Nascut l’any 1932, ceramista

INTRODUCCIÓ

En aquest treball d’història oral he entrevistat el meu avi matern, Josep Samon Sauri. Nascut a Breda el 19 de març del 1932, avui encara hi viu. Té 76 anys.

El treball tracta de tota la seva vida. Des de que va néixer que era durant la segona República, fins els canvis recents d’aquesta última dècada. Va viure la guerra civil, així que m’ha pogut explicar algunes coses, però no se’n recorda massa ja que era molt petit, només tenia 4 anys quan va començar i 7 quan va acabar.

Aquest treball no té un tema principal sinóo que tracta de moltes coses en general. És una biografia de la vida del meu avi, Josep Samon. En aquest treball he parlat de: el començament de la guerra, la guerra, el final de la guerra, l’escola, el treball de la seva família, la seva comunió, la postguerra, la seva vida professional, el servei militar, la joventut, el festeig i el casament, els fills, els anys 60 i el principi dels anys 70, la mort de Franco, els anys de la transició, els anys 80 i 90 i els últims canvis recents de la seva vida.

Aquest treball està dividit per temes. Hi ha un índex, una petita introducció, seguit de la introducció hi ha tot el que m’ha explicat a les entrevistes, però redactat. Al final hi ha una conclusió. I per últim alguna fotografia d’ell quan era jove…

Crec que aquest treball pot ser molt interessant ja que he entrevistat el meu avi i m’ha explicat moltes coses de la seva vida que jo no coneixia. El meu avi se’n recorda de moltes coses i també ha tingut moltes ganes d’explicar-me-les. A part d’això també crec que és interessant per que es pot veure com en un poble tan petit com és Breda, haguessin pogut passar tantes coses, durant la guerra i la postguerra. També podem veure l’ofici del meu avi, que ha estat el d’oller. Un ofici molt típic de Breda. En aquest treball he posat moltes anècdotes que el meu avi m’ha explicat se’n recorda de moltes. També durant el treball he anat fent comparacions de com er la vida abans i de com és la vida ara. En aquest treball, lògicament, no només he parlat de la vida del meu avi si no que també he parlat dels meus besavis, la meva àvia, el meu oncle, la meva mare i finalment de mi. El treball parla dels seus sentiments, de la seva vida personal i professional. Tot el que ha viscut m’ho ha explicat i tot el que sent, també.

Fent aquesta entrevista m’ho he passat molt bé, he rigut molt i també m’he adonat del que van haver de patir els nostres avis. També m’he adonat que la vida ha canviat molt des de llavors, que abans la gent no era lliure de com és ara.

LA GUERRA CIVIL

L’INICI DE LA GUERRA

Quan va esclatar la guerra civil, l’any 1936 el meu avi tenia 4 anys acabats de fer. La guerra va esclatar el 18 de juliol del 1936, Franco i altres generals del bàndol feixista, com ara Mola, van fer un cop d’estat. El meu avi se’n recorda que anava amb la seva mare pel carrer i que moltes dones van sortir de casa seva i van dir que havia esclatat la guerra. Se’n recorda que hi havia gent que controlava qui entrava i qui sortia del poble de Breda ja que abans casi no hi havia cotxes ni camions. Per controlar els pocs que tenien cotxe van fer un controls (barricades) al final del poble. El meu avi se’n recorda de tot això per què ell vivia el carrer Barcelona, de Breda. Abans aquest carrer era l’últim del poble i el més important. Això vol dir que els controls estaven en aquest carrer. Aquests controls van continuar durant molt de temps.

DURANT LA GUERRA

En temps de guerra, fins l’any 1938, a Breda no s’havia vist encara cap soldat de l’exèrcit Franquista ni Republicà. Durant la guerra, els homes del bàndol roig de Breda, van començar a fer les escoles municipals, van aplanar el terreny… També van construir unes voltes del molí i van eixamplar els carrers. El meu avi en temps de guerra era massa petit per anar a l’escola, així que estava a casa tot el dia amb la seva mare. També jugava al carrer.

A Catalunya va ser un dels llocs on els Nacionals van entrar més tard, així que el meu avi no es que se’n recordi de masses coses que van passar durant la guerra. Se’n recorda de moltes més coses que van passar durant la retirada i quan van entrar més tard a Breda. Mols joves nascuts a Breda l’any 1923 van ser el últims homes que van haver d’anar a la guerra. Un cosí del meu avi que es deia, Eladi Samon li va tocar anar a la batalla de l’Ebre i al cap d’una setmana d’haver marxat cap a les terres de l’Ebre ja estava mort. A Breda van matar aproximadament unes 40 persones durant la guerra. El meu avi se’n recorda que molts refugiats de tot Espanya, la majoria de Bilbao passaven per Breda. Molta gent que emigrava dels seus pobles passava per Breda.

El pare de la meva àvia va anar a la guerra a favor dels republicans, però durant la guerra es va escapar, estava a Sant Celoni a on van fer un bombardeig, la meva àvia en aquell moment hi era, en el bombardeig. Un soldat la va agafar i la va portar cap a Breda. Al pare de la meva àvia es va poder escapar i va tornar cap a casa seva. A Granollers també hi va haver un gran bombardeig, era a finals de l’any 1938. El pare del meu avi no hi va voler anar a la guerra perquè els Nacionals ja havien entrat a Barcelona i deia que tot ja estava perdut, ell també era del bàndol roig.

