Explicat pels meus avis

1.Introducció

Aquí comença el meu treball d’història oral. El treball està repartit en capítols, en els quals es tracten diferents temes. Els temes que he tractat estan repartits en el següent ordre: els meus avis m’han explicat Guerra Civil viscuda pels meus besavis; el Franquisme viscut en primera persona des del poble d’Hostalric i Sant Feliu de Buixalleu; l’escola dels anys 40 i 50; l’habitatge d’una casa de poble, i de la vida quotidiana en un poble o a pagès; les distraccions que tenien els nens fa uns 55 anys; el canvi que va suposar l’introducció de l’electricitat; la Monarquia, després d’haver estat uns quaranta anys sota una dictadura feixista.

Per poder-lo fer, he demanat ajuda als meus avis, nascuts a finals dels anys trenta i principis dels quaranta.
La meva avia, que vivia al poble d’Hostalric, i el meu avi, que vivia a pagès, al municipi Grions, tenien dues vides totalment diferents. La família de la meva avia tenia un negoci propi, un Forn de Pa. En canvi, la família del meu avi vivia del camp. Tots dos tenen molta bona memòria, així que, m’han explicat tot el que consideren important durant el pas dels anys.

Crec que ha estat molt bona la idea de fer un treball d’història, perquè si no se’ns hagués demanat aquesta feina, poques persones coneixerien el passat dels seus familiars, i, amb el pas de les generacions, els que un dia van estar obligats a parlar una llengua que no era la seva, els que varen haver d’anar a lluitar a la Guerra Civil perquè un senyor anomenat Franco els hi va imposar, els que van patir dia a dia el neguit de no ser descoberts per la Guàrdia Civil, els que van lluitar per els seus sentiments… tota aquesta colla de gent, no seria recordada. I crec que, pel simple fet de que van haver de viure una situació obligada, ja es mereixen passar a l’historia.

2. LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

Tot va començar el 18 de juliol de 1936, quan una part de l’exèrcit espanyol, entre ells el general Francisco Franco, van protagonitzar un cop d’estat, apoderant-se dels governs de tot l’estat. Aquest fet va provocar una guerra, la famosa Guerra Civil Espanyola. Va durar 3 anys, és a dir, fins al 1939.

Durant aquests 3 anys, els republicans, que estaven en contra de la dictadura i de l’imposició del règim franquista, van lluitar contra els nacionals. Tot i la resistència, els del bàndol franquista els superaven amb nombre, i van derrotar poc a poc als republicans. Un cop guanyada la Guerra Civil, Franco va imposar el castellà com a llengua única i, per tant, oficial a l’estat espanyol. Des d’aquell moment, tots els idiomes que no fossin el castellà van quedar mig prohibits (a Catalunya el català; al País Basc el basc; a Galícia el gallec…).

Tot Espanya va viure la Guerra Civil, però hi va haver territoris que la van patir més intensament, com és el cas de Catalunya. Catalunya tenia un caràcter republicà, i va ser dels territoris que va resistir més temps l’entrada de les tropes nacionals.

A Hostalric, la família de la meva avia patia la guerra, fins al punt que el meu besavi i els seus germans lluitaven en bàndols oposats, un dels quals, va morir lluitant a la Batalla de l’Ebre amb tan sols 19 anys. Aquest noi, tenia un futur molt prometedor, ja que amb la seva joventut havia estudiat dues carreres, periodisme i secretaria, i escrivia i parlava anglès perfectament. Diuen que la seva gran afició era llegir, i que estava sempre al dia de tot el que passava al país.

Llibreta d’anglès del tiet de la meva avia. A la part del davant de la pàgina, hi escrivia en anglès, i al darrere hi posava la traducció al castellà.

Al meu besavi li va tocar lluitar amb el bàndol nacional, mentre que els seus germans lluitaven amb els republicans. Degudes les circumstàncies, el meu rebesavi va ser tancat a la Presó Model de Barcelona, perquè un dels fills havia passat al bàndol contrari. Durant aquest període, la seva jove anava a donar-li menjar a la presó. Més d’un cop, durant el viatge a Barcelona, va presenciar corredisses a causa dels bombardejos, i va haver d’amagar-se sota d’algun portal per protegir-se de les bombes, ja que no coneixia cap refugi.

