Històries de dues vides

1- INTRODUCCIÓ

Aquest treball d’història oral està basat en la vida de dues persones que han viscut la guerra, la postguerra i els any 60 de manera molt diferent.

Un és el meu avi Francisco Román Verdugo, nascut a Màlaga el 1930, immigrant a Catalunya en busca de treball l’any 1969 junt amb la seva esposa i els seus tres fills, un d’ells la meva mare. L’altra persona és el meu oncle Salvador Turón Pujador, nascut a Barcelona el 1935, fill d’una família de classe mitjana alta.

He parlat amb tots dos sobre la seva vida i el que ells recorden de la societat d’aquella època. Amb tota la informació recollida he comparat alguns aspectes per veure que, malgrat viure durant els mateixos anys, les seves experiències no han sigut iguals degut a que pertanyien a classes socials i comunitats geogràfiques diferents. Entre d’altres coses m’han explicat com eren els seus habitatges, l’escola, les vacances, com van viure la situació política de l’època, com aconseguien l’aliment de cada dia, el treball, com era la societat, etc.

He seguit dos esquemes diferents per a cada biografia perquè el meu avi li anava més bé anar explicant les coses cronològicament, mentre que ell meu oncle, que té més cultura i se’n recorda de més coses de la societat d’aquella època, s’ha estimat explicar-m’ho per temes.

2- LA VIDA DEL MEU AVI

2.1 Vida a Màlaga

Al camp

El meu avi Francisco Román Verdugo, va néixer el 10 de febrer de 1930 a Villanueva de la Concepción província de Màlaga. Era el quart de cinc germans. El seu pare era jornaler i amb el sou que guanyava amb prou feines els podia alimentar.

Al 1935 van anar a viure a Antequera i quan va esclatar la guerra, un dia a les 5 de la matinada els nacionalistes van entrar en aquest poble i es van veure obligats a fugir cap al sud a una casa que el seu avi tenia al camp, a prop d’Antequera. Pel camí les bombes esclataven davant seu i s’havien de estirar a terra en els marges del camí per protegir-se. Els nacionalistes anaven cap al sud perquè el front republicà estava situat a la serra de el Torcal entre Antequera i Villanueva de la Concepción.

En aquesta casa, com que era la primera que es trobava anant cap al sud es van refugiar molta gent. El seu pare era republicà i quan els nacionalistes van derrotar els republicans d’aquell front la gent com el seu pare van haver de fugir. El seu pare només va estar fora de casa dos dies, al tercer va tornar,però amb la mala sort que el van empresonar i el van matar. Al quedar-se sense la única font d’ingressos, la seva mare es va veure obligada a anar a viure a Casabermeja, a una habitació de la casa d’un familiar. Aquesta casa no tenia les condicions mínimes, ni aigua, ni llum. També anaven mal vestits, amb roba i sabates de la caritat i a vegades sense.

Quan tenia 7 anys la seva mare al no poder alimentar-los, va repartir-los cada un a casa d’un familiar. El meu avi no va aguantar gaire amb el seu oncle perquè només rebia pallisses i un dia es va escapar i va tornar amb la seva mare. Als 9 anys va anar a treballar a un cortijo tenint cura de la trujada de porcs. Menjava el que la família no volia i dormia en un paller sense mantes. Les 15 ptes. que li pagaven al mes les donava a la seva mare.

Durant la guerra ell recorda que eren molt freqüents els saquejos i embargaments d’animals i productes tant per part dels republicans com per els nacionalistes. També hi havia els que venien fugint de l’altre bàndol i com que els cavalls venien esgotats de tant córrer, arribaven al cortijo i triaven els millors cavalls i deixaven els que ells portaven. Per no patir tant aquests fets els que vivien al cortijo quan veien del bàndol que eren els que venien, s’afanyaven a posar a la vista símbols, banderes i fotos propis de la ideologia d’aquests, perquè si veien que els de la casa eren del bàndol contrari fins i tot podien arribar a matar a la gent que vivia allí.

A l’any 1947 la seva mare es va casar amb un senyor i ja no necessitava que el meu avi ajudés tant amb el seu sou. D’aquest segon matrimoni la seva mare va tenir quatre fills més en total van ser nou fills que encara ara viuen tots. He trobat molt divertit i ara he entès el per què dels seus noms:

FILLS DEL PRIMER MARIT, FILLS DEL SEGON MARIT
Juan, Juanico
Maria, Mariano
José, Pepe
Francisco, Paca
Encarna

I perquè no va tenir el cinquè, sinó no se quin nom li hauria posat per diferenciar-lo.