Els meus besavis, els pares del meu avi, tenien una botiga de combustibles, així que durant la guerra van poder menjar bastant. Per Breda, el meu avi se’n recorda que hi havia moltes armes, bombes de mà, etc abandonades per tot arreu. Un home de Breda li va explotar una bomba a la mà i el metge li va haver d’empotar. També es trobaven alguns cotxes abandonats. També van trobar una autocar petit i li van cremar foc. Durant la guerra al meu avi, i atots els altres nens i nenes els hi van ensenyar que quan passaven avions havien d’estirar-se a terra, només si estaven a fora de casa, i els hi feien posar-se un bastó de través a la boca. Els hi feien fer per la respiració, els pulmons i perquè no es trenquessin la llengua. Al turó de Santa Anna, de Breda hi van pujar camions del bàndol franquista, que portaven canons i des de dalt controlaven tota l’esplanada fins el Montseny i Hostalric.

FINAL DE LA GUERRA

El meu avi es quan se’n recorda de més coses, durant la retirada de la guerra i també perquè ja era més gran, tenia 7 anys. A Breda els Nacionals hi van entrar l’1 de febrer del 1939. El Republicans de Breda, quan la guerra estava a punt d’acabar-se van treure tots els sants de dins l’església i llavors la van fer servir com a mercat, després van omplir l’església de bidons de benzina i finalment van encendre l’església. Llavors la gent de Breda van fer servir d’església una antiga fàbrica i un antic casal pels joves, que es deia “la Valquiria”.

El meu avi se’n recorda de tot això per que el seu pare sempre li explicava coses. El meu besavi els últims anys de la guerra havia fet de pagès a casa d’una família a Caldes de Montbui. Durant la retirada aquests senyors de Caldes de Montbui tenien por i van venir amb carro des de Caldes fins a Breda. Es van estar a casa del meu avi fins passada la retirada que van tornar cap a Caldes. Quan van venir a Breda van portar el carro ben ple de menjar. El fill d’aquests senyors, que ja era gran era el motorista de Carrillo Blanco i el va acompanyar fins a la frontera. Una altre cosa que el meu avi se’n recorda perquè li havia explicat el seu pare quan era petit i és que a una casa de Breda “Can Dosset” feien el menjar pels soldats, i es veu que en aquesta casa hi menjaven soldats del bàndol roig i soldats del bàndol franquista. També es deia que en aquesta casa hi havia nois joves amagats. El meu avi se’n recorda com pel carrer corrien molts nois del bàndol roig per poder amagar-se dels Nacionals. Un vespre, els del bàndol roig van agafar els homes de l’ajuntament de Breda, que eren de dretes. Molta gent que estaven afiliats amb la CNT, la UGT i la FAI van ser afusellats a Cardadeu. El meu avi al final de la guerra és de quan te més records, però ell estava sempre amb els seus pares i germans i tot el que sap es perquè li han explicat.

L’ESCOLA

Abans a Breda hi havia tres escoles, una que es deia “cassinet”, que era molt abans de la guerra havia estat un bar. Després de la guerra feia la funció d’escola, era la dels grans. L’altre escola era on és actualment el museu Aragay i era només de nois. Al costat de l’escola dels nois hi havia l’escola de les noies durant la guerra, la professora era la senyora Teresita que era la dona del senyor Aragay ( pintor) però en aquesta dona la van matar, i a partir de llavors ja no hi havia aquesta escola. Després l’escola de les noies era un altre, que la professora era la Maria Polls (aquesta escola era d’abans de la guerra), que hi anaven nois i noies. El meu avi hi havia anat quan era petit. A partir de després de la guerra, quan ja havien guanyat els Nacionals, van separar els nois de les noies ja que creien que era pecat barrejar-los. Després de la guerra el meu avi va estar una any sense anar a l’escola per que era fill d’un Republicà, i els Franquistes durant un any van deixar els fills de Republicans un any sense anar a l’escola. Només podien anar a l’escola els que els seus pares eren de Falange. Dos mestres de Breda, que ja havien estat mestres abans la guerra van continuar la seva professió un cop acabada la guerra. Un mestre que es deia Carles Bastús. I un altre mestre el senyor Arteneda ensenyava la instrucció dels serveis auxiliars. Durant la guerra van agafar dos mestres de Breda i els van empresonar i matar, eren el senyor Domènech i la senyora Teresita.

El primer mestre que va tenir el meu avi va ser el senyor Casas. Al cap d’un temps va ser el senyor Arteneda que cada diumenge obligava als nens a anar a missa i a formar. Un cop sortien de missa el mestre passava llista i si algú no hi havia anat el castigava. A la classe havien de parlar el castellà, el català estva prohibit. Aquest mestre, durant la classe si algun noi que tenia un número diferent o una paraula mal escita els hi picava la mà amb un regle de dos cm de gruix. Després també va anar amb el mestre Carles Bastús, abans de la guerra i en temps de la guerra en el meu avi li havien dit que era un gran mestre però un cop acabada la guerra aquest mestre va canviar molt. Tenia molts favoritismes. Durant la classe tenia més dedicació amb els nois que li portaven menjar de casa seva i amb els que eren més llestos, d’això el meu avi se’n recorda molt bé.

