs manuals els hi feien acabar a casa.

Al principi d’anar a l’escola la meva mare era molt petita i anava barrejada a la mateixa classe amb nois i gent de diferents cursos. En una classe podien arribar a ser una setantena o més. Quan ja va ser més gran, van fer escoles de nois separades de les escoles de noies.

A l’escola feien servir pissarra i el “pizarrin” (una pissarra més petita). En un primer moment, no tenien ni llibres ni quaderns, però més endavant, només tenien un llibre on hi havien totes les assignatures que feien. No li agradava anar a l’escola però, tot i això treia bones notes, cosa que sorprèn al no agradar-li. En aquella època, als catorze anys ja deixaves l’escola i anaves a treballar per poder ajudar econòmicament la teva família.

L’havien castigat alguna vegada per no veure’s la llet, i com que no li agradava s’emportava “cola cao” de casa. Però no deixaven barrejar el “cola cao” a la llet, per tant no se la bevia. Llavors la castigaven de cara la paret, de genolls i amb els braços amb creu. A la meva mare li agradava que la castiguessin perquè així no havia d’anar a classe i així no estudiava. A part d’aquest càstig, posaven diversos càstigs més com per exemple: de cara la paret, de genolls, aguantant llibres que pesaven molt amb les mans… Fins i tot, alguna vegada els hi donaven alguna bufetada, els picaven a les puntes dels dits amb regles.

1.7 BEATLES, PRIMER HOME A LA LLUNA, ELS NOIS DE L’ÈPOCA

Quan els Beatles es van fer famosos, tothom els imitava. Anaven vestits amb pantalons amples, camises brillants i unes melenes molt llargues, cantaven molt bé i marcaven de moda.

Quan els americans van arribar a la lluna va ser una novetat, però cal dir que van ser uns dies molt avorrits. Sobretot per als joves, ja que no feien una altra cosa que no fos aquella sorprenent notícia a la televisió. No podien veure res més i si vivien a una ciutat només podien sortir a jugar a la vora de casa.

Aquella època els nois no anaven ni amb arracades ni “pírcings” com es porta ara. Sinó que portaven pantalons de campana, camises, melenes llargues, patilles gruixudes… Intentant seguir el model dels Beatles.

EL MEU PARE

2.1 EL MEU PARE

El meu pare va néixer a Breda a casa dels seus pares. Era 25 d’abril de l’any 1956, en temps de Franco, a la segona meitat de la seva dictadura. Sempre a viscut a Breda. Va anar a fer el servei militar a Càceres i allà va ser on va conèixer a la meva mare. A la seva família només son dos germans, un noi i una noia.

060.jpg

2.2 ELECTRODOMÈSTICS

• Nevera: A casa seva no tenien nevera elèctrica i guardaven el menjar al rebost. Si volien beure alguna cosa fresca havien de treure aigua del pou i posar-ho en fresc o anar a comprar gel. Més endavant quan va tenir la primera nevera elèctrica tenia uns onze o dotze anys. A partir d’aquell moment compraven més menjar i no els hi feia falta anar a comprar tant sovint a la botiga.

• Televisió: Quan era petit, no tenia televisió i no en va tenir fins als quinze o setze anys. Quan va tenir-ne era amb blanc i negre, i no va ser fins als vint-i-sis anys que va tenir la primera televisió amb color.

• Rentadora: Al principi no en tenia i es rentava la roba a mà. A casa seva tenien un safareig que s’omplia amb l’aigua del pou i per sort la podien rentar allà i s’estalviaven haver d’anar a un safareig públic. A l’hivern a vegades quedava l’aigua del safareig congelada i per poder rentar-hi amb comoditat havien de tirar-hi aigua calenta per a desfer el gel.
Quan va arribar a casa seva la primera rentadora, el meu pare tenia uns catorze anys. La seva rentadora era molt semblant a les d’ara però més senzilla ja que no tenia tantes funcions.

2.3 PRIMERA FEINA

La primera feina que va fer consistia en treballar al despatx d’un taller de fusteria. Feia les feines d’administració i també ajudava en tot el que fes falta al taller o l’hi demanessin. Treballava de dilluns a dissabte, però només al matí. No pagaven gaire bé perquè en aquella època es cobrava molt poc. Quan ell va començar a treballar, tan sols, cobrava 500 pessetes a la setmana, però per sort seva, aquest sou va anar pujant. El tracte que tenia amb els amos no era pas dolent. Les condicions eren bastant precàries perquè no hi havia ni mesures de seguretat ni d’higiene. Per exemple, per anar a lavabo havien d’anar a la casa del veí.


2.4 LA MORT DE FRANCO

El dia que es va morir Franco, va fer festiu a tot el país i ell se’n va anar amb un amic d’excursió pels voltants del poble, concretament cap a una font.
Tampoc es va alegrar ni disgustar amb el fet de que Franco hagués mort, en aquella època, aquell fet li era indiferent. Desprès de la dictadura de Franco, el meu pare va notar més llibertat d’expressió, més obertura i més informació sobre el que passava a la resta del món. També tenien menys por a la guàrdia civil, ja que abans se n’hi tenia molta a causa del què et podien fer o deixar de fer.


2.5 L’ESCOLA

Feien les assignatures de: lectura, dibuix, càlcul, religió, geografia i història, llengua, matemàtiques, educació física, ciències naturals, treballs manuals i formació de l’esperit nacional. En aquesta última, t’ensenyaven bàsicament les normes que exigia el franquisme i també algunes normes de comportament social. Per exemple: si pujaves al tren i veies que estava dreta una persona gran, tu t’aixequessis i li deixessis el seien perquè es pogués asseure.

Hi havia diferents nivells escolars:

-escola de primària (certificat d’estudis primaris)
-batxillerat elemental (beca del batxillerat elemental de 4000 pessetes)(títol del batxillerat elemental)
-grau d’iniciació professional(certificat de grau d’iniciació professional)
-batxillerat superior
-PREU( preparació universitària)

Ell va fer l’escola primària, el batxillerat elemental (en el batxillerat elemental li van donar una beca de quatre mil pessetes), i un grau d’iniciació professional de tècniques mercantils i administratives. A l’ensenyança de primària hi havia cinc cursos i ell a cada curs va anar millorant fins a aconseguir un notable.

064.jpg

Els horaris que feia a l’escola eren de dilluns a dissabte, de dilluns a divendres hi anaven de nou del matí a un del mig dia i a la tarda de tres a dos quarts de sis de la tarda.Feien mitja hora de pati. Els jocs als quals jugaven eren: futbol, bales, la baldufa, amb tapes de capses de llumins… Els nois jugaven a un costat i les noies jugaven a un altre, mai jugaven tots barrejats Els deures que els hi posaven eren: estudiar les lliçons que els hi explicaven i fer els exercicis que els hi demanaven. Al principi anaven nois i noies separats però més tard els van ajuntar en una mateixa escola.

Normalment els castigaven. Els càstigs eren molt freqüents i en determinades ocasions eren físics. Els càstigs habituals eren: còpies, de cara la paret, de genolls, amb els braços en creu, bufetades, cops de regle. L’assistència a l’escola era obligatòria i controlada ja que, cada dia i a cada classe passaven la llista de tots els alumnes, si algun dia estaves absent, informaven a casa.

Els materials que feien servir a classe eren llibretes, llapis, gomes, plomes de tinta, guix per les pissarres. Normalment treia molt bones notes ja que estudiar li agradava. A la classe hi havia signes del Franquisme. La matèria de religió era obligatòria i controlada. Les classes eren totes amb espanyol, i havies de parlar sempre amb castellà, el català era en aquell moment, prohibit. Podies decidir parlar-lo a casa. Si a l’escola algun professor et sentia parlar amb català et deia que no el parlessis i que canviessis el idioma a castellà. Depèn del professor, et podia castigar severament.

065.jpg


2.6 SERVEI MILITAR

Va anar a fer el servei militar a Càceres, li va tocar per sorteig i va acabar essent “cabo” instructor i finalment “cabo furriel” (era el que es cuidava de l’equipament i dels serveis que havien de fer els soldats).

(diploma a favor del Cabo Esteban Alsina Rosell per bona conducta)

Una anècdota divertida és que una vegada el varen castigar per no saludar a un oficial que anava begut.

Quan va acabar el servei militar va estar content, tot i que en té un bon record. Sobretot pel companyerisme i l’apreci dels altres militars. També en té bon record perquè allà va ser on va conèixer a la meva mare.


061.jpg

2.7 EL POBLE DE BREDA

Fins als finals dels anys 70 hi havia cinema al poble: els dijous a la nit, els dissabtes a la nit i els diumenges a la tarda. Es projectaven dos pel•lícules i entre mig el Nodo (que era un reportatge de les activitats d’en Franco i del seu règim). El meu avi n’era l’encarregat.

Es feien moltes sessions de ball amb l’orquestra o el conjunt de músics per qualsevol festa. Encara que fos un dia de cada dia i aprofitant les festes tradicionals (carnestoltes, Sant Antoni, Sant Hipòlit, Santa Llúcia…). Però acabaven molt aviat -com a molt a les dotze de la nit – ja que a l’endemà tothom anava a treballar.

Més endavant es varen imposar una espècie de discoteques per als més joves.
A Breda hi havia la dita de “Tututs i olles” perquè per qualsevol festa s’organitzava un ball i olles pel negoci de la ceràmica.

Tots els actes socials del poble estaven controlats per la guàrdia civil.
Quan hi havia una festa o un aconteixement al poble, sempre estava presidida principalment per: l’alcalde, el capellà, la guàrdia civil, el metge del poble i el director de l’escola.

A principis dels 80 es varen començar a asfaltar els carrers del poble que fins llavors eren de sorra i quan plovia quedava tot enfangat Posteriorment també es va anar millorant l’enllumenat dels carrers.

Els seus avis i els seus pares li havien explicat que a la guerra civil l’església de Breda es feia servir com a dipòsit de bidons de gasolina i que quan varen marxar els varen encendre i es va cremar tota l’església i va caure una part del sostre; al cap d’uns anys es va reconstruir. Els rojos eren els qui ho feien servir com a magatzem ja que anaven en contra de l’església catòlica. Quan va entrar l’exèrcit Franquista “los Nacionales” a Breda, varen cremar tots els llibres en català, al pati de l’escola davant dels alumnes i dels professors, i van prohibir l’ensenyança en català


2.8 PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES

Quan van ser les primeres eleccions democràtiques el meu pare va estar a les taules electorals cinc anys i deia que era molt angoixant per la tensió dels diferents components dels partits polítics presents per controlar qualsevol equivocació, que falsifiquessin els resultats pels edictes al règim franquista. També perquè en tot el dia no es poguessin moure de la taula, només podien anar al lavabo. Estaven allà també perquè tot es feia manualment, i no hi havia fotocopiadores al poble.

Una vegada a les tres de la matinada van haver d’anar acompanyats amb la guàrdia civil a fer fotocopies a Sant Celoni.

2.9 IMMIGRACIÓ

Durant els anys 60 hi havia molta immigració del sud d’Espanya perquè a Catalunya es podien obtenir molts llocs de treball. Això va comportar canvis socials, culturals, i també progrés econòmic per a tothom.


2.10 LA CASA ALS ANYS 50, 60, 70

La casa és antiga: té dues plantes, amb les habitacions al pis de dalt. La cuina, el menjador, la sala d’estar, rebost i el bany es troben a la planta baixa.
A la cuina hi havia una llar de foc, una “cuina econòmica ” de llenya i un fogó de carbó. Posteriorment es va eliminar la llar de foc i el fogó substituint-ho per una cuina de gas butà. La part de darrera de la casa estava composta per un cobert per guardar la llenya, les eines del camp, productes agrícoles recollits a l’hort. També hi havia un hort en el qual es conreaven productes agrícoles per consum propi i un galliner on hi havia gallines (pels ous), pollastres i conills. El subministrament de l’aigua el resolien mitjançant un pou . Això va funcionar fins que es va poder connectar a la xarxa pública.


2.11 ELS BEATLES I EL PRIMER HOME A LA LLUNA

Els Beatles li agradaven ja que en aquell temps estaven molt de moda i eren diferents a tot allò que es coneixia fins al moment i a tot allò que estaven acostumats. El dia en que els americans van arribar a la lluna ell estava a l’escola i al col•legi els van portar a tots a una sala perquè ho poguessin veure-ho tots els alumnes de l’escola.

CONCLUSIONS

Fent aquest treball he pogut aprendre que la vida d’abans es molt diferent d’ara, jo m’imaginava que era bastant diferent però no tant, ja que les coses han canviat molt en cinquanta anys.
També saber més coses sobre la vida dels meus pares, de quan eren petits, de quan tenien la meva edat i fins i tot quan eren més grans; i poder passar una bona estona amb ells.
Del que m’ha agradat més parlar amb ells ha estat de l’escola, perquè abans els professors eren molt importants i se’ls hi tenia molt de respecte, i ara això només passa amb alguns, i si abans no els n’hi tenies de seguida et podien pegar o fer lo que ells volguessin sense que els i passes res i si a casa encara deies que el professor t’havia pegat encara et pegarien a casa teva, i per això era millor no dir-ne res.

Aquest treball m’ha agradat fer-lo ja que he conegut una mica més el passat dels meus pares i de com eren les coses a la seva època, i com han anat canviant.

Neus Alsina, 4t ESO

Els meus avis, Eduard i Cèlia

Ell de Massanes, ella de Calella

111.jpg

Introducció

Per començar, faré una petita introducció del meu treball. He decidit fer el treball sobre els diferents tipus de vida que van tenir el meu avi i la meva àvia fins que volt els anys 60 es van casar, i van començar a viure junts.