Després de treballar en dos cortijos diferents, i amb 17 anys va anar a parar al cortijo del Rosario i amb la filla dels propietaris d’aquest (la meva àvia), es casaria més endavant. Allà realitzava les feines més dures, llaurar, segar, ventar, tenir cura del bestiar, etc. Cada dia i de sol a sol. No hi havia gaires diversions, tret d’alguna festa al poble, com per exemple el dia de sant Joan, el dia de Santiago el dia de la Verge i les festes majors. Aquests dies celebraven curses de cintes que consistia en que les noies brodaven cintes de ras amples i en un extrem li cosien una anella metàl•lica. Totes les cintes es penjaven d’un cordill i els nois pujats a cavall amb un filferro a la mà havien de passar per sota les cintes i enfilar cada vegada una. Per Nadal celebraven els Verdiales, que també concentraven molta gent, tocaven música, cantaven i ballaven guarnits amb uns barrets amb pedres precioses cosides i cintes de molts colors penjades i platerets als dits.

En aquest Cortijo tenia millors condicions de vida que en els anteriors perquè hi havia menjar, roba i aigua del pou i podia dormir en un llit, encara que continuaven sense llum elèctrica, només disposaven de llums de ganxo o quinqué de petroli, cuinaven amb foc a terra, no tenien nevera, ni lavabo ni desguassos i com a fregall utilitzaven una planta que trobaven al camp que es diu mata galls i per a les paelles i coses molt brutes utilitzaven una sorra que es diu “asperón”.

No hi havia botigues, si no anaves al poble. La única manera de comprar era aprofitar els dies que passaven els que feien la venda ambulant que eren homes amb cavalls, eugues o rucs carregats de productes bàsics com queviures i teixits que canviaven per diners, ous,ametlles, oli o blat. Amb els teixits que compraven les dones confeccionaven tota la roba de les persones que vivien al cortijo. L’assistència mèdica es trobava al poble més proper, Casabermeja i per traslladar-se ho feien a peu o amb bèstia. Els estris per treballar el camp eren l’arada, la falç, la forca, “el trillo”…

Cada any es criaven un parell de porcs i per Nadal es feia la matança. D’aquesta manera durant tot l‘any es tenien reserves de pernil, d’embotits, carn i mantega. De les olives que es recollien una part les posaven amb aigua i salt per menjar-les crues i la resta les portaven al molí per tenir l’oli de tot l’any.

Durant els anys quaranta, anys de molta fam perquè no hi havia productes, el meu avi no ho va patir tant perquè al viure al camp disposaven dels productes bàsics com son el blat, les olives, les ametlles, i la carn perquè criaven porcs, gallines, cabres, i vaques.

La gent que vivia en el camp no anava a escola, però el meu avi diu que va tenir el privilegi de que un dia a la setmana venia al cortijo un mestre per ensenyar als fills del’amo de diferents edats que vivien allà (la meva avia i els seus germans). Tenien un llibre enciclopèdia per tothom i unes quantes novel•les per fer lectura. Així va aprendre unes nocions molt i molt bàsiques d’escriptura, lectura i comptes.

Del que passava en el món només podien informar-se perquè algú d’un altre cortijo que tenien ràdio els explicava o bé quan algú anava a Antequera i comprava el diari.

Als 21 anys quan va anar a fer el servei militar a Saragossa, ja era el xicot de la meva àvia. Aquest fet li va suposar una millora en les seves condicions de vida perquè ja no només era un treballador del cortijo, sinó que era part de la família.

Emigració del camp al poble

Amb 25 anys es va casar amb la meva avia, que era la filla de l’amo del cortijo. Es van quedar a viure allà mateix i treballava les terres, que ja eren seves, perquè les havien heretat dels pares de la meva àvia. Allí van néixer els seus tres fills (Paqui 1956, Fina 1957 (la meva mare), José Maria 1960). No hi havia metge, havien d’anar al poble del costat i quan les dones estaven deçpart havien d’anar a buscar la vetlladora a cavall. Aquest servei s’havia de pagar i fins i tot es podia quedar a dormir amb ells.

Quan els fills van tenir 3 o 4 anys i veient que el camp no donava gaire i les condicions eren molt dures, va anar a treballar a una cantera a Tarragona, on només va estar 4 mesos i va tornar. Però al camp no hi havia escola ni futur per als nens i van decidir vendre les terres i anar-se’n a viure a Villanueva de la Concepción, un poble petit que estava a prop a la vessant sud de la serra de El Torcal. On el meu avi va haver de fer la casa amb els diners que va obtenir de vendre les terres. Els fills anaven a l’escola del poble i allí van fer la primera comunió.

