Ell de Massanes, ella de Calella
Introducció
Per començar, faré una petita introducció del meu treball. He decidit fer el treball sobre els diferents tipus de vida que van tenir el meu avi i la meva àvia fins que volt els anys 60 es van casar, i van començar a viure junts.
El meu avi, Eduard Massachs Pararol, va néixer el 4 de febrer del 1942, després de la guerra civil. Sempre havia viscut a Massanes, a pagès, amb els seus pares i el seu germà, fins que va ésser mes gran. Era de família humil, però no els hi anava malament la cosa. Mentre que la meva àvia, Cèlia Tenas Campdepedrós, nascuda el 27 de gener del 1942, vivia a Calella, amb la seva família, en una casa gran, i amb més facilitats de les que el meu avi tenia.
Per això, m’ha semblat interessant veure les diferències i coincidències en la seva forma de viure la vida.
1. La infantessa del meu avi.
Quan el meu avi era petit, vivia a Massanes, en una masia anomenada “Can Dois”. La vida, era molt més dura que ara, però recorda amb alegria aquells vells temps. El meu avi, recorda moltes coses, a partir dels anys 50 sobretot, quan ja era més gran, ja que ja tenia 8 anys. Ell recorda que la roba, la anava a rentar la seva mare al riu, amb l’ajuda del germà, que era més gran, mentre que ell, en el seu temps lliure, s’ocupava de anar a pasturar les vaques, de donar menjar als porcs, conills, ocells, a les gallines, al gosset que tenien, etc.
L’avi i el besavi, fent paller.
Si el seu pare era a casa, l’ajudava amb l’hort, ja que era bastant gran, i li ocupava temps. Allà, a l’hort, hi tenien faves, tomàquets, cebes, melons, fesols, hi havia un presseguer, hi havia maduixes també… Practicaven una agricultura de subsistència. Per rentar-se, a l’ hivern, ho feien com podien a casa, però a l’estiu, anaven al riu, i després de jugar una estona, es rentaven. El meu avi anava a un col•legi que hi havia a Massanes. Pel matí, hi anaven de 9 a 12, i després, per la tarda, de 15 hores a 17 hores. Ell, hi anava a peu amb el seu germà, i tenien l’escola a mitja hora.
Per menjar, menjaven el que podien: caldo, escudella, mongetes, fesols, patates, algun cop havien menjat macarrons, botifarres, carn de xai, pa negre, que era com s’anomenava al pa que feien ells, em va explicar que el forner amassava una massa, i després, el seu pare el feia a casa, i ben bo que quedava. Els diumenges, recorda que solien menjar arròs amb conill o pollastre. També recorda que per la festa major, sempre era costum de matar un xai, i era llavors quan més bé s’ho passava a taula, ja que no era sempre que es podia menjar carn de xai. També cada hivern, es matava un porc, gràcies al qual tenien menjar durant tot l’ hivern, ja que l’aprofitaven bé i en treien botifarres, pernil, etc. Com a curiositat, afegeixo, que li agradava molt la botifarra que feien amb la llengua del porc.
A pagès, per mantenir les coses fresques, moltes vegades, es posaven les coses en un cistell, lligat, i es posaven a dins de un pou, ja que allà, hi havia frescor, tot i que moltes vegades, les neveres eren de gel, em comentà el meu avi, que em va dir que cada setmana, acompanyava a la seva mare a comprar blocs de gel al poble. Ell recorda al poble com una petita vila, on hi havia poques botigues; una on hi venien oli, sucre, vi, sal, etc…, després hi havia un petit forn de pa, un estanc, on hi compraven el tabac i les sabates, i un hostal, on la gent s’esbargia, jugava a cartes, i el diumenge hi havia ball, on es reunia casi tot el poble, ja que diu que ho recorda tot molt divertit. A casa, s’hi feien servir llums de carbur, i espelmes quan es feia fosc. La cuina de casa, era una cuina de fogons amb carbó, llar de foc (on es penjava l’olla per fer menjar) i sobretot s’hi feia foc per escalfar-se als freds hiverns.
Can Dois, uns dies abans de ser venuda.
L’escola, el treball patern, i el poble.