El meu avi, Eduard Massachs Pararol, va néixer el 4 de febrer del 1942, després de la guerra civil. Sempre havia viscut a Massanes, a pagès, amb els seus pares i el seu germà, fins que va ésser mes gran. Era de família humil, però no els hi anava malament la cosa. Mentre que la meva àvia, Cèlia Tenas Campdepedrós, nascuda el 27 de gener del 1942, vivia a Calella, amb la seva família, en una casa gran, i amb més facilitats de les que el meu avi tenia.

Per això, m’ha semblat interessant veure les diferències i coincidències en la seva forma de viure la vida.


1. La infantessa del meu avi.

Quan el meu avi era petit, vivia a Massanes, en una masia anomenada “Can Dois”. La vida, era molt més dura que ara, però recorda amb alegria aquells vells temps. El meu avi, recorda moltes coses, a partir dels anys 50 sobretot, quan ja era més gran, ja que ja tenia 8 anys. Ell recorda que la roba, la anava a rentar la seva mare al riu, amb l’ajuda del germà, que era més gran, mentre que ell, en el seu temps lliure, s’ocupava de anar a pasturar les vaques, de donar menjar als porcs, conills, ocells, a les gallines, al gosset que tenien, etc.

108.jpg

L’avi i el besavi, fent paller.

Si el seu pare era a casa, l’ajudava amb l’hort, ja que era bastant gran, i li ocupava temps. Allà, a l’hort, hi tenien faves, tomàquets, cebes, melons, fesols, hi havia un presseguer, hi havia maduixes també… Practicaven una agricultura de subsistència. Per rentar-se, a l’ hivern, ho feien com podien a casa, però a l’estiu, anaven al riu, i després de jugar una estona, es rentaven. El meu avi anava a un col•legi que hi havia a Massanes. Pel matí, hi anaven de 9 a 12, i després, per la tarda, de 15 hores a 17 hores. Ell, hi anava a peu amb el seu germà, i tenien l’escola a mitja hora.

Per menjar, menjaven el que podien: caldo, escudella, mongetes, fesols, patates, algun cop havien menjat macarrons, botifarres, carn de xai, pa negre, que era com s’anomenava al pa que feien ells, em va explicar que el forner amassava una massa, i després, el seu pare el feia a casa, i ben bo que quedava. Els diumenges, recorda que solien menjar arròs amb conill o pollastre. També recorda que per la festa major, sempre era costum de matar un xai, i era llavors quan més bé s’ho passava a taula, ja que no era sempre que es podia menjar carn de xai. També cada hivern, es matava un porc, gràcies al qual tenien menjar durant tot l’ hivern, ja que l’aprofitaven bé i en treien botifarres, pernil, etc. Com a curiositat, afegeixo, que li agradava molt la botifarra que feien amb la llengua del porc.

A pagès, per mantenir les coses fresques, moltes vegades, es posaven les coses en un cistell, lligat, i es posaven a dins de un pou, ja que allà, hi havia frescor, tot i que moltes vegades, les neveres eren de gel, em comentà el meu avi, que em va dir que cada setmana, acompanyava a la seva mare a comprar blocs de gel al poble. Ell recorda al poble com una petita vila, on hi havia poques botigues; una on hi venien oli, sucre, vi, sal, etc…, després hi havia un petit forn de pa, un estanc, on hi compraven el tabac i les sabates, i un hostal, on la gent s’esbargia, jugava a cartes, i el diumenge hi havia ball, on es reunia casi tot el poble, ja que diu que ho recorda tot molt divertit. A casa, s’hi feien servir llums de carbur, i espelmes quan es feia fosc. La cuina de casa, era una cuina de fogons amb carbó, llar de foc (on es penjava l’olla per fer menjar) i sobretot s’hi feia foc per escalfar-se als freds hiverns.

111.jpg

Can Dois, uns dies abans de ser venuda.

L’escola, el treball patern, i el poble.

De l’escola, el meu avi, recorda ben poc, ja que als 14 anys, va deixar d’anar-hi. Com ja he dit abans, hi anava amb el seu germà fins que ho va deixar, després, hi anava solt, i cada dia era mitja hora de anada per anar, i mitja de tornada. Feia un horari no gaire diferent a l’ actual; de 9 del matí fins a les 12, i de 15 hores de la tarda fins a 17 hores. Era una escola només per nens. Les nenes anaven a un altre lloc.

A l’escola, recorda que els feien fer la lliçó, llegien, escrivien, aprenien a fer multiplicacions, divisions, sumes i restes. Una altre curiositat que recorda, és que va tenir dos professors en la seva vida escolar. Un es deia Pere Cirils i l’altre Josep Navarro. Amb aquest últim diu que van aprendre molt, ja que era advocat, però havia vingut a fer de mestre durant els anys que pogués.

A l’hora del pati, jugaven a futbol, amb pilotes que ells mateixos feien. Un dels jocs als que jugaven, era el “cuit-amagar”, o a atrapar. El meu avi recorda que el professor Pere, era bastant estricte, i més d’un cop, cridaner, mentre que el professor Josep, era molt bo, i com que tots els nois s’hi portaven bé, no hi havia mai problema.

No feien religió, però un cop per setmana hi anava el mossèn, i els hi donava una xerrada, ja que tots els nois, eren “escolanets”, i ajudaven al mossèn en el seu temps lliure.

109.jpg

L’avi Eduard, a una foto de l’escola.

El pare del meu avi, era llenyataire. El meu avi, em va explicar que el seu pare, marxava molt aviat al matí, i tornava normalment, a la tarda, no gaire tard, tot i que hi havia dies, que tornava un dia després, més o menys, ja que es quedava a dormir a l’hostal del poble, perquè per proximitat, li anava millor. Anava cada dia a treballar a peu, o amb bicicleta, depèn de com li vingués més bé. Com a curiositat, el meu avi, em va dir, que el seu pare, feia servir mitjons, en lloc de guants per anar amb bicicleta. El poble, no era molt gran, com ja he explicat, hi havia poques botigues, i el lloc amb més èxit, era l’hostal, ja que allà es divertien. Al poble, el meu avi no recorda gaire bé l’alcalde, però recorda que era de “La Falange”. Creu recordar també, que era un home gras, i amb bones pintes.

2. La joventut del meu avi.

Ens podem situar sobre final dels anys 50, i inicis dels 60. Als 14 anys, quan va acabar l’escola, i fins als 16 anys, que no va començar a treballar, ajudava a casa, donant menjar a les vaques, als conills, portava a pasturar a les vaques, etc… Ja amb 16 anys, començava a treballar. El poble, no havia canviat gaire diu, hi havia un parell de botigues més, però res important, una nova botiga de menjar, una petita floristeria, per exemple.

El seu primer treball, va ser a Hostalric. Havia d’anar fins a Hostalric, cada dia caminant, i tardava tres quarts de camí, 20 minuts amb bicicleta, fins a la Plaça dels Bous. El seu primer treball consistia en bullir el suro (prèviament extret per altres treballadors), després, quan havien passat un parell d’hores, el treia, i havia de triar el bo, i destriar el corcat. Amb el bo, se’n feien taps, i diferents coses, que no recorda, i amb el dolent, el corcat, simplement el rebutjaven. Aquí va treballar fins als 20 anys, guanyant una quantitat de diners que no recorda, però que n’eren ben pocs.

Amb 20 anys, va començar d’ajudant de camioner. L’acompanyava en els seus trajectes, i l’ajudava a carregar i descarregar el material. Tampoc cobrava gaire, però li sortia més a compte, per proximitat. Va haver de deixar el treball perquè el van cridar per la “mili”. Durant el seu temps lliure, anava a l’hostal amb els amics. També, moltes vegades, anaven a Calella amb tren, una colla d’amics. Allà, anaven a ballar, al cinema, a distreure’s, en general. Allà va ésser on va conèixer la meva àvia. En el seu temps lliure, anava a ballar i al cinema amb els amics, però tornaven aviat a casa, ja que a les 11 ja ho tancaven tot, no com ara, que tot ho obren a les 23. Quan va tornar de la “mili”, 16 mesos després, amb 23 anys, va anar a viure un any a Barcelona, on feia de lleter, treball que reconeix que li agradava, però va haver de deixar perquè enyorava la vida tranquil•la del poble.

La “mili”.

El meu avi va fer la mili a Banyoles. Em va explicar que allà, els instruïen, i feien algun treball, etc. El dia a dia era dur. Es llevaven a les nou del matí, i els feien fer gimnàs només de despertar-se. Després, esmorzaven, i feien instrucció, i guàrdia al “cuartel”, dinaven a la 1, a la tarda, feien un passeig, i a les 8, sopaven. Eren dies molt monòtons. El meu avi em va explicar que passaven llista constantment. Anaven a dormir aviat, però si tocava guàrdia, tenies que complir. Els horaris de la guàrdia eren de nit, cada un feia dues hores; de 10 a 12, de 12 a 2, de 2 a 4, de 4 a 6, i de 6 fins la hora que es despertessin, que solia ser sobre les 7. Recorda a bastants amics i companys d’allà, però que no ha sabut mai més res d’ells.

3. La maduresa del meu avi.

Després dels 16 mesos a la mili i del treball de lleter a Barcelona, el meu avi va començar a treballar de batedor de blat, un any, a l’estiu. El blat, el batien amb una màquina batedora, que era bastant fàcil d’usar, res a veure amb els antics mètodes que usava el seu pare, que per batre el blat, el posava en una gran palangana i feia passar-hi a les vaques per a sobre, així, era mes fàcil de batre’l.

Amb 25 anys, ja va començar a treballar a Teixits Hostalric (on ha treballat fins que s’ha retirat fa cosa d’un any). Al principi, hi anava amb bicicleta, però com que tardava molt, va decidir comprar una moto. Amb 26 anys, ja cansat de veure poc a la seva novia (la meva àvia), va casar-se amb ella i va anar a viure a Calella, amb ella. Uns anys després, l’any 1969, van tenir el seu primer fill (el meu pare), i amb la concepció d’aquest fill, les coses van començar a canviar.

El meu avi, es va comprar el primer cotxe, ja cansat de fer el trajecte Calella-Hostalric amb motocicleta. Era un SEAT 600. Se’l va comprar a Lloret. A l’any 1970, van seguir els canvis. Van comprar la primera televisió, que es veia en blanc i negre i només hi havia dos canals. També al mateix any, van comprar una rentadora i una nevera elèctrica.

113.jpg

Al 1977, el meu pare ja tenia 8 anys, i ja que el meu avi va aconseguir un càrrec mes important a la feina, van decidir de comprar un pis a Hostalric. I així va ser, van començar a viure a un pis a la part nova de Hostalric. El meu avi, recorda Hostalric amb moltes menys cases i més camps; l’escola Mare de Déu dels Socors era nova de feia un parell d’anys, però moltes botigues de la època, son les que hi ha ara. Reconeix que als anys 70 s’hi vivia molt bé, ja que van vendre la masia on havia viscut tota la vida, va vendre la moto i com que començava a guanyar mes diners, es va poder canviar el cotxe. Es va comprar un 127 FÜHRA.

Quan li vaig preguntar al meu avi que havia sentit quan els americans van arribar a la Lluna, va riure, ja que recorda que ho estava mirant per la televisió, i va sentir una mica de “por” per dir-ho d’alguna manera, ja que s’avançava molt, i no sabien on arribarien les coses.

La mort de Luis Carrero Blanco, va sorprendre a gairebé tothom, em va dir, i li va semblar increïble sentir l’alçada a on havia arribat el cotxe al moment de l’atemptat amb la bomba. Recorda la mort de Francisco Franco com un moment esperat, no li agradava gaire Franco, però ja s’ho esperava, ja que feia dies que estava malalt. El que si va sentir va ser temor per què era el que passaria al futur, ja que corrien rumors de que podria formar-se una Espanya Comunista. Recorda amb alegria el moment de les primeres eleccions democràtiques, ja que per fi sabrien que passaria. Anys després, a Hostalric, s’hi feia un supermercat; “Supermercat Boada”, que tindria molt èxit.

Bé, aquesta es la vida del meu avi, fins als anys 90, on seguirà treballant, i tenint una vida més fàcil que quan era nen i vivia a la masia “Can Dois”

4. La infantessa de la meva àvia.

De petita, la meva àvia, vivia a Calella, en una casa bastant gran, amb dues plantes. Era filla única i vivia amb els seus avis.

Recorda la vida de petita, ella recorda que la seva mare i la seva àvia, rentaven la roba en un safareig que hi havia al pati de la casa. Ella, en el seu temps lliure, jugava al carrer, o per a casa amb el seu pare o el seu avi, que tots dos eren pescadors i tenien un petit vaixell. Per rentar-se, ho feien al pati, i com podien, en una palangana, o depèn el que tinguessin disponible per fer-ho. La meva àvia, vivia molt a prop de l’escola on estudiava, hi estava en 5 minuts a peu. Era una escola només de nenes.

Calella, era bastant diferent d’ara, recorda la meva àvia. Se’n recorda de que hi havia algunes botiges de roba, carnisseries, forns de pa, botigues de varietats, petits comerços, etc. També recorda a la guàrdia civil, i botigues de pescadors (ja que Calella era un poble on hi vivien molts pescadors de l’època).

Casa seva era bastant gran. Hi tenien pati, on hi tenien gats, i tortugues. La cuina era una cuina gran, no hi tenien llar de foc, la nevera era de gel, i recorda quan passava un home pel carrer, venent gel, i quan la seva àvia en comprava. Els fogons eren de carbó.