La casa era de planta baixa amb dues habitacions, un menjador cuina i un pati amb la cort dels porcs, els galliners i el cobert dels vedells. No hi havia aigua corrent. No disposava de cambra de bany. Al principi no disposaven d’electricitat i la meva àvia planxava amb planxa de carbó. No tenien nevera, es comprava a diari el menjar que necessitaven i de calefacció hi havia la llar de foc i el braser amb carbó.. Es cuinava amb el foc a terra i més endavant amb cuina de petroli. També es va posar la instal•lació elèctrica.

Aquí com que ja no era propietari de terres havia de treballar de jornaler per uns altres senyors. Guanyava 5 ptes. al dia segons de què es tractava la feina: recollint olives, segant (la més ben pagada), llaurant (no tan ben pagada) etc. A final de l’estiu, una de les feines més dures era netejar els camps de pedres: feien uns forats de metre per metre i recollien les pedres i les ensorraven.

Recorda que una vegada durant uns 15 dies van haver d’anar cada dia caminant a uns 15 km per treballar i havien de ser-hi abans que sortís el sol. Estava molt ben pagada, cobraven 25 ptes. per dia. El menjar se l’havia d’emportar en un cabàs fet d’espart.

Algunes temporades marxava a Motril a tallar canya de sucre. També criava vedells i porcs per la matança, gallines i cabres per la llet. Més endavant els sous van anar pujant i cobraven 50, 75 o 100 ptes. segons el tipus de feina. Cada dia havia d’anar a la plaça del poble i, si els terratinents el triaven aquell dia, podia treballar i tenir per menjar.

En aquesta època es va comprar la primera ràdio on escoltaven les noticies, música de folklore andalús i programes com “Matilde, Perico i Periquín”, “consultorio de doña Elena Francis” i les novel•les amb històries melodramàtiques.

La televisió la anaven a mirar a casa del veí que tenia més recursos econòmics i els homes anaven al bar, sobre tot quan hi havia partits de futbol, toros o el festival d’Eurovisió. La programació començava entre les cinc i les sis de la tarda i acabava a les 12, Només hi havia una cadena i poc després va funcionar l’UHF, la segona.

De les festes recorda que a l’estiu era la Feria amb dues o tres atraccions, la tómbola i el ball a la plaça. Per Setmana Santa les processons i per Nadal els “mantecados” (dolços fets a casa), el torró, les misses i les nadales.

2.2 Vida a Catalunya

Emigració a Catalunya

No cada dia tenia feina i al 1963 va decidir tornar a Catalunya, aquest vegada Barcelona a treballar en uns túnels que construïa l’empresa Cubiertas i Tejados per portar l’aigua del Ter cap a Barcelona. Al cap d’un any va tornar al poble i per mitjà de la mateixa empresa va anar a treballar Al Chorro a construir túnels, on va tenir un accident, es va xafar el dit anular de la mà esquerra, i arrel d’aquest accident a l’octubre de 1969 va decidir marxar aquest cop amb tota la família, cap a Hostalric (Girona), on vivien uns oncles seus i que van ser els que el van animar a fer el viatge i els que li van aconseguir un pis de lloguer.

Van desmuntar la casa del poble, però no la van vendre perquè tenien por que els fills no els hi anés bé el canvi i haguessin de tornar cap a Màlaga. Tots els mobles els van carregar en un camió i el meu avi també va venir en aquest camió uns dies abans per muntar-los en el nou pis i així tenir tot apunt per quan arribés la seva dona i els fills que van fer el viatge amb tren.

A l’estació de França els van anar a recollir amb un Seat 600. Dels carrers del poble recorda que eren amb pedres i només un estava asfaltat. Hi havia poca llum a la nit i les cases velles. De blocs de pisos només hi havia un, precisament on va agafar ell el pis de lloguer. Aquest ja tenia llum, aigua i lavabo.

Els seus fills van anar a l’única escola del poble fins els 14 anys. Per a la Fina, van aconseguir una beca d’estudis per anar el curs 1970-1971 interna a la Universitat Laboral de Saragossa. Aquesta Universitat com d’altres que hi havia en diferents províncies espanyoles van ser creades per Franco amb la finalitat què els fills dels treballadors sense recursos poguessin estudiar. Eren un grans centres semblants a un petit poble on anaven uns 2.000 estudiants per fer batxillerat o “Oficialia”. Hi disposaven de tot tipus de serveis: edifici residència on es dormia i es menjava, aules d’estudis, cinema, biblioteca, capella, cafeteria, piscina, pistes d’atletisme, bàsquet etc. Tot un luxe per aquella època , allà va tenir la seva filla internada durant set anys, només venia a casa per Nadal, Setmana Santa i estiu. D’aquesta manera va aconseguir que un dels tres fills tingués estudis, perquè al poble no hi havia institut i tots els nens i nenes quan acabaven als 14 anys l’escola anaven a treballar a les fàbriques o a la construcció.