De l’escola, el meu avi, recorda ben poc, ja que als 14 anys, va deixar d’anar-hi. Com ja he dit abans, hi anava amb el seu germà fins que ho va deixar, després, hi anava solt, i cada dia era mitja hora de anada per anar, i mitja de tornada. Feia un horari no gaire diferent a l’ actual; de 9 del matí fins a les 12, i de 15 hores de la tarda fins a 17 hores. Era una escola només per nens. Les nenes anaven a un altre lloc.
A l’escola, recorda que els feien fer la lliçó, llegien, escrivien, aprenien a fer multiplicacions, divisions, sumes i restes. Una altre curiositat que recorda, és que va tenir dos professors en la seva vida escolar. Un es deia Pere Cirils i l’altre Josep Navarro. Amb aquest últim diu que van aprendre molt, ja que era advocat, però havia vingut a fer de mestre durant els anys que pogués.
A l’hora del pati, jugaven a futbol, amb pilotes que ells mateixos feien. Un dels jocs als que jugaven, era el “cuit-amagar”, o a atrapar. El meu avi recorda que el professor Pere, era bastant estricte, i més d’un cop, cridaner, mentre que el professor Josep, era molt bo, i com que tots els nois s’hi portaven bé, no hi havia mai problema.
No feien religió, però un cop per setmana hi anava el mossèn, i els hi donava una xerrada, ja que tots els nois, eren “escolanets”, i ajudaven al mossèn en el seu temps lliure.
L’avi Eduard, a una foto de l’escola.
El pare del meu avi, era llenyataire. El meu avi, em va explicar que el seu pare, marxava molt aviat al matí, i tornava normalment, a la tarda, no gaire tard, tot i que hi havia dies, que tornava un dia després, més o menys, ja que es quedava a dormir a l’hostal del poble, perquè per proximitat, li anava millor. Anava cada dia a treballar a peu, o amb bicicleta, depèn de com li vingués més bé. Com a curiositat, el meu avi, em va dir, que el seu pare, feia servir mitjons, en lloc de guants per anar amb bicicleta. El poble, no era molt gran, com ja he explicat, hi havia poques botigues, i el lloc amb més èxit, era l’hostal, ja que allà es divertien. Al poble, el meu avi no recorda gaire bé l’alcalde, però recorda que era de “La Falange”. Creu recordar també, que era un home gras, i amb bones pintes.
2. La joventut del meu avi.
Ens podem situar sobre final dels anys 50, i inicis dels 60. Als 14 anys, quan va acabar l’escola, i fins als 16 anys, que no va començar a treballar, ajudava a casa, donant menjar a les vaques, als conills, portava a pasturar a les vaques, etc… Ja amb 16 anys, començava a treballar. El poble, no havia canviat gaire diu, hi havia un parell de botigues més, però res important, una nova botiga de menjar, una petita floristeria, per exemple.
El seu primer treball, va ser a Hostalric. Havia d’anar fins a Hostalric, cada dia caminant, i tardava tres quarts de camí, 20 minuts amb bicicleta, fins a la Plaça dels Bous. El seu primer treball consistia en bullir el suro (prèviament extret per altres treballadors), després, quan havien passat un parell d’hores, el treia, i havia de triar el bo, i destriar el corcat. Amb el bo, se’n feien taps, i diferents coses, que no recorda, i amb el dolent, el corcat, simplement el rebutjaven. Aquí va treballar fins als 20 anys, guanyant una quantitat de diners que no recorda, però que n’eren ben pocs.
Amb 20 anys, va començar d’ajudant de camioner. L’acompanyava en els seus trajectes, i l’ajudava a carregar i descarregar el material. Tampoc cobrava gaire, però li sortia més a compte, per proximitat. Va haver de deixar el treball perquè el van cridar per la “mili”. Durant el seu temps lliure, anava a l’hostal amb els amics. També, moltes vegades, anaven a Calella amb tren, una colla d’amics. Allà, anaven a ballar, al cinema, a distreure’s, en general. Allà va ésser on va conèixer la meva àvia. En el seu temps lliure, anava a ballar i al cinema amb els amics, però tornaven aviat a casa, ja que a les 11 ja ho tancaven tot, no com ara, que tot ho obren a les 23. Quan va tornar de la “mili”, 16 mesos després, amb 23 anys, va anar a viure un any a Barcelona, on feia de lleter, treball que reconeix que li agradava, però va haver de deixar perquè enyorava la vida tranquil•la del poble.