El meu besavi, com molts altres civils, va haver de deixar a la dona embarassada per anar a la guerra. No era un simple soldat, sinó que, era xofer de camió, i es dedicava a transportar-los d’un lloc a un altre.

Durant aquests 3 anys, la meva besàvia estava sola a casa amb la filla, i constantment rebia visites de soldats que demanaven menjar, així que, procuraven tenir sempre una olla amb fesols cuits o alguna altre cosa per donar-los de menjar. Durant els últims temps de la guerra civil, va passar per Hostalric la guàrdia mora de Franco demanant menjar i lloc per a dormir. Segons han sentit dir, requisaven i s’apoderaven de tot el que els hi agradava.

La meva besàvia amb una amiga, l’any 1937.

Durant la Guerra Civil, l’església d’Hostalric va ser cremada, però la Verge dels Socors va ser guardada, segons diuen, va ser enterrada en un bagul en algun racó d’Hostalric. Un cop finalitzada la guerra, quan es va refer l’església, la Verge va tornar a aparèixer. Aquesta Verge, és la patrona d’Hostalric. Des de sempre, les dones que es cuiden de mantenir l’església en condicions, s’han encarregat de canviar-li el vestuari a ella i al nen, en ocasions especials (festes majors, diades, etc.).

Al mateix temps, a Grions hi vivia la família del meu avi. Aquests, també van viure la guerra, com qualsevol altre família dels voltants. El meu besavi va haver de deixar la dona i anar a la Guerra. Durant el temps que va estar fora de casa, la seva dona va tenir el primer fill. Quan li va arribar la notícia al meu besavi, va demanar immediatament als seus superiors que el deixessin anar a veure la seva esposa i el nadó que havia nascut, però li van denegar la demanda, d’una manera molt cruel.

Un cop es va haver acabat la guerra, va venir la dura postguerra amb un seguit de restriccions.
Els ajuntaments donaven una llibreta amb cupons assignats amb una quantitat d’aliment determinat (oli, carn, arròs, sucre…), depenent dels membres que formaven les famílies. Sense aquesta llibreta, no es podia anar a comprar.

3. FRANQUISME

Un cop acabada la Guerra Civil, va començar la dictadura franquista. “Vam viure el Franquisme amb molta repressió i molta ignorància, ja que no ens explicaven res”, han estat paraules textuals d’una persona que va viure aquesta època en primera persona. Franco va imposar a tot l’estat Espanyol el castellà i les seves lleis. Va ser una època d’ignorància, ja que la gent civil només sabia el que a l’escola els explicaven, que era molt poc, i a casa no es parlava gaire del tema.

Degut a la gran ignorància, els nens petits es dedicaven a cantar cançonetes per passar l’estona, una d’elles feia així: “Arriba Espanya, soldat amb una canya, si la canya cau, Espanya adéu-siau!”, i, quan els avis sentien que els petits de la casa cantaven això, s’esgarrifaven i els feien callar immediatament.

Tot i haver-hi molta imposició de la llengua castellana, la gent del poble parlaven català entre ells (sense saber escriure’l, ja que a l’escola no s’ensenyava), això si, quan trobaven algun desconegut o bé algun immigrant (normalment andalús i extremeny), s’adreçaven a ell amb Castellà com a llengua oficial. Molts dels immigrants que arribaven, com que no tenien un lloc estable per viure, pagaven una pensió a una família, i vivien amb ells, d’aquesta gent se’n deia “rellogats”.

El Franquisme es podia veure reflectit en molts aspectes de la vida quotidiana, com per exemple amb cartells d’anunci als carrers, o al cinema entre pel·lícula i pel·lícula posaven un petit reportatge anomenat “NODO” on s’explicaven facetes de la seva vida personal, i les seves aparicions en poblis per tal de donar a coneixes les inauguracions que duia a terme.

