Treballador de la Catalana de Gas
Introducció
En aquest treball parlaré sobre la vida del meu avi en Josep Martí Asensio, un treballador de la Catalana de Gas i Electricitat durant gairebé tota la seva vida. Explicaré la seva vida des de que va néixer fins més o menys els anys 70-75. Va néixer a l’any 1931, just abans de que s’acabes el regnat d’Alfons XIII, per tant ara té 77 anys. Durant la Segona República tenia aproximadament entre 1 i 5 anys i quan va començar la guerra en tenia 5. Quan va acabar la Guerra Civil Espanyola en tenia 8, que llavors va ser quan va començar la dictadura de Franco. Quan Franco va morir ell tenia 44 anys. Va tenir 5 fills i es va casar l’any 1958.
Josep Martí Asensio va néixer a Badalona un 24 de Gener de 1931. Quan va néixer encara hi havia Alfons XIII com a rei d’Espanya. A hores d’ara encara continua vivint a Badalona, de manera que tot aquest treball està situat a la ciutat de Badalona, excepte dos anys que va estar vivint a Mallorca mentre feia la “mili”.
I- Guerra Civil (anys 36-39)
Josep Martí Asensio va néixer a Badalona un 24 de Gener de 1931. Quan va esclatar la Guerra Civil tenia 5 anys, de manera que no recorda molt bé algunes de les coses que li varen passar en aquella època.
Quan era petit tenia un petit refugi on anaven amb els amics, i una de les vegades que van creuar el carrer per anar-hi van passar sense mirar, el meu avi es va entrebancar i va caure, una “tanqueta” italiana quasi l’atropella. Des d’aquell dia recorda que totes les següents vegades que va passar pel carrer va mirar abans de creuar-lo.
Vivien contínuament amb la por per que en qualsevol moment podia caure una bomba i destruir les seves vivendes o fins i tot causar la mort d’alguns familiars. A la seva escola no hi havia cap signe religiós ni polític, ja que el seu professor no ho era gaire. Però sí havien de parlar en castellà, encara que entre els seus amics parlaven en català. Alguns d’ells els havien sancionat per parlar català en llocs oficials.
Cada diumenge havien d’anar a l’església, el capellà de l’església sempre que els veia rondant per allà els feia anar a cantar, i a ells no els hi agradava per que l’església estava a uns 2 quilometres del barri on jugaven, i havien de pujar un tros de camí de muntanya. I el que feia una falta a l’església el sancionaven.
II- Postguerra (anys 40 i començaments dels 50)
Durant la postguerra la seva família no es podia permetre molt de menjar de manera que utilitzaven les cartilles de racionament per a comprar pa, una part d’aquest pa se’l menjaven, però un altre part el canviaven d’estraperlo per oli a una botiga que hi havia al carrer on vivia. Tot això ho feien d’amagat sinó la Guàrdia Civil els podia sancionar. Tot i això de fam no en patien gaire ja que només eren 4 a la família. Hi havia molts emblemes franquistes però un dels que recorda amb més claredat és una plaça que es deia “la plaza de los caidos”, on hi havia estàtues franquistes i textos també franquistes. No podies fer coses estranyes pels carrers perquè la Guàrdia Civil et cridava l’atenció al més mínim gest que veien que fos estrany. El meu avi em va dir que amb això ja en tenies prou per agafar por!
III- De l’escola a la mili
A l’escola tenien gairebé les mateixes assignatures que tenim ara, geografia, matemàtiques, ciències, llengües, etc. No hi havia etapes, anaven tots junts, fossin més grans o més petits, però poc a poc anaven pujant algun tipus de curs o nivell. El seu horari era de 9:00 a 12:00 al matí, i de 15:00 a 17:00 a la tarda. Només eren nois, no hi havia cap noia.
Els llibres els compraven i després se’ls anaven passant entre els veïns, familiars, germans, etc. El mestre a dins l’escola parlava castellà, però al pati els hi parlava en català. No tenien cap instal•lació només un pati on feien l’esbarjo, en aquesta estona d’esbarjo s’explicaven coses, històries, etc. o fins i tot a vegades jugaven amb cromos o caniques.
Quan el mestre els castigava els feia posar la mà amb tots els dits junts i picava amb el regle, a ell poques vegades li van haver de fer ja que sempre intentava portar-se i fer-ho tot bé. De tant en tant els hi feien cantar el “Cara al Sol” abans de començar la classe. Escrivien en llapis o a vegades amb ploma estilogràfica, tenien un pot amb tinta al pupitre per poder mullar la ploma.
Als cinemes abans de començar la pel•lícula havien de cantar el “Cara al Sol”. Algun l’havien fet fora del cinema per no haver-ho fet
Un conegut de la família del meu avi tenia una gran empresa de pells molt coneguda a Espanya, no recorda molt bé el nom però quan anaven a casa seva li deien cal Isamat. L’amo es deia Lluís, i era un gran empresari, abans de tenir l’empresa ja feia uns quants anys que era amic de la família.