112.jpg

La meva àvia, m’ha volgut explicar la comunió, ja que recorda aquell moment com un moment molt especial. Anava vestida de blanc, amb un vestit típic de les comunions, ja que hi ha coses que no canvien. Recorda que la seva àvia i la seva mare estaven molt contentes i que ella es sentia molt maca amb aquella roba.

L’escola, el treball patern, i el poble.

A l’escola, la meva àvia, i anava caminant, ja que estava a només 5 minuts a peu. Era una escola gran, només per nenes. Allà, hi feien la lliçó, les sumes, restes, multiplicacions, divisions, religió, escriure, llegir i gimnàstica, com ja he dit abans. Feien un horari una mica estrany: De 9 a 12, i de 15 a 18. Va tenir 2 professores: Una, era molt bona, i tranquil•la, de l’altre, en té mal record, ja que cridava molt, castigava molt i diu que era massa estricte. L’ una es deia Teresa Gómez, i l’altra Delfina Dols, la qual vivia al costat ben bé de casa de la meva àvia.

El seu pare i el seu avi, treballaven de pescadors. Tenien un vaixell, i cada dia marxaven ben aviat per anar a pescar. Sempre tornaven molt tard, però gairebé sempre, amb les mans ben plenes. Una vegada l’avi de la meva àvia es va retirar, el seu pare va vendre el vaixell per fer diners, ja que ell es va començar a marejar als viatges marítims, i va tenir que deixar-ho, i es va posar a treballar en una fàbrica tèxtil.

Calella, quan la meva àvia era petita, era molt diferent d’ara, diu que recorda un bar, on molta gent es reunia i jugava a cartes, llegia diaris, comentaven el dia, etc… També hi havia un estanc, una farmàcia, botigues de costureres… L’alcalde del poble, era franquista, i es deia Jose Luis Miralles, la meva àvia se’n recorda d’ ell perquè era el pare de una amiga seva. Era un home prim, amb cara de bona persona, i amb molts diners, recorda la meva àvia.

5. La joventut de la meva àvia.

Als 14 anys, la meva àvia, va deixar l’escola, com molta gent a la seva època, i va començar a treballar a un taller tèxtil, on feia de costurera; cosien mitges, pantalons, jerseis etc.. Aquí va treballar-hi fins al 1969, quan va tenir el seu fill (el meu pare). El seu horari era de 9 a 14 i de 16 a 19. Però després, molts dies, anava a una botiga de costura, on ajudava a vendre la roba, i a cosir-la. Per distreure’s sortia amb les amigues, després de treballar, anaven a sopar, al cinema, a ballar, a Barcelona amb tren a donar una volta, també anava molts cops al mercat, amb les amigues, i allà reien una mica, jugaven, etc…

110.jpg

La veritat, a la meva àvia, se li va acabar la adolescència ben aviat, ja que va tenir que cuidar del seu pare, que estava malalt, ja que la seva mare havia de treballar moltes hores al dia.

6. La maduresa de la meva àvia.

Amb 26 anys, va començar a viure amb el meu avi, allà mateix, a Calella. Amb 27 anys van tenir el seu primer fill (el meu pare). Van estar vivint a Calella uns 10 anys, després, van marxar a viure a Hostalric, per qüestió de treball del meu avi.

A Hostalric, la meva àvia treballava a casa, i mentre cuidava del seu pare, feia pijames a la màquina de cosir que tenia a casa. A part, també, feia treballs a casa, rentava la roba, anava a buscar el seu fill a col•legi, anava a comprar amb la seva mare etc… Sortia cada dia a comprar, a passejar… Recorda quan Hostalric no era res més que camps i alguns pisos. Tota la zona de l’IES, eren camps, horts, turons, etc…

La meva àvia recorda amb una certa “emoció”, quan van comprar la rentadora, ja que sabia que a partir d’ara, s’havia acabat el safareig i el rentar a mà, i tindria mes temps lliure, així podria veure la nova televisió comprada, tot i que fossin dos canals només, tot i que em va dir que més tarda van posar la tercera (TV3). Coincideix amb el meu avi, dient que als anys 70, a Hostalric vivien bastant bé, ja que hi havia diners a casa, treball, etc…

La mort de Luis Carrero Blanco, va sorprendre-la i espantar-la molt, perquè creu recordar que era dels primers assassinats d’ ETA. En quan a la mort de Franciso Franco, diu que la va sorprendre una mica, però en part, esperada, ja que feia dies que estava malalt. Em va explicar que a les primeres eleccions democràtiques, ella no va votar, però si que va acompanyar a votar al meu avi, i als seus pares, però no va voler votar.

7. Comparacions entre les dues vides.

El meu avi, crec que ha tingut una vida amb més experiències, amb mes coses que explicar, per això la entrevista m’ha quedat tan llarga, ja que ha treballat a molts llocs diferents, va fer la “milI”, em va poder explicar com es vivia a pagès, quan cultivava a l’hort, quan es rentaven, quan anava a treballar, el dia que es va comprar el cotxe, etc..

En canvi, la meva àvia, que tampoc ho ha tingut tan fàcil, ja que ha tingut que cuidar de la família també, ha treballat en un sol lloc, ha tingut una adolescència mes curta, etc.. Per això, a l’entrevista, no em podia explicar tantes coses com el meu avi, però de totes formes, també m’ha explicat coses molt interessant.

De totes maneres, posant-nos a comparar la vida dels dos, crec que el meu avi ha tingut una mica mes de dificultats, ja que tenia l’escola lluny, el treball lluny, etc. En canvi la meva àvia tenia l’escola a prop, i el treball a 10 minuts a peu també, per això crec que tenia més facilitats en aquest aspecte, però cal dir, que tots dos han passat moltes coses, que els fan ser molt valents, ja que ho han afrontat tot lo millor que han pogut i han sapigut.

8. Conclusió.

Ha estat un treball molt entretingut de fer. M’ha agradat molt, perquè m’ha fer donar compta de les coses que han passat els meus avis quan eren nens, i m’han fer adonar-me que han passat molts moments dolents, però també d’altres de molt bons, ja que tot i que els temps no eren com ara, es divertien a la seva manera, amb lo que podien i tot lo bé que sabien.

Als meus avis també han estat molt contents del treball, ja que els hi ha agradat molt explicar les seves coses de quan eren joves. També els ha servit per recordar coses, que feia temps que estaven guardades a la seva memòria, i que estaven a punt de ser oblidades, per això, m’han donat les gràcies per haver pensat en ells per preguntar-los.

Per altre part, també ha estat bé fer el treball perquè és un treball “dur” per dir-ho d’alguna manera, i fa que et comencis a acostumar a fer bons treballs, que demanarien a batxillerat, etc. Per això, m’ha agradat de fer-lo.

Eduard Massachs, 4t ESO

La botiga de Can Fornaca

De tota la vida, al carrer Ravalet d’Hostalric

101.jpg

1. Introducció

Hostalric és un poble amb història i la meva botiga un petit lloc amb llarga historia que comença l’any 1879, quan Martí Fontanet Riera va néixer a les muntanyes del Montnegre . El treball que presento és un petit estudi sobre l’evolució d’una botiga molt emblemàtica al poble: Can Fornaca. La botiga més antiga del carrer va obrir el 1902 i des de llavors va començar i acabar tot el segle XX, i ara, el 2008, 106 anys després voldríem veure aquests canvis.

Les fonts d’aquest recull de dades és bàsicament oral, fent entrevistes els avis i parlant amb els més vells de la família. M’han ajudat gent del barri, veïns, però sobretot els meus avis. Estudiarem les generalitats del comerç que van fer que s’obrís la botiga. Veurem quines foren les etapes i els productes que s’hi van vendre. Estudiarem els canvis en l’establiment depenent de les dècades del segle XX. Analitzarem, també la relació entre la botiga i els fets històrics, tals com la guerra civil i el franquisme.

2. Generalitats sobre el comerç i els botiguers.

Els oficis antics el meu poble s’han anat perdent. Com a tot arreu. A la botiga de Can Fornaca més que no pas el fet de que alguns ja han desaparescut , el que és curiós és el canvi o canvis que hi ha hagut: es va passar de vendre ceràmica a alumini i d’aquí a flors! Potser això ens diu bastant de l.’afany comercial i emprenedor de la meva família, que s’ha anat adaptant als temps i a la història. El vidre, que va ser el primer objecte de comerç va ser el motiu d’una entrevista amb Baldiri Parera Fontanet. Així ens ho explica: El fet que la botiga comencés amb una activitat artesanal com és el vidre m’ha fet preguntar els veïns i als avis del Casal de Can Llença si recordaven sobre les feines del passat i he aconseguit fer aquesta llista:

Cases i oficis

– Can Plans – Fideuers
– Can Barbe – Esclopers
– Ca l’Esperte – Cordes i cabassos
– Estanc – Espardenyers
– Can Canaleta – Cristallers
– Can Brigada – Carreters
– Can Fornaca – Vidriers

Respecta a l’ofici de vidrier l’avi em va dir que: Consistia en fer estris de cuina o empolles de vidre. Es fabricaven porrons de vidre i ampolles. Procés : 1.- Extrecció de la pasta del forn 2.- Bufar el vidre 3.- Es posa la pasta el motlle 4.- La peça passa de la canya al puntell 5.- S’afageix pasta 6.- Es deixa acabar la peça

3. Etapes de la botiga (anys i propietats)

1.- Vidre i porcellana ( 1902-1960)

El 1902 es va obrir una petita botiga al número 7 del carrer Ravalet. Martí Fontanet Riera era un jove emprenador de 27 anys fill de l’Esparra i va comença tractant el vidre en un petit local prop de l’ajuntament i prop de Can Cinto Ferres i al costat de Can Cinto Carnisser. Es negoci va anar progressant i venen objectes de terrissa com cassoles, testos, i menjadores per polls o per l’aviram. També és dedicaven al vidre fent sitrilleres, porrons i altres objectes de cuina.

La botiga va anar essent el reflexa dels canvis del poble durant gairebé 60 anys. Es va anat arreglant amb més estanteries i pintant amb calç quan es podia.

També és va vendre porcellana en èpoques que hi havia més diners . Hi havia un estant dedicat els cantis i les olles . La botiga era cèntrica perquè fins la segona república molta gent treballava a la fàbrica de taps de Can Llença que estava situada el davant. Les diferents vicissituds que va portar abans i durant la guerra van fer que la botiga anés aguantant. Eren articles necessaris, que la gent comprava. La botiga va ser portada per l’avi però també el fill Josep Fontanet Borrell que va morir de tifus amb 40 anys igual que el seu fill Martí Fontanet Auladell i la filla que va patir la mateixa sort: Conxita Fontanet Auladell. La filla va morir amb 9 anys i el fill amb 12. Tots tres van morir amb un mes de diferencia. Actualment es conserva un document en el qual es pot observar el que es prenien aquestes tres persones . El document va ser escrit per el metge del poble.

Tal com podreu veure a les fotos conservades anaven amb carro a Arbúcies i allà hi venien el vidre. Les parades eren a la plaça del mercat i es feien al terra. Els atuells els portaven en el carro però en guardaven en un magatzem del que en tenim un document datat del 1940.

103.jpg

104.jpg

105.jpg

2.- Plàstics i alumini ( 1960-1975)

Foren 15 anys, però de canvis i d’accelaració de l’economia i pel poble en general. Va morir Franco el 1975, però abans la botiga va veure les necessitats dels nous temps i els atuells que la gent demanava eren de plàstic, un material que calia anar-lo a comprar a Barcelona o que el recader portava en tren. També és va passar a l’alumini i els pots de la llet, i els cassos per escalfar el menjar o les paelles per cuinar eren d’aquets materials. A força de comprar i vendre a Can Fornaca es disposava d’un bon magatzem que abastía a mig poble . Els atuells ,és grans estaven penjats del sostre i es depatxava en el mateix taulell de tota la vida.

3.- Electrodomèstics (1970-1990)

Els principals electrodomèstics que es venies els anys 80 eren:
– televisió
– ràdios
– rentadores
– primers rentaplats
– cuines
– neveres

Es pagaven a plaços ja que eren bastant cars . Els electrodomèstics els compraven a Barcelona. També acostumaven a comprar-los a un magatzem anomenat Sastre Granollers, on entre altres coses venien electrodomèstics. Un altre lloc on acostumaven a comprar el objectes eren Subministres Girona on específicament venien estris de cuina. Els electrodomèstics comprats a Barcelona, Girona i Granollers els transportaven ells mateixos amb una gran furgoneta blanca. Quan les persones del poble els i anaven a comprar ells mateixos, els meus avis els transportava fins a la vivenda que avien sigut venuts. Els electrodomèstics eren transportats amb un R12 familiar.

4.- Flors i joguines (1990-2008…)

L’etapa de flors i joguines comença el 1990 quan s’enderroca la casa i es fa tota nova. Actualment la botiga continua venen el mateix. La botiga com a tot arreu té temporades de més venda o de menys. Per exemple, en temporades de comunions es venen flors i les típiques nines que tenien un botó al darrera el qual sortia una cançó. O en temps de reis la botiga no donava, és de sí. Jo tinc la imatge de ser petitona amb 3 o 4 anys i veure la botiga plena de gent i tots demanant allò, aquella joguina que el seu nét o fill esperaven aquella mateixa nit, a canvi de portar-se bé tot l’any. Com tot els “mecanismes” canvien. Les joguines d’abans eren molt senzilles i tothom coneixia la corda de altar, el típic ninot de plàstic, les “nancis” amb els seus vestits. Ara aquestes joguines ens semblen molt llunyanes a nosaltres però tampoc ha passat tant de temps, només uns 18 anys .