La “mili”.
El meu avi va fer la mili a Banyoles. Em va explicar que allà, els instruïen, i feien algun treball, etc. El dia a dia era dur. Es llevaven a les nou del matí, i els feien fer gimnàs només de despertar-se. Després, esmorzaven, i feien instrucció, i guàrdia al “cuartel”, dinaven a la 1, a la tarda, feien un passeig, i a les 8, sopaven. Eren dies molt monòtons. El meu avi em va explicar que passaven llista constantment. Anaven a dormir aviat, però si tocava guàrdia, tenies que complir. Els horaris de la guàrdia eren de nit, cada un feia dues hores; de 10 a 12, de 12 a 2, de 2 a 4, de 4 a 6, i de 6 fins la hora que es despertessin, que solia ser sobre les 7. Recorda a bastants amics i companys d’allà, però que no ha sabut mai més res d’ells.
3. La maduresa del meu avi.
Després dels 16 mesos a la mili i del treball de lleter a Barcelona, el meu avi va començar a treballar de batedor de blat, un any, a l’estiu. El blat, el batien amb una màquina batedora, que era bastant fàcil d’usar, res a veure amb els antics mètodes que usava el seu pare, que per batre el blat, el posava en una gran palangana i feia passar-hi a les vaques per a sobre, així, era mes fàcil de batre’l.
Amb 25 anys, ja va començar a treballar a Teixits Hostalric (on ha treballat fins que s’ha retirat fa cosa d’un any). Al principi, hi anava amb bicicleta, però com que tardava molt, va decidir comprar una moto. Amb 26 anys, ja cansat de veure poc a la seva novia (la meva àvia), va casar-se amb ella i va anar a viure a Calella, amb ella. Uns anys després, l’any 1969, van tenir el seu primer fill (el meu pare), i amb la concepció d’aquest fill, les coses van començar a canviar.
El meu avi, es va comprar el primer cotxe, ja cansat de fer el trajecte Calella-Hostalric amb motocicleta. Era un SEAT 600. Se’l va comprar a Lloret. A l’any 1970, van seguir els canvis. Van comprar la primera televisió, que es veia en blanc i negre i només hi havia dos canals. També al mateix any, van comprar una rentadora i una nevera elèctrica.
Al 1977, el meu pare ja tenia 8 anys, i ja que el meu avi va aconseguir un càrrec mes important a la feina, van decidir de comprar un pis a Hostalric. I així va ser, van començar a viure a un pis a la part nova de Hostalric. El meu avi, recorda Hostalric amb moltes menys cases i més camps; l’escola Mare de Déu dels Socors era nova de feia un parell d’anys, però moltes botigues de la època, son les que hi ha ara. Reconeix que als anys 70 s’hi vivia molt bé, ja que van vendre la masia on havia viscut tota la vida, va vendre la moto i com que començava a guanyar mes diners, es va poder canviar el cotxe. Es va comprar un 127 FÜHRA.
Quan li vaig preguntar al meu avi que havia sentit quan els americans van arribar a la Lluna, va riure, ja que recorda que ho estava mirant per la televisió, i va sentir una mica de “por” per dir-ho d’alguna manera, ja que s’avançava molt, i no sabien on arribarien les coses.
La mort de Luis Carrero Blanco, va sorprendre a gairebé tothom, em va dir, i li va semblar increïble sentir l’alçada a on havia arribat el cotxe al moment de l’atemptat amb la bomba. Recorda la mort de Francisco Franco com un moment esperat, no li agradava gaire Franco, però ja s’ho esperava, ja que feia dies que estava malalt. El que si va sentir va ser temor per què era el que passaria al futur, ja que corrien rumors de que podria formar-se una Espanya Comunista. Recorda amb alegria el moment de les primeres eleccions democràtiques, ja que per fi sabrien que passaria. Anys després, a Hostalric, s’hi feia un supermercat; “Supermercat Boada”, que tindria molt èxit.