Durant la dictadura, als anys 70, Franco va venir a Hostalric, rodejat de vigilància formada per genets amb cavalls, per inaugurar l’autopista, i per tal de visitar el castell i la fortalesa del poble.

Durant els anys que Franco va governar Espanya, van circular unes monedes amb l’imatge de la seva cara. A la cara de la moneda que hi sortia el seu retrat, hi havia unes lletres que rodejaven el rostre que posaven “FRANCISCO FRANCO CAUDILLO DE ESPAÑA POR LA G. DE DIOS 1966”. A l’altre cara hi havia una àguila amb l’insígnia espanyola. Els presoners de guerra que havia capturat, els va enviar a Madrid, per tal de construir una basílica anomenada “La vall dels caiguts”, lloc on seria enterrat després de la seva mort. En aquesta gran construcció, s’hi va construir una enorme creu de 150 metres d’alçada, i 46 d’amplada.

Finalment va arribar el final d’aquella vida plena d’imposicions, i el dia 20 de Novembre de 1975 Franco va morir. La noticia va ser transmesa per televisió. L’encarregat de comunicar als espanyols que “el generalísimo” havia mort, va ser Arias Navarro. Al sentir les paraules “Españoles, Franco ha muerto”, molts espanyols van sentir un gran buit dins seu i una pena enorme, però d’altres que ja ho esperaven amb candeletes ho van celebrar amb una copa de cava. Tot aquell malson s’havia acabat, i sabien que a partir d’aquell moment les coses canviarien, tot i que sense gaire certesa.

4. L’ESCOLA DEL SEGLE XX

Les escoles dels anys quaranta i cinquanta no tenien res a veure amb les escoles actuals.

Respecte a les aules, hi havia uns petits pupitres on els alumnes seien i feien la feina de classe, una pissarra, algun mapa, dues fotografies(una del general Francisco Franco i l’altre de José Antonio Primo de Rivera), i per últim, era indispensable un Sant Crist a la paret.

Els meus avis anaven a “Les Escoles Nacionals” d’Hostalric, on el meu avi va acabar els seus estudis als 14 anys, i la meva avia va deixar aquesta als 12 per anar l´Academia Plus Ultra de Barcelona per a estudiar Comerç (comptabilitat, mecanografia…).

La meva àvia recorda perfectament l’escola d’Hostalric. La seva aula tenia moltes finestres, per una banda es podien veure els horts del voltant, i per l’altre es veia el pati de l’escola. El pati estava dividit en dos, amb una ratlla pintada a terra, que separava els nens de les nenes. Al cantó de les nenes, hi havia uns jardinets d’un metro quadrat, que eren cuidats per les mateixes alumnes. Al mig del pati, hi tenien una font, per poder veure aigua desprès d’estar jugant una estona.

L’horari d’escola era de 9 a 12-1 del matí, i de 3 a 5 de la tarda. Per anar a l’escola, s’havia de pagar, i si l’alumne pagava més, podia fer classe fins a la 1, en comptes de donar per finalitzat el matí a les 12 del mig dia.

Abans de començar la classe, els feien recitar el “Padre Nuestro”, Cara al Sol, o himnes de l’estil. Al mes de Maig, per santa Maria, preparaven un petit altar amb una imatge de la mare de Déu, on les alumnes hi portaven flors, i hi cantaven “El mes de Maria”.

5. L’HABITATGE I LA VIDA QUOTIDIANA

La meva àvia vivia en una casa gran al mig del poble d’Hostalric, que estava distribuïda de la següent manera:
a la planta baixa, hi havia la botiga, que donava al carrer, el menjador i la cuina, i finalment, a la part del darrere, l’obrador (lloc on es feia el pa) i una petita terrassa.

Al primer pis hi havia un cel obert, per on pujava l’escala. A la part del davant hi havia dues habitacions, i al darrere, tres. Finalment, a l’últim pis, hi havia quatre habitacions més, dues al davant, i dues al darrere.
A casa hi vivien nou persones, el pare i la mare amb les tres filles, dos avis, i dos mossos, que eren els encarregats de fer el pa.