Actualment el nens d’avui en dia es distreuen amb coses com la “play”, amb coses molt més electròniques. Això ens demostra que hi ha hagut un progrés molt gran. Cap el 2000 la botiga anava sobre rodes i van decidir obrir una altre el carrer Major nº53, però en aquest cas només de flors. La botiga va començar anar bé fins que es van fer les obres del nucli antic i la botiga del carrer Major va tancar les portes. La propietària Eulalia Parera Subirana va decidir tancar-la per sempre. El 2004 la meva mare va buscar un nou local per obrir una nova botiga. El 2005 es va obrir una nova botiga només de flors. Actualment la botiga va bé i segueix en marxa. Amb tot el que a passat guerres, temps durs de venda, obres… la botiga del carrer Ravalet núm. 7 mai ha tancat les seves portes el públic, i espero que continuí així.

5. Canvis en l’estructura

Primera Estructura :
– Portal de carros
– 11 metres x 4’5
– Magatzem a la eixida
– Llums d’oli de carbono
– Dos estants
– Una cadira

Segona Estructura:
– Portal de carros amb ventalla
– 11 metres x 4’5
– Petita cort dedicada a magatzem de pots
– Un taulell nou amb calaixos
– Dos cadires
– Una bombeta gran

Tercera estructura ( a l’any 1975) :
– Porta amb ventalla i cortina
– 11 metres x 4’5
– Un taulell nou amb caixa registradora
– Estanteries noves, de metall
– Terra amb mosaic
– Enllumenat amb fluorescents
– Una cambra refrigerant per flors just darrera la botiga.

4. La historia i la botiga:

1.- Abans de la guerra

La botiga abans de la guerra va passar una fase d’inici, sobretot a principis del 1902 – 1903. La botiga va començar gràcies a un home que passava de poble en poble amb un carro el qual a dins portava pler de porrons de vidre i olles de terrissa entre altres objectes. Un dia aquest home passava per Hostalric i la meva rebesàvia i li va comprar tot el carro i així va començar el negoci. Aparti d’aquell dia la gent va comença a comprar i el negoci es va expansionar cap els mercats. També de venda teníem les olles a fora.

La botiga era coneguda com a Can Fornaca. El meu avi Baldiri Parera em va explicar que se li deia Can Fornaca ja que el meu Ravasabi provenia de una masía de pages nombrada amb el mateix nom.
Actualment per més que la Botiga tingui com a nom Parera la gent gran del poble continua nombran-la com a la botiga de Can Fornaca. Durant la república hi va haver problemes polítics que feien que hi hagués gent que vengués més i d’altres menys.

2.- Durant la guerra civil:

La botiga no va patir cap bombardeig perquè les més properes van caure a l’Empalme, el 1938. Altres van caure a una casa de pagès. El 1939 els franquistes van afusellar l’alcalde. Havia creat un paper moneda municipal. Van retirar-li els diners del 1938.

L’avi explica que a la guerra escassejaven els menjars. Hi havia racionament: donaven 250 grs de pa, 30 de sucre i 100 de carn. Tot depenia del mercat. Moltes vegades depenien de vendre alguns estri als mercats per menjar. Durant la guerra es va passar molts por. El febrer de 1939 els balcons amb llençols blancs volien dir que havien guanyat els “nacionals”. Els tancs italians aliats amb Franco no van arribar a la botiga de Can Fornaca. Es van quedar a la Plaça dels Bous.

3.- Postguerra: Franquisme

Els últims dies de la guerra, el meu avi Baldiri Parera recorda com llargues corrues de gent passaven pel poble, en grups portant tot el que tenien en mocadors de fer farcells. El juny de 1939 l’ajuntament va fer canviar els rètols de les botigues. A Can Fornaca no va caldre. No n’hi havia. Els anys 40 i 50 es va vendre poc i sovint s’havia de dependre d’algun article d’estraperlo i de l’hort per menjar.

Va ser amb el pas a 1960 quan la botiga es va adaptar els nous temps. Al poble es van fer empreses tèxtils que van aportar diners i la gent podia comprar més estris de cuina i parament per a la llar. El desenvolupament urbanístic dels anys 70 van portar gent al poble i el negoci va millorar molt. Es va anar diversificant i es van introduir els electrodomèstics.

098.jpg

Fotografia del 600 del meu avi Baldiri.

4.- Democràcia:

La democràcia va portar clients diferents a la botiga. Molts forasters entraven i compraven, d’altres eren els primers turistes que entraven i compraven vidre i estris vells a la parada. La democràcia va portar que molta gent ens pagués els electrodomèstics a terminis, a poc a poc.

A Hostalric es van començar a organitzar festes com Carnestoltes, Pasqua, la festa Major, i la gent venia a la botiga i estava més contenta, i molts s’atrevien a parlar de política al portal de fora les botigues. Algunes celebracions van fer que es passessin a recordar les botigues antigues, com a la fira de Sant Miquel, o van fer l’exposició de “les botigues més antigues” el 1990.

107.jpg

1061.jpg

100.jpg

El carrer Ravalet d’Hostalric, als anys 90 i a l’actualitat.

5. Entrevista a l’avi i explicacions:

PRIMERA ENTREVISTA

Nom: Baldiri Parera Fontanet

Edat: 83 anys

Data de naixement: 27 d’agost de 1924

Lloc de naixement: Cànoves (Cardedeu)

A quina edat va començà a treballar? Als 10 anys

De que va treballar? La terra i uns dos anys més tard a una fonda que tenia la seva família.

A quina edat va venir a viure a Hostalric? Als 21 anys, a casa els meus avis.

On va començar a treballar a Hostalric? Un treball agrícola i a la botiga dels seus avis que aquell temps era de vidre.

Quan feia que existia la botiga? La botiga existia des del 1900 que era dels seus avis Martí Fontanet Riera i Conxita Vaies Puig Framis. La botiga aquell temps era de vidre i porcellana.

Durant la vida quines fases va passar la botiga?
– vidre i porcellana, plàstic i alumini (temps durs de venta)
– electrodomèstics i maneig de cuina, es pagaven a places, venien coses com la televisions, ràdios, neveres, rentaplats, rentadores, cuines… als anys 80.
– floristeria i jugeteria, actualment.

D’on venien els productes?
– de magatzems, sastre Granollers. ( electrodomèstics i estris de cuina)
– Subministres Girona (electrodomèstics i estris de cuina)
– Vilassar de Mar “Mercat de la Flor”
– jugateria “Magatzems Durant”.

Ha anat canviant la botiga? Sempre a estat allà mateix al carrer Ravalet número 7, no va canviar mai de superfície, fins els anys 70, 75 que va patir un canvi d’estructura. El canvi va ser en l’etapa d’alumini – electrodomèstics. Al 2002 es va obrir un altre botiga del mateix (floristeria) al carrer Major número 53, el 2006 quan es va arreglar el casc antic del poble la botiga va ser traslladada al carrer Coronel Estrada número 221. Però tot i havent-hi aquests canvis la botiga del carrer Ravalet número 7 mai a estat tancada i actualment continua tinguent les portes obertes.

Qui era el dependent? Baldiri Parera Fontanet ( el meu avi) i la seva muller, Joaquima Subirana Auladell, la meva àvia.

Qui portava els contes? Un gestor del poble.

S’havien de fer altres tasques? No, ja que els meus avis anaven a comprar ells mateixos els materials o productes per vendre i els transportaven a Hostalric i els venien.

SEGONA ENTREVISTA

Vas anar a la guerra? No perquè tenia 12 anys quan va comença i quan va acabar en tenia 15.

El teu pare va anar a la guerra? Sí.

La botiga estava oberta el dia que Franco va pujar el castell d’Hostalric? Sí.

El 1932 va venir el president de la generalitat Francesc Macià; recordes haver anat a veure’l? No perquè encara no vivia aquí.

Recordes l’incendi de l’església del poble el 1936? No perquè encara no vivia aquí , però recordo haver sentit a dir que la Verge s’havia amagat dintre d’un nínxol de morts perquè no la cremessin i un cop acabada la guerra treure-la i tornar-la a col•locar a la església.

La botiga quan estàvem en guerra estava oberta? Sí.

Que veníeu? Veníem ceràmica, terrissa i vidre , recordo que la meva avia Conchita Borrell Puigframis (la meva besàvia) m’havia explicat que van tenir que començar el negoci de nou perquè els maquis , anarquistes, antifranquistes havien entrat a la botiga ho havien destrossat tot i els havia deixat sense res . Això havia passat aproximadament el 1937.

Recordes alguna cosa de les obres del castell? Sí , recordo que les obres les havia fet un home anomenat “Vives”. El terreny era de l’ajuntament però el va llogar a un home anomenat Gai de Monteia per 50 anys. Gai de Monteia és un home que era propietari del restaurant la Granota de Sils. L’arquitecte el qual va fer els plànols de les obres va ser una senyora anomenada Squendal. Les obres es van fer per restaura el castell i quan es va acabar les obres es va obrir un restaurant anomenat la fortalesa que actualment continua en vida.

A quin any vas ser propietari? Martí Fontanet i Conchita Borrell van ser propietaris fins la seva mort aproximadament. Martí va morir el 1951 i la Conchita el 1969. Quan van morir van deixar l’herència, la botiga i la casa a Rosita Fontanet Puigframis (la meva besàvia) la seva filla que vivia a Cànoves amb el seu home Josep Parera que havien tingut 6 fills un d’ells el meu avi, Baldiri Parera Fontanet. Ell, el meu avi, va venir a Hostalric el 1950 per cuidar dels seus avis, i el 1953 es va casar amb Joaquima Subirana Auladell. A partir d’aquell moment va ser propietari i va seguir amb el negoci.

En quins anys i va haver-hi el traspàs de cada etapa de la botiga?
– vidre i porcellana: 1902-1960
– plàstic i alumini : 1960-1975
– electrodomèstics: 1975-1990
– floristeria i joguines : 1990-2008…

6. Cronologia

s. II aC- Assentament ibèric al turó del castell
1106- Primeres notícies de “quota vel Ostalrich”
1331- Establiment de jueus
1697 – Els francesos. Arrasen el castell.
1809- El castell resisteix a Napoleó
1870- Segona revulució industrial

1879 Neix Martí Fontanet Riera
1880- Títol d’il•lustríssim pel valor a la guerra del francès.
1895- Arriba l’electricitat 1902- comença la botiga com a vidriers.
1914- Primera guerra mundial.
1918- S’acaba la primera guerra mundial.
1924- Neix Baldiri Parera Fontanet, el meu avi.
1931- República 1930- Neix Juaquima Subirana Auladell, la meva àvia.
1932- 11 de setembre primer president de la generalitat, Francès Macià. Visita Hostalric.
1936- Comença la guerra civil. Incendi església parroquial
1937- va entrar el maquis a la botiga.
1939- S’acaba la guerra civil. 1 de febrer entren tropes franquistes al poble.Comença la segona guerra mundial. Postguerra.
1945- Acaba la segona guerra mundial.
1946- Mort Josep Fontanet
1950- El meu avi ve a viure a Hostalric
1951- Mort Martí Fontanet
1953- El meu avi es casa em Joaquima Subirana.
1957- Mort Concempció Borrell Puigframis.
1958- Acaba la postguerra.

1958- Neix Josep heres Talleda, el meu pare.
1960- El negoci canvia i es de pàstic i alumini
1962- Neix Eulalia Parera Subirana, la meva mare.
1970- Franco visita Hostalric per inaugurar l’autopista i visitar el castell

1975- Mort Francisco Franco
1975- El negoci canvia i es d’electrodoméstics
1977- Inici de la democràcia
1984- Neix Silvia Heres Parera, la meva germana
1985- S’inicia restauració del convent de mínims.
1990- 1991- Primera guerra del Golf

1990- El negoci canvia i és de joguines i flors
1992- Jocs Olímpics a Barcelona 1992- Neixo jo
2001- Caiguda de les torres bessones a Nova York

2002- Obrim una botiga al carrer Major nº53
2004- Començen les obres del nucli antic

2004- Es tanca la botiga del d’hostalric Carrer Major nº53
2005- Obrim la botiga de flors el carrer Cap d’Estopa nº317

102.jpg

101.jpg

Baldiri Parera Fontanet i Quimeta Subirana Auladell. La foto superior és dels anys 90, la inferior és actual.

7. Conclusions i opinió personal

Fer aquest treball ha sigut realment una aventura perque he conegut realment d’on provenien les arrels de la meva família. Penso que fer aquest treball ha sigut molt útil ja que hem estudiat coses sobre les guerres que hi han hagut a Espanya i fora d’ella. També penso que ha sigut útil, al menys per mi, ja que quan estudiem molts cops no pensem realment lo malament que ho va passar la gent en aquelles èpoques de pobresa, fam i una guerra derrera d’una altra.

Aquest treball m’ha fet saber coses que realment no pensava, que no s’havia, coses que n’havia sentit a parlar però que no hagés pensat mai que haguesin passat a la meva família. He descobert coses com que els maquis els hi van robar tot a la meva família i que van tindre que començar des de zero; coses com ara que a la meva família van morir tres persones del tifus. Sincerament són fets que em costen de creure.

La part que m’ha agradat més ha sigut la part de fer l’entrevista el meu avi Baldiri Parera ja que m’he sentit més a prop seu. M’ha explicat la seva vida detalladament, pas per pas. No entec com el meu avi podia recordar coses de fa més de 50 anys com si haguesin passat avui mateix. No ho negaré, en més d’una ocasió no m’hagues costat res deixar anar alguna llàgrima només pel fet de veure el meu avi explicant-me la seva vida i al explicar-m’ho que se li negessin els ulls. En aquells instants vaig compendre que havia passat moments molt durs i que no li era gens fàcil remoure el passat.

Miriam Heras Parera, 4t ESO

Josep i Maria, records de la vida

095.jpg.

