La guerra olvidada, al Marroc

El meu avi escoltant la ràdio

Segons el meu avi la infància va ser la pitjor època de la seva vida degut a la gana que passava i a la situació d’aquell període, en temps de Franco i la zona on vivien. I amb 18 anys va marxar cap a Catalunya perquè era on es vivia millor i on hi havia més possibilitats de trobar feina i tenir un salari fixe .

El meu avi també em va explicar que la Guàrdia Civil si quan tocaven les campanes de l’església, a les nou, no eres a casa, et detenien, era el que coneixien com a toc de queda que feien durant el franquisme .

Aquesta fotografia es de quan el meu avi li faltava poc per a marxar cap a Catalunya , per tant encara no tenia els 18 anys, va decidir fer-se fotografies per endur-se-les i tenir algun record a Catalunya i mes tard ensenyar-les.

L’any 1957 quan la meva àvia tan sols tenia 16 anys va emigrar cap a Catalunya, Barcelona, amb el seu pare que havia tornat per anar-la a buscar. Van arribar primer a l’estació de Sitges i sort van tenir que el germà gran del seu pare ja els tenia un taxi preparat per anar a Barcelona sinó els haguessin agafat i els haguessin fet tornar cap a casa seva .

Van anar a viure a Sant Andreu però no tenien casa ni diners per a viure en un hostal. Llavors la meva àvia va anar a fer de criada a una casa (mansió) de gent rica on hi estava sempre . Ella cobrava un petit sou , li donaven de menjar i tenia un llit on dormir . Al mateix temps el seu pare vivia en un hostal i ho pagava amb el seu sou de treballar de paleta, construint cases.

Desprès d’uns anys de viure aquí es va trobar amb el meu avi . Ells es coneixien del poble però va ser en una trobada casual a les Rambles de les Flors de Barcelona. Va ser llavors quan van començar la seva relació . Uns anys més tard la seva germana que encara vivia a Almargen va decidir venir cap a Catalunya; va venir en tren fins a Barcelona amb les seves filles perquè ella estava sola i el seu marit feia molt de temps que no sabien res d’ell doncs estava en busca i captura per anar en contra del franquisme i el donaven per mort. Un cop elles arribaren Barcelona les van detenir i se les van endur cap al Castell de Montjuïc. Ella va aconseguí sortir del Castell de Montjuïc gracies a un amic del poble que era Guàrdia Civil i les va ajudar. Les nenes ja de grans volien conèixer al seu pare , van decidir buscar-lo: el van trobar , era vidu , vivia a Múrcia i havia tingut fills .

Casa on vivia la meva àvia fent de criada. En la fotografia surten els amos de la casa on treballava i vivia la meva àvia.

L’any 1954 amb 18 anys el mau avi va decidir venir cap a Barcelona com molts altres immigrants andalusos degut a que Catalunya era la principal font industrial, per tant es on hi havia més treball i la economia era molt mes alta que en Andalusia.

Al cap de 2 setmanes va tornar a marxar cap a Andalusia, degut que el menjar no li agradava, no li agradava Catalunya, estava sol i no tenia cap familiar que li fes companyia. Aquelles dues setmanes va estar vivint i treballant amb els pagesos, dormia a dalt de un paller i les burres no el deixaven dormir.

Desprès d’un any de estar en Andalusia va tornar cap a Lleida l’any 1955, va tornar al mateix lloc on havia estat la primera vegada i tornar a treballar del mateix amb el mateix amo. Treballava segant i segava com ell diu “alfarfa”, que és un menjar per les vaques. Mentre estava a Lleida em va explicar que el van fer vestir de falangista tot hi que ell no ho era.

L’any 1956 va anar a viure a Barcelona. Ell va tenir molta sort doncs va entrar per l’Estació del Nord i va evitar que l’agafessin a admissions que era com que el detinguessin, el portaven al Castell de Montjuïc i el retornaven cap el seu poble.

Desprès de 1 any estar visquen aquí sol a l’any 1957, va venir tota la seva família, els seus germans, el seu tiet i els seus pares. I vivien en unes barraca en Montjuïc. La barraca no arribava als 6 metres quadrats i era una habitació única on bàsicament dormien, aquella barraca no tenia ni cuina ni lavabo, etc. Un cop a Barcelona tenia que treballar i va començar a treballar a una obra d’una fàbrica que l’estaven reformant, era una fàbrica de rentadores, les famoses rentadores “Bru”.

Un dia es va trobar a la meva àvia a la Rambla de les Flors i allà va fluir l’amor i que poc desprès es van comprometre .

Fotografia de quan van començar a ser nuvis els meus avis.

L’any 1958 al meu avi amb 20 anys va anar a la mili, el van “tallar”com diu ell a Barcelona, però el van destinar a Madrid, desprès de unes circumstancies desconegudes el van destinar a Còrdova a Cemorriando i després de quatre mesos el van destinar a Ceuta on només va estar-hi dues setmanes fins que el van portar a Les Palmes de Gran Canaria on va estar una setmana . Finalment el van destinar a Sidi Ifni on va participar en la “Guerra oblidada”

La mili a Sidi Ifni

La estada a Sidi Ifni va ser de 17 mesos com a guerriller.
La primera nit que van passar van arribar a una Cabila que és una casa de moros feta de terra i palla. Un cop arribar el van ficar en un lloc de guàrdia . Dins la Cabila estaven els sergents i els havien de protegir. No es podien moure doncs el company que feia la vigilància de nit tenia ordres de disparar a qualsevol cosa que es mogués . Als 3 dies el van destinar al polvorí on hi havien totes les armes, bombes , granades , canons etc… estant en el polvorí dormien en una cova al costat i alguna vegada venia el cabo i els deia que els estaven atacant però sempre van ser falses alarmes .

Un cop també el van enviar als pous de l’aigua d’on s’enviava l’aigua pel poble. Va arribar el “cabo ” i va dir al meu avi que estava dormint i el va castigar a una guàrdia de 24 hores tot i que el meu avi no estava dormint doncs l’havia vist arribar per l’ombra de la lluna .

Una vegada a la guerra estaven a las guerrilles a les muntanyes on hi havien mines i filats per totes les voreres de la muntanya . Allà menjaven i rentaven la roba sota una “casa” feta de terra . El menjar que els hi donaven era tant dolent que el meu avi va subsistir gràcies a les figues de moro . També passaven els dies darrere les trinxeres que havien posat per protegir-se dels enemics.

Una anècdota. Una nit de guàrdies els van començar a bombardejar i a ell li recordaven les llums d’una fira d’atraccions. Aquella mateixa nit el seu company va començar a plorar i a cridar i fins que no li van ficar les mans a la metralleta no va parar. Va passar molta por . Quan va escoltar cridar a un company seu va agafar una bomba a la mà i li va començar a tremolar tant la mà de la por que tenia i lo nerviós que estava que no va poder llançar-la.

El meu avi preparat per en qualsevol moment disparar.

Mapa que es va endur de Sidi Ifni com un record de la seva estada allà.

Un cop passat els 17 mesos torna cap a Catalunya l’any 1959, es va posar a treballar i va estalviar 1000 pessetes .Al cap de quatre any de nuvis es van casar , l’any 1960 i el convit els hi va costar 7000 pessetes, es van Casar a Barcelona però al cap de tres anys d’estar vivint allà van decidir anar-se’n a viure a Ripollet ja que era un poble mes tranquil i no hi havia tanta gent com a Barcelona. Van tenir dos filles: la meva mare Núria i la meva tieta Margarita. Avui encara viuen tot dues juntes en el poble on es van criar les seves filles.

Nerea Alarcón, 4t ESO A

.