Sóc l’Eva, estudiant en pràctiques de psicopedagogia.

Vaig començar a estudiar psicopedagogia per ampliar els meus coneixements sobre els infants, sobre com aprenen en tots els àmbits personals cognitiu, social, emocional….i per a poder-ho fer el millor possible, és necessari saber trobar i gestionar els recursos necessaris (metodològics, organitzatius, materials…), i alhora, si cal, ser capaç de generar-ne d’altres.

Sóc mestra especialista de música, i en els anys que porto treballant és l’especialitat què he dut a terme principalment. En aquest temps he observat que els alumnes amb dislèxia tenen dificultat en alguns aspectes com memoritzar seqüències alhora d’interpretar una música amb un instrument especialment melòdic. La dislèxia és un aspecte sobre el que tenia curiositat.

En sorgir-me l’oportunitat de fer el pràcticum 1 sobre aquest tema em va semblar interessant per aquest motiu i alhora, perquè tot i que és un tema molt estudiat, encara manquen estratègies d’ensenyament a les aules per a treballar i detectar la dislèxia; i per tant per alleujar el patiment als alumnes que presenten aquest trastorn en moments de vida tan delicats com és la primera infància.

Així doncs, en aquest tram final dels estudis, estic contenta d’haver si més no, adquirit més eines per a assolir aquest objectiu tan ambiciós que em plantejava en iniciar els estudis de psicopedagogia. Tot i això, com més he anat avançant, més penso en allò que digué Sòcrates,  “Només sé que sé que no sé res”.