Econòmicament aquí a Catalunya les coses li van anar millor. Ell primer va anar a treballar en la construcció a l’autopista A7, després ho va fer de paleta i a l’any 80 el van acomiadar dela feina i va estar a l’atur un parell d’anys. Després va entrar a treballar a una fàbrica tèxtil fins que es va jubilar l’any 1995. La seva dona també va començar a treballar netejant al castell-restaurant La Fortalesa.

Es va poder comprar mobles nous i fins i tot una televisió en blanc i negre al voltant de la qual es reunia tota la família a la nit. Al cap de pocs anys es va poder comprar la primera rentadora i la nevera. Per escalfar-se a l’hivern tenien una estufa de butà i per cuinar també feien servir aquest gas. Com a mitjà de transport per anar a la feina es va comprar una moto “Derbi”. Per viatjar a Girona o Barcelona hi havia el tren. Per anar a la platja de Blanes, un autocar. El poble disposava d’un metge que ja no havies de pagar, i per les coses importants havien d’anar a Girona . Més endavant van fer un petit consultori amb metge i practicant.

Poca gent tenia telèfon a casa. Només hi havia una centraleta al carrer major amb una cabina. De botigues hi havia una de roba dos de queviures, una bodega, dues cases on venien diàriament la llet a la menuda directament de la vaca i un fotògraf. També hi havia un cine on es projectaven pel•lícules els diumenges a la tarda, una Caixa d’Estalvis i quatre bars.

D’aquells primers anys d’estada a Hostalric, recorda un esdeveniment important que va ser quan l’any 1968 va venir al poble el General Franco per inaugurar l’Autopista i a visitar el castell del poble. Pràcticament tothom va sortir a la carretera, els més petits amb banderetes a la ma, i després d’una bona estona d’esperar casi no va distingir en Franco només uns quants cotxes de luxe de color negre i una ma per la finestra que saludava.

També recorda les festes majors on les úniques diversions eren la tómbola on el regal més important que et podia tocar era un joc de cafè, una cuberteria, o una nina vestida de comunió, i l’altra diversió era l’envelat que es muntava a la plaça dels Bous. Era una gran carpa amb una pista de ball, un gran escenari i al voltant de la pista llotges que cada família llogava per veure el ball i els espectacles. Un d’aquests anys recorda que va tenir lloc un gran aldarull al poble. A l’envelat van actuar un grup que es deia La Trinca i una de les seves cançons: “La patata”, tractava d’algun tema, que segons la censura no es podia cantar, i el mossèn del poble els va denunciar, perquè anava contra la moral. Per Nadal i Setmana Santa no hi havia gaires celebracions, tret de les misses i els pastorets. Pel que fa a l’idioma a l’escola tot s’impartia en castellà i el català es parlava a les cases i al carrer.

Al 1974 la seva filla gran es va comprar un Renault 4. Al 1975 quan va morir Franco recorda que va venir a casa uns dies la seva filla que estudiava a Saragossa perquè van donar uns quants dies de festa. L’any 1977 el poble havia anat creixent i es va parcel•lar la zona de La Conna. El meu avi es va comprar un terreny i es va edificar una casa amb l’ajuda del seu fill que també era paleta. Al 1980 la van acabar i van deixar el pis. En aquesta casa ja va ser diferent, era espaiosa, tenia telèfon i garatge. Encara continua mantenint la casa al poble de Màlaga i de tant en tant viatja fins allà a l’estiu. Entre els anys 1980 i 1985 es van casar tots els seus fills.

El poble ha canviat molt en els darrers anys. Ha augment considerablement la població com a fruit de la immigració, s’han construït nous habitatges, han augmentat els comerços, els serveis i s’ha restaurat el patrimoni cultural: muralles, torres, coves etc. Actualment viu amb la seva dona afectada d’Alzehimer des de fa 8 anys.

