.
1-INTRODUCCIÓ.
Els meu primer entrevistat en aquest treball d’història oral és en Josep Llastarri Artigas, un hostalriquenc de 67 anys que va néixer a Hostalric el 16 de desembre de 1941. És fill de Josep i Salvadora una família humil i nombrosa, són cincs germans. En Josep va tenir una infància dura marcada per la pobresa i la fam a la postguerra i per la dictadura del militar Francisco Franco. Recorda una època de repressió i pa negre, on buscaven materials i aliments per qualsevol lloc. Afirma que només parlava el català a casa i entre amics, ja que en aquells temps la llengua oficial era el castellà. En Josep va néixer 2 anys desprès de la Guerra Civil Espanyola i en plena Segona Guerra Mundial, tenia 4 anys quan aquesta va acabar, per tant no recorda cap fet històric d’aquell temps, de manera que baso aquest treball en la postguerra, anys 40 i començament dels 50, anys 70, emigracions i vida quotidiana.
L’altre personatge entrevistat és la Maria Garzón Molina de 65 anys d’edat. Nascuda a Còrdova al 1943, filla de Juaquín i Dolores, són quatre germanes. La Maria va néixer quatre anys desprès de la Guerra Civil Espanyola i tenia dos anys quan es va acabar la Segona Guerra Mundial. La Maria recorda que li han explicat que van afusellar a un tiet seu de 19 anys que li agradava molt llegir la premsa durant la Guerra Civil. També recorda la gana que va passar en temps de la postguerra i com va haver de guanyar-se la vida per poder sobreviure a la misèria. La Maria va viure una emigració dura de l’època que es el fet que més recorda, ja que va haver de deixar els estudis i la seva família a Còrdova i venir a Catalunya amb el seu pare. Baso aquest treball en les mateixes èpoques esmentades anteriorment.
La Maria a Blanes amb 18 anys.
JOSEP LLASTARRI ARTIGAS
1. EL POBLE D’HOSTALRIC
Fins a finals dels anys 60, el poble d’Hostalric estava format únicament pel carrer major, carrer raval i carrer ravalet: el que ara en diem “casc antic”. Les places més importants eren la Plaça dels Bous i la Plaça de la Vila, anomenades Pi i Maragall i plaça republicana respectivament als anys 30.
S’ha de destacar també l’estació de trens, que a l’època eren de vapor.
Hostalric constava d’una carretera ben recta sense asfaltar que va quedar destrossada per la Guerra Civil, juntament amb les muralles. Hostalric, als anys 50 era un poble amb uns 300 habitants aproximadament, desprès amb l’arribada dels emigrants del sud d’Espanya va anar creixent cada vegada més. La part nova d’Hostalric; l’anomenada “Conna”, el castell d’Hostalric i l’autopista AP-7 es van inagurar al 1968 pel general Francisco Franco. En Josep es va traslladar a la “Conna” a principis del 1999 amb la seva dona i els seus fills.
2. L’HABITATGE, anys 40, 50 i 60.
En Josep ha estat pràcticament tota la vida a Hostalric. Són cinc germans; la Conchita, la Mercedes, la Mª Antonia, en Lluís i ell. Els pares són; en Josep (un llenyataire) i Salvadora (mestressa de casa i treballadora de camp). Aquesta família es va instal•lar al que van anomenar “Can Masot”, (el nom li be del seu avi Tomàs), una casa feta de calç situada al carrer major núm. 79.
L’habitatge constava de dos plantes, a la planta superior hi havia tres dormitoris hi ha la planta baixa hi havia el menjador, la cuina i el pati. A la part exterior de l’habitatge hi havia un corral de vaques i porcs.
A l’interior de l’habitatge tenien els estris justos i necessaris; plats, coberts, taules, etc. A finals dels anys 50 van tenir la primera nevera de gel i als anys 60, amb 25 anys d’edat, en Josep i la seva família ja van poder gaudir de la televisió en blanc i negre, aleshores tots estaven molt contents. Rentadora no en van tenir, anaven a netejar la roba al riu Tordera i de camí anaven a la font de “Can Rives” o bé a la font que hi havia a la plaça de la Vila, anaven amb galledes per agafar l’aigua, ja que tampoc disposaven d’aigua potable. A la cuina escalfaven el menjar amb carbó hi ha vegades utilitzaven la xemeneia amb els “calamastres” o “tres peus”. El lavabo era una comuna, (una mena de forat amb un dipòsit) i per dutxar-se, al hivern utilitzaven una palangana i s’anaven mullant per parts, a l’estiu per contra, anaven directament a la riera. Pel que fa a l’electricitat tenien llum de 125 w. Al 1999 va venir a viure a la “Conna”, al carrer Àngel Guimerà, on actualment encara hi resideix amb la seva dona.