L’elaboració del pa consistia en fer una pasta a partir d’aigua, farina i llevat (portat per un missatger des de Barcelona). Un cop feta la pasta, es pesava, i es deixava reposar, fins que havia llevat fins al doble o al triple, llavors, es pastava. El primer pas era funyir-la (arrodonir-la), a continuació es posava sobre d’un telot un tros de roba) dins d’un pallissó de vímec (panera de la mida del pa).

Abans de coure el pa, s’havia d’escalfar el forn a base de feixines (feixes de bruc, portades pels pagesos), fins al punt en que el termòmetre marcava els 200º. Quan arribava el moment, es deixava de fer-hi foc, i es deixava cremar la llenya que hi havia dins del forn. Un cop només quedava el caliu, el treien del foc amb una ferro amb forma de dalla, i el posaven dins d’un bidó fet d’un ferro molt gruixut, i el tapaven amb una tapa feta a mida. Un cop el caliu s’havia refredat, les dones del poble anaven a comprar-lo a la botiga, per als fogonets.

Per acabar de netejar el forn, l’escombraven amb uns raspalls de 60cm d’amplada molls, i d’aquesta manera evitaven que quedés cendra dins d’aquest. Un cop s’asseguraven de tenir-lo net, aguantant el telot feien una sacsejada al pallissó, i posaven la pasta sobre la pala. La persona que tenia la pala, feia uns talls a la part superior de la pasta, per tal de que el pa engrandís i no explotés, i els anava col·locant dins del forn intercalats, començant per els pans de dos quilos, després els d’un quilo, etc.

Tan aviat com els pans s’anaven posant dins del forn, s’anaven apilant els pallissons, i es penjaven els telots en unes canyes, per tal d’eixugar-los, ja que quedaven humits a causa de la pasta.

Foto d’un pallissó.

El meu avi vivia a Sant Feliu de Buixalleu, amb els seus pares, el seu germà i una tia, que els ajudava amb les tasques de la casa. Eren masovers de la masia, on hi tenien vaques, vedells, conills, gallines, grana, etc. Un cop els vedells tenien una certa edat, els mataven i els venien. Dividien els diners que n’obtenien, i la meitat anaven destinats a l’amo. Amb la grana ho feien diferent, de la grana que aconseguien, la repartien en tres, i en donaven una tercera part a l’amo, i ells es quedaven amb les dues terceres parts. També munyien les vaques, i anaven a vendre la llet a la carretera d’Hostalric, on donaven els pots plens d’aquesta, i els clients els tornaven els que eren buits.

El meu besavi treballant a Les Hortes d’Hostalric, anys seixanta.

Als 12 anys, la meva avia va començar a combinar l’escola amb la feina. Anava a repartir peces de la tintoreria a les cases de la gent, cobrant 5 pessetes, més la propina d’una pesseta que de tan en tan algun client li donava.

Més endavant, va anar a aprendre de cosir, en una casa del poble. El sou depenia de les peces de roba que fessin, i, començaven a cobrar a partir d’un nombre de peces fetes, ja que al principi no en sabien gaire. Un cop ja havien fet la quantitat mínima, cobraven 7 pessetes per pantaló, i 3 per samarreta.

El primer vehicle amb motor que va fer servir la meva àvia va ser una moto, concretament una “Gutzi” de color vermell, amb el canvi de marxes manual, que li deixava el seu pare per tal de desplaçar-se pel poble o voltants. Abans d’aquesta, tota la vida s’havia mogut pel poble gràcies a una bicicleta que compartia amb les seves dues germanes.

Un cop els meus avis es van haver casat, van anar a viure en una casa de pagès a Grions, l’any 1971.
Als anys 80, van fer reformes a la casa, i van trobar enterrat al terra d’una antiga porta a les quadres, una caixa de plom amb uns diaris i uns rebuts a l’interior. A un metre de distància d’aquesta, hi van trobar una altre caixa, també de plom, però més petita, buida. Estaven col·locades dins d’uns requadres de la mateixa mida de la caixa, i al damunt, un suro per aïllar-les de la humitat.