Cada dia abans de començar la classe havien de cantar l’himne “Cara al Sol” i cada setmana els hi feien resar el rosari. A la classe tenien una creu de Jesús penjada a la paret. Abans no separaven els alumnes per cursos, el meu avi anava a la mateixa classe que nois de dos o tres anys més grans que ell. A la classe eren una cinquantena d’alumnes, tots nois. Totes les assignatures que es feien erren amb castellà. Les assignatures que feia el meu avi eren: aritmètica (les matemàtiques que fem nosaltres), gramàtica (llengua castellana), geografia, història d’Espanya, història sagrada (religió catòlica), urbanitat i dibuix. Algunes vegades també feien esport.

Cada matí havien d’ensenyar les mans al mestre per què ell volia veure si tenien les mans netes. Si tenies les mans brutes et picava amb el regle. Les classes duraven de les 9h del matí fins 12:30 h. Del migdia. I a la tarda de les 14h fins les 17h de la tarda.

No tenien pati, a l’hora d’esmorzar el meu avi jugava a la plaça de davant l’escola. Normalment el meu avi jugava a futbol amb una pilota fet de draps. Una altre mania dels mestres era que si veien un noi escrivint amb la mà esquerra el picaven molt fort i el castigaven. Cada dia els i preguntaven la lliçó, si no la sabies també et picaven. El mestre Carles Bastús, va estar tres mesos sense preguntar-li la lliçó al meu avi, el mestre només preguntava la lliçó a qui li interessava. Abans no els hi donaven el butlletí de les notes com el professors ens donen ara a nosaltres. Les assignatures preferides del meu avi eren història d’Espanya, història sagrada i el dibuix. Cada any per Nadal havia de fer una postal i dibuixar-la ell. Amb un altre noi de la classe que també li agradava el dibuix, van fer el campanar de Breda amb ceràmica. Totes les altres assignatures no li agradaven gens. Al dijous a la tarda anaven amb el mestre o a jugar a futbol o els portava a dibuixar paisatges o cases de pagès. El meu avi no era gaire bon estudiant i tampoc no li agradava gaire llegir. El meu avi va anar a l’escola fins els 13 anys.

LA POSTGUERRA

EL TREBALL DE LA FAMÍLIA DEL MEU AVI

Abans de la guerra tenia una taverna i una botiga de combustibles. Al final de la guerra van tancar la botiga i es van quedar el menjar que venien per poder fer intercanvis amb altres pagesos de la comarca. Els meus besavis canviaven el menjar que tenien per altres queviures que els hi feien falta. També van vendre la mula. Abans de la guerra la moneda que hi havia eren els rals, els duros… En temps de guerra cada poble fabricava bitllets de cartrons que també valien. Cada bitllet portava un segell. El meu avi i la seva cosina, la Pilar cada dilluns anaven a un bar “El centro” i recollien tots els bitllets de cartró que trobaven per terra, bitllets que els hi queien en els homes que s’estaven al bar. En temps de Franco es van canviar les monedes, llavors hi havia rals de 5, 10, 25 cèntims. També hi havia Rubies, papers de pessetes de 2, 5, 25, 50, 100, 500 i 1000 pessetes. Quan els meus besavis es van vendre la mula, el carro, els guarniments de la mula… els diners que els hi van donar a canvi no eren vàlids ja que en aquella època s’havia canviat de moneda. La família del meu avi només es van poder quedar amb tres monedes de plata que guardava la mare del meu avi, una per el germà del meu avi, Ramon, una per la germana del meu avi, Victòria, i una pel meu avi. La família del meu avi es van quedar sense res, sense diners.

El meu besavi, junt amb l’oncle del meu avi, Moisès, van començar a treballar al bosc fent carbó de soques, de bruc i d’arboç. També tallaven feixines pels ollers del poble, les feixines servien per encendre el foc del forn. Un cop acabada la guerra el meu besavi es dedicava a ser transportista, feia de pagès, de bosquerol, de carboner… El meu besavi també treballava als camps, els conreava per poder fer hortalisses i poder menjar. Els camps que conreaven no eren d’ell si no que estava de lloguer, però casi no pagaven el lloguer. Però havien de donar una part de la collita a l’amo del camp. La mare del meu avi, abans de la guerra treballava a la botiga que tenien a casa i després d’haver tancat la botiga es dedicava a les feines de la casa. A casa el meu avi, quan era petit tenien un porc, que era d’ells, tenien gallines i conills, també. Quan mataven el porc tenien menjar gairebé per un any.

EL MENJAR

Al principi de la postguerra hi havia racionament pel menjar i pel tabac. Era una targeta que te la feia l’ajuntament de cada poble i servia per poder anar buscar menjar, normalment era pa, o tabac. Havien d’anar a la botiga on venguessin pa (o el que fos) i ensenyaves la targeta, però pagaves igualment el producte. Si no tenies la targeta no et donaven ni pa ni tabac, el tabac es comprava a l’estanc. El tabac anava dins unes “paquetilles”, que podien ser vermelles o verdes, també hi havia els “revòlvers” i el paper de fumar. Els botiguers quan el meu avi anava a buscar tabac li donaven el que ells volien. Aquest productes venien de Girona. Només podies comprar pa o tabac un cop el mes. Quan acabaves de comprar el botiguer, allà davant et feia una marca amb un segell conforme aquell mes ja havies anat a comprar i per tant no podies repetir. La cartilla de racionament del tabac no la podies tenir fins que tinguessis 18 anys i la del menjar era una cartilla per família. El meu avi va tenir la targeta de racionament del tabac durant 2 anys. A la targeta li posaven un segell amb la data del dia en que anava a buscar el tabac, així controlaven si ja hi havia anat. Però el meu avi, com que li agradava tant fumar, agafava llexiu barrejat amb una mica d’aigua i amb un drap ben fi passava suaument sobre la tinta del segell, i així marxava. Llavors tornava a la botiga i vigilava que no hi hagués el mateix dependent que li havia fet la marca del segell, d’aquesta manera durant un mes podia repetir de tabac.