1-INTRODUCCIÓ.

Els meu primer entrevistat en aquest treball d’història oral és en Josep Llastarri Artigas, un hostalriquenc de 67 anys que va néixer a Hostalric el 16 de desembre de 1941. És fill de Josep i Salvadora una família humil i nombrosa, són cincs germans. En Josep va tenir una infància dura marcada per la pobresa i la fam a la postguerra i per la dictadura del militar Francisco Franco. Recorda una època de repressió i pa negre, on buscaven materials i aliments per qualsevol lloc. Afirma que només parlava el català a casa i entre amics, ja que en aquells temps la llengua oficial era el castellà. En Josep va néixer 2 anys desprès de la Guerra Civil Espanyola i en plena Segona Guerra Mundial, tenia 4 anys quan aquesta va acabar, per tant no recorda cap fet històric d’aquell temps, de manera que baso aquest treball en la postguerra, anys 40 i començament dels 50, anys 70, emigracions i vida quotidiana.

L’altre personatge entrevistat és la Maria Garzón Molina de 65 anys d’edat. Nascuda a Còrdova al 1943, filla de Juaquín i Dolores, són quatre germanes. La Maria va néixer quatre anys desprès de la Guerra Civil Espanyola i tenia dos anys quan es va acabar la Segona Guerra Mundial. La Maria recorda que li han explicat que van afusellar a un tiet seu de 19 anys que li agradava molt llegir la premsa durant la Guerra Civil. També recorda la gana que va passar en temps de la postguerra i com va haver de guanyar-se la vida per poder sobreviure a la misèria. La Maria va viure una emigració dura de l’època que es el fet que més recorda, ja que va haver de deixar els estudis i la seva família a Còrdova i venir a Catalunya amb el seu pare. Baso aquest treball en les mateixes èpoques esmentades anteriorment.

091.jpg

La Maria a Blanes amb 18 anys.

JOSEP LLASTARRI ARTIGAS

1. EL POBLE D’HOSTALRIC

Fins a finals dels anys 60, el poble d’Hostalric estava format únicament pel carrer major, carrer raval i carrer ravalet: el que ara en diem “casc antic”. Les places més importants eren la Plaça dels Bous i la Plaça de la Vila, anomenades Pi i Maragall i plaça republicana respectivament als anys 30.
S’ha de destacar també l’estació de trens, que a l’època eren de vapor.
Hostalric constava d’una carretera ben recta sense asfaltar que va quedar destrossada per la Guerra Civil, juntament amb les muralles. Hostalric, als anys 50 era un poble amb uns 300 habitants aproximadament, desprès amb l’arribada dels emigrants del sud d’Espanya va anar creixent cada vegada més. La part nova d’Hostalric; l’anomenada “Conna”, el castell d’Hostalric i l’autopista AP-7 es van inagurar al 1968 pel general Francisco Franco. En Josep es va traslladar a la “Conna” a principis del 1999 amb la seva dona i els seus fills.

2. L’HABITATGE, anys 40, 50 i 60.

En Josep ha estat pràcticament tota la vida a Hostalric. Són cinc germans; la Conchita, la Mercedes, la Mª Antonia, en Lluís i ell. Els pares són; en Josep (un llenyataire) i Salvadora (mestressa de casa i treballadora de camp). Aquesta família es va instal•lar al que van anomenar “Can Masot”, (el nom li be del seu avi Tomàs), una casa feta de calç situada al carrer major núm. 79.

L’habitatge constava de dos plantes, a la planta superior hi havia tres dormitoris hi ha la planta baixa hi havia el menjador, la cuina i el pati. A la part exterior de l’habitatge hi havia un corral de vaques i porcs.
A l’interior de l’habitatge tenien els estris justos i necessaris; plats, coberts, taules, etc. A finals dels anys 50 van tenir la primera nevera de gel i als anys 60, amb 25 anys d’edat, en Josep i la seva família ja van poder gaudir de la televisió en blanc i negre, aleshores tots estaven molt contents. Rentadora no en van tenir, anaven a netejar la roba al riu Tordera i de camí anaven a la font de “Can Rives” o bé a la font que hi havia a la plaça de la Vila, anaven amb galledes per agafar l’aigua, ja que tampoc disposaven d’aigua potable. A la cuina escalfaven el menjar amb carbó hi ha vegades utilitzaven la xemeneia amb els “calamastres” o “tres peus”. El lavabo era una comuna, (una mena de forat amb un dipòsit) i per dutxar-se, al hivern utilitzaven una palangana i s’anaven mullant per parts, a l’estiu per contra, anaven directament a la riera. Pel que fa a l’electricitat tenien llum de 125 w. Al 1999 va venir a viure a la “Conna”, al carrer Àngel Guimerà, on actualment encara hi resideix amb la seva dona.

3. L’ESCOLA, finals dels anys 40 i anys 50.

En Josep va començar l’escola als 7 anys i va deixar-hi d’anar a partir dels 13, quan la situació econòmica l’obligava a treballar de manera formal. Eren les anomenades “escuelas nacionales”, situades a l’actual Centre Cívic “Can Llensa”. Era una escola amb dos plantes les quals cada planta estava distribuïda per sexes. A la planta superior hi estudiaven les noies i a la part inferior els nois.

Tenien un ensenyament limitat, portaven tant sols una enciclopèdia amb la qual treballaven totes les assignatures, evidentment en castellà, ja que el català estava reprimit en aquell temps. Utilitzaven llapis hi ha vegades ploma per escriure. L’escola funcionava de dilluns a divendres i l’horari no ha variat gaire amb els últims anys; entraven a les 9:00 h. i sortien a la 13:00 h. per anar a dinar. A la tarda anaven de 15:00 h. a 17:00 h. Tots aquells alumnes que volien fer la comunió estaven obligats a anar els diumenges per la tarda a l’església.

Durant l’hora d’esbarjo els lliuraven als alumnes una tassa de llet amb pols que prèviament havien de portar de casa i unes barres de formatge groc. Els típics jocs eren; “saltar i parar”, la baldufa o jugar a futbol amb pilotes de goma. Les aules eren grans amb disposició per a 25-30 alumnes aproximadament amb dos pissarres, a sobre de les quals hi havien dos fotografies. A l’esquerra hi havia la fotografia del general Primo de Rivera hi ha la dreta estava la del dictador Francisco Franco, que els alumnes miraven a tota hora.
-“dels lavabos millor no parlar, ja que sempre hi havia problemes”-diu en Josep.

Com que a l’escola els ensenyaven a resar, una de les feines que tenien era resar el pare nostre. Altre de les feines que tenien era sortir al pati i cantar l’himne falangista “Cara al sol” mentre alguns alumnes irisaven la bandera. Els càstigs, en aquells temps eren una mica cruels. Estava l’opció de quedar-te agenollat a terra o dret de cara a la paret durant el temps que el mestre volia, hi havia alumnes que els hi tocava netejar tot el pati i d’altres que de manera violenta rebien cops de regle als dits o bé un cop al clatell amb el dit mitger del mestre, a vegades els castigaven fins a 500 còpies, (cosa que el meu entrevistat acostumava a fer). Com a anècdota, diu que agafava dos llapis de la mateixa alçada i al mig en posava un altre d’horitzontal, d’aquesta manera feia dues frases a la vegada hi acabava abans.

090.jpg

En Josep i el seu germà Lluís a l’escola Nacional d’Hostalric.

Aquí teniu l’himne falangista de “Cara al Sol” aportat pel meu entrevistat , que recorda cantar-lo sempre a l’escola:


“Cara al Sol con la camisa nueva,
que tu bordaste en rojo ayer,
me hallarán la muerte si me lleva
y no te vuelvo a ver
Formaré junto a mis compañeros
que hacen guardia sobre los luceros,
impasible el ademán,
y están presentes en nuestro afán.
Si te dicen que caí,
me fui al puesto que tengo allí.
Volverán banderas victoriosas
al paso alegre de la paz
y traerán prendidas cinco rosas:
las flechas de mi haz.
Volverá a reír la primavera,
que por cielo, tierra y mar se espera.
Arriba escuadras a vencer
que en España empieza a amanecer.
España una
España grande
España libre
Arriba España”

4-LA PRIMERA COMUNIÓ

El 31 de març de 1950, a l’edat de 9 anys Josep Llastarri va celebrar la seva primera comunió a l’església Parroquial d’Hostalric. Amb 8 persones més es va dur a terme la missa conmemoratòria del mossèn. La celebració va ser a “Can Masot” amb els membres de la família. Durant la seva estància a l’escola, tenia l’obligació d’anar a doctrina cada diumenge a la tarda fins que fes la comunió.

097.jpg

5-EL TREBALL

En Josep, va tenir una infància dura a causa de la pobresa que hi havia desprès de la Guerra Civil. Des de ben petit que es va haver de dedicar a buscar tota mena de “xatarres” per tal d’aconseguir algunes pessetes i poder ajudar a casa seva. En Josep va viure l’estraperlo(mercat clandestí i il•legal de l’època) molt de prop. Veia com la gent enviava la farina, les patates, l’oli, el pa, etc. de província en província i com amb els animals feien unes guies per tal de poder fer el mateix. “La postguerra va ser una època molt dura per tothom”. Afirma l’entrevistat.

Es per això que als 8 anys va començar a guanyar-se la vida ajudant a pintar parets, buscant vaques i vedells, ajudant en una pastisseria, etc. Al 1956, cap al final de la postguerra i amb 15 anys d’edat en Josep va tenir la seva primera feina amb contracte el primer any, que llavors va passar a ser fixa, parlem de la fàbrica “Fibra Color” de Tordera, una fàbrica tèxtil.

El desplaçament d’anada el feia amb un camió de llet, que no pagava bitllet perquè durant el viatge els ajudava a fer el repartiment del producte. Per tornar agafava el tren que li costava 3,50 pessetes. Feia el trajecte: Tordera – Maçanet i Maçanet – Hostalric. Més endavant va tenir una bicicleta de carreres que l’utilitzava per fer la tornada a casa, així s’estalviava els diners del tren. L’horari de feina era de 8:00 del matí a 13:00 del migdia i de 15:00 a 17:00 de la tarda, de dilluns a dissabte. Diumenge era l’únic dia festiu que tenia. El primer sou que va rebre va ser de 126 pessetes a la setmana.

MARIA GARZÓN MOLINA

1-L’HABITATGE, anys 40 i 50.

La Maria també prové d’una família molt humil, els seus pares eren: Juaquín (treballador de fàbrica) i Dolores ( mestressa de casa); aquest matrimoni va tenir quatre filles: Maria, Manola, Dolores i Francisca(que va morir al 1994 per un càncer). L’habitatge on vivia la Maria, a Còrdova, era d’una sola planta que constava de dues habitacions, una per a les quatre germanes i l’altre per als pares, i d’una cuina de carbó. El menjar el compraven al dia i menjaven el mateix que ara però amb molta menys quantitat, ja que no hi havia diners per gaire. La família de la Maria com que tampoc disposaven de wàter, feien les necessitats en una galleda que quan estava plena la buidaven al camp. La manera de dutxar-se funcionava igual que la família d’en Josep. De materials en tenien els necessaris i la primera televisió no la van tenir fins al 1964, quan ja estaven a Catalunya. Al 1959 quan va arribar a Catalunya es va instal•lar a Massanes, a una senzilla masia anomenada “Can Nitus”.

2-L’ESCOLA.

La Maria va començar l’escola als 6 anys i la va deixar als 10 per motius de feina. Anava a una escola de Còrdova situada a la fàbrica “Azucarera”, on treballava el seu pare Juaquín, aquella escola era d’únic accés als fills dels treballadors de la fàbrica. Els nois i les noies també estaven a diferents aules i en una mateixa classe hi havia gent de 6 a 15 anys. Les aules tenien capacitat per a uns 30 alumnes. Les assignatures, els càstigs, el material, etc. funcionava igual arreu. L’assignatura que més li agradava a la Maria era geografia. Mentre que els seus jocs més habituals eren: la “xarranca”, saltar a corda i ”l’escondite”.

La Maria recorda que cada dia al entrar a classe havien de dir; “ave maria purisima” i al sortir havien de dir; “por dios, por la patria y por el rei”. A Còrdova també els feien cantar “cara al Sol” i resar cada dia. Anys més tard la feina a la fàbrica “Azucarera” no anava gaire bé, per aquest motiu en Joaquim va deixar de treballar i allà se li van acabar els estudis a la Maria. Amb 16 anys d’edat, ja estant a Catalunya, la Maria va aprofitar per treballar durant el dia i anar a l’escola nacional d’Hostalric per les nits, ja que va estar 6 anys sense poder estudiar. Amb aquesta voluntat la Maria va obtenir un justificant conforme havia anat a l’escola.

096.jpg

Certificat dels estudis primaris de la Maria.

3-TREBALL I EMIGRACIÓ.

La Maria va començar a treballar als 14 anys cuidant a nenes petites, collint cotó o recollint fulles de tabac. Però mai es va dedicar a l’estraperlo. A finals dels anys 50, la Maria i el seu pare Juaquín van immigrar cap a Catalunya en tren per motius de feina i es van instal•lar a la masia de “Can Nitus” de Massanes, anys més tard van arribar la seva mare amb les seves tres germanes. A l’octubre d’aquell mateix any 1959, amb 16 anys d’edat a la Maria li va sortir la seva primera feina amb contracte a la fàbrica “Mascaró”, una fàbrica de galetes d’Hostalric. La Maria guanyava unes 130 pessetes a la setmana. Treballava de dilluns a dissabte i els diumenges que tenia oportunitat de fer hores extres les aprofitava. La Maria s’ha jubilat al febrer d’aquest mateix any 2008.