3- LA VIDA DEL MEU ONCLE

3.1 Inici de la seva biografia

El meu oncle Salvador Turón Pujador va néixer el 27 d’agost de 1935 a Barcelona, on va viure fins els 7 anys, al carrer Còrsega, entre Balmes i Rambla Catalunya. Els seus primers anys, com es pot veure, van coincidir amb la Guerra Civil Espanyola, que els va obligar a marxar de Barcelona i anar un temps a Sant Joan Despí (Baix Llobregat) on va néixer la seva única germana. Més tard es van traslladar a Sant Hilari Sacalm on el meu oncle recorda els bombarders, que arribaven a trencar els vidres de la casa i pel que li van explicar, ho van passar molt malament. El seu pare treballava en una agència de viatges i la mare a casa tenint cura dels fills. Un cop acabada la guerra, van tornar a Barcelona, primer a un pis de lloguer al carrer Major de Gràcia del que en guarda algun record i seguidament al 1940 van anar a viure a un pis, al carrer Madrazo, entre Balmes i Muntaner, en el que ha viscut la seva mare fins fa un parell d’anys.

Aquest últim pis era un àtic de més de 100 m2, amb una terrassa de 35m2 que a l’estiu s’hi estava molt bé. Y com ens podem imaginar per l’època, ja tenien aigua corrent calenta i freda, gas ciutat, calefacció, un bany complet i els primers anys una nevera de gel que cada dia havies de col•locar un tros de gel que el servei de repartiment et portava cada dia. Com a curiositat, recorda que el lloguer, (en aquell temps no era com ara, que comprar és la primera opció) era de 250 ptes. al mes, una quantitat que no tothom podia pagar. Als 25 anys (3-11-1960) es va casar.

3.2 Escola

La primera escola va ser de monges, a la Via Augusta, que encara existeix, on la seva germana va fer el batxillerat i va estudiar per fer de mestra, però a ell el van canviar d’escola als 6-7 anys i el van portar a Sant Ignasi de Sarrià, dirigit pels Jesuïtes, on per entrar va haver de fer un examen i havia de saber llegir, escriure, sumar i restar. En aquesta escola va estar fins a 5é de batxillerat. Assistien a classe tota la setmana, inclosos els dissabtes. Els dijous a la tarda tenien festa, com les dones de la neteja. Els diumenges a la tarda qui volia podia assistir a l’escola. On hi havia sessions de cine, però s’havia de pagar.

Políticament l’escola era bastant neutra, totes les classes eren en castellà i si parlaven en català entre els alumnes no els hi deien res. Els dilluns i dissabtes els feien cantar l’himne nacional. Durant aquests anys va tenir l’assignatura de “Formación del Espiritu Nacional” que no totes les escoles la feien. I era una hora poc aprofitada ja que no treballaven gaire. Tot i això a final de curs feien un examen en el que venien inspectors de la falange a vigilar, primer entrava el prefecte de l’escola, un home alt i gros, que feia amagar tots els llibres als alumnes abans que els inspectors entressin, però com que eren moltes aules i tan sols venien 2 o 3 inspectors, els professors els deixaven copiar.

Recorda que un any els van preguntar què era la falange, i un company de classe va dibuixar tres porcs i va presentar el full. Pensaven que els suspendrien a tots però no va passar res, perquè era el net d’un Capità General. Tenien notes cada 15 dies, exàmens trimestrals, i si suspenien al juny, al setembre havien de recuperar les àrees suspeses i si no les aprovaven, repetien curs. Si els castigaven, havien de copiar, o bé anar a l’escola el dijous a la tarda.

Els llibres que portaven i que recorda que eren interessants, era un per cada assignatura, és a dir 8 per curs. El material per treballar a classe, en principi, era una ploma estilogràfica, llapis negre, goma d’esborrar i una caixa de llapis de colors. Més tard ja van aparèixer el bolígrafs. Llegia molts llibres de la seva mare, a la que li agradava molt llegir i entre els llibres d’ella i els d’una tia, s’anava il•lustrant. A més dels llibres que li portaven els reis o li donaven pel seu sant, etc. També recorda que un any li van regalar una impremta de joguina amb la que escrivia textos. L’escola disposava de moltes instal•lacions esportives i a les hores d’esbarjo l’esport més practicat era el futbol, tot i que un any van jugar al frontó, perquè el professor que tenien era del nord.

Fora de l’escola, va començar a jugar a tenis els dissabtes i diumenges ja que tenia les pistes Barcino molt a prop de casa. Va arribar a ser el campió d’alevins del club. El futbol era com és ara, tot i que el Barcelona no guanyés la lliga, si derrotava al Madrid ja havia aconseguit alguna cosa. Recorda la inauguració del nou estadi quan va jugar el Barcelona amb el Corintia (Brasil)

Als 15 anys va passar a estudiar a l’Escola Tècnica de Teixits de Punt a Canet de Mar. Allà va estar 6 anys i es va treure la carrera d’enginyer tècnic en teixits. Al ser una escola Universitària, situada a 40 Km. de Barcelona la cosa canviava molt, tant en el dia a dia com en el pla d’estudis, doncs eren estudis principalment tècnics, encara que també els combinaven amb el que podríem anomenar cultura industrial-comercial. Els anys que va estar a Canet de Mar va practicar molt el ciclisme. Durant aquests anys, una nit va dormir al calabós de la guàrdia civil per cantar l’himne català davant d’aquests.