Al principi de la postguerra, quan tenia 8 o 9 anys, el meu avi menjava lo que el seu pare collia a l’hort: faves, cols, naps… L’esmorzar del meu avi, cada dia era un got de meitat aigua meitat llet i farina de blat de moro, d’això se’n deien farinetes. També menjaven la carn del porc que criaven a casa, conills, sardines, barats (el peix el menjava quan ja era més gran). El meu avi i la seva germana, tot sovint anaven sols cap a Hostalric, caminant per anar a buscar 2 quilos de pa. Normalment, sempre passaven per la via del tren. Segons el meu avi, la postguerra va ser més dura que la guerra.

LA COMUNIÓ

El meu avi, va fer la comunió quan tenia 11 anys, l’any 1943, un dissabte del mes de març. Va fer la comunió a “La Valquiria”, l’església provisional a Breda, ja que l’altre havia estat cremada pels republicans. Aquell mateix any el meu avi ja va poder anar a fer la segona comunió, la solemne a la Parròquia de Sant Salvador de Breda. La comunió del meu avi no va ser com les que es fan ara, si no tot el contrari. El va acompanyar la seva mare que li va comprar uns pantalons curts i li va tallar els cabells. Va anar a l’església només amb la seva mare, el seu pare no hi va voler anar, el seu germà estava estudiant a Barcelona i la seva germana tampoc hi va anar. Només va dinar com d’extraordinari, una truita. Va dinar a casa seva. Tampoc no li van regalar res. A la seva segona comunió, que va ser un diumenge al cap d’uns mesos d’haver fet la primera. Aquest cop el va acompanyar la seva mare i el seu germà.

ANÈCDOTES DURANT EL FRANQUISME

Gairebé tots els homes de Breda, quan es va acabar la guerra van haver d’anar a Girona a “depurar”, els franquistes els hi feien preguntes per si estaven vinculats amb el bàndol roig o estaven afiliats a la CNT, a la FAI… Depèn del que contestessin se’ls quedaven a la presó, d’allà Girona. Després d’haver anat a depurar, una nit a Breda, gent del bàndol Franquista i dos guàrdies civils van empresonar a unes 40 persones republicanes de Breda. Els van tancar a la presó de Breda. Un d’aquestes persones era el pintor, Josep Aragay que estava delicat dels pulmons i per això va ser l’únic que no li van fer mal. Llavors a alguns se’ls van emportar cap a Girona i a altres els van deixar lliures.

Les dones que els seus homes eren de l’ajuntament de Breda i eren d’esquerres, els franquistes les feien anar a netejar cases i a totes els hi van tallar els cabells ben curts, arran.

També, una altre anècdota que el meu avi se’n recorda és que hi havia gent de Breda que feia l’Estraperlo per guanyar-se la vida i tenir diners. Doncs, hi havia gent del mateix poble de Breda que vigilava aquesta gent. I quan veien que havien comprat o s’havien quedat alguna cosa, els escorcollaven i els hi prenien el que acabaven d’aconseguir. Els que escorcollaven sempre eren els feixistes i sempre els hi prenien les coses a la gent més pobre de Breda.

CANVIS QUE HI VA HAVER DE DESPRÉS DE LA GUERRA

El meu avi era molt petit i d’això no se’n recorda ben bé dels canvis que va viure durant aquells anys. A part dels canvis de llengua que hi va haver, se’n recorda molt bé que quan va acabar la guerra va passar molta gana, durant setmanes diu que no va veure ni una mica de pa a casa seva. Com he dit abans, per ell va ser pitjor la Postguerra que la Guerra.

Recorda, també, algunes anècdotes. A vegades per poder menjar tots els nens anaven a collir aglans al osc i els anaven a vendre a Sant Feliu de Buixalleu, per guanyar diners. Havien de caminar pel bosc durant tres hores d’anada i tres hores de tornada. Sempre hi anaven sols, sense els pares. Això ho feia quan tenia 12 anys aproximadament, durant la dècada dels 40.

Una altre anècdota és que, com que no tenien pa agafaven farina de blat de moro i aigua i ho amassaven. Llavors aquella pasta que sortia la posaven a sobre un paper, i la col·locaven a sobre les brases del foc. Allò es coïa i en sortien unes coques. Aquestes coques, a vegades substituïen el pa. El meu avi se’n recorda com la seva mare en feia molt sovint.

EL TREBALL

Quan el meu avi tenia 11 anys, l’any 1943, va començar a treballar a la barberia de Breda els dissabtes a la tarda i els diumenges al matí. Al principi de treballar allà només remullava les barbes dels homes amb la brotxa. Quan va ser més gran li van ensenyar a afaitar les barbes. Diu que va ser la seva universitat, que allà, a la barberia, va aprendre lo bo i lo dolent. Allà sempre hi havia gent gran i quan parlaven no es fixaven si hi havia cap nen petit. De la barberia va plegar als 18 anys, l’any 1950.