EN JOSEP I LA MARIA

1-FESTEIG I MATRIMONI

A l’avi Josep li agradava molt festejar, va començar a sortir als 13 anys. Un cop per setmana anava al cinema local i quan eren festes majors a rodalies, aprofitava per anar a ballar i gaudir tant com era possible. Cada dilluns de Pasqua assistia a la festa de la germandat que es feia al poble d’Hostalric. En Josep es solia recollir a la 1 de la matinada, mentre que la Maria com a molt tard havia d’estar a les 11 a casa.

Amb el que ara es la seva dona, es coneixien de vista ja que algun cop s’havien vist per Hostalric, però no van sorgir les primeres amistats fins el dia que van anar a Tordera a veure un partit de futbol amb autocar amb més gent del poble i van haver de seure junts. A partir d’aleshores, sempre que tenien l’ocasió quedaven per anar a ballar, cosa que actualment encara fan.

En Josep i la Maria van contraure matrimoni el 21 de desembre de 1964 a l’edat de 23 i 21 anys respectivament a l’església Parroquial d’Hostalric. La celebració es va dur a terme a “Ca l’Esparter” amb uns 25 convidats. Un any més tard, al 1965 van emigrar a Anglaterra per voluntat pròpia però amb contracte de feina per part d’en Josep, que tenia una tieta allà. Es van instal•lar a un poble petit molt proper a Londres, allà en Josep va tenir l’oportunitat d’aprendre una nova llengua, l’anglès, mentre treballava en una hostaleria de cambrer. Va ser una emigració temporal cap a l’Europa més desenvolupada, típic dels anys 60. Al 1968 van tenir el primer fill, Montse Llastarri Garzón, i al 1972 van tenir el segon i últim fill, en Marc. A l’octubre 1973 ja amb els fills de 5 anys i 14 mesos respectivament, en Josep i la Maria van decidir tornar a Catalunya i continuar visquent a Hostalric, ja que aquí tenien la seva família.

En Josep es va treure el carnet de conduir l’11 de desembre de 1964 però no va tenir el seu primer automòbil fins al 1975. Parlem d’un vehicle de la casa “Crysler”, de 4 places i de color blanc.

092.jpg

Fotografia d’en Josep i la Maria al 1960, el primer dia que van anar a la platja de Blanes.

093.jpg

Fotografia familiar del casament d’en Josep i la Maria el 21 de desembre de 1964.

2-DE LA DICTADURA A LA DEMOCRÀCIA.

En Josep i la Maria, són una parella que mai han tingut cert interès per la política, i ja que mai l’han tractat de primera mà, confessen que molts dels temes tractats durant la seva vida li han estat indiferents. El 20 de novembre de 1975, amb la mort del general Francisco Franco es van acabar uns 40 anys de dictadura. Que poc desprès va començar a donar vida a un nou camí de transició i democràcia. En Josep i la Maria afirmen que no van plorar la mort del dictador, però que tampoc ho van celebrar. De certa manera al no estar informats de tots aquells fets polítics li van ser indiferents, tot i que afirmen que desprès de la mort del dictador les seves vides van fer un gir cap a la milloria, destacant la llibertat que van tenir desprès de la dictadura. Quan va morir Franco en Josep tenia 34 anys i la Maria 32. En aquesta família, mai han fet cap mena de salutacions feixistes durant l’existència de Franco.

3-LA VIDA ACTUAL

Parlant amb els entrevistats, em van sorprendre quan van dir que estan contents d’haver nascut a l’època que van néixer, ja que abans eren més feliços aconseguint i guanyant a pols el que volien que no pas ara que ho tenen tot. De la vida actual destaquen sobretot la llibertat, ja que en els seus temps tot això estava molt reprimit, encara que vivien una vida més tranquil•la. Dels aparells tècnics i moderns opinen que són agradables, ja que veuen que el món avança cap a les facilitats de la gent. Pel que fa als estudis, estan molt contents de que ara hi hagi tota mena d’estudis des dels més petits fins a aquells que fan carreres universitàries i que obtenen una bona feina. Aquest és l’únic fet per al qual a la Maria li agradaria viure en aquesta època, ja que a ella li agradava molt estudiar hi no ho va poder fer com li hagués agradat.

095.jpg

En Josep i la Maria en l’actualitat (any 2008)

CONCLUSIÓ

Aquest treball d’història l’he trobat interessant i agradable. M’ha agradat el fet de recordar fets històrics importants amb gent que conec i veure com a avançat tot cap a una millora. M’ha interessat molt el tema de les migracions i veure com els meus entrevistats van passar per una època de fam i pa negre que actualment encara recorden amb pèls i senyals. També he trobat important l’evolució d’un dels meus entrevistats i tots els petits detalls que m’han donat sobre l’escola, l’habitatge i el treball. Són coses que s’agraeixen com també la seva ajuda i col•laboració en aquest treball, per les aportacions d’idees o fets i documents o fotografies. Gràcies.

Lorena González Román, 4t ESO

L’avi Francesc i l’oncle Salvador

Històries de dues vides

068.jpg

1- INTRODUCCIÓ

Aquest treball d’història oral està basat en la vida de dues persones que han viscut la guerra, la postguerra i els any 60 de manera molt diferent.

Un és el meu avi Francisco Román Verdugo, nascut a Màlaga el 1930, immigrant a Catalunya en busca de treball l’any 1969 junt amb la seva esposa i els seus tres fills, un d’ells la meva mare. L’altra persona és el meu oncle Salvador Turón Pujador, nascut a Barcelona el 1935, fill d’una família de classe mitjana alta.

He parlat amb tots dos sobre la seva vida i el que ells recorden de la societat d’aquella època. Amb tota la informació recollida he comparat alguns aspectes per veure que, malgrat viure durant els mateixos anys, les seves experiències no han sigut iguals degut a que pertanyien a classes socials i comunitats geogràfiques diferents. Entre d’altres coses m’han explicat com eren els seus habitatges, l’escola, les vacances, com van viure la situació política de l’època, com aconseguien l’aliment de cada dia, el treball, com era la societat, etc.

He seguit dos esquemes diferents per a cada biografia perquè el meu avi li anava més bé anar explicant les coses cronològicament, mentre que ell meu oncle, que té més cultura i se’n recorda de més coses de la societat d’aquella època, s’ha estimat explicar-m’ho per temes.


2- LA VIDA DEL MEU AVI

2.1 Vida a Màlaga

Al camp

El meu avi Francisco Román Verdugo, va néixer el 10 de febrer de 1930 a Villanueva de la Concepción província de Màlaga. Era el quart de cinc germans. El seu pare era jornaler i amb el sou que guanyava amb prou feines els podia alimentar.

Al 1935 van anar a viure a Antequera i quan va esclatar la guerra, un dia a les 5 de la matinada els nacionalistes van entrar en aquest poble i es van veure obligats a fugir cap al sud a una casa que el seu avi tenia al camp, a prop d’Antequera. Pel camí les bombes esclataven davant seu i s’havien de estirar a terra en els marges del camí per protegir-se. Els nacionalistes anaven cap al sud perquè el front republicà estava situat a la serra de el Torcal entre Antequera i Villanueva de la Concepción.

En aquesta casa, com que era la primera que es trobava anant cap al sud es van refugiar molta gent. El seu pare era republicà i quan els nacionalistes van derrotar els republicans d’aquell front la gent com el seu pare van haver de fugir. El seu pare només va estar fora de casa dos dies, al tercer va tornar,però amb la mala sort que el van empresonar i el van matar. Al quedar-se sense la única font d’ingressos, la seva mare es va veure obligada a anar a viure a Casabermeja, a una habitació de la casa d’un familiar. Aquesta casa no tenia les condicions mínimes, ni aigua, ni llum. També anaven mal vestits, amb roba i sabates de la caritat i a vegades sense.

Quan tenia 7 anys la seva mare al no poder alimentar-los, va repartir-los cada un a casa d’un familiar. El meu avi no va aguantar gaire amb el seu oncle perquè només rebia pallisses i un dia es va escapar i va tornar amb la seva mare. Als 9 anys va anar a treballar a un cortijo tenint cura de la trujada de porcs. Menjava el que la família no volia i dormia en un paller sense mantes. Les 15 ptes. que li pagaven al mes les donava a la seva mare.

Durant la guerra ell recorda que eren molt freqüents els saquejos i embargaments d’animals i productes tant per part dels republicans com per els nacionalistes. També hi havia els que venien fugint de l’altre bàndol i com que els cavalls venien esgotats de tant córrer, arribaven al cortijo i triaven els millors cavalls i deixaven els que ells portaven. Per no patir tant aquests fets els que vivien al cortijo quan veien del bàndol que eren els que venien, s’afanyaven a posar a la vista símbols, banderes i fotos propis de la ideologia d’aquests, perquè si veien que els de la casa eren del bàndol contrari fins i tot podien arribar a matar a la gent que vivia allí.

A l’any 1947 la seva mare es va casar amb un senyor i ja no necessitava que el meu avi ajudés tant amb el seu sou. D’aquest segon matrimoni la seva mare va tenir quatre fills més en total van ser nou fills que encara ara viuen tots. He trobat molt divertit i ara he entès el per què dels seus noms:

FILLS DEL PRIMER MARIT, FILLS DEL SEGON MARIT
Juan, Juanico
Maria, Mariano
José, Pepe
Francisco, Paca
Encarna

I perquè no va tenir el cinquè, sinó no se quin nom li hauria posat per diferenciar-lo.

Després de treballar en dos cortijos diferents, i amb 17 anys va anar a parar al cortijo del Rosario i amb la filla dels propietaris d’aquest (la meva àvia), es casaria més endavant. Allà realitzava les feines més dures, llaurar, segar, ventar, tenir cura del bestiar, etc. Cada dia i de sol a sol. No hi havia gaires diversions, tret d’alguna festa al poble, com per exemple el dia de sant Joan, el dia de Santiago el dia de la Verge i les festes majors. Aquests dies celebraven curses de cintes que consistia en que les noies brodaven cintes de ras amples i en un extrem li cosien una anella metàl•lica. Totes les cintes es penjaven d’un cordill i els nois pujats a cavall amb un filferro a la mà havien de passar per sota les cintes i enfilar cada vegada una. Per Nadal celebraven els Verdiales, que també concentraven molta gent, tocaven música, cantaven i ballaven guarnits amb uns barrets amb pedres precioses cosides i cintes de molts colors penjades i platerets als dits.

En aquest Cortijo tenia millors condicions de vida que en els anteriors perquè hi havia menjar, roba i aigua del pou i podia dormir en un llit, encara que continuaven sense llum elèctrica, només disposaven de llums de ganxo o quinqué de petroli, cuinaven amb foc a terra, no tenien nevera, ni lavabo ni desguassos i com a fregall utilitzaven una planta que trobaven al camp que es diu mata galls i per a les paelles i coses molt brutes utilitzaven una sorra que es diu “asperón”.

No hi havia botigues, si no anaves al poble. La única manera de comprar era aprofitar els dies que passaven els que feien la venda ambulant que eren homes amb cavalls, eugues o rucs carregats de productes bàsics com queviures i teixits que canviaven per diners, ous,ametlles, oli o blat. Amb els teixits que compraven les dones confeccionaven tota la roba de les persones que vivien al cortijo. L’assistència mèdica es trobava al poble més proper, Casabermeja i per traslladar-se ho feien a peu o amb bèstia. Els estris per treballar el camp eren l’arada, la falç, la forca, “el trillo”…

Cada any es criaven un parell de porcs i per Nadal es feia la matança. D’aquesta manera durant tot l‘any es tenien reserves de pernil, d’embotits, carn i mantega. De les olives que es recollien una part les posaven amb aigua i salt per menjar-les crues i la resta les portaven al molí per tenir l’oli de tot l’any.

Durant els anys quaranta, anys de molta fam perquè no hi havia productes, el meu avi no ho va patir tant perquè al viure al camp disposaven dels productes bàsics com son el blat, les olives, les ametlles, i la carn perquè criaven porcs, gallines, cabres, i vaques.

072.jpg

La gent que vivia en el camp no anava a escola, però el meu avi diu que va tenir el privilegi de que un dia a la setmana venia al cortijo un mestre per ensenyar als fills del’amo de diferents edats que vivien allà (la meva avia i els seus germans). Tenien un llibre enciclopèdia per tothom i unes quantes novel•les per fer lectura. Així va aprendre unes nocions molt i molt bàsiques d’escriptura, lectura i comptes.

Del que passava en el món només podien informar-se perquè algú d’un altre cortijo que tenien ràdio els explicava o bé quan algú anava a Antequera i comprava el diari.

073.jpg

Als 21 anys quan va anar a fer el servei militar a Saragossa, ja era el xicot de la meva àvia. Aquest fet li va suposar una millora en les seves condicions de vida perquè ja no només era un treballador del cortijo, sinó que era part de la família.

Emigració del camp al poble

Amb 25 anys es va casar amb la meva avia, que era la filla de l’amo del cortijo. Es van quedar a viure allà mateix i treballava les terres, que ja eren seves, perquè les havien heretat dels pares de la meva àvia. Allí van néixer els seus tres fills (Paqui 1956, Fina 1957 (la meva mare), José Maria 1960). No hi havia metge, havien d’anar al poble del costat i quan les dones estaven deçpart havien d’anar a buscar la vetlladora a cavall. Aquest servei s’havia de pagar i fins i tot es podia quedar a dormir amb ells.