3. L’ESCOLA, finals dels anys 40 i anys 50.
En Josep va començar l’escola als 7 anys i va deixar-hi d’anar a partir dels 13, quan la situació econòmica l’obligava a treballar de manera formal. Eren les anomenades “escuelas nacionales”, situades a l’actual Centre Cívic “Can Llensa”. Era una escola amb dos plantes les quals cada planta estava distribuïda per sexes. A la planta superior hi estudiaven les noies i a la part inferior els nois.
Tenien un ensenyament limitat, portaven tant sols una enciclopèdia amb la qual treballaven totes les assignatures, evidentment en castellà, ja que el català estava reprimit en aquell temps. Utilitzaven llapis hi ha vegades ploma per escriure. L’escola funcionava de dilluns a divendres i l’horari no ha variat gaire amb els últims anys; entraven a les 9:00 h. i sortien a la 13:00 h. per anar a dinar. A la tarda anaven de 15:00 h. a 17:00 h. Tots aquells alumnes que volien fer la comunió estaven obligats a anar els diumenges per la tarda a l’església.
Durant l’hora d’esbarjo els lliuraven als alumnes una tassa de llet amb pols que prèviament havien de portar de casa i unes barres de formatge groc. Els típics jocs eren; “saltar i parar”, la baldufa o jugar a futbol amb pilotes de goma. Les aules eren grans amb disposició per a 25-30 alumnes aproximadament amb dos pissarres, a sobre de les quals hi havien dos fotografies. A l’esquerra hi havia la fotografia del general Primo de Rivera hi ha la dreta estava la del dictador Francisco Franco, que els alumnes miraven a tota hora.
-“dels lavabos millor no parlar, ja que sempre hi havia problemes”-diu en Josep.
Com que a l’escola els ensenyaven a resar, una de les feines que tenien era resar el pare nostre. Altre de les feines que tenien era sortir al pati i cantar l’himne falangista “Cara al sol” mentre alguns alumnes irisaven la bandera. Els càstigs, en aquells temps eren una mica cruels. Estava l’opció de quedar-te agenollat a terra o dret de cara a la paret durant el temps que el mestre volia, hi havia alumnes que els hi tocava netejar tot el pati i d’altres que de manera violenta rebien cops de regle als dits o bé un cop al clatell amb el dit mitger del mestre, a vegades els castigaven fins a 500 còpies, (cosa que el meu entrevistat acostumava a fer). Com a anècdota, diu que agafava dos llapis de la mateixa alçada i al mig en posava un altre d’horitzontal, d’aquesta manera feia dues frases a la vegada hi acabava abans.
En Josep i el seu germà Lluís a l’escola Nacional d’Hostalric.
Aquí teniu l’himne falangista de “Cara al Sol” aportat pel meu entrevistat , que recorda cantar-lo sempre a l’escola:
“Cara al Sol con la camisa nueva,
que tu bordaste en rojo ayer,
me hallarán la muerte si me lleva
y no te vuelvo a ver
Formaré junto a mis compañeros
que hacen guardia sobre los luceros,
impasible el ademán,
y están presentes en nuestro afán.
Si te dicen que caí,
me fui al puesto que tengo allí.
Volverán banderas victoriosas
al paso alegre de la paz
y traerán prendidas cinco rosas:
las flechas de mi haz.
Volverá a reír la primavera,
que por cielo, tierra y mar se espera.
Arriba escuadras a vencer
que en España empieza a amanecer.
España una
España grande
España libre
Arriba España”
4-LA PRIMERA COMUNIÓ
El 31 de març de 1950, a l’edat de 9 anys Josep Llastarri va celebrar la seva primera comunió a l’església Parroquial d’Hostalric. Amb 8 persones més es va dur a terme la missa conmemoratòria del mossèn. La celebració va ser a “Can Masot” amb els membres de la família. Durant la seva estància a l’escola, tenia l’obligació d’anar a doctrina cada diumenge a la tarda fins que fes la comunió.
5-EL TREBALL
En Josep, va tenir una infància dura a causa de la pobresa que hi havia desprès de la Guerra Civil. Des de ben petit que es va haver de dedicar a buscar tota mena de “xatarres” per tal d’aconseguir algunes pessetes i poder ajudar a casa seva. En Josep va viure l’estraperlo(mercat clandestí i il•legal de l’època) molt de prop. Veia com la gent enviava la farina, les patates, l’oli, el pa, etc. de província en província i com amb els animals feien unes guies per tal de poder fer el mateix. “La postguerra va ser una època molt dura per tothom”. Afirma l’entrevistat.