Als 13 anys, l’any 1945, va plegar d’estudiar i va començar a fer d’aprenent d’oller a l’obrador d’en Baltasar Bombí durant 7 anys, fins que va tenir 20anys, que era l’any 1952. Treballava de dilluns a dissabte. Abans no es cobrava per hores, com es cobra ara, abans es cobrava per “cargues”, jornal. Tothom estava obligat a fer 1 carga al dia, si llavors en feies més cobraves més i si no, no. Als 20 anys, l’any 1952, va anar Girona a aprendre a tornejar peces de jardineria amb el senyor Joaquim Amigó. A Girona vivia a una pensió. Cobrava 25 pessetes per 8 hores que feia i en pagava 30 per a la pensió. Com que només fent 8 hores no podia pagar la pensió es quedava al taller fent hores extres que li pagaven 10 pessetes el centímetre de ceràmica que feia. A Girona si va estar un any, l’any següent, el 1953, va tornar a Breda a l’obrador de terrissa del senyor Pere Aymà, “cal Rigorric”, durant dos anys. Aquests dos anys va estar esperant anar fer el servei militar “la mili”.

Quan va tornar de fer el servei militar, va anar a Gallifa, un poble molt petit que està entre Sant Feliu de Codines i Sabadell. En aquest poble hi vivia en Llorenç Artigas, un gran ceramista. El meu avi se’n va anar allà per aprendre més sobre a ceràmica. En el taller d’en Llorenç Artigas, també hi havia en Jordi Agudé, un altre gran ceramista, era del barri d’Horta de Barcelona. Durant un temps, està amb aquests dos grans ceramistes va ser el seu primer negoci. El meu avi tornejava peces…

Mentrestant estava aprenent més sobre la ceràmica a Gallifa, també treballava a casa seva, a Breda al taller de ceràmica amb el seu germà Ramon Samon i el seu soci Joan Baguer. El meu avi hi va estar treballant fins l’any 1985. L’any 1986 va continuar treballant a casa seva amb el seu fill, Josep Maria Samon i Avellaneda, que és el meu oncle. També es dedicaven a la ceràmica. L’any 1987, va començar a fer una col·lecció, sense deixant de treballar, de totes les peces que es feien en olles i cassoles, en miniatura. Aquesta col·lecció va estar exposada al departament d’Artesania de la Generalitat de Catalunya, al consell comarcal de la Selva i a la sagristia de la Parròquia de Santa Maria de Breda. Quan el meu avi ha estat jubilat ha anat fent coses de ceràmica i ara a l’estiu va a una cas rural de nens petits a ensenyar-los ceràmica, aquesta casa es diu “Can Bosch”.

EL SERVEI MILITAR

El meu avi va tenir la gran sort de ser de la primera “quinta” que van ser “excedents de cupo”, que vol dir que només va haver de fer el servei militar durant tres mesos. Va fer només tres mesos de campament. Això de ser excedent de cupu des d’abans de la guerra que no se’n feia i la “quinta” del meu avi van ser els primers. Tenia 22 anys quan va anar a fer el servei militar. Va fer el servei militar “la mili” a Romanyà, un poble de muntanya, situat entre Santa Cristina d’Aro i Calonge. El meu avi li va tocar ser d’infanteria, portava una mula, que aquesta mula servia per portar les metralladores que després havien de fer servir. Anava amb un grup de sis soldats i en el seu grup hi tenien dues mules. Una mula servia per portar les metralladores (les armes) i l’altre servia per portar les municions.

ANÈCDOTES DEL SERVEI MILITAR

El meu avi del servei militar se’n recorda perfectament. Una de les coses que recorda és que menjaven tres soldats amb un plat. Entre tres soldats tenien un plat de menjar i l’havien de compartir. De postres menjaven panses o figues i el soldat de cada grup li tocava anar a buscar les postres, s’havia de treure la gorra i li posaven les panses i les figues a dins la gorra. El meu avi tot i menjant tres en un plat es va engreixar sis quilos en tres mesos, es va engreixar per que menjava molta mel. Segons ell no va ser dur fer “la mili”.
Una altre anècdota es que només el van deixar anar veure la seva família una vegada en tres mesos. Però ell i la majoria que estaven al campament es van escapar durant una nit. Va arribar a Breda un diumenge al matí. El dilluns va tornar cap a Romanyà. Quan tots van arribar els van castigar i els van obligar a fer una trinxera, com a càstig.

LA JOVENTUT

Quan el meu avi era jove, aproximadament uns 16 anys, per distreure’s una estona i sortir una mica, la majoria de diumenges anava al cinema de Breda amb els seus amics i amigues. A l’estiu no feien cinema, el meu avi i els seus amics anaven a la font, seien a un prat i s’explicaven coses. També jugava al carrer. Se’n recorda que amb un veí anava a pescar peixos al riu Tordera. A les festes Majors dels pobles veïns: Hostalric, la Batllòria, Gasarans, Riells… anaven al ball. Sempre hi anaven caminant. A la festa Major de Breda, també anava al ball amb tots els seus amics. Cada any, des de Breda es feia una excursió, amb tota la colla de joves de Breda i algunes dones grans anaven a Santa Fe del Montseny. Sempre anaven a la mateixa casa de pagès, “can Camps” i sempre dormien a la paisà. Les dones grans que els acompanyaven dormien al mig i a un costat d’elles hi dormien els nois i a l’altre costat les noies.