071.jpg

Quan els fills van tenir 3 o 4 anys i veient que el camp no donava gaire i les condicions eren molt dures, va anar a treballar a una cantera a Tarragona, on només va estar 4 mesos i va tornar. Però al camp no hi havia escola ni futur per als nens i van decidir vendre les terres i anar-se’n a viure a Villanueva de la Concepción, un poble petit que estava a prop a la vessant sud de la serra de El Torcal. On el meu avi va haver de fer la casa amb els diners que va obtenir de vendre les terres. Els fills anaven a l’escola del poble i allí van fer la primera comunió.

070.jpg

La casa era de planta baixa amb dues habitacions, un menjador cuina i un pati amb la cort dels porcs, els galliners i el cobert dels vedells. No hi havia aigua corrent. No disposava de cambra de bany. Al principi no disposaven d’electricitat i la meva àvia planxava amb planxa de carbó. No tenien nevera, es comprava a diari el menjar que necessitaven i de calefacció hi havia la llar de foc i el braser amb carbó.. Es cuinava amb el foc a terra i més endavant amb cuina de petroli. També es va posar la instal•lació elèctrica.

Aquí com que ja no era propietari de terres havia de treballar de jornaler per uns altres senyors. Guanyava 5 ptes. al dia segons de què es tractava la feina: recollint olives, segant (la més ben pagada), llaurant (no tan ben pagada) etc. A final de l’estiu, una de les feines més dures era netejar els camps de pedres: feien uns forats de metre per metre i recollien les pedres i les ensorraven.

Recorda que una vegada durant uns 15 dies van haver d’anar cada dia caminant a uns 15 km per treballar i havien de ser-hi abans que sortís el sol. Estava molt ben pagada, cobraven 25 ptes. per dia. El menjar se l’havia d’emportar en un cabàs fet d’espart.

Algunes temporades marxava a Motril a tallar canya de sucre. També criava vedells i porcs per la matança, gallines i cabres per la llet. Més endavant els sous van anar pujant i cobraven 50, 75 o 100 ptes. segons el tipus de feina. Cada dia havia d’anar a la plaça del poble i, si els terratinents el triaven aquell dia, podia treballar i tenir per menjar.

En aquesta època es va comprar la primera ràdio on escoltaven les noticies, música de folklore andalús i programes com “Matilde, Perico i Periquín”, “consultorio de doña Elena Francis” i les novel•les amb històries melodramàtiques.

La televisió la anaven a mirar a casa del veí que tenia més recursos econòmics i els homes anaven al bar, sobre tot quan hi havia partits de futbol, toros o el festival d’Eurovisió. La programació començava entre les cinc i les sis de la tarda i acabava a les 12, Només hi havia una cadena i poc després va funcionar l’UHF, la segona.

De les festes recorda que a l’estiu era la Feria amb dues o tres atraccions, la tómbola i el ball a la plaça. Per Setmana Santa les processons i per Nadal els “mantecados” (dolços fets a casa), el torró, les misses i les nadales.


2.2 Vida a Catalunya

Emigració a Catalunya

No cada dia tenia feina i al 1963 va decidir tornar a Catalunya, aquest vegada Barcelona a treballar en uns túnels que construïa l’empresa Cubiertas i Tejados per portar l’aigua del Ter cap a Barcelona. Al cap d’un any va tornar al poble i per mitjà de la mateixa empresa va anar a treballar Al Chorro a construir túnels, on va tenir un accident, es va xafar el dit anular de la mà esquerra, i arrel d’aquest accident a l’octubre de 1969 va decidir marxar aquest cop amb tota la família, cap a Hostalric (Girona), on vivien uns oncles seus i que van ser els que el van animar a fer el viatge i els que li van aconseguir un pis de lloguer.

Van desmuntar la casa del poble, però no la van vendre perquè tenien por que els fills no els hi anés bé el canvi i haguessin de tornar cap a Màlaga. Tots els mobles els van carregar en un camió i el meu avi també va venir en aquest camió uns dies abans per muntar-los en el nou pis i així tenir tot apunt per quan arribés la seva dona i els fills que van fer el viatge amb tren.

A l’estació de França els van anar a recollir amb un Seat 600. Dels carrers del poble recorda que eren amb pedres i només un estava asfaltat. Hi havia poca llum a la nit i les cases velles. De blocs de pisos només hi havia un, precisament on va agafar ell el pis de lloguer. Aquest ja tenia llum, aigua i lavabo.

Els seus fills van anar a l’única escola del poble fins els 14 anys. Per a la Fina, van aconseguir una beca d’estudis per anar el curs 1970-1971 interna a la Universitat Laboral de Saragossa. Aquesta Universitat com d’altres que hi havia en diferents províncies espanyoles van ser creades per Franco amb la finalitat què els fills dels treballadors sense recursos poguessin estudiar. Eren un grans centres semblants a un petit poble on anaven uns 2.000 estudiants per fer batxillerat o “Oficialia”. Hi disposaven de tot tipus de serveis: edifici residència on es dormia i es menjava, aules d’estudis, cinema, biblioteca, capella, cafeteria, piscina, pistes d’atletisme, bàsquet etc. Tot un luxe per aquella època , allà va tenir la seva filla internada durant set anys, només venia a casa per Nadal, Setmana Santa i estiu. D’aquesta manera va aconseguir que un dels tres fills tingués estudis, perquè al poble no hi havia institut i tots els nens i nenes quan acabaven als 14 anys l’escola anaven a treballar a les fàbriques o a la construcció.

Econòmicament aquí a Catalunya les coses li van anar millor. Ell primer va anar a treballar en la construcció a l’autopista A7, després ho va fer de paleta i a l’any 80 el van acomiadar dela feina i va estar a l’atur un parell d’anys. Després va entrar a treballar a una fàbrica tèxtil fins que es va jubilar l’any 1995. La seva dona també va començar a treballar netejant al castell-restaurant La Fortalesa.

075.jpg

Es va poder comprar mobles nous i fins i tot una televisió en blanc i negre al voltant de la qual es reunia tota la família a la nit. Al cap de pocs anys es va poder comprar la primera rentadora i la nevera. Per escalfar-se a l’hivern tenien una estufa de butà i per cuinar també feien servir aquest gas. Com a mitjà de transport per anar a la feina es va comprar una moto “Derbi”. Per viatjar a Girona o Barcelona hi havia el tren. Per anar a la platja de Blanes, un autocar. El poble disposava d’un metge que ja no havies de pagar, i per les coses importants havien d’anar a Girona . Més endavant van fer un petit consultori amb metge i practicant.

Poca gent tenia telèfon a casa. Només hi havia una centraleta al carrer major amb una cabina. De botigues hi havia una de roba dos de queviures, una bodega, dues cases on venien diàriament la llet a la menuda directament de la vaca i un fotògraf. També hi havia un cine on es projectaven pel•lícules els diumenges a la tarda, una Caixa d’Estalvis i quatre bars.

D’aquells primers anys d’estada a Hostalric, recorda un esdeveniment important que va ser quan l’any 1968 va venir al poble el General Franco per inaugurar l’Autopista i a visitar el castell del poble. Pràcticament tothom va sortir a la carretera, els més petits amb banderetes a la ma, i després d’una bona estona d’esperar casi no va distingir en Franco només uns quants cotxes de luxe de color negre i una ma per la finestra que saludava.

També recorda les festes majors on les úniques diversions eren la tómbola on el regal més important que et podia tocar era un joc de cafè, una cuberteria, o una nina vestida de comunió, i l’altra diversió era l’envelat que es muntava a la plaça dels Bous. Era una gran carpa amb una pista de ball, un gran escenari i al voltant de la pista llotges que cada família llogava per veure el ball i els espectacles. Un d’aquests anys recorda que va tenir lloc un gran aldarull al poble. A l’envelat van actuar un grup que es deia La Trinca i una de les seves cançons: “La patata”, tractava d’algun tema, que segons la censura no es podia cantar, i el mossèn del poble els va denunciar, perquè anava contra la moral. Per Nadal i Setmana Santa no hi havia gaires celebracions, tret de les misses i els pastorets. Pel que fa a l’idioma a l’escola tot s’impartia en castellà i el català es parlava a les cases i al carrer.

Al 1974 la seva filla gran es va comprar un Renault 4. Al 1975 quan va morir Franco recorda que va venir a casa uns dies la seva filla que estudiava a Saragossa perquè van donar uns quants dies de festa. L’any 1977 el poble havia anat creixent i es va parcel•lar la zona de La Conna. El meu avi es va comprar un terreny i es va edificar una casa amb l’ajuda del seu fill que també era paleta. Al 1980 la van acabar i van deixar el pis. En aquesta casa ja va ser diferent, era espaiosa, tenia telèfon i garatge. Encara continua mantenint la casa al poble de Màlaga i de tant en tant viatja fins allà a l’estiu. Entre els anys 1980 i 1985 es van casar tots els seus fills.

El poble ha canviat molt en els darrers anys. Ha augment considerablement la població com a fruit de la immigració, s’han construït nous habitatges, han augmentat els comerços, els serveis i s’ha restaurat el patrimoni cultural: muralles, torres, coves etc. Actualment viu amb la seva dona afectada d’Alzehimer des de fa 8 anys.

3- LA VIDA DEL MEU ONCLE

3.1 Inici de la seva biografia

El meu oncle Salvador Turón Pujador va néixer el 27 d’agost de 1935 a Barcelona, on va viure fins els 7 anys, al carrer Còrsega, entre Balmes i Rambla Catalunya. Els seus primers anys, com es pot veure, van coincidir amb la Guerra Civil Espanyola, que els va obligar a marxar de Barcelona i anar un temps a Sant Joan Despí (Baix Llobregat) on va néixer la seva única germana. Més tard es van traslladar a Sant Hilari Sacalm on el meu oncle recorda els bombarders, que arribaven a trencar els vidres de la casa i pel que li van explicar, ho van passar molt malament. El seu pare treballava en una agència de viatges i la mare a casa tenint cura dels fills. Un cop acabada la guerra, van tornar a Barcelona, primer a un pis de lloguer al carrer Major de Gràcia del que en guarda algun record i seguidament al 1940 van anar a viure a un pis, al carrer Madrazo, entre Balmes i Muntaner, en el que ha viscut la seva mare fins fa un parell d’anys.

Aquest últim pis era un àtic de més de 100 m2, amb una terrassa de 35m2 que a l’estiu s’hi estava molt bé. Y com ens podem imaginar per l’època, ja tenien aigua corrent calenta i freda, gas ciutat, calefacció, un bany complet i els primers anys una nevera de gel que cada dia havies de col•locar un tros de gel que el servei de repartiment et portava cada dia. Com a curiositat, recorda que el lloguer, (en aquell temps no era com ara, que comprar és la primera opció) era de 250 ptes. al mes, una quantitat que no tothom podia pagar. Als 25 anys (3-11-1960) es va casar.

3.2 Escola

La primera escola va ser de monges, a la Via Augusta, que encara existeix, on la seva germana va fer el batxillerat i va estudiar per fer de mestra, però a ell el van canviar d’escola als 6-7 anys i el van portar a Sant Ignasi de Sarrià, dirigit pels Jesuïtes, on per entrar va haver de fer un examen i havia de saber llegir, escriure, sumar i restar. En aquesta escola va estar fins a 5é de batxillerat. Assistien a classe tota la setmana, inclosos els dissabtes. Els dijous a la tarda tenien festa, com les dones de la neteja. Els diumenges a la tarda qui volia podia assistir a l’escola. On hi havia sessions de cine, però s’havia de pagar.

Políticament l’escola era bastant neutra, totes les classes eren en castellà i si parlaven en català entre els alumnes no els hi deien res. Els dilluns i dissabtes els feien cantar l’himne nacional. Durant aquests anys va tenir l’assignatura de “Formación del Espiritu Nacional” que no totes les escoles la feien. I era una hora poc aprofitada ja que no treballaven gaire. Tot i això a final de curs feien un examen en el que venien inspectors de la falange a vigilar, primer entrava el prefecte de l’escola, un home alt i gros, que feia amagar tots els llibres als alumnes abans que els inspectors entressin, però com que eren moltes aules i tan sols venien 2 o 3 inspectors, els professors els deixaven copiar.

Recorda que un any els van preguntar què era la falange, i un company de classe va dibuixar tres porcs i va presentar el full. Pensaven que els suspendrien a tots però no va passar res, perquè era el net d’un Capità General. Tenien notes cada 15 dies, exàmens trimestrals, i si suspenien al juny, al setembre havien de recuperar les àrees suspeses i si no les aprovaven, repetien curs. Si els castigaven, havien de copiar, o bé anar a l’escola el dijous a la tarda.

Els llibres que portaven i que recorda que eren interessants, era un per cada assignatura, és a dir 8 per curs. El material per treballar a classe, en principi, era una ploma estilogràfica, llapis negre, goma d’esborrar i una caixa de llapis de colors. Més tard ja van aparèixer el bolígrafs. Llegia molts llibres de la seva mare, a la que li agradava molt llegir i entre els llibres d’ella i els d’una tia, s’anava il•lustrant. A més dels llibres que li portaven els reis o li donaven pel seu sant, etc. També recorda que un any li van regalar una impremta de joguina amb la que escrivia textos. L’escola disposava de moltes instal•lacions esportives i a les hores d’esbarjo l’esport més practicat era el futbol, tot i que un any van jugar al frontó, perquè el professor que tenien era del nord.