3.3 Servei Militar

El servei militar era obligatori, però si estaves estudiant podies fer milícies. Durant tres estius anaves a campaments i desprès feies mig any d’alferes. El meu oncle es va trencar el fèmur, i el van qualificar d’Inútil i es va lliurar de fer-la. Tot hi així quan li van fer l’avaluació per decidir si la feia o no, ell es trobava hospitalitzat a Barcelona i es va escapar i no va aparèixer fins l’endemà.

3.4 Medecina

Quan es va fer mal al fèmur, el metge va venir a casa, el va estirar a la taula del menjador, li van col•locar bé la cama i li van enguixar. Recorda que una vegada el van operar d’apendicitis, el metge va entrar fumant un pur, cosa que ara no es pot. No se li va infectar res, i la operació va anar molt bé.

3.5 Aliments

De les cartilles de racionament té un lleu record. Un cop es va trencar un peu i per anar a l’escola el venia a buscar l’autocar a casa i el tornava a la tarda, per tant s’havia de quedar a dinar a l’escola, on per poder menjar va haver de portar els cupons de la cartilla que corresponien al seu consum de menjars a més d’un pagament extra per donar-li aquell menjar. Recorda que el pa i l’oli te’l venien a canvi de cupons i fins i tot el tabac te’l racionaven amb una cartilla. Sabia que existia l’estraperlo, per exemple si volies menjar pa de farina l’havies de comprar al mercat negre, doncs el del racionament era d’un color groguenc y bastant difícil de menjar. Aquestes coses les solucionava la seva mare, perquè ell era molt petit.

3.6 Botigues

El que ara nomenem petits comerços de roba confeccionada, n’hi havia, però no era com ara que pràcticament t’ho compres tot. Com a anècdota em va explicar que fins els 17 ó 18 anys tota la roba li havia fet un sastre. La primera peça de roba que va portar comprada a una botiga va ser un jerseis i alguna camisa. Els primers pantalons comprats van ser uns texans que van sortir al mercat als anys 48-50.

Les primeres botigues de cotxes que recorda eren de quan ell estava a Madrid, és a dir a partir del 1956. Recorda perfectament una botiga que feia cantonada amb l’Avinguda de los Toreros i Maria de Molina. La recorda perquè els cotxes que hi havia exposats eren tots americans i els seus preus estaven en dòlars. Eren cotxes que només podien comprar el personal americà que estava destinat a la base de Torrejón de Ardoz. Ell va escriure una carta de protesta a La Vanguardia.

Quan la SEAT va començar a fabricar el 600 i models posteriors van començar a posar-se als concessionaris. També es va començar a fabricar el Renault 4 i posteriorment el SIMCA.

3.7 Vacances i festes

A les escoles feien gairebé les mateixes vacances que ara, acabaven el curs el 21 de juny i començaven el 3 d’octubre. Ell va tenir la sort que el seu avi tenia una finca a prop de Camprodon i estiuejaven allà. El seu pare pujava els caps de setmana quan no treballava. Si no, també tenia l’alternativa dels seus altres avis que vivien a sant Feliu de Guíxols i se’n anava allà.

Les festes, com tot en general, han canviat molt. Deixant l’estiu de banda, durant la setmana Santa i Nadal, generalment et quedaves a casa i a la ràdio donaven música clàssica i els divendres s’escoltava un sermó que es deia “las Siete Palablas”. Eren dies d’anar molt a missa. També de tant en tant hi havia actes culturals com la inauguració del curs 1960-61 del club de literatura dedicat a Maragall, organitzat per la seva parròquia i al que va assistir.

A partir dels anys 60 es va començar a sortir de viatge. Als anys 70 es va començar a popularitzar l’esquí, al que el meu oncle es va apuntar per aprendre.

3.8 Mitjans de transport

Per anar a de Barcelona a Canet utilitzava el tren amb màquina de carbó. El trajecte era de quasi 2 hores, una distància de 45 Kms. Quan arribava a Canet s’havia de canviar de camisa perquè s’havia quedat negre. Quan anaven a Camprodon , havien d’anar en tren fins a Sant Juan de les Abadesses i allà els venia a buscar una tartana que els portava fins a casa.