A l’entrada de la casa, hi ha una gran arcada feta de totxo, que es va trobar al repicar la paret, i que es va deixar a la vista. La porta de fusta de roure de l’entrada, és de l’any 1857, que s’ha conservat en l’actualitat.

Diari trobat dins d’una de les caixes de plom, 1900.

De tant en tant es celebraven fires al poble d’Hostalric. En aquestes fires hi anaven els pagesos a vendre grana, ous, etc., per treure’n algun diner. Eren fires conegudes a tota la comarca, i venia gent de tot arreu. Era típic veure uns carruatges que feien d’autobús, vinguts de Riudarenes. Aquests mercats omplien tota La Plaça dels Bous, i pujava fins a dalt de tot del Carrer Major.

6. DISTRACCIONS DURANT EL TEMPS LLIURE

Actualment els nens per distreure’s juguen amb algun ninot de plàstic, o engeguen la televisió per veure alguna de les seves sèries preferides. Fa uns 50 anys els nens no tenien cap de les innovacions que hi ha actualment, i passaven l’estona jugant al carrer amb els amics. Jugaven a bales, a cromos, a la xarranca, a saltar corda, a cuit amagar, etc. El vespre passava volant quan estaven al carrer amb tota la colla. La qüestió era passar una bona estona, de la millor manera possible. Hi havia uns còmics setmanals d’aventures, fades, guerrers, detectius, etc. Si tenien diners (1 pesseta), els anaven a comprar.

Si feia bon temps, aprofitaven per anar a buscar mores, o per anar a banyar-se a la Tordera. De tan en tant anaven al cinema, que valia unes tres pessetes i mitja. Els dissabtes, aprofitaven per anar a fer puntes de coixí a casa de la farmacèutica del poble, que els n’hi ensenyava, i els llegia contes per passar l’estona.

7. L’ELECTRICITAT

Abans de l’electricitat a les cases hi havia llums de carburo. Per fer funcionar el llum necessitaven carburo, que el compraven a granel a les botigues del poble. Posaven el carburo amb aigua dins del llum, i en sortia un gas, el qual encenien amb un llumí, i feia llum.

A pagès, tot i haver-hi aquests tipus de llum, el dia s’acabava quan el sol es ponia. A l’hivern, que el dia era més curt, la gent dormia més. Al contrari que a l’estiu, que la gent dormia menys. A l’hivern, aprofitaven els vespres per triar fesols, espellonar el blat de moro, etc. Als vespres d’estiu, ja esgotats del llarg dia de treball, anaven a dormir després d’haver sopat.

Per al consum de la casa, s’havia d’anar a buscar l’aigua a 10 minuts de la masia. Al no haver-hi llum, havien de treure l’aigua del pou amb una corda i una galleda. Per a rentar la roba en el safareig, tenien una bomba manual que s’havia de fer rodar durant 1 hora, per tal de que sortís l’aigua. Un cop l’electricitat va arribar a la comarca, la majoria de gent es va connectar a la xarxa, però n’hi va d’haver d’altres que no ho van poder fer.

Un bon exemple, es trobava al poble de Grions. La companyia volia fer instal·lar la línea elèctrica, si el propietari deixava passar la línia pel seu terreny, els hi instal·lava la llum a la casa de franc, però el propietari s’hi va negar. A casa la meva avia, a Hostalric, ja n’hi havia de temps enrere, ja que era més fàcil fer arribar la línia fins als pobles.

8. LA MONARQUIA; INICI D’UNA NOVA VIDA

Finalment, després de viure uns quaranta anys sota la dictadura de Franco, va arribar l’hora de reprendre el que Alfons XIII havia deixat, la monarquia.