Es llevaven a les 5h de la matinada i anaven caminant fins a les agudes i allà veien a sortir el sol. Des de allà dalt diu el meu avi que veien Blanes. Esmorzaven a mig camí. Després de les agudes anaven al turó de l’home, al cap d’una estona tornaven a baixar a Santa Fe, dinaven i ben dinat tornaven a marxar cap a Breda. El meu avi aquesta excursió la va fer durant 12 anys.

El ball de la festa Major de Breda es feia sempre al “cercle”. Abans a Breda hi havia una dita: “A Breda tututs i olles”. Per què molta gent de Breda tenia coma ofici el d’oller i tututs era perquè per la Festa Major a Breda sempre hi anaven les orquestres de música més bones: la Selvatana, la Bisbal…Tots els joves anaven el ball. El meu avi també hi anava. El ball començava a les deu de la nit i acabava a dos quart d’una de la matinada ( ben diferent d’ara). La festa Major de Breda sempre ha estat el 8 de setembre.

A Breda, però abans també hi havia una altre festa molt important el dia de Sant Hipòlit, el 13 d’agost. Sant Hipòlit és el patró dels ollers. Antigament es feia una festa molt grossa que sempre acabava amb un ball.

El vicari de Breda, que era un capellà, va agrupar tots els joves de Breda, quan el meu avi també era jove. Però no se’n recorda de quants anys tenia ni quin any era. Aquest capellà va agrupar a tots els joves de Breda i va organitzar un grup de teatre per els joves. També els feia cantar amb un “coro”, que havien cantat les caramelles per Pasqua, també va organitzar excursions i va tornar a formar un equip de futbol. Segons el meu avi, aquest capellà va fer una gran feina als joves d’aquella època que vivien a Breda. En aquell temps el joves de Breda, no tenien la distracció ni les comoditats i tampoc el temps lliure per poder distreure’s, al menys el meu avi no tenia gaire temps lliure perquè treballava molt. I tot això que va organitzar aquest capellà els va ser un gran favor que els hi va fer. També feien cinema. Aquest capellà, però, cada setmana els hi feia una xerrada de coses religioses. El meu avi algunes vegades havia actuat amb el grup de teatre que havia format el capellà. Aquest capellà, també escrivia novel·les, com per exemple “el fum assolat” , que parlava de les diferències entre els obrers i els burgesos. Unes obres de teatre que els joves de Breda van representar van ser: “Cinc fills” i “Terra baixa” (Àngel Guimerà).

El meu avi als 13 anys va començar a fumar, però no li agradava gaire beure alcohol. Als balls de les festes majors, cada orquestra sempre tocaven 16 balls. El ball número 8 era el ball de la mitja part. El ballador pagava el beure a la balladora. Normalment els pares dels joves sempre s’asseien a les cadires de dins l’envelat i miraven els seus fills, el meu avi no li feia vergonya que els seus pares el veiessin a ballar amb noies. Segons el meu avi la cosa més bonica de l’envelat era la il·luminació que hi havia, com més llums hi havia més bonic era, això és bastant diferent d’ara.

A Breda hi havia un ball que abans era molt típic. Sempre es ballava durant el carnaval. Aquest ball sempre el ballaven els joves del poble. Estava format per 6 parelles, sis noies i sis nois. El meu avi aquest ball no l’havia ballat mai, però sempre l’anava a veure. La música que les orquestres tocaven abans, també és molt diferent de la que toquen ara. Abans ballaven: pas dobles, vals, boleros, tangos, i el meu avi recorda que durant un temps es va posar molt de moda ballar el twist. El ball que li agradava més al meu avi era el bolero, tot i que segons la meva àvia el meu avi no és gaire bon ballador. Tots els balls es ballaven agafats, els nois amb les noies. També recorda que es va posar molt de moda ballar la conga. Els cantants que li agradaven més al meu avi eren: en Machín i en Josep Guardiola, entre d’altres.

EL FESTEIG I EL CASAMENT

El meu avi va conèixer a la meva àvia des de que era petit. Eren tots dos de Breda i sempre anaven a la mateixa colla d’amics. Va ser la única xicota que va tenir. Van festejar durant quatre anys. Una anècdota que m’han explicat tots dos i és que quan a Breda hi havia ball s’havia de pagar. I com que ells volien estalviar diners per poder pagar el pis que s’estaven fent i per comprar el vestit de núvia de la meva àvia, doncs no ballaven. El meu avi era soci del “cercle”, així que el deixaven entrar sense pagar, però no el deixaven ballar. Tots dos s’asseien a les cadires de dins el “cercle”.

El meu avi encara se’n recorda quan va anar a demanar la mà de la meva àvia a casa seva. Primer els i va explicar als seus pares que li agradava aquella noia i que estava decidit a anar a demanar la mà al seu pare. Llavors va anar a casa la meva àvia i li va preguntar en el seu pare si podien sortir junts. El pare de la meva àvia li va dir que sí. El meu besavi li va dir que a partir d’ara podia anar sempre a casa seva. El meu avi tot sovint anava a dinar a casa la meva àvia. A partir del dia que es van prometre, el meu avi va començar a agafar a la meva àvia de braçet.