Fora de l’escola, va començar a jugar a tenis els dissabtes i diumenges ja que tenia les pistes Barcino molt a prop de casa. Va arribar a ser el campió d’alevins del club. El futbol era com és ara, tot i que el Barcelona no guanyés la lliga, si derrotava al Madrid ja havia aconseguit alguna cosa. Recorda la inauguració del nou estadi quan va jugar el Barcelona amb el Corintia (Brasil)

067.jpg

Als 15 anys va passar a estudiar a l’Escola Tècnica de Teixits de Punt a Canet de Mar. Allà va estar 6 anys i es va treure la carrera d’enginyer tècnic en teixits. Al ser una escola Universitària, situada a 40 Km. de Barcelona la cosa canviava molt, tant en el dia a dia com en el pla d’estudis, doncs eren estudis principalment tècnics, encara que també els combinaven amb el que podríem anomenar cultura industrial-comercial. Els anys que va estar a Canet de Mar va practicar molt el ciclisme. Durant aquests anys, una nit va dormir al calabós de la guàrdia civil per cantar l’himne català davant d’aquests.

3.3 Servei Militar

El servei militar era obligatori, però si estaves estudiant podies fer milícies. Durant tres estius anaves a campaments i desprès feies mig any d’alferes. El meu oncle es va trencar el fèmur, i el van qualificar d’Inútil i es va lliurar de fer-la. Tot hi així quan li van fer l’avaluació per decidir si la feia o no, ell es trobava hospitalitzat a Barcelona i es va escapar i no va aparèixer fins l’endemà.

3.4 Medecina

Quan es va fer mal al fèmur, el metge va venir a casa, el va estirar a la taula del menjador, li van col•locar bé la cama i li van enguixar. Recorda que una vegada el van operar d’apendicitis, el metge va entrar fumant un pur, cosa que ara no es pot. No se li va infectar res, i la operació va anar molt bé.

3.5 Aliments

De les cartilles de racionament té un lleu record. Un cop es va trencar un peu i per anar a l’escola el venia a buscar l’autocar a casa i el tornava a la tarda, per tant s’havia de quedar a dinar a l’escola, on per poder menjar va haver de portar els cupons de la cartilla que corresponien al seu consum de menjars a més d’un pagament extra per donar-li aquell menjar. Recorda que el pa i l’oli te’l venien a canvi de cupons i fins i tot el tabac te’l racionaven amb una cartilla. Sabia que existia l’estraperlo, per exemple si volies menjar pa de farina l’havies de comprar al mercat negre, doncs el del racionament era d’un color groguenc y bastant difícil de menjar. Aquestes coses les solucionava la seva mare, perquè ell era molt petit.

066.jpg

3.6 Botigues

El que ara nomenem petits comerços de roba confeccionada, n’hi havia, però no era com ara que pràcticament t’ho compres tot. Com a anècdota em va explicar que fins els 17 ó 18 anys tota la roba li havia fet un sastre. La primera peça de roba que va portar comprada a una botiga va ser un jerseis i alguna camisa. Els primers pantalons comprats van ser uns texans que van sortir al mercat als anys 48-50.

Les primeres botigues de cotxes que recorda eren de quan ell estava a Madrid, és a dir a partir del 1956. Recorda perfectament una botiga que feia cantonada amb l’Avinguda de los Toreros i Maria de Molina. La recorda perquè els cotxes que hi havia exposats eren tots americans i els seus preus estaven en dòlars. Eren cotxes que només podien comprar el personal americà que estava destinat a la base de Torrejón de Ardoz. Ell va escriure una carta de protesta a La Vanguardia.

Quan la SEAT va començar a fabricar el 600 i models posteriors van començar a posar-se als concessionaris. També es va començar a fabricar el Renault 4 i posteriorment el SIMCA.


3.7 Vacances i festes

A les escoles feien gairebé les mateixes vacances que ara, acabaven el curs el 21 de juny i començaven el 3 d’octubre. Ell va tenir la sort que el seu avi tenia una finca a prop de Camprodon i estiuejaven allà. El seu pare pujava els caps de setmana quan no treballava. Si no, també tenia l’alternativa dels seus altres avis que vivien a sant Feliu de Guíxols i se’n anava allà.

Les festes, com tot en general, han canviat molt. Deixant l’estiu de banda, durant la setmana Santa i Nadal, generalment et quedaves a casa i a la ràdio donaven música clàssica i els divendres s’escoltava un sermó que es deia “las Siete Palablas”. Eren dies d’anar molt a missa. També de tant en tant hi havia actes culturals com la inauguració del curs 1960-61 del club de literatura dedicat a Maragall, organitzat per la seva parròquia i al que va assistir.

074.jpg

A partir dels anys 60 es va començar a sortir de viatge. Als anys 70 es va començar a popularitzar l’esquí, al que el meu oncle es va apuntar per aprendre.

3.8 Mitjans de transport

Per anar a de Barcelona a Canet utilitzava el tren amb màquina de carbó. El trajecte era de quasi 2 hores, una distància de 45 Kms. Quan arribava a Canet s’havia de canviar de camisa perquè s’havia quedat negre. Quan anaven a Camprodon , havien d’anar en tren fins a Sant Juan de les Abadesses i allà els venia a buscar una tartana que els portava fins a casa.

Per desplaçar-se per Barcelona utilitzava principalment el tramvia y el metro, segons on havia d’anar. Amb el temps el tramvia es va anar eliminant i va aparèixer l’autobús que, junt amb el metro, és el mitjà de transport que encara ara s’utilitza junt amb el taxi. Abans que es fabriqués el 600 es van imposar força els scooters i una espècie de motos petites que la més popular va ser la Vespino. A partir d’aquí van anar apareixent més marques de motos, encara que de cilindrada reduïda: Ossa, Montesa, Derbi, etc. A partir de la segona meitat dels 50 va aparèixer el 600 que malgrat que actualment ens pugui semblar barat, el seu preu era de 70.000 ptes., quantitat que molta gent no guanyava en un any.

Per anar de Madrid a Barcelona, el més ràpid era anar amb avió, que no era tant car com ara. Ell viatjava de nit, que encara era més barat. Eren avions junquers de fusta del temps de la guerra. Recorda que al terra hi havia esquerdes per on veia el sòl. Aquests avions tan sols volaven a 3000 metres. T’havies de posar uns cotons a les orelles per la pressió, ja que no estaven aïllats com ara. Recorda haver viatjat en uns avions anomenats “Caravel” que li deien l’avió dels dubtes, perquè havia tingut molts accidents. Amb un d’aquests van aterrar sense rodes a l’aeroport de Barajas.

3.9 Treball

Va tenir una gran sort tant punt va acabar la carrera, va començar a treballar, va ser a Madrid, a una fàbrica que tenia màquines de teixir i una secció de confecció, és a dir: es feia el teixit, el tallaven i el confeccionaven. Això era l’any 1956, era la primera feina i li van donar 3.000 ptes. al mes. Als 6 o 7 mesos el van trucar d’una altra fàbrica també de Madrid que només confeccionaven i tallaven, comprant el teixit a l’exterior. En aquesta fàbrica ja guanyava 6.000 ptes. al mes. L’amo d’aquesta última, tenia dos més a Madrid i unes tres més a Canet de Mar. Fins el novembre del 1960 va estar a Madrid, alternant una i l’altre fàbrica. Després es va traslladà a Canet on va estar un parell d’anys cobrant 12.000 ptes. A totes les fàbriques que havia treballat es dedicaven a la confecció de roba interior de dona.

Durant els anys 63-64 i part del 65 va estar un temps en una companyia de “consulting”. Això va ajudar a que agafés molta experiència, doncs va estar treballant a fàbriques de filatura, teixits a la plana, roba interior d’home (camisetes y calçotets), una impremta, una fàbrica de galetes i uns 7 mesos a una fàbrica de mitjons. Passat aquest període, va tornar a entrar fix en una fàbrica a Hostalric (La Balerina) també de confecció de roba interior de dona. En aquesta guanyava 16.500 ptes. al mes.

Va estar aquí fins al 1986 que per diverses causes va tancar. Va estar tres mesos a l’atur i al cap d’aquests tres mesos va entrar a treballar a Trety. El 1999 a Treves fins el 2007. Quan va entrar a Trety, en comptes de confeccionar roba interior de senyora, es va dedicar a confeccionar fundes par seients de cotxe. Això va ser quan va entrar, desprès amb el pas del temps va anar dirigint altres seccions. Quan va passar a Treves, ja va ser com a director únic. Quan va començar a treballar, l’horari normal era de 48 hores setmanals, fins que es va reduir a 40h. En aquell temps els contractes no estaven tant regulats com ara. Fins el 65 a totes les fàbriques en les que ell havia estat, hi havia gent sense contracte i per tant sense cotitzar a la seguretat social. Ell mateix, li sembla recordar, que un parell d’anys no va tenir contracte.

La primera vaga que recorda, és la dels tramvies, i té gravat que a cada tramvia hi havia un policia davant i un altre darrera armats amb una metralleta. Hi va haver molt d’aldarull, però no recorda quants dies va durar. Ell ja estava a Canet estudiant, només anava a Barcelona el cap de setmana i sempre agafava el metro.

3.10 Societat i política

Quan va començar la 2ª guerra mundial tenia 4 anys i quan va acabar encara no havia fet els 10, per tant té records molt limitats.
A casa seu compraven cada dia el “Diario de Barcelona” i recorda que amb els seus pares es miraven les variacions que hi havien hagut en els diferents fronts, llegint les cròniques dels enviats especials i fins i tot a l’escola discutien per què hi havia nens que eren pro-alemanys i altres pro-aïllats.

Una de les revistes que més recorda era una que es deia “Destino”, una espècie de resum del que havia passat durant la setmana, en tots els àmbits, cultural, social, polític, econòmic, etc. I en la que hi havia unes cròniques magnífiques d’un corresponsal que es deia Augusto Assia. També compraven la revista trimestral “D’Ací d’allà”, revista de temes variats i molts anuncis.

Eleccions. Les primera vegada que n’hi van haver, no van ser ben bé eleccions, sinó que va ser un referèndum que Franco va fer sobre si el poble espanyol estava d’acord amb la Llei Orgànica de l’estat Espanyol que ell proposava i que es va aprovar amb un 98% de vots afirmatius. Que ell recordi no n’hi van haver més fins a la transició. Quan va morir Franco, hi va haver un referèndum per aprovar la constitució, després van haver unes eleccions generals que va sortir guanyadora la formació política UCD. i després les locals.

Els primers noms de polítics que recorda són els dels primers ministres o caps de l’estat que van intervenir a la segona guerra mundial: Truman ( president de EEUU), Foster Dulles (secretari d’Estat), George VI rei d’Anglaterra, W. Churchill, Eden (primers ministres d’Anglaterra), Petain (president de la república Francesa), De Gaulle (el que va organitzar tota la resistència Francesa), Stalin (president de Rússia), Pio XII ( papa de l’Església Catòlica), Hitler (cap de l’estat d’Alemanya), Goebels (ministre de l’interior d’Alemanya), etc.

D’Espanya : Franco, Martin Artajo (AA.EE.), Solís (sindicats), Giron (treball), el general Moscardó, el general Solchaga,el general Queipo de Llano, el general Acebes (després va ser governador de Barcelona), Diaz Alegria (governador de Barcelona), Cardenal Pla y Daniel (cardenal de Toledo); aquests són els que ell recorda més antics. També Arias Navarro (primer president després de la mort de Franco), Adolfo Suárez (segon president), Leopoldo Calvo Sotelo (tercer president)…

Les bases militars americanes, van tenir molts detractors, però s’ha de reconèixer que a partir de la seva instal•lació, com a conseqüència de l’obertura de relacions d’España – EEUU., al voltant d’aquestes es va notar un gran creixement econòmic. La visita del general Eisenhower (1959), va ser la primera visita d’un president d’EEUU a Espanya i un dels primers passos de normalització de relacions diplomàtiques amb la resta del món. Segons el meu oncle, la mort de Franco va suposar acabar una etapa de molts inconvenients i possiblement d’injustícies i penalitats, però , a canvi, ens va lliurar de participar en la II Guerra Mundial. D’haver-ho fet, possiblement hauríem entrat en el famós acte de l’Atlàntic i haguéssim gaudit dels beneficis del pla Marshall, però ¿a canvi de quants milers de morts més, després de la nostra particular Guerra Civil?.

068.jpg

El meu oncle Salvador i la meva tia Paqui

4- OPINIÓ PERSONAL

Al principi he de reconèixer que em va costar decidir a qui li podria fer l’entrevista, però un cop vaig analitzar la gent gran de la meva família, vaig pensar que seria interessant fer-la no només a una, sinó a dues persones i comparar-les.

Durant la realització del treball he trobat dificultats, com per exemple el fet que el meu oncle no visqui a prop, sinó a mil quilòmetres més o menys i per tant vaig haver d’aprofitar les vacances de Setmana Santa per començar a parlar amb ell i desprès completar les dades per e-mail.

L’altra dificultat va estar el fet que al meu avi li resulti poc agradable recordar la seva infantesa i joventut, de les que no guarda un bon record i hi havia moments que havíem de parar i deixar-ho per un altre dia.

Aquest treball ha sigut una bona oportunitat per conèixer aspectes de la vida de la meva família que desconeixia i sobretot les dificultats per les que ha hagut de passar el meu avi fins arribar al dia d’avui. Això em fa valorar més totes les comoditats de les que jo disposo i sobretot entendre que ell es conformi amb poques coses, porti una vida senzilla i se senti satisfet amb tot el que té ara.

He vist que dos membres de la meva família més o menys de la mateixa edat han viscut de manera molt diferent, un amb una vida difícil i amb pocs recursos i l’altre una vida més còmoda i amb millors condicions. Això m’ha ajudat a entendre què vol dir quan es parla de les dues Espanyes.

He entès una mica més bé aquesta etapa històrica de la guerra, la postguerra, el franquisme i la democràcia. Em sonen molt més noms com Franco, Carrero Blanco, Eisenhower, etc. I fets històrics com el Pla Marshall o els assassinats d’Atocha.

Claudia Cárceles, 3r ESO