Per desplaçar-se per Barcelona utilitzava principalment el tramvia y el metro, segons on havia d’anar. Amb el temps el tramvia es va anar eliminant i va aparèixer l’autobús que, junt amb el metro, és el mitjà de transport que encara ara s’utilitza junt amb el taxi. Abans que es fabriqués el 600 es van imposar força els scooters i una espècie de motos petites que la més popular va ser la Vespino. A partir d’aquí van anar apareixent més marques de motos, encara que de cilindrada reduïda: Ossa, Montesa, Derbi, etc. A partir de la segona meitat dels 50 va aparèixer el 600 que malgrat que actualment ens pugui semblar barat, el seu preu era de 70.000 ptes., quantitat que molta gent no guanyava en un any.

Per anar de Madrid a Barcelona, el més ràpid era anar amb avió, que no era tant car com ara. Ell viatjava de nit, que encara era més barat. Eren avions junquers de fusta del temps de la guerra. Recorda que al terra hi havia esquerdes per on veia el sòl. Aquests avions tan sols volaven a 3000 metres. T’havies de posar uns cotons a les orelles per la pressió, ja que no estaven aïllats com ara. Recorda haver viatjat en uns avions anomenats “Caravel” que li deien l’avió dels dubtes, perquè havia tingut molts accidents. Amb un d’aquests van aterrar sense rodes a l’aeroport de Barajas.

3.9 Treball

Va tenir una gran sort tant punt va acabar la carrera, va començar a treballar, va ser a Madrid, a una fàbrica que tenia màquines de teixir i una secció de confecció, és a dir: es feia el teixit, el tallaven i el confeccionaven. Això era l’any 1956, era la primera feina i li van donar 3.000 ptes. al mes. Als 6 o 7 mesos el van trucar d’una altra fàbrica també de Madrid que només confeccionaven i tallaven, comprant el teixit a l’exterior. En aquesta fàbrica ja guanyava 6.000 ptes. al mes. L’amo d’aquesta última, tenia dos més a Madrid i unes tres més a Canet de Mar. Fins el novembre del 1960 va estar a Madrid, alternant una i l’altre fàbrica. Després es va traslladà a Canet on va estar un parell d’anys cobrant 12.000 ptes. A totes les fàbriques que havia treballat es dedicaven a la confecció de roba interior de dona.

Durant els anys 63-64 i part del 65 va estar un temps en una companyia de “consulting”. Això va ajudar a que agafés molta experiència, doncs va estar treballant a fàbriques de filatura, teixits a la plana, roba interior d’home (camisetes y calçotets), una impremta, una fàbrica de galetes i uns 7 mesos a una fàbrica de mitjons. Passat aquest període, va tornar a entrar fix en una fàbrica a Hostalric (La Balerina) també de confecció de roba interior de dona. En aquesta guanyava 16.500 ptes. al mes.

Va estar aquí fins al 1986 que per diverses causes va tancar. Va estar tres mesos a l’atur i al cap d’aquests tres mesos va entrar a treballar a Trety. El 1999 a Treves fins el 2007. Quan va entrar a Trety, en comptes de confeccionar roba interior de senyora, es va dedicar a confeccionar fundes par seients de cotxe. Això va ser quan va entrar, desprès amb el pas del temps va anar dirigint altres seccions. Quan va passar a Treves, ja va ser com a director únic. Quan va començar a treballar, l’horari normal era de 48 hores setmanals, fins que es va reduir a 40h. En aquell temps els contractes no estaven tant regulats com ara. Fins el 65 a totes les fàbriques en les que ell havia estat, hi havia gent sense contracte i per tant sense cotitzar a la seguretat social. Ell mateix, li sembla recordar, que un parell d’anys no va tenir contracte.

La primera vaga que recorda, és la dels tramvies, i té gravat que a cada tramvia hi havia un policia davant i un altre darrera armats amb una metralleta. Hi va haver molt d’aldarull, però no recorda quants dies va durar. Ell ja estava a Canet estudiant, només anava a Barcelona el cap de setmana i sempre agafava el metro.

3.10 Societat i política

Quan va començar la 2ª guerra mundial tenia 4 anys i quan va acabar encara no havia fet els 10, per tant té records molt limitats.
A casa seu compraven cada dia el “Diario de Barcelona” i recorda que amb els seus pares es miraven les variacions que hi havien hagut en els diferents fronts, llegint les cròniques dels enviats especials i fins i tot a l’escola discutien per què hi havia nens que eren pro-alemanys i altres pro-aïllats.