Bé, aquesta es la vida del meu avi, fins als anys 90, on seguirà treballant, i tenint una vida més fàcil que quan era nen i vivia a la masia “Can Dois”
4. La infantessa de la meva àvia.
De petita, la meva àvia, vivia a Calella, en una casa bastant gran, amb dues plantes. Era filla única i vivia amb els seus avis.
Recorda la vida de petita, ella recorda que la seva mare i la seva àvia, rentaven la roba en un safareig que hi havia al pati de la casa. Ella, en el seu temps lliure, jugava al carrer, o per a casa amb el seu pare o el seu avi, que tots dos eren pescadors i tenien un petit vaixell. Per rentar-se, ho feien al pati, i com podien, en una palangana, o depèn el que tinguessin disponible per fer-ho. La meva àvia, vivia molt a prop de l’escola on estudiava, hi estava en 5 minuts a peu. Era una escola només de nenes.
Calella, era bastant diferent d’ara, recorda la meva àvia. Se’n recorda de que hi havia algunes botiges de roba, carnisseries, forns de pa, botigues de varietats, petits comerços, etc. També recorda a la guàrdia civil, i botigues de pescadors (ja que Calella era un poble on hi vivien molts pescadors de l’època).
Casa seva era bastant gran. Hi tenien pati, on hi tenien gats, i tortugues. La cuina era una cuina gran, no hi tenien llar de foc, la nevera era de gel, i recorda quan passava un home pel carrer, venent gel, i quan la seva àvia en comprava. Els fogons eren de carbó.
La meva àvia, m’ha volgut explicar la comunió, ja que recorda aquell moment com un moment molt especial. Anava vestida de blanc, amb un vestit típic de les comunions, ja que hi ha coses que no canvien. Recorda que la seva àvia i la seva mare estaven molt contentes i que ella es sentia molt maca amb aquella roba.
L’escola, el treball patern, i el poble.
A l’escola, la meva àvia, i anava caminant, ja que estava a només 5 minuts a peu. Era una escola gran, només per nenes. Allà, hi feien la lliçó, les sumes, restes, multiplicacions, divisions, religió, escriure, llegir i gimnàstica, com ja he dit abans. Feien un horari una mica estrany: De 9 a 12, i de 15 a 18. Va tenir 2 professores: Una, era molt bona, i tranquil•la, de l’altre, en té mal record, ja que cridava molt, castigava molt i diu que era massa estricte. L’ una es deia Teresa Gómez, i l’altra Delfina Dols, la qual vivia al costat ben bé de casa de la meva àvia.
El seu pare i el seu avi, treballaven de pescadors. Tenien un vaixell, i cada dia marxaven ben aviat per anar a pescar. Sempre tornaven molt tard, però gairebé sempre, amb les mans ben plenes. Una vegada l’avi de la meva àvia es va retirar, el seu pare va vendre el vaixell per fer diners, ja que ell es va començar a marejar als viatges marítims, i va tenir que deixar-ho, i es va posar a treballar en una fàbrica tèxtil.
Calella, quan la meva àvia era petita, era molt diferent d’ara, diu que recorda un bar, on molta gent es reunia i jugava a cartes, llegia diaris, comentaven el dia, etc… També hi havia un estanc, una farmàcia, botigues de costureres… L’alcalde del poble, era franquista, i es deia Jose Luis Miralles, la meva àvia se’n recorda d’ ell perquè era el pare de una amiga seva. Era un home prim, amb cara de bona persona, i amb molts diners, recorda la meva àvia.
5. La joventut de la meva àvia.
Als 14 anys, la meva àvia, va deixar l’escola, com molta gent a la seva època, i va començar a treballar a un taller tèxtil, on feia de costurera; cosien mitges, pantalons, jerseis etc.. Aquí va treballar-hi fins al 1969, quan va tenir el seu fill (el meu pare). El seu horari era de 9 a 14 i de 16 a 19. Però després, molts dies, anava a una botiga de costura, on ajudava a vendre la roba, i a cosir-la. Per distreure’s sortia amb les amigues, després de treballar, anaven a sopar, al cinema, a ballar, a Barcelona amb tren a donar una volta, també anava molts cops al mercat, amb les amigues, i allà reien una mica, jugaven, etc…
La veritat, a la meva àvia, se li va acabar la adolescència ben aviat, ja que va tenir que cuidar del seu pare, que estava malalt, ja que la seva mare havia de treballar moltes hores al dia.