Es van casar el 13 de juny del 1959, a l’església de Breda. El germà del meu avi era el padrí de bodes de la meva àvia, va anar a casa seva i li va llegir el vers. El meu avi el va acompanyar la seva mare a l’església caminant. El casament no va tenir gaires convidats, només la família. Per part del meu avi i van anar: els seus pares, el seu germà i la seva dona, la germana del meu avi i el seu marit i la neboda del meu avi. Per part de la meva àvia hi van anar: el seu pare, les seves dues germanes amb els seus marits i els nebots de la meva àvia.

El dinar el van fer a casa de la germana gran de la meva àvia, l’Antònia. La meva àvia anava vestida amb un vestit blanc, curt que se’l havia fet ella i el meu avi anava amb un vestit negre.

El viatge de la lluna de mel va ser bastant llarg. Van anar de Breda fins l’estació del tren amb un taxi. A l’estació, van agafar el tren fins a Barcelona. A Barcelona s’hi van estar tres dies. Després van agafar el vaixell i van anar a Mallorca, durant vuit dies. A Mallorca van agafar l’avió fins a Barcelona. A Barcelona van tornar a agafar el tren fins a Figueres i a Figueres van agafar el carro (la tartana), fins un poble molt petit que es diu Cistella. A cistella van agafar el tren i van arribar a Breda.

ELS FILLS

L’any 1960, va néixer el primer fill dels meus avis, en Josep Maria Samon i Avellaneda, el meu oncle. Va néixer el 22 de maig. El meu oncle va néixer a casa els meus avis, a Breda. Un any més tard va néixer la segona filla dels meus avis, la Núria Samon Avellaneda, la meva mare. La meva mare va néixer el 4 de novembre del 1961. Va néixer a Girona a l’hospital Trueta. La van batejar allà mateix a l’hospital.

Abans, molt antigament quan naixien els fills, els pares no triaven els noms dels seus fills. Els noms els triaven els seus padrins. Tothom tenia tres noms. Si erets una noia la teva padrina triava els dos primers i el teu padrí triava el tercer. Si erets un noi el teu padrí triava els dos primers i la teva padrina triava el tercer. El meu avi es diu Josep Ramón i Tomàs. La meva mare es diu Núria Isabel i Pilar. Ara, actualment això ja no es fa, els pares trien el nom del seu fill i ara la gent només te un nom.

DELS ANYS 60 ENÇÀ

ELS 60 I 70

El meu avi es va treure el carnet de conduir l’any 1962, quan tenia 30 anys. Llavors a Breda hi havia molts pocs cotxes, però durant aquests anys seixanta hi va haver el “boom” del sis-cents. Al cap d’un temps el meu avi es va comprar una furgoneta a mitges amb el seu germà. El meu avi durant tota la seva vida ha tingut cinc cotxes. Durant tots aquells anys va treballar molt, però va ser durant aquells anys que hi va haver el “boom” de la ceràmica i els meus avis es van guanyar la vida molt bé. Es van fer una casa als afores de Breda que és allà on jo visc ara, però ara ja no és als afores de Breda. També es van comprar un pis a Blanes, que hi anaven a la primavera i a la tardor. A l’estiu el llogaven.

Durant aquests anys el capellà del poble, el Mossèn Salvador Jové, organitzava viatges a l’estranger pel poble de Breda. Si podia apuntar tothom que volgués, hi anaven moltes famílies de Breda, els meus avis també hi anaven. Llavors també hi anaven gent de Llinars i gent de Girona. Els meus avis hi van anar durant vuit anys. El primer viatge que van fer va ser a Portugal (aquest cop hi van anar amb els seus fills), després van anar a Roma, a Paris, a Alemanya, a Venècia, a Florència, a Breda d’Holanda… Els meus avis estan molt agraïts en aquell mossèn perquè gràcies als seus viatges han pogut veure món. Perquè ells abans no podien viatjar gaire i gràcies aquest mossèn van poder viatjar molt. Els meus avis també van fer viatges per ells mateixos sense anar amb el mossèn de Breda. També anaven amb la Inserso, d’acompanyants. Van voltar gairebé tot Espanya, Galícia… El meu avi sempre ha estat creient, sempre ha cregut amb Déu. Però ara, aquests últims anys ha deixat de practicar-ho.

El meu avi sempre ha estat d’esquerres. Durant aquells anys Franco ja estava més tranquil, que el principi. El meu avi se’n recorda que quan era solter ja hi havia una ràdio a casa seva. L’any 1970 van tenir la primera tele en blanc i negre a casa els meus avis. Només hi havia dos canals, que eren de televisió Espanyola, que els controlava Franco. Quan els meus avis es van fer el pis ja hi havia la “cuina econòmica”. També tenien una nevera de gel. Molts anys després es van comprar la primera rentadora.