Una de les revistes que més recorda era una que es deia “Destino”, una espècie de resum del que havia passat durant la setmana, en tots els àmbits, cultural, social, polític, econòmic, etc. I en la que hi havia unes cròniques magnífiques d’un corresponsal que es deia Augusto Assia. També compraven la revista trimestral “D’Ací d’allà”, revista de temes variats i molts anuncis.

Eleccions. Les primera vegada que n’hi van haver, no van ser ben bé eleccions, sinó que va ser un referèndum que Franco va fer sobre si el poble espanyol estava d’acord amb la Llei Orgànica de l’estat Espanyol que ell proposava i que es va aprovar amb un 98% de vots afirmatius. Que ell recordi no n’hi van haver més fins a la transició. Quan va morir Franco, hi va haver un referèndum per aprovar la constitució, després van haver unes eleccions generals que va sortir guanyadora la formació política UCD. i després les locals.

Els primers noms de polítics que recorda són els dels primers ministres o caps de l’estat que van intervenir a la segona guerra mundial: Truman ( president de EEUU), Foster Dulles (secretari d’Estat), George VI rei d’Anglaterra, W. Churchill, Eden (primers ministres d’Anglaterra), Petain (president de la república Francesa), De Gaulle (el que va organitzar tota la resistència Francesa), Stalin (president de Rússia), Pio XII ( papa de l’Església Catòlica), Hitler (cap de l’estat d’Alemanya), Goebels (ministre de l’interior d’Alemanya), etc.

D’Espanya : Franco, Martin Artajo (AA.EE.), Solís (sindicats), Giron (treball), el general Moscardó, el general Solchaga,el general Queipo de Llano, el general Acebes (després va ser governador de Barcelona), Diaz Alegria (governador de Barcelona), Cardenal Pla y Daniel (cardenal de Toledo); aquests són els que ell recorda més antics. També Arias Navarro (primer president després de la mort de Franco), Adolfo Suárez (segon president), Leopoldo Calvo Sotelo (tercer president)…

Les bases militars americanes, van tenir molts detractors, però s’ha de reconèixer que a partir de la seva instal•lació, com a conseqüència de l’obertura de relacions d’España – EEUU., al voltant d’aquestes es va notar un gran creixement econòmic. La visita del general Eisenhower (1959), va ser la primera visita d’un president d’EEUU a Espanya i un dels primers passos de normalització de relacions diplomàtiques amb la resta del món. Segons el meu oncle, la mort de Franco va suposar acabar una etapa de molts inconvenients i possiblement d’injustícies i penalitats, però , a canvi, ens va lliurar de participar en la II Guerra Mundial. D’haver-ho fet, possiblement hauríem entrat en el famós acte de l’Atlàntic i haguéssim gaudit dels beneficis del pla Marshall, però ¿a canvi de quants milers de morts més, després de la nostra particular Guerra Civil?.

El meu oncle Salvador i la meva tia Paqui

4- OPINIÓ PERSONAL

Al principi he de reconèixer que em va costar decidir a qui li podria fer l’entrevista, però un cop vaig analitzar la gent gran de la meva família, vaig pensar que seria interessant fer-la no només a una, sinó a dues persones i comparar-les.

Durant la realització del treball he trobat dificultats, com per exemple el fet que el meu oncle no visqui a prop, sinó a mil quilòmetres més o menys i per tant vaig haver d’aprofitar les vacances de Setmana Santa per començar a parlar amb ell i desprès completar les dades per e-mail.

L’altra dificultat va estar el fet que al meu avi li resulti poc agradable recordar la seva infantesa i joventut, de les que no guarda un bon record i hi havia moments que havíem de parar i deixar-ho per un altre dia.

Aquest treball ha sigut una bona oportunitat per conèixer aspectes de la vida de la meva família que desconeixia i sobretot les dificultats per les que ha hagut de passar el meu avi fins arribar al dia d’avui. Això em fa valorar més totes les comoditats de les que jo disposo i sobretot entendre que ell es conformi amb poques coses, porti una vida senzilla i se senti satisfet amb tot el que té ara.

He vist que dos membres de la meva família més o menys de la mateixa edat han viscut de manera molt diferent, un amb una vida difícil i amb pocs recursos i l’altre una vida més còmoda i amb millors condicions. Això m’ha ajudat a entendre què vol dir quan es parla de les dues Espanyes.

He entès una mica més bé aquesta etapa històrica de la guerra, la postguerra, el franquisme i la democràcia. Em sonen molt més noms com Franco, Carrero Blanco, Eisenhower, etc. I fets històrics com el Pla Marshall o els assassinats d’Atocha.

Claudia Cárceles, 3r ESO