A l’any 1951 va anar a fer la “mili” a Sóller ( Mallorca). Va estar-hi durant 23 mesos. La feia a “la escuela de armas submarinas”. Allà muntaven “torpedos” i càrregues de profunditat, que eren unes bombes que les tiraven al fons del mar i quan topaven amb alguna cosa esclataven. Una petita anècdota que recorda és que quan entraven els “quintos” ( que eren els que entraven nous, els “novatos”) els hi tiraven cendra embolicada amb unes mantes, com que ells eren per dir-ho d’alguna manera els veterans els hi feien bromes als nouvinguts.
Els dissabtes anaven al ball que feien al poble de Sóller i diu que es feien els “amos” del ball ja que tothom els tenia molt respecte. A les nits jugaven a cartes i de tan en quan feien alguna broma als coronels o sargents, però vigilant de que no els enxampessin per que sinó els podien sancionar.
Cap a l’any 48-49 va començar a anar al gimnàs i es va apuntar a boxeig i també feia atletisme. Anava amb els seus colegues a fer lluites i de tant en quant guanyava alguna medalla fent competicions. Quan era jove estava molt fort i per això era un “ligón” amb les noies. Aquí hi ha alguns exemples del que feia quan tenia entre 17 i 22 anys:
La primera ràdio que va tenir la seva família la va muntar ell i era de gal•lena. Va comprar les peces a part i poc a poc la va anar muntant. Podies agafar només tres o quatre emissores, no com ara que n’hi ha moltes. I s’havia d’escoltar amb uns auriculars.
La meva besàvia rentava la roba a mà al safareig de casa seva, agafava el sabó que comprava a la botiga del carrer i la rentava amb un raspall. Tot això ho havien de fer a mà per que encara no s’havien comprat la primera rentadora elèctrica. La primera que varen tenir va ser cap a l’any 55. En aquesta mateixa època també van comprar la seva primera nevera elèctrica. Recorda que era una Westinghouse.
A la cuina feien servir llenya, l’anaven a buscar a Tiana a uns 5 o 6 quilòmetres d’on vivien. Hi anaven gairebé cada dia i havien d’anar-hi a peu ja que encara no tenien cap cotxe. La llenya l’agafaven amb una carreta per portar-la fins a casa, per després poder cuinar i escalfar-se a l’hivern. Cada mes els hi passava per casa el cobrador de la llum. Com que quan va néixer ja hi havia electricitat no va poder conèixer el llum de carbur, però recorda que abans de tenir la nevera elèctrica Westinghouse tenien una nevera de gel, i que inclús en va haver de fer una.
L’any 1957 es va casar amb Elena Manzanares, la meva àvia.
Aquestes dues fotos són del dia que es van casar, a la primera surten la meva àvia i el meu avi. A la de l’esquerra a dalt el meu besavi Quimet, el meu avi, la meva àvia Elena, i el germà de la meva besàvia Angelita, a baix a l’esquerra la meva besàvia Mercé i a la seva dreta l’Angelita.
Aquesta foto és de l’any 57 i es pot veure la família del meu avi i la meva àvia. A dalt a l’esquerra el cosí del meu avi, en Vicenç. Al mig el meu avi i a la dreta la meva àvia, Elena, que en aquesta foto estava embarassada. A baix a l’esquerra el meu besavi Quimet, al seu costat la meva besàvia Mercé, a la dreta de la meva besàvia la filla d’en Vicenç i a la dreta del tot la dona d’en Vicenç.
A l’any 1958 va néixer un dels seus fills, en Jordi.
IV- Anys 60
Quan tenia 29 anys és a dir a l’any 1960 va començar a treballar a la Catalana de Gas i Electricitat, que actualment vindria a dir-se Gas Natural i va treballar pràcticament tota la seva vida, de fet fins que es va jubilar.
Barcelona va ser la primera ciutat de tota Espanya que va tenir gas a les seves cases. La va portar el president d’aquesta empresa (anomenat Duran Ferrell) des d ‘Argelia (al Nord d’Àfrica). I el meu avi com a empleat de la Catalana de Gas i Electricitat tenia beneficis a l’hora de pagar-lo.
Quan va arribar la primera televisió a casa seva va ser un gran canvi ja que era una cosa nova que no havien vist mai. Abans de tenir-la a l’hora de dinar i sopar es treien temes de conversa i es parlava més però quan va arribar la televisió tothom estava pendent de les emissions, de manera que es van acabar alguns dels diàlegs típics de cada dinar i sopar.
Hi havia molta gent que seguia els Beatles, però a ell no li agradaven, li agradaven més els boleros, la samba, la rumba. Li agradaven molt cantants com Frank Sinatra o Sacha Distel.