Es per això que als 8 anys va començar a guanyar-se la vida ajudant a pintar parets, buscant vaques i vedells, ajudant en una pastisseria, etc. Al 1956, cap al final de la postguerra i amb 15 anys d’edat en Josep va tenir la seva primera feina amb contracte el primer any, que llavors va passar a ser fixa, parlem de la fàbrica “Fibra Color” de Tordera, una fàbrica tèxtil.
El desplaçament d’anada el feia amb un camió de llet, que no pagava bitllet perquè durant el viatge els ajudava a fer el repartiment del producte. Per tornar agafava el tren que li costava 3,50 pessetes. Feia el trajecte: Tordera – Maçanet i Maçanet – Hostalric. Més endavant va tenir una bicicleta de carreres que l’utilitzava per fer la tornada a casa, així s’estalviava els diners del tren. L’horari de feina era de 8:00 del matí a 13:00 del migdia i de 15:00 a 17:00 de la tarda, de dilluns a dissabte. Diumenge era l’únic dia festiu que tenia. El primer sou que va rebre va ser de 126 pessetes a la setmana.
MARIA GARZÓN MOLINA
1-L’HABITATGE, anys 40 i 50.
La Maria també prové d’una família molt humil, els seus pares eren: Juaquín (treballador de fàbrica) i Dolores ( mestressa de casa); aquest matrimoni va tenir quatre filles: Maria, Manola, Dolores i Francisca(que va morir al 1994 per un càncer). L’habitatge on vivia la Maria, a Còrdova, era d’una sola planta que constava de dues habitacions, una per a les quatre germanes i l’altre per als pares, i d’una cuina de carbó. El menjar el compraven al dia i menjaven el mateix que ara però amb molta menys quantitat, ja que no hi havia diners per gaire. La família de la Maria com que tampoc disposaven de wàter, feien les necessitats en una galleda que quan estava plena la buidaven al camp. La manera de dutxar-se funcionava igual que la família d’en Josep. De materials en tenien els necessaris i la primera televisió no la van tenir fins al 1964, quan ja estaven a Catalunya. Al 1959 quan va arribar a Catalunya es va instal•lar a Massanes, a una senzilla masia anomenada “Can Nitus”.
2-L’ESCOLA.
La Maria va començar l’escola als 6 anys i la va deixar als 10 per motius de feina. Anava a una escola de Còrdova situada a la fàbrica “Azucarera”, on treballava el seu pare Juaquín, aquella escola era d’únic accés als fills dels treballadors de la fàbrica. Els nois i les noies també estaven a diferents aules i en una mateixa classe hi havia gent de 6 a 15 anys. Les aules tenien capacitat per a uns 30 alumnes. Les assignatures, els càstigs, el material, etc. funcionava igual arreu. L’assignatura que més li agradava a la Maria era geografia. Mentre que els seus jocs més habituals eren: la “xarranca”, saltar a corda i ”l’escondite”.
La Maria recorda que cada dia al entrar a classe havien de dir; “ave maria purisima” i al sortir havien de dir; “por dios, por la patria y por el rei”. A Còrdova també els feien cantar “cara al Sol” i resar cada dia. Anys més tard la feina a la fàbrica “Azucarera” no anava gaire bé, per aquest motiu en Joaquim va deixar de treballar i allà se li van acabar els estudis a la Maria. Amb 16 anys d’edat, ja estant a Catalunya, la Maria va aprofitar per treballar durant el dia i anar a l’escola nacional d’Hostalric per les nits, ja que va estar 6 anys sense poder estudiar. Amb aquesta voluntat la Maria va obtenir un justificant conforme havia anat a l’escola.
Certificat dels estudis primaris de la Maria.
3-TREBALL I EMIGRACIÓ.
La Maria va començar a treballar als 14 anys cuidant a nenes petites, collint cotó o recollint fulles de tabac. Però mai es va dedicar a l’estraperlo. A finals dels anys 50, la Maria i el seu pare Juaquín van immigrar cap a Catalunya en tren per motius de feina i es van instal•lar a la masia de “Can Nitus” de Massanes, anys més tard van arribar la seva mare amb les seves tres germanes. A l’octubre d’aquell mateix any 1959, amb 16 anys d’edat a la Maria li va sortir la seva primera feina amb contracte a la fàbrica “Mascaró”, una fàbrica de galetes d’Hostalric. La Maria guanyava unes 130 pessetes a la setmana. Treballava de dilluns a dissabte i els diumenges que tenia oportunitat de fer hores extres les aprofitava. La Maria s’ha jubilat al febrer d’aquest mateix any 2008.