Al 1973 Franco ja estava greument malalt i va nomenar a Carrero Blanco com a cap de govern, però al desembre d’aquell mateix any, va ser assassinat en un atemptat d’ETA. El 3 de gener de 1974 es va constituir un nou govern presidit per Carlos Arias Navarro, però aquesta decisió no va agradar a la població i van començar les mobilitzacions populars per demanar llibertats. En mig de tots els conflictes, Franco va morir el dia 20 de Novembre de 1975. Al cap de dos dies, el príncep Joan Carles I, va ser nomenat rei d’Espanya, i més endavant va convocar les primeres eleccions democràtiques després de molts anys.

Els meus avis vivien aquesta situació amb conformisme, ja que Franco havia anat introduint el rei mica en mica, i encara que no hi haguessin estat d’acord, les coses havien anat d’aquella manera, i no hi havia cap més remei que seguir.

No tenien un caràcter republicà ja que durant tot el franquisme els havien parlat sempre malament dels republicans, però tampoc eren franquistes, perquè aquesta època els havia hagut molta repressió, i els van privar de coses que a ells els hagués agradat saber, com per exemple, escriure la llengua Catalana perfectament, ja que era la seva.

Un cop va arribar la monarquia, mica en mica es van anar deixant de fer servir les monedes de Franco, i van començar a circular les del Rei Joan Carles I.

9. ALTRES FOTOGRAFIES

Regirant les golfes he trobat documents i objectes que no he pogut introduir al treball perquè no entrava dins de les dates que m’interessaven, o eren un pel repetitives. Tot i així, crec que son objectes interessants, i que no es poden passar per alt, perquè demostren que la vida fa un segle era totalment diferent de la nostra.

Llibreta de rebuts. En aquesta llibreta, el propietari de “Can Cerdanya” s’anotava tot el que cobrava dels seus clients, i els diners que els i pagaven per les terres llogades que tenia. Conté rebuts dels anys deu.

10. OPINIÓ PERSONAL

Fins aquí arriba el meu treball d’història. M’ha agradat fer-lo, perquè he descobert coses que mai m’hagués parat a preguntar.

La gent que va viure la Guerra, ho va passar molt malament. Crec que devia ser una època terrible, plena d’incertesa, vivint sense saber que passaria l’endemà. Tenien el menjar limitat, i hi havia pocs diners. Un cop va venir el Franquisme, sembla que les coses econòmicament van començar a millorar una mica, però el país no avançava, ja que en Franco va imposar les seves lleis, i va privar de moltes coses la seva població.
Pel que m’han explicat, he vist que van ser uns anys molt durs, però crec que encara ho van ser més el que em penso, perquè explicat sempre és menys que si ho has viscut.

M’hagués agradat conèixer tots els meus besavis, i saber les històries que van viure explicades en primera persona. Crec que devien ser gent molt interessant, amb les que hauria pogut passar una llarga estona xerrant i preguntant sobre la seva vida, la Guerra Civil, la Postguerra, etc.

El que m’ha semblat molt dur, és que es prenguessin decisions tan dràstiques com per exemple tancar el meu rebesavi a la presó per tenir els fills ens bàndols contraris. Crec que el pobre home no en tenia cap culpa, ja que ell havia educat als fills de la mateixa manera, i no tenia cap control sobre els pensaments dels seus fills. Suposo que hi van haver moltes més situacions injustes com aquesta.

Referent al dia a dia, no es pot ni comparar amb l’època actual. Amb tan sols 60 anys s’ha passat d’un extrem a un altre. M’he adonat de la importància que té l’electricitat, i crec que si ara ens traguessin la llum i un seguit d’innovacions que han passat a ser indispensables al nostre dia a dia, més d’un no aguantaria. S’ha passat a una millor vida, indubtablement.

A mesura que he anat fent el treball, se m’han acudit temes per afegir al treball, però, tots els meus avis tenen entre 60 i 70 anys, i moltes coses no les saben, degut a la poca conversa del tema amb els seus pares, o degut a la falta de memòria. Tot i així, crec que he pogut fer un bon treball, i el més important es que, mentre l’estava fent m’ho he passat bé.

Per últim, donar les gràcies als meus avis per la paciència que han posat en explicar-me les coses detalladament, perquè ho pogués posar al treball ben explicat.

Gemma Juanhuix Brugué, 4t ESO