A l’any 1961 va néixer la meva mare, la Mercé. Al 63 el meu tiet, en Pere. A l’any 66 la meva tieta Elena. De moment ja eren 4 germans.
V- Mitjans de transport (anys 60)
Només hi havia autobusos a Barcelona, on vivia ell no n’hi havia, i per això havien d’anar en tramvia sempre que volien desplaçar-se a algun lloc.
Abans de tenir el seu primer cotxe tenia una moto Derbi de 125 cc. El primer cotxe que va tenir va ser un Seat 600 dels primers que va haver-hi a Espanya, que portava un motor Fiat i era italià.
Els caps de setmana se’ls passaven a la platja banyant-se i poc a poc van anar agafant l’afició d’anar a pescar.
En aquesta foto podem apreciar la meva mare (Mercé) el meu avi i el meu tiet Jordi.
Quan els americans van arribar a la Lluna el meu avi estava de vacances a Alcanar, allà no tenia televisió i per això no va poder veure-ho, però ja havia sentit que havia hagut l’arribada a la Lluna de l’Armstrong.
Cap a l’any 65 va anar a viure a una altre part de Badalona, però abans d’anar a viure on viu actualment va viure a la casa del costat que era la de la seva sogre, és a dir la mare de la meva àvia, ja que encara no estava acabat el pis on havien de viure. Quan va estar acabat van anar-hi a viure, va ser el primer pis de la zona de la Morera ( a Badalona). Per arreglar els carrers utilitzaven cartutxos de dinamita. Abans era com una urbanització ja que hi havia quatre cases i el pis on vivien ells. Avui dia ja no és una urbanització, està en ple Badalona.
VI- anys 70
No acostumava a anar a manifestacions, encara que quan n‘hi havia alguna que li interesses hi anava, però no a ficar-se enmig de les corregudes que es feien davant de la Guàrdia Civil, sinó simplement a manifestar-se. Ja es podia anar amb més tranquil•litat a l’hora de manifestar-se, ja que quan hi havia Franco era gairebé impensable poder fer una manifestació
Quan van haver-hi les primers eleccions democràtiques després de tants anys va ser un gran canvi a la societat ja que després de tants anys sense tenir cap dret de votar va ser una gran alegria per el poble espanyol.
La crisi econòmica no fa afectar gaire a casa del meu avi, ja que tots tenien una feina estable i un sou mitjanament digne.
Poc a poc es va anar urbanitzant més la zona de la Morera, ja no hi havia tants camps com anys enrere, i es van anar substituint els camins de sorra per carrers asfaltats. Moltes de les cases que hi havia van ser derrumbades per construir blocs de pisos.
Un cop mort Franco es van començar a veure senyeres i es podia parlar en català amb tota tranquil•litat, sense haver de vigilar per que no et sancionessin ni res. Es van canviar molts noms de carrers, abans el carrer on vivia el meu avi es deia Vázquez de Mella, que era un coronel, i ara es diu Prat de la Riba. El carrer del costat abans es deia Calvo Sotelo i ara es diu Lluís Companys. Poc a poc van anar traient els símbols franquistes que anaven quedant, la plaça anomenada anteriorment “plaza de los caídos” ara es diu La Plana.
L’escola dels anys 70: a la foto, la meva mare i el meu tiet.
VII- la mort de Franco
El meu avi no desitja que ningú mori, la mort no és una cosa desitjable per a ningú, però Franco com a dictador que era creu que s’hauria d’haver mort 30 anys abans i així s’haguessin evitat moltes coses que van passar en aquella època. El Carrero Blanco hagués seguit el mateix camí que Franco i per això al meu avi no li va fer cap pena que morís.
VIII- Treball
Quan va començar a treballar va començar d’aprenent de lampista i cobrava solament 11 pessetes a la setmana, després va treballar d’operari i als 29 anys va començar a treballar a la Catalana de Gas i Electricitat. Treballaven tots els dissabtes, i alguna vegada fins i tot l’havien fet anar el diumenge al matí.
A la setmana anglesa els hi van canviar l’horari i els dissabtes a la tarda no treballava, no tenien gairebé condicions laborals, no tenien tampoc cap sindicat, no es queixaven i treballaven i ja està.
IX- Conclusió
Aquest treball m’ha servit per saber com vivia abans la gent, i que ara alguns som uns privilegiats per tenir tot el que tenim, que nosaltres no sabem el que és viure una guerra, ni passar fam i que en comptes de queixar-nos per que no ha sortit el nou joc d’una consola aprendre a viure amb el que tenim i valorar-ho. També que abans hi havia altres maneres de divertir-se ja que no tenien ni internet, ni televisió ( en el cas de quan eren petits), i havien de jugar amb el primer que trobaven, s’havia de servir més la imaginació que és el que manca en els joves d’avui dia.