6. La maduresa de la meva àvia.
Amb 26 anys, va començar a viure amb el meu avi, allà mateix, a Calella. Amb 27 anys van tenir el seu primer fill (el meu pare). Van estar vivint a Calella uns 10 anys, després, van marxar a viure a Hostalric, per qüestió de treball del meu avi.
A Hostalric, la meva àvia treballava a casa, i mentre cuidava del seu pare, feia pijames a la màquina de cosir que tenia a casa. A part, també, feia treballs a casa, rentava la roba, anava a buscar el seu fill a col•legi, anava a comprar amb la seva mare etc… Sortia cada dia a comprar, a passejar… Recorda quan Hostalric no era res més que camps i alguns pisos. Tota la zona de l’IES, eren camps, horts, turons, etc…
La meva àvia recorda amb una certa “emoció”, quan van comprar la rentadora, ja que sabia que a partir d’ara, s’havia acabat el safareig i el rentar a mà, i tindria mes temps lliure, així podria veure la nova televisió comprada, tot i que fossin dos canals només, tot i que em va dir que més tarda van posar la tercera (TV3). Coincideix amb el meu avi, dient que als anys 70, a Hostalric vivien bastant bé, ja que hi havia diners a casa, treball, etc…
La mort de Luis Carrero Blanco, va sorprendre-la i espantar-la molt, perquè creu recordar que era dels primers assassinats d’ ETA. En quan a la mort de Franciso Franco, diu que la va sorprendre una mica, però en part, esperada, ja que feia dies que estava malalt. Em va explicar que a les primeres eleccions democràtiques, ella no va votar, però si que va acompanyar a votar al meu avi, i als seus pares, però no va voler votar.
7. Comparacions entre les dues vides.
El meu avi, crec que ha tingut una vida amb més experiències, amb mes coses que explicar, per això la entrevista m’ha quedat tan llarga, ja que ha treballat a molts llocs diferents, va fer la “milI”, em va poder explicar com es vivia a pagès, quan cultivava a l’hort, quan es rentaven, quan anava a treballar, el dia que es va comprar el cotxe, etc..
En canvi, la meva àvia, que tampoc ho ha tingut tan fàcil, ja que ha tingut que cuidar de la família també, ha treballat en un sol lloc, ha tingut una adolescència mes curta, etc.. Per això, a l’entrevista, no em podia explicar tantes coses com el meu avi, però de totes formes, també m’ha explicat coses molt interessant.
De totes maneres, posant-nos a comparar la vida dels dos, crec que el meu avi ha tingut una mica mes de dificultats, ja que tenia l’escola lluny, el treball lluny, etc. En canvi la meva àvia tenia l’escola a prop, i el treball a 10 minuts a peu també, per això crec que tenia més facilitats en aquest aspecte, però cal dir, que tots dos han passat moltes coses, que els fan ser molt valents, ja que ho han afrontat tot lo millor que han pogut i han sapigut.
8. Conclusió.
Ha estat un treball molt entretingut de fer. M’ha agradat molt, perquè m’ha fer donar compta de les coses que han passat els meus avis quan eren nens, i m’han fer adonar-me que han passat molts moments dolents, però també d’altres de molt bons, ja que tot i que els temps no eren com ara, es divertien a la seva manera, amb lo que podien i tot lo bé que sabien.
Als meus avis també han estat molt contents del treball, ja que els hi ha agradat molt explicar les seves coses de quan eren joves. També els ha servit per recordar coses, que feia temps que estaven guardades a la seva memòria, i que estaven a punt de ser oblidades, per això, m’han donat les gràcies per haver pensat en ells per preguntar-los.
Per altre part, també ha estat bé fer el treball perquè és un treball “dur” per dir-ho d’alguna manera, i fa que et comencis a acostumar a fer bons treballs, que demanarien a batxillerat, etc. Per això, m’ha agradat de fer-lo.