EN JOSEP I LA MARIA
1-FESTEIG I MATRIMONI
A l’avi Josep li agradava molt festejar, va començar a sortir als 13 anys. Un cop per setmana anava al cinema local i quan eren festes majors a rodalies, aprofitava per anar a ballar i gaudir tant com era possible. Cada dilluns de Pasqua assistia a la festa de la germandat que es feia al poble d’Hostalric. En Josep es solia recollir a la 1 de la matinada, mentre que la Maria com a molt tard havia d’estar a les 11 a casa.
Amb el que ara es la seva dona, es coneixien de vista ja que algun cop s’havien vist per Hostalric, però no van sorgir les primeres amistats fins el dia que van anar a Tordera a veure un partit de futbol amb autocar amb més gent del poble i van haver de seure junts. A partir d’aleshores, sempre que tenien l’ocasió quedaven per anar a ballar, cosa que actualment encara fan.
En Josep i la Maria van contraure matrimoni el 21 de desembre de 1964 a l’edat de 23 i 21 anys respectivament a l’església Parroquial d’Hostalric. La celebració es va dur a terme a “Ca l’Esparter” amb uns 25 convidats. Un any més tard, al 1965 van emigrar a Anglaterra per voluntat pròpia però amb contracte de feina per part d’en Josep, que tenia una tieta allà. Es van instal•lar a un poble petit molt proper a Londres, allà en Josep va tenir l’oportunitat d’aprendre una nova llengua, l’anglès, mentre treballava en una hostaleria de cambrer. Va ser una emigració temporal cap a l’Europa més desenvolupada, típic dels anys 60. Al 1968 van tenir el primer fill, Montse Llastarri Garzón, i al 1972 van tenir el segon i últim fill, en Marc. A l’octubre 1973 ja amb els fills de 5 anys i 14 mesos respectivament, en Josep i la Maria van decidir tornar a Catalunya i continuar visquent a Hostalric, ja que aquí tenien la seva família.
En Josep es va treure el carnet de conduir l’11 de desembre de 1964 però no va tenir el seu primer automòbil fins al 1975. Parlem d’un vehicle de la casa “Crysler”, de 4 places i de color blanc.
Fotografia d’en Josep i la Maria al 1960, el primer dia que van anar a la platja de Blanes.
Fotografia familiar del casament d’en Josep i la Maria el 21 de desembre de 1964.
2-DE LA DICTADURA A LA DEMOCRÀCIA.
En Josep i la Maria, són una parella que mai han tingut cert interès per la política, i ja que mai l’han tractat de primera mà, confessen que molts dels temes tractats durant la seva vida li han estat indiferents. El 20 de novembre de 1975, amb la mort del general Francisco Franco es van acabar uns 40 anys de dictadura. Que poc desprès va començar a donar vida a un nou camí de transició i democràcia. En Josep i la Maria afirmen que no van plorar la mort del dictador, però que tampoc ho van celebrar. De certa manera al no estar informats de tots aquells fets polítics li van ser indiferents, tot i que afirmen que desprès de la mort del dictador les seves vides van fer un gir cap a la milloria, destacant la llibertat que van tenir desprès de la dictadura. Quan va morir Franco en Josep tenia 34 anys i la Maria 32. En aquesta família, mai han fet cap mena de salutacions feixistes durant l’existència de Franco.
3-LA VIDA ACTUAL
Parlant amb els entrevistats, em van sorprendre quan van dir que estan contents d’haver nascut a l’època que van néixer, ja que abans eren més feliços aconseguint i guanyant a pols el que volien que no pas ara que ho tenen tot. De la vida actual destaquen sobretot la llibertat, ja que en els seus temps tot això estava molt reprimit, encara que vivien una vida més tranquil•la. Dels aparells tècnics i moderns opinen que són agradables, ja que veuen que el món avança cap a les facilitats de la gent. Pel que fa als estudis, estan molt contents de que ara hi hagi tota mena d’estudis des dels més petits fins a aquells que fan carreres universitàries i que obtenen una bona feina. Aquest és l’únic fet per al qual a la Maria li agradaria viure en aquesta època, ja que a ella li agradava molt estudiar hi no ho va poder fer com li hagués agradat.
En Josep i la Maria en l’actualitat (any 2008)
CONCLUSIÓ
Aquest treball d’història l’he trobat interessant i agradable. M’ha agradat el fet de recordar fets històrics importants amb gent que conec i veure com a avançat tot cap a una millora. M’ha interessat molt el tema de les migracions i veure com els meus entrevistats van passar per una època de fam i pa negre que actualment encara recorden amb pèls i senyals. També he trobat important l’evolució d’un dels meus entrevistats i tots els petits detalls que m’han donat sobre l’escola, l’habitatge i el treball. Són coses que s’agraeixen com també la seva ajuda i col•laboració en aquest treball, per les aportacions d’idees o fets i documents o fotografies. Gràcies.