LA MORT DE FRANCO

El meu avi treballava molt, durant aquests anys i quan era hora que feien les notícies a la tele ell encara estava treballant. Pel carrer comentava molt que en Franco estava malalt i que aviat es moriria. El meu avi volia que es moris en Franco per què creia que era un dictador feixista, i ell hi estava en contra., També a la tele ensenyaven imatges d’en Franco quan estava molt malalt a l’hospital. El meu avi se’n recorda de moltes coses d’això. Al carrer, es comentaven moltes coses “a en Franco ja li queda poc”… Molta gent se’n alegrava per què creien que s’acabaria la dictadura . El dia 20 de novembre de 1975, en Franco es va morir. El meu avi ho va saber quan ho van dir a la tele, quan l’alcalde de Madrid va dir “ciudadanos Franco ha muerto”. En aquell moment, el meu avi va pensar que “s’hauria d’haver mort quan va néixer”. Se’n va alegrar molt que es morís. El meu avi no va fer els tres dies de dol, va seguir treballant. A les escoles van fer tres dies de festa i els nens estaven molt contents. Quan es va morir, el meu avi va seguir fent una vida normal. Estava molt content per que la dictadura ja s’estava acabant. Una cosa que li agradava molt era escoltar les notícies per escoltar tot el que passava durant la transició i volia estar al corrent de tot.

ANYS DE LA TRANSICIÓ

Quan Franco va morir, havia deixat com a seu successor a l’actual Rei d’Espanya, Joan Carles I de Borbó. Però el país, un cop mort Franco no va seguir sent una dictadura, si no que va estar uns anys cap a la transició de la democràcia. Ara, hi ha democràcia i una monarquia, però els reis actualment no tenen cap poder.

Les primeres eleccions municipals que es van fer a Breda, el meu avi va anar a votar. Eren les primeres eleccions que la gent podia anar a votar per qui volia que fos l’alcalde del seu poble. El meu avi es va presentar a la candidatura de Convergència i Unió (CIU), tot i que ell era d’esquerres. Al meu avi li agradava Jordi Pujol, com a polític. Creia que era un bon polític. A ell li hagués agradat que Esquerra Republicana de Catalunya s’haguessin presentat a les eleccions municipals de Breda, aquell any. Aquell any a Breda, van guanyar els socialistes.

Se’n recorda que l’any 1983, hi va haver un cop d’estat de l’Antonio Tejero, el 23 de febrer. El meu avi estava preocupat perquè el meu oncle estava fent el servei militar. Estaven preocupats per si esclatava una altre guerra civil i el meu oncle hagués hagut d’anar a fer la guerra. Antonio Tejero va estar tancat 10 anys al castell de Figueres. Els pagesos de l’Empordà, del bàndol feixista, li portaven menjar perquè no pasés gana. Això ho havia sentit dir.

ELS ÚLTIMS ANYS: 80 I 90

A finals dels anys 80, el meu avi junt amb el meu oncle van construir una fàbrica de ceràmica molt gran. Van marxar del taller que tenien a casa. A principis dels anys 90 ja treballaven a la fàbrica.

El meu avi, te un gran record de les olimpíades de Barcelona del 1992, ja que feia 15 dies que havia nascut la seva primera néta, jo. Se’n recorda molt bé quan van llençar la fletxa i es va encendre la flama de les olimpíades. Durant aquells anys Barcelona va créixer un munt. I emigrava molta gent d’arreu del món. Deien que serien bons anys per l’economia de Catalunya. I que hi hauria un altre “boom” de la ceràmica, però es veu que va ser tot el contrari, la ceràmica va perdre molt. Durant els anys 90, els meus avis van obrir dues botigues de ceràmica a Breda. Obrien tots els dies de l’any, només tancaven per Nadal.

El meu avi als 65 anys es va jubilar, el 1997. Des de que s’ha jubilat a continuat fent ceràmica, que és el que a ell li agrada més, ajudat per la meva àvia. Tot el genero que feien era per un client de Lloret que se’ls hi quedava tot. Durant tota la seva vida ha tornejat de tot, fins i tot un orinal. Ara ja no treballa.

L’any 2000, va patir una malaltia molt forta i va deixar de fumar. El meu avi encara avui no ha assimilat el canvi de moneda que hi va haver. De les pessetes als euros. Ell encara pensa, compta… amb pessetes. Per força s’ha hagut d’acostumar a la nova moneda, l’euro. M’ha explicat un exemple de que ell havia vist que s’havien apujat els preus eren les atraccions de les festes majors: un viatge a una atracció abans valia 100 pessetes i ara val 3,50€. Diu que a moltes coses que abans valien 100 pessetes, ara ho han equilibrat a 1€, i 1€ es molt més que no pas 100 pessetes.

El meu avi no té ni mòbil, ni te ordinador i tampoc sap com funciona Internet. Diu que aquestes tecnologies no les entén gaire. Ara a 76 anys la seva distracció és anar a conrear l’hort que té a Breda. I de tant en tant amb la meva àvia van de vacances a la muntanya, normalment a Camprodon.

CONCLUSIÓ

La conclusió d’aquests anys de vida segons el meu avi és que tota la vida, junt amb la meva àvia han passat temporades molt bones, temporades no tan bones. Que ha estat molt feliç i que ho continua estant. Durant tota la vida, diu que ha rigut molt, però que també ha plorat i a patit molt. Diu que ha tingut la gran sort d’haver pogut treballar amb el que a ell li ha agradat, sempre, què és la ceràmica.

Aquesta conclusió és molt positiva. El treball ha estat un resum de tots els anys de la seva vida, on ell ha pogut reflexionar sobre el que ha estat la seva existència. M’ha agradat molt fer aquest treball.

Núria Roca, 4t ESO